ARGELAGUER-Despolititzar l'esport? Article de l'alcalde de Les Preses, Daniel Terrades
Amb la força que té l´esport en la societat actual, ni és possible ni convenient que estigui al marge de la cosa publica i, per tant, de la política. De fet, les lleis i els recursos públics que els governats destinen al foment de l´esport és reconegut pels ciutadans, les entitats i l´ entorn esportiu d´arreu del món i en el nostre país, de forma especial: des dels equipaments bàsics municipals, a les activitats populars o de competició fins als JJOO del 92, tot plegat ha estat possible amb la cooperació de governats amb el sectors esportius. Els beneficis generalitzats són palpables.
Entre els ciutadans i per tant entre l´àmbit esportiu, es discuteix amb legitimitat i passió algunes accions polítiques que afecten a l´esport. Tractant-se d´un sector que te molt ressò popular i mediátic, l´olla bull sovint i a vegades amb veus interessades que reclamen la no ingerència del sector públic. Opinió que depèn: si es tracta posar fre a disbauxes d´algun directiu irresponsable que ens costen milions d´euros a les arques públiques, que són diners de tots, doncs francament, que s´hi intervingui! Si es tracta de donar més suport en equipaments i activitats esportives que necessiten els ciutadans: endavant! Tant en un com en l´altre exemple, els polítics hi han d´ intervenir en compliment de la seva responsabilitat pública.
En el lèxic esportiu, hem sentit qualificar de “política” aquelles maniobres maquiavèliques en la lluita pel poder i en el maneig d´ entitats. Francament em sap greu que es degradi aquesta paraula, sobretot perquè hem vist algun dirigent de club i federacions, que deixarien com aprenents a ministres i consellers en el domini d´ estratègies pel poder.
Evidentment que és legítim l´impuls de l´esport com a suport d´un ideari polític. Forma part de la vida publica i els seus colors i protagonistes creen passions. Per tant a ningú l´ha d´estranyar propostes d´ enfortir el país aprofitant els mitjans esportius. Altra cosa es com fer-ho per obtenir bons resultats. Recordem que les raons son indispensables però no suficients per aconseguir una victòria. Es pot apostar per anar-hi pel dret o per altres camins.
Durant massa temps s´ha avançat poc en millorar la presencia internacional de l´esport català perquè, simplement, hi van anar donant voltes, sobretot en èpoques electorals. Darrerament es va optar pel dret, el més curt, que sol ser el mes temptador i el que més força i suport aconsegueix: és l´esprint! Però no sempre és el més eficaç i n´hem sofert algun aspre exemple recent. Pel que sembla, es van sobrevalorar les nostres forces i menystenir les dels altres. Potser cantant victòria abans d´hora es despertaren excessives inquietuds als qui, arreu de mon, són poc amics de canvis en estructures esportives. A ningú se li escapa que darrera del caràcter privat del sector convergeixen importantíssimes implicacions econòmiques, socials, polítiques i d´ altres mes o menys inconfessables.
Un combat perdut ens obliga a replantejar l´ estratègia i si aquesta és la de millorar la presencia internacional en l´ àmbit esportiu, sense haver de renunciar a res superior, ens cal també aprofitar les altres oportunitats que ens poden donar mes projecció i aconseguir aliats dins i fora de l´Estat. Això dels Països Catalans i l´ Euroregió en parlem més que no en practiquem: perquè hi ha tant poca relació esportiva? Quantes proves del sud de França, de les Illes, País Valencià o l´ Aragó formen part dels calendaris nacionals de qualsevol especialitat i al revés? Ens conformem en sortir a la foto a la tribuna de l´ USAP a Perpinyà mentre rebutgem que el ralli del Vallespir sigui puntuable pel campionat de Catalunya? I tants altres exemples que conviden l´ interès governamental.
Estem apostant per un estat federal: l´esport hi pot donar un cop de mà o això ja ho farà només la política? I si, donat el cas, una selecció autonòmica, la extremenya per exemple, fos guanyadora del torneig (de quin torneig?), costaria molt organitzar un partit contra una selecció de la resta de l´Estat?. Baixarien llamps i trons? Doncs millor que la guanyés Extremadura el primer any: els altres, ja en parlaríem...!
En l´ esport i també en la política, sovint ens agrada jugar fort: les petites victòries són menys valorades que sonades derrotes. Es lloable saber perdre, però la joia es participar i guanyar!
Entre els ciutadans i per tant entre l´àmbit esportiu, es discuteix amb legitimitat i passió algunes accions polítiques que afecten a l´esport. Tractant-se d´un sector que te molt ressò popular i mediátic, l´olla bull sovint i a vegades amb veus interessades que reclamen la no ingerència del sector públic. Opinió que depèn: si es tracta posar fre a disbauxes d´algun directiu irresponsable que ens costen milions d´euros a les arques públiques, que són diners de tots, doncs francament, que s´hi intervingui! Si es tracta de donar més suport en equipaments i activitats esportives que necessiten els ciutadans: endavant! Tant en un com en l´altre exemple, els polítics hi han d´ intervenir en compliment de la seva responsabilitat pública.
En el lèxic esportiu, hem sentit qualificar de “política” aquelles maniobres maquiavèliques en la lluita pel poder i en el maneig d´ entitats. Francament em sap greu que es degradi aquesta paraula, sobretot perquè hem vist algun dirigent de club i federacions, que deixarien com aprenents a ministres i consellers en el domini d´ estratègies pel poder.
Evidentment que és legítim l´impuls de l´esport com a suport d´un ideari polític. Forma part de la vida publica i els seus colors i protagonistes creen passions. Per tant a ningú l´ha d´estranyar propostes d´ enfortir el país aprofitant els mitjans esportius. Altra cosa es com fer-ho per obtenir bons resultats. Recordem que les raons son indispensables però no suficients per aconseguir una victòria. Es pot apostar per anar-hi pel dret o per altres camins.
Durant massa temps s´ha avançat poc en millorar la presencia internacional de l´esport català perquè, simplement, hi van anar donant voltes, sobretot en èpoques electorals. Darrerament es va optar pel dret, el més curt, que sol ser el mes temptador i el que més força i suport aconsegueix: és l´esprint! Però no sempre és el més eficaç i n´hem sofert algun aspre exemple recent. Pel que sembla, es van sobrevalorar les nostres forces i menystenir les dels altres. Potser cantant victòria abans d´hora es despertaren excessives inquietuds als qui, arreu de mon, són poc amics de canvis en estructures esportives. A ningú se li escapa que darrera del caràcter privat del sector convergeixen importantíssimes implicacions econòmiques, socials, polítiques i d´ altres mes o menys inconfessables.
Un combat perdut ens obliga a replantejar l´ estratègia i si aquesta és la de millorar la presencia internacional en l´ àmbit esportiu, sense haver de renunciar a res superior, ens cal també aprofitar les altres oportunitats que ens poden donar mes projecció i aconseguir aliats dins i fora de l´Estat. Això dels Països Catalans i l´ Euroregió en parlem més que no en practiquem: perquè hi ha tant poca relació esportiva? Quantes proves del sud de França, de les Illes, País Valencià o l´ Aragó formen part dels calendaris nacionals de qualsevol especialitat i al revés? Ens conformem en sortir a la foto a la tribuna de l´ USAP a Perpinyà mentre rebutgem que el ralli del Vallespir sigui puntuable pel campionat de Catalunya? I tants altres exemples que conviden l´ interès governamental.
Estem apostant per un estat federal: l´esport hi pot donar un cop de mà o això ja ho farà només la política? I si, donat el cas, una selecció autonòmica, la extremenya per exemple, fos guanyadora del torneig (de quin torneig?), costaria molt organitzar un partit contra una selecció de la resta de l´Estat?. Baixarien llamps i trons? Doncs millor que la guanyés Extremadura el primer any: els altres, ja en parlaríem...!
En l´ esport i també en la política, sovint ens agrada jugar fort: les petites victòries són menys valorades que sonades derrotes. Es lloable saber perdre, però la joia es participar i guanyar!