logotipo

Com un angle de sal la llum damunt la pell. El retorn de l'estiu pels ponts de la memòria com un puntal escàs en un hivern contrari. Tots aquells cossos bells i les cartes jugades amb veritats absolutes entre somnis de gin i alfabets poc possibles fan un joc de cintura pel vell topos llatí. Tot el nou palimpsest refà l'original i et reveig dalt del pont saludant amb la mà o llançant-me a l'atzar d'un ral.li incontrolat. O també el reclam del meu cos entre engrunes sagrades.





Valerià Pujol
Els breus estius

El amor es más fuerte que la Muerte, ha dicho Salomón: si, su misterioso poder es ilimitado.

Era un atardecer de otoño en París, de uno de estos últimos años. Algunos vehículos, ya iluminados, circulaban, retrasados, después de la hora del paseo por el Bosque, hacia el sombrío barrio de Saint-Germain. Uno de ellos se detuvo ante el portal de una señorial mansión, rodeada de seculares jardines: el arco culminaba en un escudo de piedra, con las armas de la antigua familia de los condes d'Athol, a saber: campo de azur, con una estrella plateada, y la divida “Pallida Victrix”, bajo la corona orlada de armiño del tocado principesco. Las pesadas puertas se abrieron. Un hombre de treinta y cinco años, enlutado, con el rostro mortalmente pálido, descendió del carruaje. En la escalinata, taciturnos criados sostenían antorchas. Sin verlos, subió los escalones y entró. Era el conde d'Athol.

Vacilante, subió los blancos peldaños que conducían a la habitación donde, esa misma mañana, él había acostado en un ataúd de terciopelo y rodeado de violetas, entre nubes de batista, a su voluptuosa dama, su pálida esposa, Vera, su desesperación.

Arriba, la suave puerta se deslizó sobre la alfombra; apartó el cortinaje.

Todos los objetos se hallaban en el mismo lugar en que la condesa los había dejado la víspera. La muerte había llegado súbitamente. La última noche, su bienamada se había deslizado en placeres tan profundos, se había perdido en tan exquisitos abrazos, que su corazón, roto por el goce, desfalleció: sus labios se tiñeron levemente de un púrpura mortal. Apenas había tenido tiempo de dar a su esposo un beso de despedida, sonriendo, sin una sola palabra: luego, sus largas pestañas, como negros velos, habían descendido sobre la hermosa noche de sus ojos.


(seguir leyendo)

Villiers de L'isle Adam

Primers de juny. Ara és el temps per anar a pescar amb comoditat. Sí. La novetat és precisament aquesta: de pescar amb comoditat. En aquest país, aquest mes és el millor per a viure al costat de la mar, per a aprofitar l'encant dels seus vagarosos misteris. Les calmes de mar i de vent hi són tradicionals, llargues i persistents. Les aigües són clares, els fons immediats visibles, la carnació de la mar té sovint suavitats meravelloses. Sembla com si la naturalesa, fatigada de la inconstància primaveral, dels contrastos meteorològics, entrés en un període de repòs i de convalescència. El sol comença a escalfar, la llum és rutilant, sobre el cos tot fa una mica de nosa. L'enravenament hivernal esdevé un esponjament. Tot agafa un punt de brillantor i de petulància -tot vol fer acte de presència- dins de la vaguetat flotant de la vida de la terra. Els dies, no aclaparats encara per l'hòrrida canícula, orejats pels ventets petits, llargs i esvelts, tenen la mobilitat de la dona enamorada: són com transfiguracions successives. Les nits de lluna -amb llum de la lluna sobre les parets blanques que les oliveres deixen entreveure- tenen un encant de misteri una mica clandestí i de vegades - segons l'estat de l'esperit- una elevació incomparablement noble i angèlica. Les nits fosques, sota de l'estelada rutilant, es perden en una clarícia de la terra.

La vida de la mar és ara apassionant. És el moment en què el peix s'acosta al litoral, per tal de fresar, en aigües netes, assolellades, calentes. L'aigua s'emplena d'una vida densa, s'espesseeix d'éssers minúsculs i a la nit fosforeja. És el moment del zel del peix.
Existeixen moltes trampes que tenen un origen eròtic o obeeixen a la implacable necessitat de perpetuació universal, a la qual els peixos, com tots els éssers vius, estan sotmesos.
Com molts animals, el peix és sensible al color.
(...)
Si en un espai d'aigües poc profundes, hi arrossegueu un drap de color blanc veureu com els pops -si és que n'hi ha algun pels voltants- es llencen com feres sobre el drap, que estrenyen amb els seus tentacles sinistres. Abans de desprendre's del drap es deixen agafar com res, tan delirant és la seva ceguesa.



Fragment de Cinc històries del mar, de Josep Pla.

Mira, mira bé,
mira amb la punta dels dits,
mira amb els ulls entelats,
mira amb el nas,
diu escolta,
diu escolta, mira i tasta,
ei,
mira amb les teves paraules
i així amb tots sis senys mirant,

sis dreceres, tot sorgeix
d'un sol centre, mirador,
torre solitària, runa,

si no estàs mort, si t´hi veus,
ja saps què et toca, el senyal
de trompa, mirall o drap
que esqueixa la boira baixa.


Enric Casassas