La meva defensa (un altre bocí...)
/ La meva defensa, de Janusz Korczak /
...
La meva vida era això. Ara us vull explicar el que va passar després. El meu oncle em va acollir a casa seva, perquè jo estava sol i podia fer-li servei. L'oncle diu que prefereix els seus, que són més segurs que els estranys. Després vaig saber que el noi d'abans li havia robat. A més, l'oncle m'ha permès d'anar a l'escola. Això li agraeixo. Però a l'escola no m'ho passo bé, perquè no m'agrada l'escola. I crec que vostè no està contenta, a vegades està empipada,a vegades està trista, a vegades em fa pena quan els nois xerren i no l'escolten, a vegades tinc ganes de riure quan ens parla com un capellà, i ells passen de tot. Perquè, què és el que els fareu, refusar-los l'absolució? A vostè l'entabanen i vostè se'ls creu. És per això que no m'agrada l'escola. I per què m'agrada, jo mateix no ho sé.
Ara passem a la meva defensa. Vostè creu que arribo tard perquè no tinc ganes de llevar-me o perquè vagarejo pel carrer. El carrer ja no m'interessa, el conec massa bé; el carrer pot divertir aquells a qui la mare no deixa sortir, però no a mi. Tinc feina que he d'acabar abans de venir. Per això no li puc prometre que no arribaré tard. És una llàstima només per a mi, entraré de puntetes i no molestaré ningú.
M'he esbatussat cins vegades perquè vostè no sabés que venc diaris, perquè no fos tan severa amb mi. Però què? He venut diaris, per tant no tinc el dret de defensar-me quan m'ataquen. L'un em tracta d'escombriaire, l'altre em diu: "Torna amb al teva xusma, bastard", i he de callar perquè sóc pitjor que ells. Una sola vegada he posat la mà a la butxaca d'algú. No he agafat res, però si hagués robat perquè sí i ara em volgués corregir, què passaria? Tot el que vostè tracta d'arranjar durant la classe, ells ho espatllen a l'hora del pati.
Vostè m'ha dit que eren camarades; l'he creguda, i per això he rebut un càstig.
Quan vaig arribar a l'escola, no coneixia ningú i era trist. Aleshores vaig pensar: buscaré un company i això anirà millor. I en vaig trobar un. Anàvem junts a l'escola i, és clar, li parlava de mi, no li ho deia tot perquè el tractava com un company, no com un amic. Però com podia saber el que passaria! Vet aquí el que va passar: es va barallar amb mi, aleshores va explicar tot el que jo li havia dit, afegint-hi unes quantes mentides. Jo li havia dit que repartia llet, i ell va dir que eren escombriaires. Potser no calia haver-li dit que la meva tia no era amable amb mi, però ell va explicar que em pegaven, que no em donaven menjar, que em tancaven al soterrani. I aquí va començar tot: escombriaire, noi de carrer i tota la resta. Comprovi si sóc jo qui ataca o jo qui es defensa, i després jutgi'm.
Tota aquesta camaraderia, només són mentides; els companys només són bons per fer males jugades o per fer mal, però no per ajudar els altres. Qui té botes noves, fa el fanfarró. Qui té dues estilogràfiques, no en deixarà cap a ningú. Jo no dic que tothom sigui així. Quan vostè m'ha enviat a casa, en l'únic vailet que m'ha parlat amablement jo no hi havia pensat mai, ni m'hi havia fixat. Aquest m'ha donat la raó. Vostè mateixa no el coneix gaire, és silenciós i apagat. També és injusta amb ell perquè ell, quan no sap una cosa, no la sap i no tracta de copiar o d'enganyar. Per què ha de ser així, que sempre manin els caradures, mentre que qui és més tranquil i just només pot amagar-se perquè no l'empipin?
Janusz Korczak (1878-1942)
La meva defensa (un trosset més...)
/La meva defensa, de Janusz Korczak/
...
Trampós no ho he estat mai, fins i tot si alguna vegada he dit que en el diari hi ha coses interessants...aquest tipus de mentida no és vergonyant quan es té una mare i dos germans petits. No vull dir res de dolent dels companys, però que n'hi hagi un que gosi dir-me, mirant als ulls, que ell no diu mai mentides... Cadascú diu mentides a la seva manera, un per aquí, l'altre per allà. Quan vostè va dir: "Estic al corrent de les teves malifetes", vostè tampoc va dir la veritat, perquè vostè no sabia res de res, vostè només volia espantar-me perquè confessés que m'havia menjat aquell esmorzar.
Jo no he sigut mai un lladre. Si ho hagués volgut ser, potser la meva mare no estaria morta. Però no he volgut. L'única vegada que vaig intentar, a la parada del tramvia, ficar la mà a la butxaca d'un paio, fins i tot aquella vegada jo no tenia la intenció de robar, només provar-ho, per fer broma o pel que fos, no ho sé. Però no vaig agafar res, ni tan sols sé si en aquella butxaca hi havia alguna cosa o ni hi havia res.
I no he estat mai un bergant. M'he reunit amb xicots perquè calia, però mai no he tingut amics; i quan discutíem m'informava de moltes coses. Informar-se és una cosa i aprendre n'és una altra. Vostè em va dir que oblidaria el que va passar. Perdoni, però quan se sap una cosa no es pot oblidar. Fumar cigarretes no ho he après amb els venedors de diaris sinó justament a l'escola, quan el meu pare encara vivia. Li he de dir francament, prefereixo els vailets del carrer. A vegades a la nit somio que, quan seré gran, crearé un club de veritat per a aquests nois. El dels grans l'anomenaré el club dels lladres i el dels més joves el club dels brètols.
Expressament per emprenyar el món. I tindrem la nostra bandera, i estarem orgullosos del nostre nom. I si algun mal amenacés la pàtria, estaríem disposats a barallar-nos, mentre que els tifes s'amagarien pels racons. L'enemic envaeix la ciutat, ningú no s'atreveix a defensar-la, però a l'ultim moment arriben els reforços. I s'emporten la victòria. Aquestes són les meves legions: lladres, escombriaires, brètols i pispes. L'última bala em mata. Ploro quan hi penso. En el meu club no hi hauria ximpleries, cadascú faria el que voldria. Si volgúessin jugar a cartes o a cara o creu, que juguessin al club abans d'anar sota la porta cotxera. Després els ensenyaria a jugar a dames, o organitzaria una orquestra. He jugat sovint a dames amb el meu pare. Però quan es dóna una mà i s'amenaça amb l'altra, els nois s'escapen, i només queden els llepes i els falsos que per davant us fan la gara-gara i per darrera es burlen de vosaltres.
Si us plau, senyora, us ho demano. No digueu res de tot això als altres, els faria riure. Aquesta lliçó la sé de per vida.
Els pares van morir i jo em vaig quedar sol. Em direu que jo tenia família, però és que són gran cosa una germana de quatre anys i un germà de set? No podia discutir-ho amb ells, però vaig donar diners a una veïna perquè ens cuidés, perquè ella tampoc no era rica. M'agradaria tant saber on són ara, si són vius o morts, però se'ls van emportar a un internat de no sé on i segurament no els veuré mai més o no els reconeixeré si els veig.
Se'n recorda, quan es va enfadar amb mi perquè no sabia recitar la lliçó sobre els ratspenats? Vostè va dir que, per una vegada que m'estic quiet, llavors sóc a la lluna. Doncs bé, el que havia passat és que havia vist pel carrer un nano que s'assemblava al meu germà. Havia passat pel seu costat, però alguna cosa em va inquietar, alhesores em vaig girar i el vaig cridar, però no em va fer cas. Em vaig dir: si és en un internat, com podria estar sol pel carrer... i vaig continuar el meu camí
Durant la nit, la meva mare se'm va aparèixer en somnis en el moment que va morir. Tenia la boca una mica torta i mirava la paret. Aleshores agafava el meu germà, però en el somni era molt petit, com una nina, i me'l donava dient: "Agafa'l, agafa'l ", i jo estirava els braços per agafar-lo però bruscament tenia por i fugia. Aleshores em vaig despertar. Si sabés on són, tindria algú per anar a veure els dies de festa, però no ho sabré mai més.
Em vaig adonar, el dia que va parlar dels ratpenats, que els mots m'entraven per les orelles, però en el cap hi tenia el pensament que si havia somiat amb al meva mare potser havia trobat el meu germà pel carrer i era una llàstima que no hagués tornat enrere per cridar-lo una altra vegada, perquè potser no m'havia entès. Potser l'havien enviat a fer encàrrecs p potser algú l'havia acollit a casa seva.
La meva defensa
Fa poc temps em va arribar a les mans un text de Janusz Korczak, "La meva defensa". El tema és ben senzill: un nen adreça una carta a la seva mestra per disculpar-se.
No vull pas que agafeu un empatx de paraules i per això ho aniré escrivint per parts tot i que és un text curt, de quatre fulls només.
...
Senyora, ha dit que li sap greu expulsar-me de l'escola perquè estic dotat, i és per això que a vostè li sap greu. Ha dit que puc tornar a l'escola si prometo que no m'esbatussaré més, que no arribaré tard, que no faré enrenou. Com que no ho puc prometre, escriuré la meva defensa i així em podrà jutjar i fer el que li sembli millor. Li explicaré la meva vida, perquè mai no he fet res realment dolent, però els companys em fan la guitza perquè tenen enveja que sigui diferent, però no sóc pitjor que ells.
Quan el meu pare vivia, s'estava bé a casa i vaig començar a anar a l'escola, i si el meu pare no s'hagués mort, tot hauria estat diferent. Ens vam quedar sense el pare: jo , la meva mare, la meva germana i el meu germanet. La meva germana era raquítica, però el meu germà estava bé, només que era petit. La mare es va col.locar en un restaurant i com que portava menjar a casa jo no vaig voler privar els petits i vaig buscar feina.
No eren escombraries, el que jo portava, sinó llet. Encara que haguessin estat escombraries no m'hagués sentit humiliat. Vostè mateixa ha dit que no hi ha feina humiliant, però de seguida les coses van fer un tomb...i va ser deshonrós. Li recordaré com va anar. Quan van començar a dir-me "venedor de diaris i escombiraire" vostè els va dir que em deixessin en pau, i a mi que no m'enfadés. I si ells s'haguessin aturat no hauria passat res. Però ells van continuar marejant-me i jo m'hi vaig esbatussar i vostè es va enfadar i va dir davant de tothom que jo em comportava com un escombriaire i un nen del carrer. Si era així, ells tenien raó i a mi no em quedava més remei que plegar veles.
La meva mare treballava durament fregant cassoles; no era feina per a una dona de salut delicada, i quan el meu pare encara vivia, ella va tenir dolors de ventre i la va haver d'hospitalitzar dues vegades. En resum, ella va aixecar alguna cosa pesant i això va provocar-li una hemorràgia. El meu oncle ens va ajudar, però no massa perquè la tia se li empipava. I jo, fins i tot treballant de les cinc del matí fins al migdia i de les quatre fins al vespre, no guanyava gran cosa. I després un noi veí em va aconsellar que vengués diaris, que donava molt. Vostè es pensa que és divertit vendre diaris. No ho és gens. Al principi fa vergonya i tens por d'equivocar-te, de donar dos diaris en lloc d'un, de deixar-los caure en el fang o de tornar malament el canvi. Un dia no en compres prou i et sap greu, hauries pogut guanyar més; un altre dia en compres massa i hi perds. Jo volia guanyar molts diners per ajudar la meva mare, i qualsevol brètol es desempallegaria millor per guanyar més. Sé que quan la gent veu un vailet que riu i fa broma creuen que sempre és així, però només s'adonen dels que són alegres, del que està trist, ni se n'adonen. A la gent que compra el diari li agrada fer broma amb el venedor, per això un noi alegre en ven més.
Janusz Korczak amb els nens de l'orquestra de l'orfenat,a Varsòvia.
Pausa
T'imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se'n va tènuement.
Després t'alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats, cap per' vall.
Quan vas d'un lloc a l'altre s'il.lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l'acabaràs demà, mires un lllibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.
Narcís Comadira