La vida en el campo es sosa y aburrida. Sobre todo los fines de semana de invierno. Hasta que abres el periódico una mañana y lees

Confessions inconfessables

Hola carinyet! Aquí estic, asseguda davant del ordinador discreta i per què no dir-ho, «emparrà», deixant fluir el pensament i alliberant-lo del estrés quotidià. Últimament ho faig a sovint que, quan el meu cabet comença a donar més voltes del que li toca, el millor remei que trobe per ficar totes les idees en ordre és, agafar el quadern de les confessions inconfessables i deixar correr la mà...

Ara però, he decidit utilitzar aquest paper, que tot i ser virtual, és fidel a la realitat. Ferte partícep d´aquests minuts de meditació escrita és tot un honor per a mi.

Pensava fa un moment (moltes idees, començaré per una), en qué fàcil ens resulta a sovint mentir-nos a nosaltres mateixa... Cóm ens deixem portar i cóm ens aborreguem darrere una acció no desitjada, tan sols per poder-nos allunyar el més possible de la sempre marginada soledat. Maleïda paraula! Valoració negativa! Qui, quan veu a una persona llegint tranquilament un llibre en un banquet dels jardinets de la Gran Via (exemple, evoque la imatge), no sent llàstima? Qui, quan veu a alguna dona (o home), dinat (sopant), sòl o sola en un bar/restaurant no sent compassió? Se´ns bombardeja tant amb la idea de que la soledat és trista i miserable, que ja no sabem escoltar-nos, detindre´s a sentir, confirmar i acceptar que aquesta opció va intrínsecament lligada a la vida humana.

I és que ultimament me´n adone que la soledat asusta i aterroritza quan una, o un, no està a gust ni contenta, o content, amb ella mateixa ni amb ell mateix... perquè quan estàs sola o sòl, l´espill de la consciencia (que fins a quest moment inconsciència) se´t fica al davant i t´obliga a sentir qui eres, com eres, que fas, cap on vas, amb qui... és el poderós reflexe de la veritat inevitable.

És dificil sincerar-se amb un mateix. És dur. Implica massa canvis que fan perillar la teua «estabilitat emocional». El més sorprenent és que encara no saps, que aquesta ja fa temps que penja d´un fil que cada vegada es fa més prim.

Però l´esser huma és tan fascinant, que té eixa perfecció per fer-te reaccionar en l´últim instant, tan sols abans que el fil es trenque. Hi ha alguns que reaccionen i demanen ajuda. Hi ha d´altres que no saben demanar-la, i d´altres que es conformen a viure així durant tota la seua llastimosa existència.

És tan dificil, complexe i costós refer el teixit de la teua vida, nuc a nuc (segon a segon)... i punt a punt (dia a dia)..., que de vegades més val no mirar, tancar els ulls i deixar que tot passe ràpidament. I si deixes que et porten, millor que millor.

El temps passa. Paciència. Quina paraula més màgica! Aconsegueix fer realitat els somnis que semblen inalcançables... temps al temps i poc a poc... Tan sols qui demostra saber desenvolupar aquesta qualitat té esperances de contemplar la felicitat.

Un petonet ben fort. T´estime. Bona nit.
Empar Caselles i Chesa

La felicitat és cara, i la interactivitat també. Publicat a la secció d'opinió El trinquet del diari Levante-El Mercantil Valenciano., el diumenge 7 de novembre. No s'admeten comentaris. El mateix dia que apareix en portada la secta pseudoreligiosa de la congregación del olivo, on sorprén que estiguen afectats artistes, mestres i metges. Mentrestant jo fent memoria dels palestins: el poble més nombrós de forasters de tot el món-. Aquesta notícia i la de la detenció dels algerians a comarques veïnes la setmana passada, ens fa sentir al centre del univers mediàtic local. Segons la llei de la xarxa, amb només 7 enllaços és pot relacionar a tot el planeta: tothom está implicat. Et persegueix el passat allà on vas, foraster. Tot és un dejà vu, un ja vivit. El risc d'haver viscut a les trinxeres. Xiulen les bales per tots els costats.

Es tranquila, monótona y serena. Sí, a veces un poco aburrida.

Qui no sap que ho sap?

com m'hagués agradat haver escrit aquesta carta perquè la llegís el meu cari...però ell no sap que jo estic aquí. o potser sí ho sap...