3% ARGELAGUER 1,5%
Les polítiques neoliberals i l’obra pública.
La principal responsabilitat en els fets del Carmel de l’actual govern de la Generalitat, és la de no haver modificat a temps el model convergent de contractació de l’obra pública, millor dit: la subcontractació en cadena de les infraestructures.
Gestió d’Infraestructures SA (GISA), l’empresa responsable de l’adjudicació de l’obra del metro, monopolitza el 94% de l’obra pública. Des de l’any de la seva creació (1992) ha passat d’un pressupost de 78M€ als 7.000M€ de l’any 2003. GISA no només ha estat emprada per a ocultar deficiències dels governs convergents, sinó que s’ha convertit en un monstre de finançament de totes les obres de la Generalitat (des de les escoles al mateix metro).
La concentració en unes poques empreses constructores, darrera les quals hi ha sempre noms de la burgesia catalana i espanyola lligats al poder convergent que bé en solitari, en un entramat d’empreses superposades o en UTE’s, han copat el 75% de les licitacions en obra pública a GISA, INCASOL i ADIGSA. Aquesta concentració és l’antesala d’un sistema d’adjudicacions que no complia les directives europees, que permetia reformats (liquidacions) a final d’obra superiors en alguns casos al 150% de l’import inicial i que està en una mitjana superior al 25% i, de nou, sempre a favor de les mateixes empreses del règim pujolista. Un sistema que aconseguia la quadratura del cercle al subcontractar-se externament les direccions d’obres i les de seguretat, contractacions que, lògicament, requeien en unes poques empreses com TEC4 o Geocontrol (les mateixes que dirigien les obres de la línia 5 del metro).
Aquest sistema convergent: concentració, subcontractació, adjudicacions i externalització, més l’afirmació del 3 % feta per Maragall, han posat el dit a la nafra d’un conjunt de factors que –per activa o passiva— poden donar llum al que ha succeït al barri del Carmel i amb l’obra pública en aquest país en les darreres dècades.
Uns factors que es troben emmarcats en una gestió econòmica neoliberal dels anteriors governs de la Generalitat i de l’estat espanyol: - La reducció de la despesa pública en compliment de l’orientació neoliberal de la UE, des de Maastricht al Pacte d’Estabilitat (límit del 3% de dèficit públic, dèficit 0, limitació de l’endeutament públic...), foment de l’adopció dels projectes més barats en les obres públiques (mètode austríac) en detriment de la seguretat. - El desmantellament de l’empresa pública i de serveis públics, o de la seva reestructuració amb tècniques d’externalització de treballs i serveis, multiplicant les subcontractes i amb ma d’obra més barata i flexible, que incideix negativament en la seguretat primer dels treballadors i de l’obra. En aquestes condicions el control de qualitat, les auditories sobre el projecte i la seva execució, s’abandonen o no reuneixen les necessàries condicions d’independència i d’objectivitat que els facin eficaços.
La principal responsabilitat en els fets del Carmel de l’actual govern de la Generalitat, és la de no haver modificat a temps el model convergent de contractació de l’obra pública, millor dit: la subcontractació en cadena de les infraestructures.
Gestió d’Infraestructures SA (GISA), l’empresa responsable de l’adjudicació de l’obra del metro, monopolitza el 94% de l’obra pública. Des de l’any de la seva creació (1992) ha passat d’un pressupost de 78M€ als 7.000M€ de l’any 2003. GISA no només ha estat emprada per a ocultar deficiències dels governs convergents, sinó que s’ha convertit en un monstre de finançament de totes les obres de la Generalitat (des de les escoles al mateix metro).
La concentració en unes poques empreses constructores, darrera les quals hi ha sempre noms de la burgesia catalana i espanyola lligats al poder convergent que bé en solitari, en un entramat d’empreses superposades o en UTE’s, han copat el 75% de les licitacions en obra pública a GISA, INCASOL i ADIGSA. Aquesta concentració és l’antesala d’un sistema d’adjudicacions que no complia les directives europees, que permetia reformats (liquidacions) a final d’obra superiors en alguns casos al 150% de l’import inicial i que està en una mitjana superior al 25% i, de nou, sempre a favor de les mateixes empreses del règim pujolista. Un sistema que aconseguia la quadratura del cercle al subcontractar-se externament les direccions d’obres i les de seguretat, contractacions que, lògicament, requeien en unes poques empreses com TEC4 o Geocontrol (les mateixes que dirigien les obres de la línia 5 del metro).
Aquest sistema convergent: concentració, subcontractació, adjudicacions i externalització, més l’afirmació del 3 % feta per Maragall, han posat el dit a la nafra d’un conjunt de factors que –per activa o passiva— poden donar llum al que ha succeït al barri del Carmel i amb l’obra pública en aquest país en les darreres dècades.
Uns factors que es troben emmarcats en una gestió econòmica neoliberal dels anteriors governs de la Generalitat i de l’estat espanyol: - La reducció de la despesa pública en compliment de l’orientació neoliberal de la UE, des de Maastricht al Pacte d’Estabilitat (límit del 3% de dèficit públic, dèficit 0, limitació de l’endeutament públic...), foment de l’adopció dels projectes més barats en les obres públiques (mètode austríac) en detriment de la seguretat. - El desmantellament de l’empresa pública i de serveis públics, o de la seva reestructuració amb tècniques d’externalització de treballs i serveis, multiplicant les subcontractes i amb ma d’obra més barata i flexible, que incideix negativament en la seguretat primer dels treballadors i de l’obra. En aquestes condicions el control de qualitat, les auditories sobre el projecte i la seva execució, s’abandonen o no reuneixen les necessàries condicions d’independència i d’objectivitat que els facin eficaços.