(I)


Feblesa i mà de foc com un cos entre joncs: barnilles a la pell. Constructors al desert o als espadats batuts per llums extraviades. Davallaven els éssers i es feien un palau prop de la teva casa. Tu sorties sola al jardí a voltes nua a rebre'ls. Oh, els benaurats senyors: quin neguit d'ales blanques i un estrall de trompetes. Els àngels.



(II)


Véns posseïda de tot amb un coltell al coll prop de la gola tendra. T'hi agafes. T'hi ofegues. Panteixes de desig entre el premi de sang que t'esgüella la tendra murada dels ulls i els desitjos. Capitells dibuixant escenes de vedells i monstres en ofrenes lunars. Allí dempeus vesteixes el teu cos amb tots els sons i cornamuses. Un lleuger moviment enruna l'equilibri.




Valerià Pujol, de Els breus estius

Haig de dir que no coneixia ni en Valerià Pujol ni en Celso Emilio Ferreiro, i un cop més ens portes veus que paga la pena escoltar. Amb el segon m’han arribat febles boires d’Isla Negra, certa manera de tombar la llum cap al terra, encara que el final em sembla diferent, tallat, minyó al costat dels germans grans.

I en aquestes visions, ara dantesques, ara gairebé bíbliques, d’en Valerià Pujol, s’acosten i s’empenyen ombres i lluernes, malgrat el segon fragment que has escollit acaba sense imatge, més aviat amb la veu dels objectes, amb el secret dels estris que es posen a xerrar quan no hi és el mestre, i m’ha agradat més que la resta.

Encara que jo mateix em porto la contrària, crec sincerament que seria genial penjar sempre una traducció al castellá dels textes, i permetre a més persones gaudir dels teus descobriments.

Adlibitum i Scherzando per a mi són una sola cosa –tot i que avuí he “recomanat” una, cadascuna porta cap a l’altre-, i m’agradaria molt trobar les teves creacions teixides amb els teus refugis de lloguer, tot plegat, tot lligat.

Una abraçada ofegadora, Amiga.

Era per mi un autor desconegut, però ara el buscaré...
Bicos.

ostres, m'ha fet emocionar trobar paraules d'ell...
en Valerià era amic meu

gràcies
petons