La meva defensa (un trosset més...)
/La meva defensa, de Janusz Korczak/
...
Trampós no ho he estat mai, fins i tot si alguna vegada he dit que en el diari hi ha coses interessants...aquest tipus de mentida no és vergonyant quan es té una mare i dos germans petits. No vull dir res de dolent dels companys, però que n'hi hagi un que gosi dir-me, mirant als ulls, que ell no diu mai mentides... Cadascú diu mentides a la seva manera, un per aquí, l'altre per allà. Quan vostè va dir: "Estic al corrent de les teves malifetes", vostè tampoc va dir la veritat, perquè vostè no sabia res de res, vostè només volia espantar-me perquè confessés que m'havia menjat aquell esmorzar.
Jo no he sigut mai un lladre. Si ho hagués volgut ser, potser la meva mare no estaria morta. Però no he volgut. L'única vegada que vaig intentar, a la parada del tramvia, ficar la mà a la butxaca d'un paio, fins i tot aquella vegada jo no tenia la intenció de robar, només provar-ho, per fer broma o pel que fos, no ho sé. Però no vaig agafar res, ni tan sols sé si en aquella butxaca hi havia alguna cosa o ni hi havia res.
I no he estat mai un bergant. M'he reunit amb xicots perquè calia, però mai no he tingut amics; i quan discutíem m'informava de moltes coses. Informar-se és una cosa i aprendre n'és una altra. Vostè em va dir que oblidaria el que va passar. Perdoni, però quan se sap una cosa no es pot oblidar. Fumar cigarretes no ho he après amb els venedors de diaris sinó justament a l'escola, quan el meu pare encara vivia. Li he de dir francament, prefereixo els vailets del carrer. A vegades a la nit somio que, quan seré gran, crearé un club de veritat per a aquests nois. El dels grans l'anomenaré el club dels lladres i el dels més joves el club dels brètols.
Expressament per emprenyar el món. I tindrem la nostra bandera, i estarem orgullosos del nostre nom. I si algun mal amenacés la pàtria, estaríem disposats a barallar-nos, mentre que els tifes s'amagarien pels racons. L'enemic envaeix la ciutat, ningú no s'atreveix a defensar-la, però a l'ultim moment arriben els reforços. I s'emporten la victòria. Aquestes són les meves legions: lladres, escombriaires, brètols i pispes. L'última bala em mata. Ploro quan hi penso. En el meu club no hi hauria ximpleries, cadascú faria el que voldria. Si volgúessin jugar a cartes o a cara o creu, que juguessin al club abans d'anar sota la porta cotxera. Després els ensenyaria a jugar a dames, o organitzaria una orquestra. He jugat sovint a dames amb el meu pare. Però quan es dóna una mà i s'amenaça amb l'altra, els nois s'escapen, i només queden els llepes i els falsos que per davant us fan la gara-gara i per darrera es burlen de vosaltres.
Si us plau, senyora, us ho demano. No digueu res de tot això als altres, els faria riure. Aquesta lliçó la sé de per vida.
Els pares van morir i jo em vaig quedar sol. Em direu que jo tenia família, però és que són gran cosa una germana de quatre anys i un germà de set? No podia discutir-ho amb ells, però vaig donar diners a una veïna perquè ens cuidés, perquè ella tampoc no era rica. M'agradaria tant saber on són ara, si són vius o morts, però se'ls van emportar a un internat de no sé on i segurament no els veuré mai més o no els reconeixeré si els veig.
Se'n recorda, quan es va enfadar amb mi perquè no sabia recitar la lliçó sobre els ratspenats? Vostè va dir que, per una vegada que m'estic quiet, llavors sóc a la lluna. Doncs bé, el que havia passat és que havia vist pel carrer un nano que s'assemblava al meu germà. Havia passat pel seu costat, però alguna cosa em va inquietar, alhesores em vaig girar i el vaig cridar, però no em va fer cas. Em vaig dir: si és en un internat, com podria estar sol pel carrer... i vaig continuar el meu camí
Durant la nit, la meva mare se'm va aparèixer en somnis en el moment que va morir. Tenia la boca una mica torta i mirava la paret. Aleshores agafava el meu germà, però en el somni era molt petit, com una nina, i me'l donava dient: "Agafa'l, agafa'l ", i jo estirava els braços per agafar-lo però bruscament tenia por i fugia. Aleshores em vaig despertar. Si sabés on són, tindria algú per anar a veure els dies de festa, però no ho sabré mai més.
Em vaig adonar, el dia que va parlar dels ratpenats, que els mots m'entraven per les orelles, però en el cap hi tenia el pensament que si havia somiat amb al meva mare potser havia trobat el meu germà pel carrer i era una llàstima que no hagués tornat enrere per cridar-lo una altra vegada, perquè potser no m'havia entès. Potser l'havien enviat a fer encàrrecs p potser algú l'havia acollit a casa seva.