REFLEXIÓ SOBRE LA DEMENCIA SENIL
Sento començar la meva pàgina web sobre un tema que particularment no m'agrada massa; però per desgracia es una de les coses que en aquest moment m'envolta.
La meva estimada avia degut a una caiguda ha vist agreujat el seu estat - del qual jo no me'n volia donar compte - de demencia senil. El que jo pensava que eren simplement oblids de memòria, perquè al cap d'una petita estona tornava a ser la que era, era el començament d'aquesta malaltia.
Potser pensareu què que és el que vull d'una persona de 92 anys - que es la seva edat -, potser no ho se ni jo mateixa -, voldria que anés fent anys al meu cantó, però bé, amb tot el seu coneixement.
Ja se que el que vull és una utopia, però voleu dir que si no haguessin aquests tipus d'enfermetats no viuriem millor, si més no, amb més qualitat de vida.
Jo sols ser que avui em sento bastant malament emocionalment, perquè veig que ella està patint, es com si la meva àvia a estones es convertis en una estranya que habita el seu cos.
Desitjaria que fos momentani i que es curés, però potser es somiar massa.
Des d'aqui demanaria que en lloc de tantes residencies, ens ensenyessin a tractar a les persones de l'entorn, amb pacients amb aquestes malalties, que ens ajudessin a fer-nos la vida més fàcil als familiars i que investiguessin bé les causes d'aquestes malalties degeneratives perquè segons els estudis de població cada dia hi ha més gent gran, i l'important al menys per mi no es arribar a ser molt i molt velleta, sinò arriba amb qualitat de vida fins a la fi.
La meva estimada avia degut a una caiguda ha vist agreujat el seu estat - del qual jo no me'n volia donar compte - de demencia senil. El que jo pensava que eren simplement oblids de memòria, perquè al cap d'una petita estona tornava a ser la que era, era el començament d'aquesta malaltia.
Potser pensareu què que és el que vull d'una persona de 92 anys - que es la seva edat -, potser no ho se ni jo mateixa -, voldria que anés fent anys al meu cantó, però bé, amb tot el seu coneixement.
Ja se que el que vull és una utopia, però voleu dir que si no haguessin aquests tipus d'enfermetats no viuriem millor, si més no, amb més qualitat de vida.
Jo sols ser que avui em sento bastant malament emocionalment, perquè veig que ella està patint, es com si la meva àvia a estones es convertis en una estranya que habita el seu cos.
Desitjaria que fos momentani i que es curés, però potser es somiar massa.
Des d'aqui demanaria que en lloc de tantes residencies, ens ensenyessin a tractar a les persones de l'entorn, amb pacients amb aquestes malalties, que ens ajudessin a fer-nos la vida més fàcil als familiars i que investiguessin bé les causes d'aquestes malalties degeneratives perquè segons els estudis de població cada dia hi ha més gent gran, i l'important al menys per mi no es arribar a ser molt i molt velleta, sinò arriba amb qualitat de vida fins a la fi.