Blog nou... des de fa quasi un any :)
Doncs això. Sé que no tinc visitants en aquest blog prácticament. Però si algú passa i té curiositat de com continua aquest blog, podeu anar a:
http://protocolo7.blogspot.com
Allà podreu seguir veient com els cronopios creixen sota el sol ^^. El meu nom allà és Aighash i Moreloth és el meu company.
http://protocolo7.blogspot.com
Allà podreu seguir veient com els cronopios creixen sota el sol ^^. El meu nom allà és Aighash i Moreloth és el meu company.
-__-
Jo tmb em sento sola, dormint sola, menjant sola, rient sola, patint sola i plorant sola. Si em sento malament m'empasso les paraules i si vull plorar esbosso un sonriure x seguir endavant. I mica a mica vaig vagant per un any q no em dóna fruit, sols espera i cansament. Ja quasi no m'importa res, faig nosa al món, a uns per fer poc a altres per fer massa i segueixo avançant inexorablement cap al buit, sense cap alicient, precipitant-me cap a la mediocritat i la generalitat. Mai m'ha molestat ser com els altres si jo em sentia a gust, però qui sóc a part d'un número? Un nom entre milers, una persona entre tantes, q riuen i van caient poc a poc pel mateix camí. I em sento sola tot i havent tanta gent com jo, em veig totalment desaprofitada i sense valor, com un moble podrit de corcs, envoltada de gent a la q infecto amb la meva estúpida presència. I segueixo existint, per molestar als altres, fer-los mal i posar males cares pq es sentin malament. ¿Quan vaig passar de ser un ningú feliç amb vida pròpia i desitjos a l'abast de la mà, de somiar en tenir una identitat pròpia a el trist dia a dia, gris i sense un futur cert viable i que em sonrèia per mostrar-me la seva indiferència?
I poc a poc es va podrint la meva esperança de fer feliç a algú, de saber que estic bé. En fi, de què em puc queixar?
I poc a poc es va podrint la meva esperança de fer feliç a algú, de saber que estic bé. En fi, de què em puc queixar?
ESTIU 2006
ESTIU EN BONA COMPANYIA
BON ROTLLO
DIVERSIÓ
AMOR
CARÍCIES
PETONS
ABRAÇADES
PASSEJADES EN BICI
PETITS VIATGES
VEURE BARCELONA COM SI NO L'HAGUÉS VIST MAI
MALALTIA
SACRIFICI
MORT
MALETES
PES
CANSAMENT
...
ESTUDI
EXÀMENS DE SETEMBRE
... -__-u
BON ROTLLO
DIVERSIÓ
AMOR
CARÍCIES
PETONS
ABRAÇADES
PASSEJADES EN BICI
PETITS VIATGES
VEURE BARCELONA COM SI NO L'HAGUÉS VIST MAI
MALALTIA
SACRIFICI
MORT
MALETES
PES
CANSAMENT
...
ESTUDI
EXÀMENS DE SETEMBRE
... -__-u
_Avís_
No hi ha forma d'esborrar l'últim article, de fet ja l'he esborrat, però no desapareix tant fàcilment de la pàgina. En fi.
Cuando las personas seamos individuos con libertad de pensamiento volveré a publicar los artículos que tenía antes.
Cuando la gente aprenda a reirse de si misma volveré a publicar los artículos que tenia antes.
Mientras sigamos en la Edad Media entre cruzada y cruzada, destruyendo testimonios de un pasado común y masacrando a gente innocente por minúcias, no tendré libertad de escribir lo que quiera.
Cuando mi vida no valga la pena, podré luchar a muerte porque nadie tenga que callar.
Cuando las personas seamos individuos con libertad de pensamiento volveré a publicar los artículos que tenía antes.
Cuando la gente aprenda a reirse de si misma volveré a publicar los artículos que tenia antes.
Mientras sigamos en la Edad Media entre cruzada y cruzada, destruyendo testimonios de un pasado común y masacrando a gente innocente por minúcias, no tendré libertad de escribir lo que quiera.
Cuando mi vida no valga la pena, podré luchar a muerte porque nadie tenga que callar.
Reflexions després d'un petit sermó
Estic d'exàmens fins al coll, m'agafen per banda i em diuen que reflexioni sobre la meva maduresa. En prou feines surto de casa i segueixo als 15 anys tenint-ne 18. De fet... fa molt de temps que no parlo amb Ells i no en tinc ganes de fer-ho ara. Tinc plantejaments infantils, solucions dràstiques i cartasianes, més o menys com els nens... suposo que puc canviar, acceptant com sóc i poder posar remei a certes conductes i plantejaments erronis. Ells no han vist fins a quin punt arriba el meu infantilisme ni la meva maduresa, degut a la falta de comuncació abans anomenada. Ja estic farta d'etiquetes i de que em diguin inmadura, si no maduro ara ja maduraré.
No tinc ganes de plantejar temes socio-econòmics sobre la taula, ni deixar els còmics a part, coses que per altra banda ningú em diu q faci, però no vull convertir-me en Ells. No vull estar encadenada a la meva vida, vull treballar per viure (en tot cas) i no viure per treballar. Sé que Ells tampoc viuen per treballar, o com a mínim no ho volen, però la feina els amarga. Treballa, treballa... lògicament, sempre és bo tenir experiències diferents, però si treballo necessito un contracte flexible com... per exemple... com a jornalera XD jaaajajajaja en fi, de fet seria una solució una mica anada del tema XD però una feina q es cobrés dia a dia m'aniria bé.
Pfff, també odio q em diguin dona. Ets una dona! Ets una dona!... estúpides paraules. Sí que he canviat, però segueixo sent la mateixa persona i no m'agrada que la paraula dona em defineixi, aplicant-ho abans que el concepte de persona. Estigues presentable, fes bon efecte i sonriu. Llei de la diplomàcia, llei de la burocràcia, i lleis generals de la hipocresia. Formo part de la societat, tinc deures i obligacions (de la mateixa manera que drets dels què ara gaudeixo), de moment la meva obligació és estudiar per retornar aquests diners que ha invertit l'estat en mi, un dia o altre. De fet, a part de gastar diners en els sous dels professors i en facultats de més renom, l'edifici de Història de l'Art cau a trossos i el material és deficient, vell i tronat.
Ens passem el dia pensant en aquestes coses. Estrès i més estrès sense descans. Lligats fins i tot en els moments d'oci i lleure. Quedar bé, fer bona cara, ser un xaiet. Igual fa per mi, però en tinc tantes poques ganes de diplomàcies i hipocresies variades... De tan en tan surto amb els amics i sóc feliç oblidant durant una estona. Però en general, acabo el dia volent anar a dormir, sense ganes de res, amargada. intentento retrobar el meu racó de llibertat, concentrat en un telèfon de plàstic i metall (trist refugi), per poder viure instants de felicitat, i durant uns minuts trobo el q necessito perquè la vida valgui la pena.
______________________________________________________
Reflexiones tras un pequeño sermón
Estoy de exámenes hasta el cuello, me cogen por banda y me dicen que reflexione sobre mi madurez. A penas salgo de casa y sigo a los 15 años teniendo 18. De hecho... hace mucho tiempos que no hablo con Ellos y no tengo ganas de hacerlo ahora. Tengo planteamientos infantiles, soluciones drásticas y cartesianas, más o menos como los niños... supongo que puedo cambiar, aceptando cómo soy y poder poner remedio a ciertas conductas y planteamientos erróneos. Ellos no han visto hasta qué punto llega mi infantilismo ni mi madurez debido a la falta de comunicación antes mencionada. Ya estoy harta de etiquetas y de que me digan inmadura, si no maduro ahora ya maduraré.
No tengo ganas de plantear temas socio-económicos sobre la mesa, ni dejar los cómicos aparte, cosas que por otra parte nadie me dice q haga, pero no quiero convertirme en Ellos. No quiero estar encadenada a mi vida, quiero trabajar por vivir (en todo caso) y no vivir por trabajar. Sé que Ellos tampoco viven por trabajar, o como mínimo no lo quieren, pero el trabajo los amarga. Trabaja, trabaja... lógicamente, siempre es bueno tener experiencias diferentes, pero si trabajo necesito un contrato flexible como... por ejemplo... como jornalera XD jaaajajajaja en fin, de hecho sería una solución algo ida del tema XD pero un trabajo q se cobrara día a día me iría bien.
Pfff, también odio q me digan mujer. Eres una mujer! Eres una mujer!... estúpidas palabras. Sí que he cambiado, pero sigo siendo la misma persona y no me gusta que la palabra mujer me defina, aplicándolo antes que el concepto de persona. Está presentable, haz buen efecto y sonríe. Ley de la diplomacia, ley de la burocracia, y leyes generales de la hipocresía. Formo parte de la sociedad, tengo deberes y obligaciones (al igual que derechos, de los que en estos momentos gozo), por el momento mi obligación es estudiar por devolver este dinero que ha invertido el estado en mí, un día u otro. De hecho, aparte de gastar dinero en los sueldos de los profesores y en facultades de más renombre, el edificio de Historia del Arte cae a trozos y el material es deficiente, viejo y cutre.
Nos pasamos el día pensando en estas cosas. Estrés y más estrés sin descanso. Atados incluso en los momentos de ocio. Quedar bien, hacer buena cara, ser un corderito. Igual hace por mí, pero tengo tantas pocas ganas de diplomacias y hipocresías variadas... De vez en cuando salgo con los amigos y estoy bien olvidando durante un rato todo esto. Pero en general, acabo el día queriendo ir a dormir, sin ganas de nada, amargada. Intentento reencontrar mi rincón de libertad, concentrado en un teléfono de plástico y metal (triste refugio), para poder vivir instantes de felicidad, y durante unos minutos encuentro lo q necesito para que la vida valga la pena.
No tinc ganes de plantejar temes socio-econòmics sobre la taula, ni deixar els còmics a part, coses que per altra banda ningú em diu q faci, però no vull convertir-me en Ells. No vull estar encadenada a la meva vida, vull treballar per viure (en tot cas) i no viure per treballar. Sé que Ells tampoc viuen per treballar, o com a mínim no ho volen, però la feina els amarga. Treballa, treballa... lògicament, sempre és bo tenir experiències diferents, però si treballo necessito un contracte flexible com... per exemple... com a jornalera XD jaaajajajaja en fi, de fet seria una solució una mica anada del tema XD però una feina q es cobrés dia a dia m'aniria bé.
Pfff, també odio q em diguin dona. Ets una dona! Ets una dona!... estúpides paraules. Sí que he canviat, però segueixo sent la mateixa persona i no m'agrada que la paraula dona em defineixi, aplicant-ho abans que el concepte de persona. Estigues presentable, fes bon efecte i sonriu. Llei de la diplomàcia, llei de la burocràcia, i lleis generals de la hipocresia. Formo part de la societat, tinc deures i obligacions (de la mateixa manera que drets dels què ara gaudeixo), de moment la meva obligació és estudiar per retornar aquests diners que ha invertit l'estat en mi, un dia o altre. De fet, a part de gastar diners en els sous dels professors i en facultats de més renom, l'edifici de Història de l'Art cau a trossos i el material és deficient, vell i tronat.
Ens passem el dia pensant en aquestes coses. Estrès i més estrès sense descans. Lligats fins i tot en els moments d'oci i lleure. Quedar bé, fer bona cara, ser un xaiet. Igual fa per mi, però en tinc tantes poques ganes de diplomàcies i hipocresies variades... De tan en tan surto amb els amics i sóc feliç oblidant durant una estona. Però en general, acabo el dia volent anar a dormir, sense ganes de res, amargada. intentento retrobar el meu racó de llibertat, concentrat en un telèfon de plàstic i metall (trist refugi), per poder viure instants de felicitat, i durant uns minuts trobo el q necessito perquè la vida valgui la pena.
______________________________________________________
Reflexiones tras un pequeño sermón
Estoy de exámenes hasta el cuello, me cogen por banda y me dicen que reflexione sobre mi madurez. A penas salgo de casa y sigo a los 15 años teniendo 18. De hecho... hace mucho tiempos que no hablo con Ellos y no tengo ganas de hacerlo ahora. Tengo planteamientos infantiles, soluciones drásticas y cartesianas, más o menos como los niños... supongo que puedo cambiar, aceptando cómo soy y poder poner remedio a ciertas conductas y planteamientos erróneos. Ellos no han visto hasta qué punto llega mi infantilismo ni mi madurez debido a la falta de comunicación antes mencionada. Ya estoy harta de etiquetas y de que me digan inmadura, si no maduro ahora ya maduraré.
No tengo ganas de plantear temas socio-económicos sobre la mesa, ni dejar los cómicos aparte, cosas que por otra parte nadie me dice q haga, pero no quiero convertirme en Ellos. No quiero estar encadenada a mi vida, quiero trabajar por vivir (en todo caso) y no vivir por trabajar. Sé que Ellos tampoco viven por trabajar, o como mínimo no lo quieren, pero el trabajo los amarga. Trabaja, trabaja... lógicamente, siempre es bueno tener experiencias diferentes, pero si trabajo necesito un contrato flexible como... por ejemplo... como jornalera XD jaaajajajaja en fin, de hecho sería una solución algo ida del tema XD pero un trabajo q se cobrara día a día me iría bien.
Pfff, también odio q me digan mujer. Eres una mujer! Eres una mujer!... estúpidas palabras. Sí que he cambiado, pero sigo siendo la misma persona y no me gusta que la palabra mujer me defina, aplicándolo antes que el concepto de persona. Está presentable, haz buen efecto y sonríe. Ley de la diplomacia, ley de la burocracia, y leyes generales de la hipocresía. Formo parte de la sociedad, tengo deberes y obligaciones (al igual que derechos, de los que en estos momentos gozo), por el momento mi obligación es estudiar por devolver este dinero que ha invertido el estado en mí, un día u otro. De hecho, aparte de gastar dinero en los sueldos de los profesores y en facultades de más renombre, el edificio de Historia del Arte cae a trozos y el material es deficiente, viejo y cutre.
Nos pasamos el día pensando en estas cosas. Estrés y más estrés sin descanso. Atados incluso en los momentos de ocio. Quedar bien, hacer buena cara, ser un corderito. Igual hace por mí, pero tengo tantas pocas ganas de diplomacias y hipocresías variadas... De vez en cuando salgo con los amigos y estoy bien olvidando durante un rato todo esto. Pero en general, acabo el día queriendo ir a dormir, sin ganas de nada, amargada. Intentento reencontrar mi rincón de libertad, concentrado en un teléfono de plástico y metal (triste refugio), para poder vivir instantes de felicidad, y durante unos minutos encuentro lo q necesito para que la vida valga la pena.
Hivern un altre cop -__-
Avui és el solstici d'hivern, la nit més llarga de l'any. No m'agrada la foscor, m'agrada el fred, però odio la foscor. M'ecantaria que l'hivern fos fred i amb llum, la foscor m'enfonsa i em sento abatuda. A l'estiu fa massa calor, però el dia és llarg i m'agrada el dia llarg perq et venen ganes de fer coses. Si a les 5 ja és fosc... doncs quin dia més curt! Si m'aixeco a les 7 i a les 5:30/18:00 és fosc, són de 10:30 a 11 hores de llum. Això és molt poc, criatures!Muerte en diciembre
Nadie tiene conciencia, parece que la gente deje de tener sentimientos. Recuerdo los días en q voy en el metro con el silencio de la gente por la mañana que sólo es roto por el ruido de la máquina, cada cual con su máscara, todos medio dormidos, raro es el q habla. Siempre había pensado que todos tienen una máscara... pero a veces pienso aquello de: calladitos están más guapos.
Iba con una amiga mía a buscar a otras dos cuando nos encontramos a un amigo con el q habíamos quedado para ir los tres. Nos ha dicho que acababa de ver un gato que estaba en medio de la calle, tirado como un objeto roto. La Guàrdia Urbana le han pateado un poquito para ver si se movía o si hacía algo y lo han arrastrado con el pie entre dos coches... luego se han ido. ¡Así, sin más! Ves un animal agonizando, abriendo la boca tirado en el suelo, intentando vomitar, y lo pateas hasta q deja de molestar, para que no se vea el gato reventado en medio de la calle después de que le hayan pasado varios coches por encima.
Ya que ellos no han hecho nada, hemos ido al veterinario que había un poco más arriba (ya ves lo que les costaba hacerlo ellos) y hemos pedido ayuda para transportarlo en un centro de urgencias, porq la veterinaria ya estaba cerrando. Hemos ido corriendo hasta allí para NADA, porq se lo hemos tenido q explicar, ella se ha tenido que lamentar de la actuación de la Guàrdia Urbana. Al cabo de unos minutos bastante largos, después de hacerle entender a la veterinaria q no sabíamos que hacer con el gato y que por eso le pedíamos ayuda, nos ha prestado un "transporter" (esa caja/jaula donde se meten los animales domésticos para transportarlos de un lado a otro) y nos ha dicho que iría a mirarlo en un momento y nos ayudaría a meterlo dentro, pero nos ha repetido una vez más que el transporte del gato iría a nuestra cuenta. Le hemos dicho mil veces q toda la responsabilidad iría a nuestro cargo, y cuando lo ha entendido se ha decidido a ir de paso con la moto que utilizaría para volver a casa.
El gato ya estaba muerto. Había muerto encima de una montañita de vómitos al lado de su boca, que prácticamente le hacían de cojín. Hemos llamado al "012" el teléfono de información de la Generalitat, que nos ha dicho que llamáramos al teléfono de "l'Ajuntament", a su vez, ellos nos han dicho que llamáramos a la oficina de civismo o yo que sé qué, y resultaba que el número marcado no existía... ¡VAYA! Preciosa la actuación de "l'Ajuntament".
La veterinaria lo ha cogido con las manos por el gañote y lo ha tirado en el container.
Y aquí acaba la historia de lo que vale una vida, aunque sea de un gato.
Iba con una amiga mía a buscar a otras dos cuando nos encontramos a un amigo con el q habíamos quedado para ir los tres. Nos ha dicho que acababa de ver un gato que estaba en medio de la calle, tirado como un objeto roto. La Guàrdia Urbana le han pateado un poquito para ver si se movía o si hacía algo y lo han arrastrado con el pie entre dos coches... luego se han ido. ¡Así, sin más! Ves un animal agonizando, abriendo la boca tirado en el suelo, intentando vomitar, y lo pateas hasta q deja de molestar, para que no se vea el gato reventado en medio de la calle después de que le hayan pasado varios coches por encima.
Ya que ellos no han hecho nada, hemos ido al veterinario que había un poco más arriba (ya ves lo que les costaba hacerlo ellos) y hemos pedido ayuda para transportarlo en un centro de urgencias, porq la veterinaria ya estaba cerrando. Hemos ido corriendo hasta allí para NADA, porq se lo hemos tenido q explicar, ella se ha tenido que lamentar de la actuación de la Guàrdia Urbana. Al cabo de unos minutos bastante largos, después de hacerle entender a la veterinaria q no sabíamos que hacer con el gato y que por eso le pedíamos ayuda, nos ha prestado un "transporter" (esa caja/jaula donde se meten los animales domésticos para transportarlos de un lado a otro) y nos ha dicho que iría a mirarlo en un momento y nos ayudaría a meterlo dentro, pero nos ha repetido una vez más que el transporte del gato iría a nuestra cuenta. Le hemos dicho mil veces q toda la responsabilidad iría a nuestro cargo, y cuando lo ha entendido se ha decidido a ir de paso con la moto que utilizaría para volver a casa.
El gato ya estaba muerto. Había muerto encima de una montañita de vómitos al lado de su boca, que prácticamente le hacían de cojín. Hemos llamado al "012" el teléfono de información de la Generalitat, que nos ha dicho que llamáramos al teléfono de "l'Ajuntament", a su vez, ellos nos han dicho que llamáramos a la oficina de civismo o yo que sé qué, y resultaba que el número marcado no existía... ¡VAYA! Preciosa la actuación de "l'Ajuntament".
La veterinaria lo ha cogido con las manos por el gañote y lo ha tirado en el container.
Y aquí acaba la historia de lo que vale una vida, aunque sea de un gato.
Nou tema :)
Acabo de veure el meu blog altre cop. Acostumo a escriure sobre coses quotidianes, qui l'hagi llegit tindrà la desgràcia de poder donar-me la raó.
Realment no és que la meva vida sigui tan avorrida com perquè no hi escrigui més que estupideses i allò que em passa pel cap... com si no tingués res més a la vida. En fi, sóc feliç, i crec q ho haureu llegit aquí diverses vegades. És una maledicció haver començat la carrera havent tingut un batxillerat tan excepcional com el meu, suposo que ha estat l'època més moguda de ma vida... doncs vaja, jo vull que segueixi així. Sé que el meu punt de vista igual és infantil, però no és cap vergonya ser-ho.
Vull divertir-me, anar a concerts plens de gent on no poder ballar perquè com molts sabeu... ballar no és el meu fort. No, no sé ni moure el cap endavant i endarrere, no sé ni picar de peus ni aplaudir com déu mana, només sé fer anar una mica les carioques... i tot i així no en sé prou. En els concerts sol ser impossible fer anar les cadenes a no ser que hi posis molt d'entusiasme i decapitis a tothom. No m'agraden els petits concerts de barri a l'aire lliure, és el moment idoni per què jo pilli una "taja" i juro que en la vida m'he emborratxat, però si no sé ballar què hi puc fer jo en un concert en que no em sé les lletres de les cançons? Menjar quicos? O veure un cubata? La solució és clara, no? Acompanyar amics amb un pedal que cauen per terra, aguantar fronts mentres la gent vomita i acabar-me el blue tropic -__-U. Com haureu pogut comprovar no m'agrada l'alcohol XD.
El pitjor de tot és quan estàs en un concert on hi ha quatre gats re-concentrats a la zona de l'escenari, enganxats a les primeres files i així i tot queda espai de sobres per moure's. Haver de ballar ska amb la meva poca gràcia natural, entre borratxos que em pregunten per què no ballo, veient com tiren "los tejos" a les meves amigues que se'n van directament a l'altra punta de la sala, i jo sense res per portar-me a la boca haig de moure'm o aguantar comentaris... i si em moc també n'aguanto... així que... per què molestar-me? El millor dels concerts d'ska és fotre's a osties, sé que molts no hi estareu d'acord... però com a mínim no necessito coordinar les diferents parts del meu cos... què passa si sóc així de rància i violenta?
En fi, aquí exposo el meu parer, sé que és molt diferent al vostre, perquè... SÓC RARA! SÍ! I en aquest cas no per bé! Ja m'agradaria tenir psicomotricitat però sóc una negada en tot el que sigui ritme... en la guitarra ja li pillo la cosa al ritme... i a la flauta... doncs no és el més essencial XD així que... però timbals, i percussió en general... no sé perquè aquests instruments m'odien tant.
Bé no extendré el tema. A qui li vingui bé que em llegeixi, tot i això, no en tinc esperances (ni ganes XD).
Realment no és que la meva vida sigui tan avorrida com perquè no hi escrigui més que estupideses i allò que em passa pel cap... com si no tingués res més a la vida. En fi, sóc feliç, i crec q ho haureu llegit aquí diverses vegades. És una maledicció haver començat la carrera havent tingut un batxillerat tan excepcional com el meu, suposo que ha estat l'època més moguda de ma vida... doncs vaja, jo vull que segueixi així. Sé que el meu punt de vista igual és infantil, però no és cap vergonya ser-ho.
Vull divertir-me, anar a concerts plens de gent on no poder ballar perquè com molts sabeu... ballar no és el meu fort. No, no sé ni moure el cap endavant i endarrere, no sé ni picar de peus ni aplaudir com déu mana, només sé fer anar una mica les carioques... i tot i així no en sé prou. En els concerts sol ser impossible fer anar les cadenes a no ser que hi posis molt d'entusiasme i decapitis a tothom. No m'agraden els petits concerts de barri a l'aire lliure, és el moment idoni per què jo pilli una "taja" i juro que en la vida m'he emborratxat, però si no sé ballar què hi puc fer jo en un concert en que no em sé les lletres de les cançons? Menjar quicos? O veure un cubata? La solució és clara, no? Acompanyar amics amb un pedal que cauen per terra, aguantar fronts mentres la gent vomita i acabar-me el blue tropic -__-U. Com haureu pogut comprovar no m'agrada l'alcohol XD.
El pitjor de tot és quan estàs en un concert on hi ha quatre gats re-concentrats a la zona de l'escenari, enganxats a les primeres files i així i tot queda espai de sobres per moure's. Haver de ballar ska amb la meva poca gràcia natural, entre borratxos que em pregunten per què no ballo, veient com tiren "los tejos" a les meves amigues que se'n van directament a l'altra punta de la sala, i jo sense res per portar-me a la boca haig de moure'm o aguantar comentaris... i si em moc també n'aguanto... així que... per què molestar-me? El millor dels concerts d'ska és fotre's a osties, sé que molts no hi estareu d'acord... però com a mínim no necessito coordinar les diferents parts del meu cos... què passa si sóc així de rància i violenta?
En fi, aquí exposo el meu parer, sé que és molt diferent al vostre, perquè... SÓC RARA! SÍ! I en aquest cas no per bé! Ja m'agradaria tenir psicomotricitat però sóc una negada en tot el que sigui ritme... en la guitarra ja li pillo la cosa al ritme... i a la flauta... doncs no és el més essencial XD així que... però timbals, i percussió en general... no sé perquè aquests instruments m'odien tant.
Bé no extendré el tema. A qui li vingui bé que em llegeixi, tot i això, no en tinc esperances (ni ganes XD).