14 D´ABRIL: PER LA IIIª REPÚBLICA - Juan R. Lejarza/Cal Musìc
Un any més l’arribada del 14 d’abril representa el record i l’actualització política del moment crucial en el que els pobles de l’estat espanyol van irrompre al carrer i es van fer els amos de la seva història. Porta la memòria també d’una Transició que, davall la màscara de la democràcia, va suposar la recomposició dels mecanismes de poder a les mans de les mateixes classes dominants i la liquidació del moviment popular que va liderar la lluita contra la dictadura. Els successius governs de la monarquia han executat fidelment el programa polític neoliberal, han consumat la integració a l’OTAN i han incrementat la dependència d’EEUU i han aprofundit fins l’exasperació el problema nacional.
Fa un any la ciutadania va consumar en el carrer i les urnes allò que exigien les mobilitzacions contra la guerra: la derrota d’un govern representant de la dreta franquista que, en un marc irrespirable d’agresions socials i laborals i de repressió, exercia de lacai preferent de l’imperialisme nortamericà.
La massiva rotunditat de les manifestacions va aconseguir rompre un instant el ferrís consens al voltant de la invasió i ocupació de l’Iraq, vigent des de la Transició, entre PSOE i PP. La pancarta de la manifestació institucional del 12 de Març, deprés dels terribles atemptats del dia abans a Madrid, va intentar taponar amb la presència de la familia reial, Aznar, Zapatero, Berlusconi, Frutos, Llamazares, Fidalgo i Méndez, la riuada de poble que l’endemà -encara no recuperada de la brutal sacsejada- exigia la veritat als carrers i apuntava directament als responsables darrers de la barbàrie a Atocha i a l’Iraq.
La sortida de les tropes de l’Iraq era una decisió ineludible per el nou govern; es va produir i ens felicitam per allò.
No va cambiar, malgrat això, la subordinació a l’imperialisme, succedint-se decisions inscrites en la lògica militarista més genuina, intensificada per esperpèntiques contorsions destinades a tornar a aconseguir el favor de l’imperi: increment espectacular de la presència militar a Afganistan sota la bandera de l’OTAN, col·laboració en l’ocupació militar d’Haití, acceptació del compromís de la formació de militars, policies i jutges contribuint materialment a la legitimació de l’ocupació de l’Iraq mantenint les condicions de cessió de les bases espanyoles a EE.UU. El que és indignant és que aquests fets estiguin succeint amb el silenci còmplice de la suposada esquerra verda que garanteix al PSOE la governabilitat. Malgrat la complicitat directa de les grans centrals sindicals en el manteniment de la pau social, el malestar de les classes populars més explotades augmenta al ritme del deteriorament de les condicions de treball i de vida. L’atur segueix en xifres intolerables; la precarietat s’estèn imparable entre joves i dones, cada dia moren quatre treballadors en accidents laborals i un exercit d’inmigrants pateix condicions de treball que frega l’esclavitud.
La carestia de la vida des de l’entrada en vigor de l’euro i les privatitzacions dels serveis públics col·loquen cada vegada més treballadors i pensionistes en el llindar de la misèria.
Els beneficis d’una minoria d’empresaris i rentistes creix, mentres el deteriorament del salari, l’ocupació i els drets laborals de la majoria, es fa servir com a moneda de canvi per a atraure la inversió.
Milions de joves manquen de casa, a un pais amb tres milions de pisos buits a mans, majoritàriament, de especuladors sense escrúpols.
El fill del Borbón té a la seva disposició un palau de mil setcents metres quadrats, al temps que el preu de la vivenda no cessa d’augmentar a causa de l’especulació, consentida, quan no potenciada pel poder polític.
¿Què fa el règim per a acabar amb aquests problemes? Res que suposi una millora de tan lamentable situació:
Després de més de dos anys d’intensa lluita política i social, el Govern de Zapatero, es proposa dur endavant una reforma del vell edifici borbònic, consensuada amb la dreta, signant amb Rajoy, l’anterior 14 de Gener, un pacte d’Estat. Rajoy, representant de la dreta més rància, hereva conscient del franquisme, declarava l’endemà: “Hoy se recupera el espíritu de 1978, que es el de contar con los grandes partidos nacionales para el diseño de la arquitectura institucional de este país. Yo estoy muy satisfecho.”
L’única Reforma Constitucional que nosaltres entenem és aquella que fixi el dret irrevocable a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal Herria, és la que imposi la República com a forma d’Estat en Espanya i que garanteixi els drets socials i laborals de la classe treballadora.
La política econòmica del govern PSOE, recolçada per IU i ERC, continua el camí marcat pels anteriors governs: engrandir amb explotació creixent beneficis bancaris i empresarials insultants. Així ho ratifica l’aplaudiment de Rodrigo Rato a Zapatero des del Fons Monetari Internacional.
En Argelaguer s’ha de començar a treballar pers tots els veins, redoblar els nostres esforços de comunicació veinal per construir una alternativa unitària Social Republicana i Convergente, independent del règim borbonic i republicana; aixecar un mur democràtic que expressi les reivindicacions i anhels dels veins: dels joves i les dones, explotats per empresaris garrotxins sense escrúpols, dels treballadors....
El Referéndum del Banc Central Europeu ha tingut lloc enmig de la vulneració flagrant de les lleis i normes democràtiques més elementals, minimitzant de manera escandalosa la presència pública i mediàtica de aquells que defensaven el NO i restringint-la a la dels partits polítics amb representació parlamentària que no han invertit grans esforços.
Una vegada més el crit de “li diuen democràcia i no ho és” representava la impotència i la ràbia de la ciutadania davant un Referèndum que ens feia recordar els temps de Franco. Malgrat el consens “d’Estat” entre PP i PSOE, el 18% va dir NO i el 58% va abstenir-se. Ells diuen que han guanyat. Nosaltres en Argelaguer sabem que cada vegada menys gent vol combregar amb rodes del Molí de Sant Damàs.
La santa aliança entre el PP i la direcció del PSOE es proposa també impedir que el poble Basc pugui debatre el anomenat pla Ibarretxe, el que, es comparteixi o no el seu contingut, suposa un atropellament antidemocràtic. Així mateix la reforma de la LOCE i la necessària separació efectiva entre l’Esglesia d´Argelaguer i l’Estat Municipal duu camí de limitar-se a uns canvis cosmètics, que no solucionen els problemes.
La Constitució de 1978 és un símbol anacrònic i reaccionari de la absència de ruptura amb la dictadura franquista.
Un símbol superat per les necessitats históriques dels nostres pobles. La direcció del PSOE i el Govern de Rodríguez Zapatero estan defraudant les expectatives dels seus propis militants i les de milions de ciutadans que li varen donar el seu vot per desbancar a la dreta i abordar una cada vegada més necessària reforma democràtica. Aquest i no altre va ser el missatge del 14 de març.
Dia a dia va quedant clar que els pobles de l’Estat espanyol no s’enfrenten només a unes formes de fer política, sino a una estructura que garanteix, governi qui governi, els interessos d’una Oligarquia, al cap de la qual es situa un Rei no elegit.
Fa un any la ciutadania va consumar en el carrer i les urnes allò que exigien les mobilitzacions contra la guerra: la derrota d’un govern representant de la dreta franquista que, en un marc irrespirable d’agresions socials i laborals i de repressió, exercia de lacai preferent de l’imperialisme nortamericà.
La massiva rotunditat de les manifestacions va aconseguir rompre un instant el ferrís consens al voltant de la invasió i ocupació de l’Iraq, vigent des de la Transició, entre PSOE i PP. La pancarta de la manifestació institucional del 12 de Març, deprés dels terribles atemptats del dia abans a Madrid, va intentar taponar amb la presència de la familia reial, Aznar, Zapatero, Berlusconi, Frutos, Llamazares, Fidalgo i Méndez, la riuada de poble que l’endemà -encara no recuperada de la brutal sacsejada- exigia la veritat als carrers i apuntava directament als responsables darrers de la barbàrie a Atocha i a l’Iraq.
La sortida de les tropes de l’Iraq era una decisió ineludible per el nou govern; es va produir i ens felicitam per allò.
No va cambiar, malgrat això, la subordinació a l’imperialisme, succedint-se decisions inscrites en la lògica militarista més genuina, intensificada per esperpèntiques contorsions destinades a tornar a aconseguir el favor de l’imperi: increment espectacular de la presència militar a Afganistan sota la bandera de l’OTAN, col·laboració en l’ocupació militar d’Haití, acceptació del compromís de la formació de militars, policies i jutges contribuint materialment a la legitimació de l’ocupació de l’Iraq mantenint les condicions de cessió de les bases espanyoles a EE.UU. El que és indignant és que aquests fets estiguin succeint amb el silenci còmplice de la suposada esquerra verda que garanteix al PSOE la governabilitat. Malgrat la complicitat directa de les grans centrals sindicals en el manteniment de la pau social, el malestar de les classes populars més explotades augmenta al ritme del deteriorament de les condicions de treball i de vida. L’atur segueix en xifres intolerables; la precarietat s’estèn imparable entre joves i dones, cada dia moren quatre treballadors en accidents laborals i un exercit d’inmigrants pateix condicions de treball que frega l’esclavitud.
La carestia de la vida des de l’entrada en vigor de l’euro i les privatitzacions dels serveis públics col·loquen cada vegada més treballadors i pensionistes en el llindar de la misèria.
Els beneficis d’una minoria d’empresaris i rentistes creix, mentres el deteriorament del salari, l’ocupació i els drets laborals de la majoria, es fa servir com a moneda de canvi per a atraure la inversió.
Milions de joves manquen de casa, a un pais amb tres milions de pisos buits a mans, majoritàriament, de especuladors sense escrúpols.
El fill del Borbón té a la seva disposició un palau de mil setcents metres quadrats, al temps que el preu de la vivenda no cessa d’augmentar a causa de l’especulació, consentida, quan no potenciada pel poder polític.
¿Què fa el règim per a acabar amb aquests problemes? Res que suposi una millora de tan lamentable situació:
Després de més de dos anys d’intensa lluita política i social, el Govern de Zapatero, es proposa dur endavant una reforma del vell edifici borbònic, consensuada amb la dreta, signant amb Rajoy, l’anterior 14 de Gener, un pacte d’Estat. Rajoy, representant de la dreta més rància, hereva conscient del franquisme, declarava l’endemà: “Hoy se recupera el espíritu de 1978, que es el de contar con los grandes partidos nacionales para el diseño de la arquitectura institucional de este país. Yo estoy muy satisfecho.”
L’única Reforma Constitucional que nosaltres entenem és aquella que fixi el dret irrevocable a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal Herria, és la que imposi la República com a forma d’Estat en Espanya i que garanteixi els drets socials i laborals de la classe treballadora.
La política econòmica del govern PSOE, recolçada per IU i ERC, continua el camí marcat pels anteriors governs: engrandir amb explotació creixent beneficis bancaris i empresarials insultants. Així ho ratifica l’aplaudiment de Rodrigo Rato a Zapatero des del Fons Monetari Internacional.
En Argelaguer s’ha de començar a treballar pers tots els veins, redoblar els nostres esforços de comunicació veinal per construir una alternativa unitària Social Republicana i Convergente, independent del règim borbonic i republicana; aixecar un mur democràtic que expressi les reivindicacions i anhels dels veins: dels joves i les dones, explotats per empresaris garrotxins sense escrúpols, dels treballadors....
El Referéndum del Banc Central Europeu ha tingut lloc enmig de la vulneració flagrant de les lleis i normes democràtiques més elementals, minimitzant de manera escandalosa la presència pública i mediàtica de aquells que defensaven el NO i restringint-la a la dels partits polítics amb representació parlamentària que no han invertit grans esforços.
Una vegada més el crit de “li diuen democràcia i no ho és” representava la impotència i la ràbia de la ciutadania davant un Referèndum que ens feia recordar els temps de Franco. Malgrat el consens “d’Estat” entre PP i PSOE, el 18% va dir NO i el 58% va abstenir-se. Ells diuen que han guanyat. Nosaltres en Argelaguer sabem que cada vegada menys gent vol combregar amb rodes del Molí de Sant Damàs.
La santa aliança entre el PP i la direcció del PSOE es proposa també impedir que el poble Basc pugui debatre el anomenat pla Ibarretxe, el que, es comparteixi o no el seu contingut, suposa un atropellament antidemocràtic. Així mateix la reforma de la LOCE i la necessària separació efectiva entre l’Esglesia d´Argelaguer i l’Estat Municipal duu camí de limitar-se a uns canvis cosmètics, que no solucionen els problemes.
La Constitució de 1978 és un símbol anacrònic i reaccionari de la absència de ruptura amb la dictadura franquista.
Un símbol superat per les necessitats históriques dels nostres pobles. La direcció del PSOE i el Govern de Rodríguez Zapatero estan defraudant les expectatives dels seus propis militants i les de milions de ciutadans que li varen donar el seu vot per desbancar a la dreta i abordar una cada vegada més necessària reforma democràtica. Aquest i no altre va ser el missatge del 14 de març.
Dia a dia va quedant clar que els pobles de l’Estat espanyol no s’enfrenten només a unes formes de fer política, sino a una estructura que garanteix, governi qui governi, els interessos d’una Oligarquia, al cap de la qual es situa un Rei no elegit.