S’ha dit que, entre altres coses, la identitat implica el relat d'una vida. Tot i saludar en bona mesura l'esforç per embolcallar la realitat edulcorant-la amb frases com aquesta, cal assenyalar que és l'Estat modern, i no la pel.lícula de cadascú, com ara es vol fer creure, el major productor d'identitats. Aquesta preocupació per tenir una identitat pròpia a mode de somni d'alliberament, no deixa de ser moltes vegades el parany on acaba l'individu i comença la massa. La pretensió d'individualitzar-se front al grup condueix la majoria de vegades cap un nou uniformisme, quasi sempre establert previament pels qui poden predeterminar el joc de la vida. Els processos de construcció de la identitat, en el sentit de producció d'individus en sèrie, estan plens de manaments arrelats en els costums de l'Estat predeterminat. En eixe sentit, l'individu sols pot triar una sèrie de subidentitats que poden estar conformades pel gènere, la cultura, la llengua o la pertinença a un grup d'edat. Així, els efectes de la producció nacional, amb tot el ventall de possibilitats (sempre limitades) que ofereix la seua particular forma d'afrontar les qüestions relatives al futur, han estat el desancoratge respecte de les tradicions i les costums del passat, les quals s'han vist apaivagades, encara que ens expressarem millor si diem que s’han reformat, atés que moltes de les tradicions que se celebren avui a dia tracten de donar una explicació general que encara resulta vàlida per molta gent. A més, aquesta tradició admet un component vinculat a la fe per tal d'explicar allò inexplicable que pot venir be per a certes classes subelternes.
Malgrat tot, la tradició o la fe acaben sent reconstruïdes a través de sistemes experts que substitueixen la fe per la ciència o la racionalitat burocràtica. Les persones necessiten creure en el sistema per tal de mantenir la confiança en la seua identitat com a membre d'una comunitat de persones. Però també és necessària una certa fe en el sistema, per exemple, en la Sanitat, on qui et rep a les portes de l’hospital no és el facultatiu, sinó una persona que res no té a veure amb la medicina però que decodifiquem com el primer pas cap a la visita de l'expert, en aquest cas, el metge.
A més, massa vegades la identitat tendeix a presentar-se com una qüestió trivial, i més ara després que els distints organismes supranacionals, como ara la Unió Europea, han eliminat moltes de les fronteres construïdes al segle XX. A la nacionalitat tampoc no se li dóna una importància capital per les nostres vides, s'afronta com una cosa trivial, quasi com un qüestió natural. En canvi, això és així mentre no existeix cap mena de conflicte; en el moment que esclata es quan es comprova la potència que pot arribar a tenir l’Estat-nació per moure els individus en un sentit o en un altre. I és encara mes problemàtica, la nacionalitat, quan apareix un grup de persones que no pensa de la mateixa manera i creu que la seua identitat i la del seu territori és un altra i no l'establerta per l'Estat-nació preexistent.
Aqueixos que opinen distint són mostrats com una espècie de traidors i pateixen sobre ells mateixos la força de la maquinària estatal d'una manera violentíssima i quasi sempre amb el beneplàcit dels connacionals, que troben així una redenció als seus temors de segregació, invasió o quelcom afirmació promoguda des dels aparells de propaganda del mateix poder que està sent posat en qüestió. El recurs d'anunciar un cataclisme en cas que triomfen les tesi contràries a la nació preexistent està sent utilitzada per tots els Estats, i no sols per al cas nacional, sinó també per pseudocroades contra el terrorisme mundial. Abans del terrorisme, a l’àmbit local, la croada ha anat dirigida contra els afroamericans, els gitanos, els jueus... i qualsevol altra ètnia o religió que poguera somoure l’status quo de les classes benestants.
Com que hem introduït conceptes com la nació i l'Estat-nació és necessari donar una ullada a les seues arrels epistemològiques. En definir el terme nació observem que hi ha diverses concepcions teòriques: alguns defineixen la nació com una relació social consistent en la unió de trets culturals (llengua, tradicions, etc...) i trets polítics (estat, territori, etc). En aquesta línia, el sociòleg Gellner (1998) defineix la nació com el producte d’un nacionalisme que intenta fer coincidir fronteres polítiques amb fronteres culturals, per tant, és una invenció del racionalisme. Per la seua banda, Joan Francesc Mira (1985), defineix la nació com una relació social (producte una determinada història i una determinada acció social) en la qual els individus comparteixen un àmbit preferent de comunicació i un àmbit suprem de lleialtat, pertinença o identitat de naturalesa política. És a dir, que en aquesta nació es dóna un tipus de relació entre els individus que pertanyen a ella, en la qual tendeixen a intercanviar informació i coneixements entre ells. Per tal que açò siga possible, diu Mira, cal una alta cultura universalitzada en una llengua estàndar. Anderson, per la seua banda, assenyala que tractar de definir objectivament a les nacions és comprendre que, subjectivament, la nació s'imagina (2000), i que és aquest el fenomen de major rellevància empírica. No importa quins factors unisquen una població, si dos segments d'aquesta s'imaginen irremeiablement alienats. No importa quins factors separen una població, si els seus integrants s'imaginen part d'un mateix poble amb un destí en comú. El que mou al fanatisme i a vegades a la mort resideix en la pertinença que s'imagina, no en l'etnicitat veritable; en allò subjectiu, no en allò objectiu, diu Anderson.
Els processos de construcció de les nacions poden ser interessants de conèixer per tal d'entendre un poc mes aquest concepte tan modern, i aparentment tan antic, com el de la nació. Gellner assenyala que abans del segle XVIII no és donava la identificació de la població amb un àmbit superior de caràcter nacional. Gellner explica el naixement de les nacions basant-se en el pas de la societat tradicional a la societat moderna. A la societat tradicional, la mobilitat social és baixa, la cultura escrita és un marcador d’estatus, mentre que la informació és transmet per via oral. La societat moderna, en canvi, es caracteritza per una mobilitat social alta (tant horitzontal com vertical) i la cultura escrita és una necessitat vital per a l'individu. És quan és fan necessaris uns mecanismes que faciliten l'intercanvi d'informació entre els individus. Aquests els proporciona l'Estat a través d’una alta cultura universalitzada (l’escola) i una llengua estàndard. En aquest sentit, segons aquest sociòleg funcionalista, és funcional fer coincidir fronteres polítiques i fronteres culturals, per tal de crear una alta cultura universal i estatal fent que els individus puguen moure's socialment; és a dir, que l'Estat tinga una llengua pròpia i viva per tal que els seus connacionals puguen assolir nous privilegis socials. Per tal que açò siga possible, Gellner distingeix entre dues maneres de fabricar una nació:

1) a través de l'assimilació d’un Estat preexistent de tots les poblacions que no comparteixen la cultura de l'Estat nacional, fent coincidir una frontera política preexistent amb una frontera cultural nova perquè acaben sent poblacions social i culturalment heterogènies,
2) i per la fragmentació d'Estats preexistents a partir de diferències culturals, posant fronteres polítiques allà on hi ha fronteres culturals establides. Segons Gellner són els moviments nacionals qui formen les nacions, produint la formació d’aquestes on no hi han. El nacionalisme és, doncs, la causa i l'efecte de la nació, diu Gellner.
Però volem conèixer més. Tenim intenció de saber quines són les causes per les quals sorgeixen els moviments nacionals. Cal tenir en compte, en aquest cas, els estudis de l'historiador txec Hroch. Aquest es basa exclusivament en els moviments nacionals que no parteixen d'un Estat preexistent i que no tenen accés directe a un poder estatal. Es a dir, aquells que no comparteixen els trets propis d'una nació completa: sobirania, estructura social completa i alta cultura. Per a Hroch tot moviment nacional ha de passar per tres fases amb èxit per tal d'arribar a ser una nació completa:
Descripció intel.lectual de la nació en potència d'un poble distint des d'el punt de vista cultural. En aquest procés es dóna un nom col.lectiu, es defineix un territori propi, es codifica una història comuna, es fabriquen símbols i, sobretot, s'estandaritza la llengua (en aquesta fase els individus poden no tenir consciència d'estar formant una nació). Es tracta de fixar una identitat cultural distinta de la qual la mateixa comunitat podria ser conscient. No necessàriament en aquesta fase el grup humà és definit com a nació.
Aquesta descripció ha de ser correcta i completa per a passar a la fase B, d'agitació nacional, en la qual el grup anterior reivindica els trets propis de la nació completa i pren consciència de nació.

Si a i b tenen èxit i es dóna una acceptació masiva d'aquesta nova identitat nacional es passarà a la fase c (moviment nacional de masses), en la qual un percentatge substancial dels individus ha d'assumir el que es diu a la fase b. A més, segons Hroch, hi ha una sèrie de factors que afavoreixen el triomf de l'agitació política i el pas de b a c.
En primer lloc que l'agitació política es produïsca dins de la legalitat (marc legal), o en un context de mobilitat social i de comunicació social. Que coincidisca amb un context de crisi de les velles identitats, amb les grans transformacions de la modernitat. A saber : revolució burgesa (igualtat legal), revolució industrial (procés de modernització de l'economia), moviment obrer (política de masses), moviment d'alta mobilitat social (moviment de comunicació social). O que el moviment nacional localitze un conflicte d'interessos traduïble al llenguatge polític de l'agitació nacional, que siga racionalment rellevant i amb beneficis col.lectius e individuals. Quan més gran siga aquest benefici, més resó social tindrà (gran diferència entre Hroch i Gellner).
En el cas de la identitat el nombre d’etiquetes és inmensa, atés que es tracta d’alguna cosa que singularitza, diferencia front a l’altre. Abans, a les societats tradicionals, la gent no es calfava massa el cap en reflexionar sobre la societat i molt menys sobre la identitat. I no ho feien perquè tampoc no podien. L’ordre jeràrquic ho impedia: esglèsia, sacerdots o senyors ho feien per ells. Ara mateix la identitat és indispensable. I qui crega no en té que no patista massa que algú s’encarregarà de subministrar-li’n una. Abans la identitat marcava el lloc d’orige o l’activitat de la persona; de fet, la paraula nació es refereix al lloc de naixement. La Modernitat, en canvi, fabrica identitats en sèrie arran de la reflexió sobre la societat. Les societats tracten de produir-se a través de l’Estat Modern, que es converteix en un potent productor d’identitats, on el territori defineix per allò que queda dins i allò que queda fora. Qui queda dins s’adscriu com connacional i apareix amb un identitat determinada per un Estat, per la qual cosa és més correcte parlar d’identitat estatal. No cal oblidar que quelcom cultura o política sense un Estat al darrere està condemnada a la desaparició. Tardarà més o menys temps, però a la llarga quedarà en l’oblit. Per tant, cada societat, en cada època, revisa la seua Història tant per justificar l’ordre present o anar en la seua contra i enfortir així la imaginada pertinença dels connacionals a un passat i un destí comuns. L’escola es converteix també en un arma estratègica de producció d’individus fidels a l’Estat.
La perspectiva grupal s’uneix amb la individual quan la identitat s’utilitza per a dir qui són els meus i qui no, parcelant el grup dels humans, retallant l’espai de comunicació social. Es tracta de donar-li forma, un sentit a les accions, al passat, al present i al futur. A la Segona Modernitat l’Estat és qui diu qui són els altres i apel.la a mantenir la lleialtat. Al món tradicional la identitat era encara més espesa, enorme. Inclús retallava els grups de manera més poderosa. La mostra la trobem en la reacció que tenia la gent d’un poble quan arribava un estrany, que sempre serà un foraster. Se li rebia amb recèl, desconfiança i temor. El gran canvi de la Modernitat és que es produeix una reflexivitat. L’estrany és un foraster localitzat, a temps concret i depèn les circumstàncies de cadascú. La identitat nacional passa a ser una qüestió necessària per a les persones, quasi de supervivència. Ben mirat, un individu sense nacionalitat no té dret a res. Tampoc no pot desplaçar-se lliurement, no està identificat i, per tant, no está localitzat pel poder.
El relat laboral dels treballadors de la globalització, amb la flexibilitat i la manca d'un camí recte i clarament traçat, ha trencat la sensació de continuïtat personal en un mercat de treball en què les històries són erràtiques i discontinues, en vegada de rutinàries i ben definides com fa unes décades. Aquest procés de despersonalització laboral coincideix amb la reducció de la vida institucional dels mateixos empresaris en companyies que es fusionen, es reestructuren a una velocitat impensable fa ara una generació. Aquesta situació se suporta be per part dels empleats joves, però aquells que formen una família no poden deixar tantes coses a l'atzar i necessiten donar-li un sentit a la seua vida. De fet, el relat laboral és també una mena de crítica i avaluació de la vida de cadascú i, per tant, resulta imprescindible una certa continuïtat per no caure en un pou fosc. Quan açò ocorre el treballador se sent traït i, a partir d'ahí, es fa més precavit i no torna a donar-ho tot a una empresa que mai no va a agrair el seu sobreesforç, trencant així la necessària identificació del treballador amb la feina i l'empresa que l'ha contractat.
En aquesta pèrdua constant de referents laborals l'ausència d'una autoritat física en les empreses és una de les característiques novedosses. El trasllat de la responsabilitat cap al treballador és una pràctica que es duu aplicant a les empreses amb el propòsit de fugir de les conseqüències del fracàs d'una ordre o un plantejament a curt o llarg termini. Açò fa que l'empleat treballe en el buit al quedar-se sense aqueix testimoni que dubte o estiga disposat a assumir la responsabilitat pel poder que representa. Sense aquesta xàrcia sota els peus els treballadors pareix que es paralitzen. La qüestió és que la distància entre l'ordre i l'ejecució significa conservar el poder al mateix temps que se cedeix autoritat.

Un del trets identitaris de la Il·lustració era la promesa d'una societat formada per individus autodeterminats. Aquesta promesa es va vore defraudada pel desenvolupament econòmic de la Revolució Industrial, on es produeixen unes grans desigualtats. La Teoria Marxista tracta de desmuntar aquest capitalisme salvatge i depredador, però els distints graons d'explotació es mantenen, i s'engrandeixen gràcies a una indústria cultural que té com a finalitat última el manteniment de l'status quo. Aquesta nova forma de dirigir-se als individus, teòricament alliberats, fomenta la subordinació mitjançant l'estereotipació dels elements que formen la societat, ja anomenada de consum (Bordieu: 2001). El sistema cultural establert pel capitalisme cerca el conformisme front a les actituds crítiques, que són menyspreades i perseguides per tractar de trencar amb el suposat benestar, estès, més teòricament que real, a totes del capes socials.
Aquesta recerca constant de l'individu com a símbol d'una nova societat postmaterialista és l'última expressió del nostre sentiment de comunitat. L'atomització de la societat es palesa cada volta més en tots i cadascun dels esdeveniments quotidians. La necessitat continuada i sistemàtica de tenir una vida pròpia, sempre distinta i millor que la de la resta, és el nou motor de l'individu del Primer món -l'altre ja té prou en sobreviure.
S'ha imposat, per tant, l'individualisme, la diversitat i l'escepticisme. És allò que alguns, com ara Josep Ramoneda, han vingut a denominar com ciutadà naïf, un individu políticament correcte que, gràcies al seu poder econòmic i intel·lectual, se sent alliberat de l'obligació de participar com un element més de la civis en tot allò que preocupava abans el ciutadà. El ciutadà naïf únicament pretén que el deixen tranquil els governants i la societat. Té prou amb el projecte de vida que ell pensa haver-s'hi autoimposat. Vol pagar els imposts que li pertoquen i atendre les seues obligacions, aquelles que el permeten mantenir els seus drets. I no en vol saber res més. Tota la seua atenció es deté a comprovar, hora a hora, dia a dia, si va acomplint-se el seu projecte. Els mitjans de comunicació fomenten de manera decidida aquesta manera de veure el món i la vida.
Però molt d'allò que l'individu viu com a propi no és més que l'acompliment, fil per randa, del programa que el sistema social (llegir mitjans de comunicació) li ha encomanat. Ja deia Marx que els treballadors treballen per als demés, tot i que creuen que és per a ells mateixos. Per fer-ho més complexe, és el poder qui tria l'atzar i atribueix la norma a les classes oprimides. Dit d'un altra manera, són les classes dominants (les mateixes que dominen l'univers mediàtic) aquelles que prescriuen aqueixos projectes de vida a cada individu. Com ha assenyalat Jesús Ibáñez, els membres de les classes dominants (minoria) han rebut una educació que els permet dominar la direcció i el sentit de les seues vides, mentre que els individus de les classes oprimides (majoria) han estat domesticats per dirigir-se cap a una direcció i sentit prescrits. Açò porta a considerar, segons Ibáñez, que aqueix projecte de vida, que ha proliferat als anys 90 i que continua als inicis del segle XXI, no és més que un nou encàrrec de la societat capitalista per al sotmetiment i alienació social. És difícil pensar que si es tracta d'una manera de pensar que s'ha estès entre gent de països tan diversos puga ser una qüestió que afecta sols a les classes dominants. Més bé cal pensar que es tracta d'un enlluernament de les classes oprimides de la societat; la gran majoria, per altra banda.
Com es pot veure, en molts intel.lectuals persistix la idea de què els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental en la formació dels nens de les classes mitjanes i baixes, mentre que no arriben a tenir gaire trascendència en les denominades com altes. És una discusió antiga i difícil d’arredonir. Existeixen tesis per a tots el gustos i, per tant, medir la incidència dels “mass media” en l’educació i el comportament de les noves generacions és complexe. Sobretot si es vol ficar el mirall en les repercusions que puguen tenir els mitjans en la manera de comportar-se -des d’un punt de vista social- l’individu que ha estat bombardejat des de ben menut per milers de missatges audiovisuals. Al mateix temps, pareix molt arriscat dissociar l’educació dels xiquets de classes mitjana i alta de la resta i assenyalar que aquestos estan lliures de tota afectació dels mitjans respecte de la seua educació i comportament social. Diu Miguel Clemente que la identificació dels xiquets amb un personatge agresiu és “limitada” i que “en absolut, té efectes en l’avaluació del actes violents”. Això si, raona Clemente, els mitjans poden “disparar” els actes violents en aquelles “ments inestables o mal ajustades”. En aquest punt, per traure importància als mass media, cal recordar l’efecte que tingueren uns productes que ara ens pareixen tan inofensius com les novel.les de caballeries en la ment del celebrat Alonso Quijano, alies En Quixot. Aquesta vissió


Tant és així que la vida dels individus té una certa analogia amb un guió cinematogràfic. Allò que s'anuncia com que tothom pot escriure la seua pròpia vida, no suposa altra cosa que una reedició del Somni Americà. Tot conté una part d'alienació, de fascinació, de seducció impossible d'explicar per part dels individus, que acaben així adherits a l'estructura social d'una manera encara més intensa si cap. Volent fugir d'ell, acaben en el parany d'un sistema social predeterminat. De fet, viure al marge del sistema no deixa de ser una il·lusió. Sols quan es coneixen les determinacions socials de tota mena que embolcallen aquesta alucinació col·lectiva més fàcil resulta escapar d'elles. Al contrari, quan u és menys conscient d'estar manejat més difícil se li fa desprendre's.
La vida personal no és una vida peculiar d'un individu, encara que l'expansió de la nació-estat va produir i va afermar la noció de l'individualisme. Açò ha creat la paradoxa de l'anomenat individualisme institucional, on les normes de l'Estat del benestar generen beneficis a individus i no a grups, amb la qual cosa les persones poden organitzar cada vegada més part de les seues vides. La norma obliga a transformar l'individu en actor directe de la seua vida fins al punt d'haver d'elegir-ho tot per si mateix; inclús al propi Déu cal triar-lo ara. Però, en realitat, la vida està atrapada en xarxes de directrius i regulacions que obliguen la gent -i ací és on està novetat- a organitzar i omplir de contingut les seues biografies de manera conscient, ordenada i, fins i tot, predeterminada. De fet, la idea neoliberal de mercat reforça l'atomització i impulsa una vida condemnada a l'activitat.
Açò provoca situacions com aquelles que es viuen als països occidentals abans, durant i després de cada període vacacional. Els informatius de totes les televisions ofereixen amplis reportatges de persones eixint de les grans ciutats en direccions diverses. La impressió que s'ofereix és la d'un país completament de vacances, on tot aquell que no és capaç de "fugir" de la rutina diària queda proscrit de la nova societat.
Al costat dels dèbils apareix la sensació de fracàs personal, de culpa. Tot allò que abans es relacionava amb "colps del destí". Ara és culpa i responsabilitat de l'individu la situació en què es troba. Es diu que si hom té una vida pròpia, el fracàs també és responsabilitat seua. Ací és on apareixen els fantasmes més evidents del neoliberalisme. En vincular el fracàs únicament a l'acció de l'individu, qualsevol anomalia es relaciona amb la seua incapacitat per a afrontar problemes com la desocupació. La reforma laboral impulsada pel Govern espanyol l'any 2002 feia responsable al desocupat de la seua situació. L'atur es convertia així en un concessió administrativa de l'Estat quan, en realitat, les prestacions per desocupació són uns drets pagats prèviament pel treballador. La qüestió era culpabilitzar l'individu, fer-lo responsable directe del seu acomiadament. Els canvis en el sistema laboral preveien eliminar les percepcions a tota aquella persona aturada que no acceptés un nombre determinat d'ofertes de treball “adequades” a un perfil predeterminat per la pròpia Administració. Suposava tot un canvi en la filosofia imperant fins aqueix moment. Convertia a la persona que no trobava feina en una espècie de paràsit del sistema, del qual quedava exclòs com no acceptara la feina que aqueix mateix sistema li oferia, encara que no s'adaptara a les seues expectatives laborals i/o econòmiques.
El bombardeig permanent que pateix l'individu d'ofertes d'una vida on les determinacions les planteja cadascú neguiteja les consciències dels més desfavorits. Allò que es veia com una cosa vinculada al somni burgès o al hippisme dels anys 60, ara n'és l'element imprescindible del nou segle. La confortabilitat dels nous temps fa augmentar la sensació de buit i de necessitat de noves experiències. Però també apareix la necessitat de les classes i grups socials més potents de diferenciar-se, encara que siga d'una manera menys cridanera, dels més desfarovits. Quan parlem de grup i no directament de classe social estem fent esment a una nova concepció de la societat on l'antiga ordenació per classes socials ha donat pas a altres divisions socials. Aquell ordre de classes, on u era fidel als propis, s'ha perdut. Més per baix que per dalt. El fet és que pertànyer a una determinada classe social donava identitat, un sentit a la vida, com ho feia també l'etnicitat: ser negre, jueu, àrab, gitano, o la nació, el marc cultural, la llengua... Tots aquests elements de la Primera Modernitat, en la mesura en què s'ha produït un retrocés de les perspectives col.lectives (s'ha polvoritzat el "Nosaltres"), han quedat aniquilats, la qual cosa ha provocat un increment de l'atomització social i, per fi, un augement de la submissió cap al poder.
El viure la pròpia vida, relacionat amb la globalització, ha fet també que deixem de lligar-nos a un lloc determinat. La millora de tota mena de comunicacions, on s'ha d'incloure no sols internet, sinó també els cotxes, trens, avions o telèfons, ha fet que passen gran part de la nostra vida enlloc; es a dir, en un procés comunicatiu que no té cap espai físic concret. Les noves autovies s'han convertir en llargs túnels per on la vida passa a una velocitat poc predictible. És allò que es diu la transnacionalitat multilocal i que ha permès passar d'una monogàmia a una poligàmia de llocs. Els Estats-nació de nou queden superats per dalt i per baix, en un procés on tot està relacionat i té repercussions en les nostres vides. Acò porta també a una destradicionalització de la societat posmaterialista, on la identitat col·lectiva es reinventa cada moment i la necessitat d'assolir representacions idíl.liques per sostindre la cultura pròpia han cobrat força. Es evident, per tant, que si analitzem a la vegada la globalització, la destradicionalització i la individualització vegem que es tracta d'una vida experimental, on els models històrics amb què fer-se forts s'han exhaurit.
Aquest fenomen de la individualització és tremendament nou i vinculat a la modernitat. Es tracta d'un comportament equiparat, al llarg de la història, a conductes desviades o idiotes que havien d'evitar-se. L'individu cobra força quan la raó per la qual valia tan poc va passar a convertir-se en la raó perquè valguera tant, es a dir, que allò individual no pot derivar d'allò que és general. Ben mirat, allò que és general sols pot supondre's i perd força front a tot allò que és verificable, com ara l'individu. Així, la cultura s'ha convertit en una eina més d'autoafirmació de l'individualisme, en el terreny on afirmem que podem viure junts, iguals però diferents. S'ha arribat a un moment de torbació. Les demandes constants de la intimitat familiar, aparentment, topen amb les exigències d'individuació d'homes i dones. Ningú no sap encara la manera de compatibilitzar la necessitat de les organitzacions de masses en un moment on creix l'individualisme i es veu l'altre costat com una espècie de gregarisme mal entès. Malgrat tot, com a element de futur podem veure com l'individu no està subordinat als models de la col·lectivitat, la qual cosa li ofereix la possibilitat de generar una espècie d'individualisme cooperativista, confirmant que viure sol significa viure en societat.
La preponderància de viure la nostra pròpia vida condueix a una obertura i una subpolitització de la societat, però també a una despolitització de la política nacional, posant en dubte condicions bàsiques per la democràcia representativa nacional. Els partits ja no poden confiar a mobilitzar els seus membres o els ciutadans a cegues, independentment de problemes concrets. Ara ja no es pot donar per descomptat la pertinença d'amplis sectors de la societat a una o altra opció política. El dilema per resoldre és la contradicció de la democràcia representativa. Aquest sistema apel·la l'individu, que una vegada exerceix el seu dret al vot perd tota possibilitat d'intervenció, transferint la seua representativitat als actors col·lectius, aquells qui prenen les decisions importants. La individualització debilita les possibilitats de mobilització social i la idea de la integració a través del conflicte, que és la base de la democràcia nacional, es descompon. Cada vegada resulta més complicat garantir el consens entre individus i grups i la representació d'interessos oposats.
Es fa cada volta més necessària la intervenció del ciutadà de manera col·lectiva perquè defense els seus propis interessos. L'individualisme ens posa davant la tessitura de si optar per una democràcia a l'americana, on existeix una forta abstenció a totes les eleccions, on la pressió dels grups econòmics és important sobre la política i la intervenció de l'Estat en la vida civil és reduïda, o la democràcia europea. En aquest cas, els ciutadans acudeixen a elegir els seus representants a las eleccions, mentre els partits, els sindicats y el conglomerat associatiu tracta d'assolir el difícil paper d'equilibradors socials front els grans interessos econòmics. Per al capital, una societat atomitzada és sempre més fàcil de véncer, d'ahí la importància que se li dóna per part de les distintes ideologies a la participació ciutadana en la gestió política. La Democràcia Participativa i els Pressuposts Participatius foren una de les principals novetats de les ofertes electorals dels partits de centre-esquerra a les votacions autonòmiques i municipals. En canvi, aquesta qüestió desaparegué de les ofertes a les eleccions generals del 14 de març de 2004. Encara que el corrent de Porto Alegre ha arribat, definitivament, a l'escena política, i cada vegada serà més visible, el ben cert és que encara no s'ha situat a l'agenda política dels partits.
Encara més, les formacions conservadors s'ho pensen i s'ho miren com una manera de restar poder a qui, segons ells, han assolit tota la legitimitat, com ara els candidats elegits a les urnes. El seu plantejament, clarament decimonònic, parla de convocar el ciutadà cada quatre anys perquè estiga atent a la campanya electoral, acudisca a votar la seua opció i se li acomiade fins la propera cita, quatre anys després. La mirada despòtica del tot per al poble, però sense el poble preval en el pensament dels seus descendents, els quals encara pensen que la democràcia és un entrebanc que cal superar que continuar al front d'un poder que han exercit de manera omnímoda durant segles. Diuen, des d'aquests partits, que el teixit associatiu és molt fluix i que, per tant, les associacions cíviques no poden, sense passar per les urnes, posar-se a donar els seus punts de vista i convertir-se en vertader grup de pressió. S'obliden de la baixa filiació dels partits, dels sindicats i de les organitzacions empresarials. La veu de les associacions de veïns, tan important a principis dels anys 80, ha sofert una forta devallada en la seua popularitat, la qual cosa duu a què les seues opinions i propostes servisquen de poc, sobretot per la manca d'oportunitats de participar que des del poder se li ve oferint, i encara menys als grans mitjans audiovisuals.
La segona modernitat afronta un dilema polític que, ara per ara, no té una eixida fàcil. S'ha produït una espècie de crisi de lo polític, segons Manuel Castells. La globalització de la democràcia sembla conduir a la crisi del sistema de representació ciutadana sobre el qual es basa la democràcia. Els ciutadans no se senten representats pels seus governs (en una proporció de 2/3 en l'àmbit mundial, segons Nacions Unides), tenen una pèssima opinió de l'honestedat i sentit del servei públic dels polítics i voten més en contra del que temen que a favor del que esperen. Es nota, per tant, una creixent incapacitat de les formes democràtiques de l'Estat-nació per a representar els ciutadans al mateix temps en la gestió d'allò global (on resideix el poder) i en la preservació del local (on viu la gent), ha assenyalat Castell.
Fan falta reformes per donar una nova base a l'Estat social en relació amb inseguretats com l'atur o la pobresa de molts treballadors, un fenomen cada vegada més estès i que precisa d'una mirada més ampla. El fet novedòs és que inclús tenint treball no es pot viure amb dignitat. Les reformes han d'anar més enllà i han de permetre reorganitzar les institucions nacionals perquè siguen més permeables a les identitats transnacionals. A més és imprescindible canviar els criteris ecològics, la dinàmica industrial del món, cada vegada més allunyada de les decisions polítiques. Al mateix temps, els processos d'individuació erosionen les condicions per al consens, que ha permès, fins ara, una acció política col·lectiva. La paradoxa la trobem en l'augment de la participació política a una escala microscòpica, on apareixen assumptes i camps d'acció cada vegada més nombrosos, la qual cosa fa desaparèixer l'espai tancat de la política nacional. Els espais públics són ara contradictoris i oberts a altres nacions i cultures. I ahí és on està el punt sobre el qual s'ha de recolzar qui pretenga cercar una eixida per aquest moment de canvi.

A principis dels anys 90, en el primer periode de govern el Partit Socialista, un economista de caire keynesià va dir que la gran revolució de l'esquerra a Espanya va ser la fiscalitat. I va assegurar que era l'IRPF (l'Impost de la Renda) el principal bastió a defensar per les classes mitjanes i baixes, en ple procés de canvi social i econòmic. El pas del temps i l'accés al poder de la dreta espanyola va confirmar quin era de tot allò que va fer el socialisme el principal maldecap de les classes benestants espanyoles i, al mateix temps, el seu encert més amagat i discutit en el seu moment. Als pocs mesos d'accedir al poder, el PP, amb l'ajuda dels nacionalistes bascs i catalans, tots dos de caire dretà -és necessari fer memòria-, va aprovar una reducció significativa de la fiscalitat sobre les plusvàlues. Tot seguit va reduir del 56 al 48% els imposts a les rendes més altes. Una retallada que es va reproduir poc de temps després per deixar el màxim tributari en el 45%. En poc menys de cinc anys, els més rics havien passat de pagar a Hisenda el 56% dels seus guanys a pagar el 45%. Per baix, molts assalariats deixaren de tributar o pagaren menys a Hisenda, però mentre l'estalvi d'un treballador a l'any podia arribar a ser de 25.000 de les antigues pessetes, per un gran empresari la xifra podia aplegar a les 500.000 pessetes, segons dades de distints experts en fiscalitat,
Com ha pogut l'Estat Espanyol ingressar menys via imposts directes i continuar funcionant? Doncs amb la venda massiva de les empreses públiques -pa per avui i fam per demà- i l'augment de la imposició indirecta sobretot en el cas de la benzina i el manteniment de l'IVA en el 16%. Que significa la imposició directa i la indirecta? La directa es resumeix en tant guanyes, tant pagues; qui més guanya, més ha de pagar, mentre que la indirecta és aquella que afecta a tothom per igual, siguen els que siguen els seus nivells de renda. És a dir, un treballador paga els mateixos imposts que un empresari quan ompli el dipòsit de gasolina, encara que la diferència de salari entre l'un i l'altre no tinguen comparança. Així, mentre que el treballador necessita destinar el 10% dels seus ingressos mensuals per omplir el dipòsit, per l'empresari açò mateix li suposa el 0,5% del seu sou. Vet ací com les diferències entre el treballador i l'empresari, en compte d'anar reduint-se, seran cada cop més grans.
La fiscalitat, per tant, té una repercussió en tot major de què es pensa. Si l'Estat recauda menys via imposts, menys podrà invertir en educació, sanitat, carreteres, subvencions a sectors desfavorits, etc. Tot açò, que per a les classes mitjanes i baixes resulta essencial, per a les benestants ho és menys perquè aquests sempre podran pagar-se una sanitat privada de qualitat, una educació acurada i unes autopistes de peatge.
Aquest llarg comentari inicial és un exemple d'allò que les polítiques neoliberals volen amagar amb llargues parrafades de xifres, dades i altres embolcalls amb la intenció de convèncer de la necessitat d'adoptar receptes neoliberals per tal de reeixir de situacions econòmiques dolentes. Se'ns diu i se'ns repeteix que l'expansió universal d'un mercat sense regulacions millorarà el nivells de vida més depresa i les rendes acabaran convergent. Es a dir, segons aquesta tesi, el lliure mercat perjudicarà les rendes més elevades. De no ser així no s'entén com, en una conjuntura econòmica favorable, les rendes baixes poden assolir el nivell de les més altes sense que aquestes distingeixen el seu creixement.
La manca de regles financeres fa que en èpoques de crisi, com en les guerres, sempre acaben perdent el mateixos: els dèbils. A més, una de les principals conseqüències de l'absència d'una certa regulació és que ningú no sap cap on va l'economia. Un dia pareix que tot va bé i al dia següent els mercats es desplomen. La política econòmica del lliure mercat es defineix per la seua inexistència. Els economistes sols poden parlar d'allò que hi ha passat. Davant d'un sistema sense cap planificació prèvia als economistes els resulta impossible preveure cap tendència, i aquell que s'atreveix és més un pseudocientífic que juga a bruixot de l'economia que un expert. Però el més greu ha estat l'augment de les desigualtats dins de cada nació sobretot en aquelles més desenvolupades. La recepta de liberalització dels mercats, privatització dels governs i descomposició dels sindicats ha fet malmés la cohesió social.
Les diferències salarials entre els treballadors i els directius de les empreses han augmentat exponencialment en les últimes dècades. Aquest fenomen, a més, s'ha vist ajudat per les possibilitats d'aquests últims de no pagar els imposts que els pertoquen per tenir al seu abast una gran maquinària fraudatòria, la qual cosa contrasta amb la impossibilitat de les classes assalariades de fugir d'Hisenda, que es converteix, així, en l'enemic dels seus teòricament principals beneficiaris.
Unes dades aïllades a un reportatge de televisió fan palés com el sistema fiscal a un país com Nicaragua afecta a les condicions de vida dels seus habitants més pobres. La xifra més angoixant és que el 80% dels recursos de l’Estat provenen de l’ajuda internacional. La raó no n’és altra que les polítiques neoliberals impulsades pels governs que sustituïren el sandinisme han fet que quasi ningú pague imposts. Resultat: la sanitat està desatesa, l’educació és un luxe i les comunicacions no han millorat. L’endarreriment d’aquets país de Centre-amèrica ha afectat directament la qualitat de vida de les classes més dèbils. La mortalitat infantil s’ha duplicat en una dècada, el nombre d’analfabets és un 40% superior i l’esperança de vida s’ha reduït dels 65 al 54 anys de mitjana. L’atenció als malats és precària i està en mans d’ONGs.
Per tant, no és gens suspitós que arreu del mon comencen a sorgir dubtes sobre si aquest sistema de lliure mercat salvatge n'és sostenible. Les repercussions macroeconòmiques, encara que es vulguen apaivagar, en són clares. El consum de les famílies resulta essencial per una gran part de la indústria de l'automòbil, el tèxtil, la maquinària, els components informàtics o els aliments més elaborats.El repartiment desigual de la riquesa no és un problema a curt termini. Però pot ser motiu de grans conflictes socials en el moment que les crisis econòmics deixen molta gent sense feina. En aqueix moment, un treballador que no ja pot ni alimentar el seu fill, poc li queda ja que perdre que no siga la seua dignitat com a ésser humà. Els Estats han jugat un paper dissuasori per evitar aquests esclafits socials. L'anomenat Estat del benestar europeu, de fet, cercava un funcionament de les societats en el sentit de fer sostenible el capitalisme amb la protecció social. Un treballador que perd la feina no se sumarà a una revolta si sap que l'Estat l'empara amb un subsidi social que li permeta viure mentre troba una nova feina. La disminució dels recursos en mans dels Estats o les anunciades reformes dels sistemes de protecció social sols van en perjudici d'aquelles classes socials menys desfavorides i que necessiten de l'ajuda d'un Estat fort.
De fet, aqueixa sòlida xàrcia de protecció social, representada per una sèrie de compensacions fiscals i de transferències, ha permès que no hi haguera un increment significatiu de la pobresa, en la majoria dels països avançats, que corresponga al creixement de les desigualtats de rendes procedents del mercat. Les excepcions són Estats Units i Gran Bretanya, on la pobresa va créixer entre 1979 i 1991. En aquest període, precisament, s'aplicaren les polítiques ultraliberals més dures, per part de Ronald Reagan i George Bush, als Estats Units, i de Margaret Thatcher i John Major, en UK. Entre 1977 i 1995 la renda del 5% de la població més rica ha augmentat un 93% abans d'imposts. És la conseqüència del pas de les rendes del treball a les rendes del capital, a més d'una desigualtat creixent entre els salaris. El laissez-faire, laissez-passer ha provocat que augmente el poder dels empresaris, es debiliten els sindicats i s'erosione el salari mínim, a més de disminuir el preu del preu de l'hora que paga l'empresari al treballador. Tot açò s'ha fet sense un augment de la productivitat del món anglosaxó front de l'europeu, representat per Alemanya, França i Itàlia. L'Europa de l'euro ha sabut mantindre, fins ara, una elevada protecció social al mateix temps que produïa igual o millor que als Estats Units o Anglaterra.
En el cas de Mèxic resulta il.lustratiu el fet que mentre l'economia s'enlairava als anys 60, 70 i principis dels 80, tot i que la redistribució de la renda era deficient, els ocupants del graó inferior reberen una part superior de la renda neta del país. Però amb a crisi del petroli, tornaren a perdre els de sempre. El govern va abandonar l'orientació interna del seu desenvolupament, retallà les despeses públiques i s'afavorí la flexibilitat financera i laboral. Ràpidament es reduïren els salaris i la pobresa augmentà del 29 al 36% en menys de cinc anys. La proporció de rendes s'incrementà. Mentre els sectors més desfavorits disminuïren un 9%, les classes benestants augmentar els seus guanys un 18%. Mèxic es va incorporar al GATT, l'acord de lliure comerç. L'eixida cap endavant del govern mexicà fou liberalitzar el tipus d'interés, eliminar el control sobre els crèdits i privatitzar bancs abans nacionalitzats. El país va ser admès a l'OCDE i es va convertir, de nou, en un mercat emergent molt atractiu. Malgrat tot, la renda per càpita no va augmentar més que en un 1,8% anual, menys que abans de la liberalització, i a canvi la pobresa i la desigualtat social no van millorar gaire. Van empitjorar les condicions dels camperols, que deixaren de ser el propietaris de les terres convertint-se en treballadors rurals marginals amb la desaparició del sistema de propietat mancomunada, mentre que els treballadors urbans patiren una reducció del seu salari gràcies a la “necessària” liberalització i flexibilització del mercat del treball.
La bambolla econòmica va trontollar i el país va entrar en crisi l'any 1994. Fou, de nou, el treballador mig el més afectat. Dos milions de persones anaren a l'atur i aquells que conservaren la feina patinen una reducció del 40% al seu jornal. La incidència de la pobresa va créixer un 15%. L'augment de les desigualtats a Mèxic es va produir al mateix temps que als EUA. La raó és ben senzilla : les exportacions d'un país a l'altre havien fet que qui perdera foren els treballadors menys qualificats, aquells que ocupaven llocs menys remunerats en tots dos països. La teoria econòmica prèvia sostenia tot el contrari.
Aquest traspàs del poder polític nacional cap als “amos” del capital rep el suport de les pressions del Fons Monetari Internacional (FMI) i d'altres institucions financeres internacionals. Ambdues busquen una reducció important de les despeses socials i que es debilite el poder dels sindicats, amb la insistència en què els països adopten polítiques laborals flexibles. Açò porta a una situació molt compromesa per l'estabilitat dels sistemes democràtics. Resulta que els programes d'ajuda als pobres afecten, sols, aquells situats al graó més baix de l'escala de distribució de rendes, la qual cosa provoca un aïllament dels pobres dels seus vertaders aliats, la classe obrera, i fa que se senten més identificats amb els poderosos que amb qui vertaderament comparteix problemes semblants als seus. Una de les eixides per a las classes desfavorides hi ha estat les microempreses i les ajudes a les petites i mitjanes empreses. Aquesta eixida s'ha topat, de nou, amb un mercat que afavoreix les grans concentracions de capitals que porten a les empreses menudes a dependre quasi per complet de les grans multinacionals. La liberalització del comerç mundial, lluny de portar beneficis a les zones més desfavorides, el que ha fet és convertir-les en subsidiàries de les economies més potents. Una opció, la de liberalitzar el comerç mundial, que tampoc no ha estat el principal motor de l'economia. Malgrat que tots els economistes sostenen que l'expansió del comerç fou fonamental en aqueix progrés, un defensor del lliure mercat com ara Harvard Dani Rodrik, ha fet palés que la seua incidència en l'economia de postguerra ha estat “molt inferior” a allò que es pensa.
Vet ací com la necessitat d'institucions econòmiques d'abast mundial i que servisquen com a contrapès per al poder del capital resulta cada vegada més evident. L'experiència del desenvolupament econòmic nacional pot servir de referència per al mercat global. Així, vegent l'exemple dels EUA, podem comprovar com fou necessari crear institucions continentals quan l'economia d'aquest gran país va passar de ser una sèrie de mercats regionals a ser un gran mercat continental. De fet, aquests mateixos mecanismes de regulació econòmica foren els emprats per sostindre el desenvolupament de la resta d'economies triomfants al món.
En aquests moments no existeix cap organisme que regule tant l'economia com el comerç mundials. Per molt que s'anomenen Banc Mundial o Fons Monetari Internacional, la vinculació directa de les seues operacions d'ajuda als països més pobres amb les grans potències mundials, impedeixen que aquests dos organismes puguen aplicar altres polítiques que no siguen les més ultraliberals possible. La prioritat principal d'aquests països ha de ser pagar els seus deutes, abans de crear sistemes socials i educatius solvents.
Es fa més necessari que mai no tractar de buscar fòrmules que permeten reduir el deute dels països pobres, la protecció dels drets humans i laborals amb la finalitat d'incrementar el poder negociador d'aquells qui ocupen el graó inferior. Ben mirat, açò significaria enfortir la capacitat de l'Organització Mundial del Comerç per fer que aqueixos drets siguen un requisit per establir relacions econòmiques liberalitzadores. A més, aquestes mesures necessitarien d'una reducció important de la volatilitat financera, amb la inclusió d'un impost sobre les transferències internacionals de valors, com ara la taxa Tobin, amb la qual es tracta de gravar aquestes transaccions per tal de defugir l'anomenada volatilitat i tractar, amb eixos ingressos, d'enfortir el programes de desenvolupament de les economies més desfavorides.
Com s'ha dit, la globalització econòmica, com tot a la vida, no és bona, ni dolenta en si mateixa; és l'ús que es fa d'aquest instrument tant nou com desconeguda la seua potència allò que pot marcar el seu sentit últim. Com ha dit Joaquín Estefanía, els promotors de la globalització reconeixen en privat que té costos per la societat, però ràpidament s'excusen en què aquests costos són inferiors als avantatges globals. I d'ahí no els traus.

Els riscs ambientals s'han convertit en l'altre element nou de preocupació procedent de la globalització i l'economia neoliberal. La necessitat d'enfrontar-se a les amenaces ecològiques més greus del nostre temps, ja siga el canvi climàtic, l'erosió de la biodiversitat o la disminució i contaminació d'acuífers, a més de l'acumulació sense control de residus tòxics, ha fet girar el cap de la comunitat internacional cap aquest nou fenomen. Una de les principals novetats d'aquest fenomen, d'escala planetària, és que fins ara els riscs mediambientals estaven lligats a la Natura. Les inundacions, els terratrèmols o les grans catàstrofes naturals estaven vinculades a la successió natural de les coses. En canvi, avui, el principal risc ecològic és el provocat per l'acció de l'Home.
La qüestió no és només com es poden tenir a ratlla les amenaces ecològiques, sinó quines serien els efectes del desenvolupament del països més pobres, si es donés efectivament. La modenització ecològica, com s'entén en l'actualitat, no proporciona estratègies per a la transició d'una economia agrària a una industrial, com ha dit Giddens. La gestió econòmica mundial no serà gens fàcil, i no només a causa de les pressions envers un creixement econòmic que deteriora el medi ambient, sinó perquè els rics ecològics, i d'una manera més general els associats amb el canvi tecnològic, són intrínsecament tan controvertits. Els problemes globals responen a iniciatives locals, però també exigixen solucions globals (Giddens: 1997).
L'absència d'una regulació mediambiental d'abast mundial està fent malbé els modes de vida sostenibles de comunitats agrícoles amb milers d'anys de tradició al Tercer món. La sobreexplotació de les terres i la sequera fa que els camperols, malgrat estar prop dels aliments, siguen qui més pateixen la fam (Sophie Besis: 1999). Aquesta gent s'està convertint en una espècie de refugiats ambientals a casa seva. Per aquestes persones el medi natural és el seu mitjà de vida. Tot allò que vaja en contra de l'equilibri natural d'aquestes regions va en la seua contra. I així està ocorreguent amb la destrucció i apropiació d'ecosistemes per extraure els seus recursos naturals o, encara pitjor, per convertir-se en destinació del residus generats al Primer món. És clar que les grans expedicions colonials del segle XIX i XX cercaven els mateixos recursos. La principal diferència és que ara el tipus d'agricultura a gran escala és insostenible i s'està produint el fenomen d'exportar fins el Tercer món les escombreries del primer.
Grans empreses molt contaminants es traslladen a les zones més desfavorides, i ho fan a més de pels recursos naturals del territori, per les facilitats que troben a l'hora de contaminar. La teoria de què alguns llocs del Tercer món estan “massa poc contaminats” i, per tant, s'hauria de “traslladar” una part dels contaminants a aquestes zones, amaga tota una concepció de l'economia neoliberal que preocupa molts experts i organitzacions humanitàries. La tragèdia de l'accident del petrolier Prestige a les costes gallegues té un rerefons molt relacionat amb aquesta qüestió. El vaixell anava carregat d'una classe de petroli de molt baixa qualitat. Es tracta d'un combustible destinat a indústries pesades molt contaminants que no són admeses al Primer món. El petroli havia estat carregat a un port de l'antiga Unió Soviètica i viatjava cap un país d'Àfrica, se suposa que per moure les calderes d'una fàbrica amb una maquinària que ja no s'accepta al Primer món. No sols afecta a països del continent africà o asiàtic. A Europa Central, concretament a Polònia, un país que ingressarà el 2004 a l’Unió Europea, es duen cada dia tonellades de roba bruta dels millors hotels alemanys per ser rentada a empreses amb capital germà, però amb operaris i legislació mediambiental polacs. Les immenses bugades recorren prop de 100 kilòmetres d’anada i altres 100 de tornada. La raó: uns sous entre cinc i sis vegades menors que els alemanys i una legislació en matèria de tractament d’aigües brutes i utilització de detergents menys estricta que la d’Alemanya.
Però la gestió de les escombreries és una qüestió que afecta tot arreu. Al País Valencià els problemes amb els residus sòlids urbans generats per una manca de visió des de les administracions autonòmica i provincial porta camí d'esclatar de nou, com ho va fer l'any 1997, quan el tancament de l'abocador de Pics dels Corbs, a Sagunt, va engegar un polèmica envers els abocadors i el seu tipus de gestió que encara no s'ha tancat. Els conflictes a Macastre i Bunyol són les darreres mostres, en aquest cas pel pas dels camions carregats de fem per dintre d'aquestes poblacions, de què la situació segueix sense una solució d'àmbit autonòmic. La Llei de Residus està aprovada però el Reglament que deuria establir el seu marc d'aplicació no s'ha publicat i, per tant, l'estat de la qüestió és el mateix que abans de la seua aprovació, l'any 2000.
Sens duote la iniciativa més encoratjadora fins ara en aquesta matèria fou aquella que la Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida va posar en marxa entre 2001 i 2002, atenent a les bases de l'esmentada llei. L'oposició dels veïns on anava a posar-se la planta de reciclatge, que no un abocador, va tornar a demostrar quan de mal ha fet la mala gestió duta a terme pels governants Tots aquests anys, en els quals han estat incapaços d'aturar les malifetes de les empreses que han gestionat els abocadors privats i públics, en aquest cas mitjançant una concessió administrativa, la qual cosa ha dut a què els veïns s'oposen sistemàticament a qualsevol projecte d'aquest tipus veient com de difícil ha estat llevar-se'ls de damunt encara que incompliren la legislació de manera flagrant. La iniciativa de la mancomunitat de la Vall d'Albaida ha quedat reduïda, fins ara, a la recollida mancomunada del fem dels 34 pobles de la comarca. La mateixa empresa és l'encarregada de posar en marxa la resta del projecte. Ara, tot queda supeditat a l'audàcia dels polítics que van a governar aquesta associació d'ajuntaments els propers quatre anys.
En un àmbit molt més ample, la visió d'un Tercer món endarrerit, pobre, amb muntanyes de fem i els seus recursos naturals contaminats no pareix preocupar gaire els economistes de les grans institucions financeres. Segons diuen, les indústries més perilloses i contaminants haurien de traslladar-se al Tercer món, perquè en termes econòmics la vida és més barata al països pobres. Segons aquesta lògica economicista, el preu de la vida és molt superior al nord ric que no al sud pobre. La competitivitat internacional promulgada en l'Acord General sobre Arancels i Comerç significa que les grans empreses es disputen el recursos naturals que es necessiten per a viure al Tercer món. Se'ns diu que el lliure comerç crearà riquesa en les zones pobres, en canvi, allò més evident és que les polítiques de comerç global han estès la destrucció mediambiental i desplaçat milions de persones de les seues llars per la manca d'aliments. Si la contaminació i els residus viatgen cap al sud gràcies aquest lliure comerç i el coneixement, la diversitat biològica i la riquesa van cap al Nord el resultat n'és el que tots ens podem imaginar.
El problema al qual s'enfrontem és més profund que pareix. L'anomenat canvi climàtic té molta relació amb les noves formes del comerç mundial, basat en un desenvolupament que empra molta energia. Des d'el Tercer món s'envien matèries primeres cap al Primer i, d'aquest, es tornen al Tercer, això sí, ja elaborades i amb preus elevats. La intensitat energètica que demanda aquesta classe de producció resulta exagerada. L'efecte hivernacle, que està eliminant la capa d'otzó, està relacionat amb aquests processos industrials dels països rics. Les dades són inequívoques. Mentre que a tota l'Àfrica es generaren 12.000 tones de CFC l'any 1991, els EUA deixaren escapar a l'atmòsfera 90.000 tones. La inestabilitat climàtica i la desaparició de l'otzó afecta de manera directa al Tercer món, dedicat a l'agricultura i a les formes primàries de producció. Poc a poc cobra força la idea de què pot continuar el creixement o pot allargar-se l'estada de l'homo sapiens sobre la Terra. Ambdues coses és difícil creure que siguen possibles simultàniament, segons el parer de l'anàlisi ecològica.
Ara mateix és l'exportació de residus tòxics al Tercer món una de les amenaces més grans de les zones desfavorides. El tractament i abocat d'un quilo de residus al països pobres és insignificant per les grans companyies, que no tenen cap problema en fer milers de quilòmetres per desfer-se de tones de fem que als seus països els haguera costat deu voltes més. L'Índia s'ha convertit en el gran femer mundial. En aquest país no es cobra cap taxa per tirar fem, la qual cosa ha fet més lucratiu i atractiu aquest comerç de mort.
Les amenaces que s'estenen sobre el Tercer món augmenten a mesura que evolucionen les tecnologies de la vida. La biotecnologia, en comptes de millorar les condicions de vida de les gents de les zones mes desfavorides, ha incrementat la seua inseguretat. La imposició per part de la indústria d'Occident dels seus sistemes de propietat intel·lectual està danyant les formes de vida basades en la biodiversitat i el coneixement indígena. Les grans empreses s'estan apropiant de les seues plantes i llavors, per a presentar-les com a invencions pròpies, en allò que s'anomena piratería verda. Una vegada eliminada la creativitat com bé social i reduït el coneixement humà a la categoria de propietat privada s'elimina qualsevol possibilitat d'innovació plural des de la base. Les grans multinacionals poden així, per tant, imposar els seus biomaterials al Tercer món.
La pirateria biològica pretén acabar, si no ho ha fet ja, amb tot un treball de selecció de llavors per una col.lectivitat d'acord al clima, el terreny i l'aigua. Són el producte d'un laboratori natural agrícola mil.lenari. L'eliminació d'aquests sistemes de cultius redueixen de manera important la riquesa biològica deixant sols la possibilitat de cultivar un tipus de blat o de dacsa, això si, provinents dels laboratoris de qualsevol de les indústries de les ciències de la vida. La regulació dels drets passa a ser una qüestió privada i no comunitària. És una constant dels nous temps l'apropiació del desenvolupament intel.lectual. Tenim exemples en casos com el de Microsoft i Linnux. Mentre el primer vol controlar el software, que és com pagar una patent només per escriure, en l'altre cas s'aposta perquè el software siga lliure.
Tot açò ha de vore molt amb el nou concepte de vida com a bé suprem. El reagrupament i reestructuració de les empreses químiques tradicionals en signatures de les “ciències de la vida” ha consolidat la seua posició de privilegi i control de la cadena alimentària humana. El seu objectiu és tindre davall el seu mandat des de les llavors a les solucions mèdiques que curen les malalties que ells mateixos generen amb els seus productes. Han començat per controlar les llavors que es planten i els aliments que es consumeixen, la qual cosa ha reduït la biodiversitat de les plantacions. A més, el negoci de les empreses no pot suportar que els recursos vius es renoven i els agricultors acumulen llavors. Les patents obliguen els agricultors a comprar les llavors tots els anys o a pagar drets. Ben mirat, la qüestió del monopoli sobre la vida no es queda ací. Les companyies obtenen, mitjançant l'enginyeria genètica, plantes que necessiten els productes químics de la companyia que ven les llavors.
Malgrat tot és la tecnologia Terminator allò què més preocupa avui a dia. Es tracta de conrear plantes que produeixen llavors estèrils, amb la qual cosa els agricultors que tracten d'estalviar productes estaran guardant llavors mortes. Els biòlegs ja han donat la veu d'alarma. La propagació d'aquesta esterilitat al medi natural pot acabar eliminant formes de vida superiors, inclosa la humana. La generalització d'aquesta tecnologia proporcionarà un control espectacular a les companyies sobre la provisió mundial d'aliments. Tindran la vida baix el seu poder. Serà més que mai Vida, SL, segons el parer de molts experts.
Així i tot, resulta un tant agossarat assegurar que la industrialització del sistema alimentari ha convertit els aliments i l'aigua en una amenaça contra la vida. És cert que aquests processos productius han portat malalties com ara les vaques boges, càncers o trastorns al sistema nerviós. Però també ha permès millorar la producció agrària i ramadera, a més de millorar la qualitat de molts productes. No s'ha d'oblidar que els avanços tecnològics permeten també un control sanitari més estricte de les explotacions, la qual cosa ha evitat moltes altres malalties, abans cròniques. Vet ací com no hi ha un sistema productiu avançat dolent, sinó que és l'ús que es fa d'aquestes tecnologies per incrementar els guanys de les grans companyies allò que posa en perill l'estabilitat de la cadena alimentària. Com deia un expert, res no és natural des què es domestica.
En aquest sentit, la introducció de llavors transgèniques al camps de cultiu no seria preocupant si no duguera al darrere tot un seguit d'efectes secundaris, això si, sempre relacionats amb el negoci, la qual cosa ens porta de nou al principi. I és que fa falta un organisme d'abast mundial que s'encarregue de regular la proliferació de cultius manipulats genèticament està engrandint el mal. El fet que les llavors d'una única companyia, en aquest cas Monsanto, representen el 88% del total de cultius genèticament modificats i plantats diu molt al respecte del monopoli a què s'ha arribat per part d'aquest monstre industrial. El control sobre la biodiversitat i de la diversitat cultural dels aliments portarà unes repercussions ecològiques i per la salut que ara no es poden calibrar. Els monocultius globals redueixen les varietats i les espècies que proporcionen aliment per al sòl, els animals i els humans. Es genera així un excés de producció d'una varietat determinada en detriment d'altres que acaben desapareixent.
La queixa de les grans empreses és sempre la mateixa: necessiten tenir més llibertat de comerç per poder alimentar a més gent. A més, empren les dades d'un creixement "insostenible" de la població mundial per justificar la biotecnologia alimentària. Fins i tot l'Administració nord-americana ha fet costat a les grans multinacionals insinuant que l'oposició europea als aliments modificats genèticament equival –agarreu-se que ve corba- a imposar la sentència de mort a milions de persones famolenques del Tercer món. Aquest tipus de comentaris per part del primer governant dels EUA més que uns arguments pareixen un informe elaborat pels departaments de relacions públiques de Monsanto i BIO, segons ha denunciat Jeremy Rifkin, president de la Fundació sobre Tendències Econòmiques de Washington. Aquest autor ha alertat que s'apropen desavenències entre els EUA i els seus aliats europeus encara més fortes que les sorgides amb l'atac sobre Iraq, com a conseqüència de la negativa de la Unió Europea a importar aliments transgènics. Els europeus, ha dit aquest expert nor-americà, senten que l'últim vestigi de la seua identitat cultural que encara poden controlar és l'elecció dels aliments que consumeixen.
Amb aquesta nova picabaralla torna a posar-se al damunt de la taula el càlcul malthusià d'un món amb una població que creix sense detindre's i que no té suficients recursos per alimentar els seus. Però aquesta vegada no és per qüestions pseudomorals, sinó per justificar la introducció d'aliments sotmesos a manipulació genètica que permetrien donar de menjar a una població mundial famolenca. La superpoblació i el creixement demogràfic són un tema tabú que ningú no vol abordar. Tant des de la dreta, per motius morals, com des de l'esquerra, més preocupada per la justícia social, l'explosió demogràfica és considerat un assumpte tabú. Però per a altres es tracta del principal problema ecològic (Anne i Paul Ehrlich: 1999). S'ha apuntat que controlar el volum de la població mundial aconseguint que la taxa de natalitat estiga una mica per baix de la taxa de mortalitat seria una solució humanitària d'urgència. De no ser així, asseguren, la pròpia natura s'encarregarà de resoldre ràpidament aquest problema, encara de manera més cruel (Anne i Paul Ehrlich: 1999).
Malgrat que l'enginyeria genètica apareix com una solució a la fam, el ben cert és que les companyies de les ciències de la vida han aportant un gra massa d'incertesa. Açò, a més, ha estat acompanyada d'una eliminació sistemàtica d'aliments segurs als consumidors de tot el món, obligats a menjar aliments transgènics. Els consumidors han perdut el dret d'escollir i de saber d'on provenen els aliments que posen a la taula. Els perills per a la salut humana provenen ara dels efectes tòxics o alèrgics dels transgènics, la utilització dels pesticides, la propagació de gens resistents als antibiòtics o a les bactèries de l'intestí, la propagació de la virulència entre els patògens, la possibilitat d'engendrar virus i bactèries nous, a més de la possible infecció de cèl.lules la conseqüència de la qual seria el càncer. No de bades tots els cultius modificats genèticament utilitzen uns indicadors de resistència als antibiòtics que poden moure la propagació d'aqueixa resistència. Per ara ha quedat demostrat en ratolins, pollastres i ésser humans que existeix transferència horitzontal de gens entre bactèries intestinals.
Però els poderosos no volen que existisca cap control preventiu sobre les repercussions sobre la salut dels aliments transgènics. Diuen que aquest principi planteja perills, però per als seus negocis, perquè podia invocar-se de forma abusiva. Així, amb una ciència controlada per les empreses, sempre situarà els guanys per damunt de la seguretat ecològica i la salud. Per tant són la introducció de nous riscs i la producció deliberada d'ignorància l'amenaça per la integritat de la cadena alimentària i del coneixement científic. La crisi del medi ambient i del desenvolupament formen part del mateix fenomen que naix d'estructures socials, econòmiques i culturals tant globals com nacionals. No són els pobres qui han destrossat el medi ambient, sinó els rics. Val a dir, com s'ha afirmat per part de Durning (1992), que el futur del món depèn d'eixa classe consumidora, la quinta part de la Humanitat, i de si va a ser capaç de disminuir el seu grau de consum.
Perquè encara que es diu constantment que l'èxit de l'economia depèn de no esgotar les fonts i no saturar els abocadors, el ben cert és que els recursos bàsics, com ara l'aigua, són objecte d'un ús abusiu. Es ve dient que les guerres del proper segle seran per l'aigua, però ningú no pareix que faça res per evitar-ho. L'escassetat d'aigua afecta 30 països i al 2025 s'espera que patisquen restriccions dos terços de la població mundial. Al mateix temps l'ús de l'aigua s'ha duplicat en vint anys. La manca d'aigua s'ha convertit així en un problema per tota la Humanitat i en un extraordinari motiu de negoci per als de sempre. La privatització de l'aigua atorga a la indústria d'aquest bé tan escàs unes perspectives de negoci insuperables. Les grans companyies es disputen ara el mercat mundial de l'aigua com si fos petroli. Es diu ja que és l'or transparent. És fàcil endevinar que per les multinacionals el desenvolupament sostenible s'ha convertit en un mercat de recursos escassos on el negoci a gran escala està garantit. Com sempre són els països amb menys recursos on l'oportunitat arriba primer. Mèxic i l'Índia s'enfronten a l'escassetat d'aigua. Però no seran els únics, ni molt menys. Xina, Orient Pròxim i Mitjà, inclús algunes àrees dels Estats Units, hauran de moure's al compàs de les gran multinacionals si volen aigua.
En un informe de l'any 1991, Monsanto resumeix el seu tarannà i el de la resta d'empreses semblants: “estamos explorando las posibilidad de contar con una financiación no convencional (ONGs, Banco Mundial, Departamento de Agricultura, etc.), que pueda reducir nuestra inversión” en relació amb el control de l'aigua, i continua explicant que la lògica del desenvolupament sostenible és que creixerà la població i que açò provocarà una forta pressió sobre els mercats dels recursos naturals. Aquesta pressió, juntament al desig de preveure fatals conseqüències, “crearà vastas oportunidades de negocio”, digueren, després d'assegurar que el dret a l'aigua és el dret a la vida, la qual cosa significa que també la vida, que ha perdut el seu carácter sagrat, s'ha convertit en el gran negoci del mil.leni. La crisi ecològica ha de vore molt amb el canvi en la relació entre la Natura i l'Home. Abans existia una relació de reciprocitat la qual atorgava a la terra el paper de recurs inesgotable que els éssers humans havien de respectar per tal que no acabara aqueixa generositat sense límits. Després, mentre la industrialització traspassà el significat i convertí els recursos en matèries primeres, la comercialització sense límits de recursos vitals ha portat cap a una devastació i degradació del planeta on la vida, posada al límit, és objecte de subhasta permanent. Salve's qui puga.

Ací tornem al principi de tot. Que va ser abans l'ou o la gallina?, que va ser abans la desregulació financera o el sorgiment de les noves tecnologies el factor que ha estimulat la mobilitat dels capitals financers arreu del món? La nova economia, per descomptat capitalista, ha transformat per complet l'economia mundial, que ara apareix interconnectada a escala planetària. Encara que no tot és mundial (els llocs de treball segueixen sent locals), les activitats econòmiques que s'apunten com a crucials estan interconnectats en un sistema globalitzat de subministres i produccions. Tammateix, la característica principal d'aquest moment no és tant que l'economia es mundialitze, sinó la influència de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en l'acceleració i l'augment de la complexitat d'aquest fenomen en l'últim quart del segle XX.
La liberalització de totes les regulacions que, nascudes fa quasi dos segles, foren especialment reforçades després de la sèrie de grans fallides bancàries dels anys 30, ha estat el principal factor del canvi, més encara que les noves tecnologies (Bourdieu. 2001). És cert que la possibilitat de comerciar arreu el món de manera quasi instantània ha augmentat la complexitat del fenomen. Però tot açò no haguera estat possible de no ser per la desregulació financera encetada abans pels governs. Uns governs, cal dir-ho tot, tremendament pressionats pels grans capitals, les multinacionals.
La conseqüència més immediata ha estat la creació dels grans fons d'inversió immobiliària, formats pels grans inversors (fons de pensions, companyies d'assegurances, fons d'inversió) i convertits en una força autònoma, controlada únicament pels banquers, que privilegien cada cop més l'especulació, les operacions financeres sense més finalitat que el guanys financers, en detriment de la inversió productiva (Bourdieu: 2001). La desreglamentació i les noves tecnologies permeten, ara si, el moviment de grans borses de capitals d'una part a l'altra del planeta tan sols prement un botó (Giddens: 2001). Mentre l'objectiu del capitalisme d'acumulació era la producció d'objectes pel seu consum, amb el capitalisme especulatiu els diners es produeixen per produir més diners.
L'Autòmat de què parla Castells no és més que la conseqüència del fet que l'economia internacional de l'especulació es troba alliberada del control de les institucions nacionals que, com els banquers centrals, regulaven les operacions financeres. Es més, les taxes d'interés a llarg termini ja no són fixades per instàncies nacionals, si més no ho són per un reduït nombre d'operadors internacionals que dirigeixen les tendències dels mercats. El fenomen pot ser presentat encara de manera mes complexa, com ho fa Castells, qui diu que aquest Autòmat no és el mercat, sinó un conjunt d'efectes, produïts la major part d'ells com a conseqüència de l'aplicació de les noves tecnologies. Ben mirat, parlar de què els moviments als mercats financers són producte d'una mescla de regles del mercat, estratègies empresarials i polítiques, psicologia de masses, expectatives racionals, conductes irracionals, maniobres especuladores i turbulències informàtiques i informatives de tot tipus és com dir-ho tot per no dir res.
De fet, l'antropòloga Caitlin Zaloom, després d'observar les activitats a la Borsa de Chicago, va concloure que les interaccions personals, la intuïció per als negocis i la intermediació de les companyies seguien vigents. La tecnologia dóna suport i aplica les decisions humanes, però el comerç tradicional i les seues normes continuen en vigor. Tot açò ens porta al principi i ens fa vore com l'evolució del sistema pot ser de tot menys predictible. Com ocorre sempre en economia, per altra banda.
Però, tal vegada, una de les novetats que subjauen siga que, per primera vegada, tot açò està ocorrent fora del control dels governs. Els Estats han perdut gran part de la seua sobirania, i la capacitat dels polítics per mantenir la seua independència i influir en esdeveniments s'ha vist reduïda. El mercat global és aliè a les fronteres, i els estats-nació s'han convertit en "meres ficcions", segons diuen els defensors radicals de la globalització econòmica, que observen la crisis asiàtica de 1998 com un exemple d'aquesta mundialització capitalista, encara que vista des de la seua vessant més destructiva.
Aquesta desaparició dels estats-nació en la seua funció reguladora debilita el seu poder per oposar-se als efectes d'allò que Bordieu anomenava "firmes xàrcia" i Castells "empreses xàrcia". La desregulació dels mercats permet a aquestes firmes aprofitar les diferències entre nacions o regions en matèria de capital i cost de mà d'obra. I ho fan absorbint empreses locals i reduint-les al simple estatut de filials. Per tant no es pot parlar de xàrcia d'empreses, sinó al contrari. Són xàrcies de trossos d'empreses, xàrcies de segments de força de treball, xàrcies d'elements econòmics que es fan i es desfan constantment. Es tracta de projectes empresarials que s'exhaureixen en si mateixos, i que els seus participants poden a partir d'aqueix moment retirar les seues guanys i passar a un altre, o fer-lo més complexe. Altres busquen en la subcontractació un altra manera d'instaurar relacions de subordinació. Aquest aprofitament en forma de xàrcia, unit a la flexibilitat del nou sistema techno-econòmic fa que la majoria de les inversions mundials se salven de les crisis econòmiques locals saltant d'una regió a un altra aprofitant oportunament les devalucions. Sols aquells que són eficients en el tractament de la informació poden accedir i triomfar. La resta es queda fora o perd fins la samarreta. Fent bona eixa frase mítica angloxasona, la banca guanya de gener a gener.
En aquesta eclosió financera arreu del món no pot deixar-se de banda la forta incorporació dels xicotets inversors que han vist en la xàrcia una manera còmoda d'obtindre uns guanys a curt termini i sense gaire esforç. L'obertura dels mercats a inversors particulars, tot i aportar una gran capacitat de maniobra, ha augmentat la importància de les turbulències informatives. Tot i que Castells diu que la volatilitat de les inversions ha minvat, també assegura que cada vegada inverteix més gent sense disposar de dades fonamentals, per tant, el resultat no pot ser altre que més volatilitat. Un aparell aparentment inofensiu per als mercats com el telèfon mòbil, convertit en una ferramenta bàsica per als nous operadors, es pot transformar n un arma letal per als mercats.
Que milers d'inversors particulars puguen ordenar vendes massives d'accions des de la cuina de sa casa perquè acaben de veure a les notícies qualsevol informació que els ha creat desencís és un element que cal tenir en compte i que, a hores d'ara, encara genera no pocs maldecaps als "gurús" de la borsa. Mai el mercat havia estat tan cafit d'inversor particulars, petits estalviadors que confiaren en els mercats per obtenir aqueixa rendibilitat que la davallada dels interessos bancaris va apaivagar.
En aquest "miracle econòmic" existeix, a més, un fenomen de retroalimentació. Al nou sistema financer fou necessària una forta inversió en equipaments de tecnologia de la informació, la qual cosa va provocar un important creixement de les empreses relacionades amb la informació als anys 90. El seu creixement, ajudat per l'arribada als mercats del capital de milions de petits inversors, fou exponencial en aquells anys, tot i que se sospitava que es tractava d'un globus especulatiu que en qualsevol moment podia punxar-se, com així ha estat. La "bambolla tecnològica", com se la va anomenar, va esclatar fent malbé les esperances dels milions d'inversors privats d'arreu del món que, esperant a què les seues accions del Nasdaq tornaren a pujar, es trobaren amb què algunes de les companyies més fabuloses desaparegueren de la nit al dia, cas d'American Online, o les seues accions valen menys que el paper que les suporta.
A Espanya el cas de Terra-Lyco's pot ser el més espectacular. Les accions d'aquesta companyia d'Internet arribaren a valer 130 euros. A hores d'ara la matriz Telefònica es repensa si paga la pena continuar amb aquest projecte. El mateix ocorre en la resta d'empreses del Nuevo Mercado espanyol. Ara mateix hi ha empreses, com ara Jazztel, que valen 0,21 euros, o Natraceutical, amb una vàlua de 0,64 euros. Les accions d'altres companyies vinculades a les noves tecnologies, coma ara Telefónica i la seua filial Telefónica Móviles, valen menys de la meitat que en plena efervescència financera. El mateix ocorre amb el títols de France Telecom, la telefònica alemanya o l'holandesa. Algú s'ha fet amb els milers de milions d'euros invertits pels petits inversos espanyols i europeus en aqueixes empreses. Els especuladors financers, aquells que tenen tota la informació, són qui han sabut fer el negoci. Com ho han sabut fer els grans capitals asiàtics, que aprofitant la crisi als Tigres Asiàtics, invertiren grans quantitats de diners adquirint empreses nord-americanes. Estats Units, amb la seua hegemonia econòmica i militar, fa que els gran inversors l'observen com un lloc de refugi dels seus diners, algú que sabrà defensar-los, encara que siga amb la força, front a tota mena de perills.
Però la sostenibilitat d'aquest info-creixement neoliberal s'enfronta a nous reptes. El principal és saber si aquests nous sistemes econòmics van a ser ben assumits pels ciutadans europeus. Uns ciutadans que comencen a veure amb recel aquest creixement sense marges, ni controls i que posa en perill l'Estat del benestar, un dels seus principals valors com a ciutadans la Vella Europa. El creixement d'aquest sentiment europeu, incrementat per l'entrada en circulació de l'euro, està fent que els europeus vegen el seu sistema de vida com superior al nord-americà i, per tant, miren cada cop amb més recel tots els plantejaments econòmics, de flexibilitat de les xàrcies i de les noves tecnologies que condueixen al desmantellament del seu preciat Estat del benestar. Estats Units necessita, per altra banda, que la resta dels mercats -Europa i Àsia- augmenten el seu nivell de consum, una vegada la demanda interna dels nord-americans ha sofert una davallada important.
El treball que tenen ara els precursors de la nova economia és convèncer els europeus i els asiàtics que poden viure en una societat interconnectada sense convertir-se en ianquis. El repte és fer vore que la tecnologia no és roïna per ella mateixa, sempre que s'utilitze per aconseguir una societat igualitària. Però els riscs d'una implosió dels mercats financers, l'estancament econòmic i el rebuig a la lògica neoliberal frenen l'expansió de la dèria info-capitalista.
El ciutadans europeus no pareixen estar disposats a suportar l'empobriment del seu sistema social i la devaluació de les condicions de treball, ara per ara, molt millors que Les suportades pels nord-americans. Les dades arreplegades per Bárbara Ehrenreich en un recent llibre seu són ben aclaridores. Als Estats Units ser pobre no significa ser captaire; simplement, que el que guanya no li dóna per a viure. La llavor d’aquesta periodista ha estat fer visible els pobres invisibles: el cambrer de l'hamburguesseria del cantó, la netejadora de l’hotel es pot passar un cap de setmana o els dependents del supermercat del cantó. El salaris baixos i la desprotecció social són dos dels elements més preocupants pels europeus, que comencen a patir problemes semblants. Com ara el de la vivenda. El 59% dels inquilins pobres han de dedicar més de la meitat del seu sou per pagar el lloguer, quan per anar be, segons els analistes, no hauria de superar el 30%. Açò porta a la pluriocupació, que porta al treball precari, a condicions inhumanes i a salaris de misèria. Algú està fotent-se el formatge dels més dèbils.
Però tornant un moment a l'aparició de la moneda única europea, és bo referir-se a aquest nou mercat monetari i els maldecaps que està provocant al dòlar americà. Experts econòmics, com ara l'estadounidenc W. Clark, han deixat caure la idea de què els nord-americans estan temorosos que la nova divisa europea es convertisca, a curt termini, en la moneda del petroli dels països enfrontats als Estats Units. Estats com ara Veneçuela, Corea i, fins la seua ocupació, Iraq, a més d'altres compren i venen els seus productes emprant l'euro. Curiosament, dos d'aquests països estan dintre de l'Eix del Mal de l'administració Bush, i l'altre està permanentment sacsejat per crisis econòmiques i colps d'estat.
Coincidència o no, allò que podem arribar a entendre és que aquesta llibertat de moviments dels mercats està passant factura als seus propis impulsors, i tal vegada, aquesta siga una de les causes que expliquen certes intervencions militars dels Estats Units. La força segueix sent la raó per als de sempre. Vet ací com una intervenció militar a l'Iraq ha creat encara més recels entre els europeus i els asiàtics. La resposta a si l'atac sobre un país sobirà portarà conseqüències al voltant del comportament dels europeus d'ara endavant és difícil. Però de segur que res no serà igual. El conflicte iraquià és el primer d'aquests característiques -amb la comunitat internacional dividida i al marge de l'ONU- que es produeix amb al segle XXI.
Els dubtes al voltant de la sostenibilitat de l'info-creixement, per tant, no són casuals. A més, des d'el punt de vista sociològic es pot veure un canvi dels valors dels ciutadans arreu del món. Creixen els valors postmaterialistes quan la gent ha associat el benestar als problemes ecològics, una vida més pausada. L'oci passa a ser un valor en si mateix. De fet, tenir temps lliure és apreciat com un valor de benestar. El fet de treballar molt per tindre cada vegada més diners està en crisi quan la gent observa que no pot gaudir d'aqueixos beneficis. El sentiment materialista està sent substituït per un altre que privilegia la qualitat de vida, que tendeix a un consum més ideològic. Açò ve lligat amb el sentiment, cada vegada més ampli, de la necessitat d'un control de l'economia més estret que no el propugnat pels neoliberals. Aquests sostenen que és el mercat qui pot regular les relacions de poder entre menuts i grans. Cada vegada és més evident com els Estats Units no està disposat a sotmetre's a quelcom control que no siga el de les seues multinacionals, vertaders agents de pressió i autoafirmació del món capitalista anglosaxó.
Molts pensadors, des de posicions esquerranes moderades, fugen d’explicacions monocausals tan agradables per al món marxista o a una part del moviment antiglobalització d’avui. Alguns arriben, fins a tot, a propugnar la secularitació de l’economia perquè no es convertisca en àrbitre de tots els conflictes. Un d’ells, Pascal Brukner, vol acabar amb el segrestament pels experts de l’economia, i fent bo Walter Benjamin, fer que perga el seu caràcter sagrat, la seua àura, en paraules de Benjamin, i passe de l’estatus de religió d’èlits a culte popular. Amb l’objectiu deixar l’economia reduïda a allò que mai no hauria degut de deixar de ser: la intendència. És cert que el capitalisme s’ha deixat de discutir com a sistema económic bàsic. Apenes s’hi apareixen alternatives. Però tampoc no es vol com a civilització. Es volen els avantatges del mercat sense les seues conseqüències perjudicials (Brukner: 2003). Una paradoxa més del moment tan contradictori en què ens ha tocat viure. Això sí, per sort.

BIBLIOGRAFÍA:

Pierre Bourdieu: Contrafocs I. Reflexions útils per resistir la invasió neoliberal. Barcelona, Edicions 62, 1999.
Pierre Bourdieu: Contrafuegos II. Por un movimento social europeo. Madrid, Anagrama, 2001.
Anthony Giddens: Un mundo desbocado. Madrid, Taurus, 2001.
Karl Marx: El Capital (resumido por Gabriel Deville). Barcelona, Los libros de la Frontera, 2001.
Barbara Ehreinch: Por cuatro duros. Como (no) apañárselas en EEUU. Barcelona, RBA, 2003.
Pascal Brukner: Miseria de la prosperidad. La religión del mercado y sus enemigos. Barcelona, Tusquets, 2003.

Hemerografia:

Camilo José Cela Conde: “La otra guerra”, Levante-EMV, 13-03-2003.