logotipo

Un del trets identitaris de la Il·lustració era la promesa d'una societat formada per individus autodeterminats. Aquesta promesa es va vore defraudada pel desenvolupament econòmic de la Revolució Industrial, on es produeixen unes grans desigualtats. La Teoria Marxista tracta de desmuntar aquest capitalisme salvatge i depredador, però els distints graons d'explotació es mantenen, i s'engrandeixen gràcies a una indústria cultural que té com a finalitat última el manteniment de l'status quo. Aquesta nova forma de dirigir-se als individus, teòricament alliberats, fomenta la subordinació mitjançant l'estereotipació dels elements que formen la societat, ja anomenada de consum (Bordieu: 2001). El sistema cultural establert pel capitalisme cerca el conformisme front a les actituds crítiques, que són menyspreades i perseguides per tractar de trencar amb el suposat benestar, estès, més teòricament que real, a totes del capes socials.
Aquesta recerca constant de l'individu com a símbol d'una nova societat postmaterialista és l'última expressió del nostre sentiment de comunitat. L'atomització de la societat es palesa cada volta més en tots i cadascun dels esdeveniments quotidians. La necessitat continuada i sistemàtica de tenir una vida pròpia, sempre distinta i millor que la de la resta, és el nou motor de l'individu del Primer món -l'altre ja té prou en sobreviure.
S'ha imposat, per tant, l'individualisme, la diversitat i l'escepticisme. És allò que alguns, com ara Josep Ramoneda, han vingut a denominar com ciutadà naïf, un individu políticament correcte que, gràcies al seu poder econòmic i intel·lectual, se sent alliberat de l'obligació de participar com un element més de la civis en tot allò que preocupava abans el ciutadà. El ciutadà naïf únicament pretén que el deixen tranquil els governants i la societat. Té prou amb el projecte de vida que ell pensa haver-s'hi autoimposat. Vol pagar els imposts que li pertoquen i atendre les seues obligacions, aquelles que el permeten mantenir els seus drets. I no en vol saber res més. Tota la seua atenció es deté a comprovar, hora a hora, dia a dia, si va acomplint-se el seu projecte. Els mitjans de comunicació fomenten de manera decidida aquesta manera de veure el món i la vida.
Però molt d'allò que l'individu viu com a propi no és més que l'acompliment, fil per randa, del programa que el sistema social (llegir mitjans de comunicació) li ha encomanat. Ja deia Marx que els treballadors treballen per als demés, tot i que creuen que és per a ells mateixos. Per fer-ho més complexe, és el poder qui tria l'atzar i atribueix la norma a les classes oprimides. Dit d'un altra manera, són les classes dominants (les mateixes que dominen l'univers mediàtic) aquelles que prescriuen aqueixos projectes de vida a cada individu. Com ha assenyalat Jesús Ibáñez, els membres de les classes dominants (minoria) han rebut una educació que els permet dominar la direcció i el sentit de les seues vides, mentre que els individus de les classes oprimides (majoria) han estat domesticats per dirigir-se cap a una direcció i sentit prescrits. Açò porta a considerar, segons Ibáñez, que aqueix projecte de vida, que ha proliferat als anys 90 i que continua als inicis del segle XXI, no és més que un nou encàrrec de la societat capitalista per al sotmetiment i alienació social. És difícil pensar que si es tracta d'una manera de pensar que s'ha estès entre gent de països tan diversos puga ser una qüestió que afecta sols a les classes dominants. Més bé cal pensar que es tracta d'un enlluernament de les classes oprimides de la societat; la gran majoria, per altra banda.
Com es pot veure, en molts intel.lectuals persistix la idea de què els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental en la formació dels nens de les classes mitjanes i baixes, mentre que no arriben a tenir gaire trascendència en les denominades com altes. És una discusió antiga i difícil d’arredonir. Existeixen tesis per a tots el gustos i, per tant, medir la incidència dels “mass media” en l’educació i el comportament de les noves generacions és complexe. Sobretot si es vol ficar el mirall en les repercusions que puguen tenir els mitjans en la manera de comportar-se -des d’un punt de vista social- l’individu que ha estat bombardejat des de ben menut per milers de missatges audiovisuals. Al mateix temps, pareix molt arriscat dissociar l’educació dels xiquets de classes mitjana i alta de la resta i assenyalar que aquestos estan lliures de tota afectació dels mitjans respecte de la seua educació i comportament social. Diu Miguel Clemente que la identificació dels xiquets amb un personatge agresiu és “limitada” i que “en absolut, té efectes en l’avaluació del actes violents”. Això si, raona Clemente, els mitjans poden “disparar” els actes violents en aquelles “ments inestables o mal ajustades”. En aquest punt, per traure importància als mass media, cal recordar l’efecte que tingueren uns productes que ara ens pareixen tan inofensius com les novel.les de caballeries en la ment del celebrat Alonso Quijano, alies En Quixot. Aquesta vissió


Tant és així que la vida dels individus té una certa analogia amb un guió cinematogràfic. Allò que s'anuncia com que tothom pot escriure la seua pròpia vida, no suposa altra cosa que una reedició del Somni Americà. Tot conté una part d'alienació, de fascinació, de seducció impossible d'explicar per part dels individus, que acaben així adherits a l'estructura social d'una manera encara més intensa si cap. Volent fugir d'ell, acaben en el parany d'un sistema social predeterminat. De fet, viure al marge del sistema no deixa de ser una il·lusió. Sols quan es coneixen les determinacions socials de tota mena que embolcallen aquesta alucinació col·lectiva més fàcil resulta escapar d'elles. Al contrari, quan u és menys conscient d'estar manejat més difícil se li fa desprendre's.
La vida personal no és una vida peculiar d'un individu, encara que l'expansió de la nació-estat va produir i va afermar la noció de l'individualisme. Açò ha creat la paradoxa de l'anomenat individualisme institucional, on les normes de l'Estat del benestar generen beneficis a individus i no a grups, amb la qual cosa les persones poden organitzar cada vegada més part de les seues vides. La norma obliga a transformar l'individu en actor directe de la seua vida fins al punt d'haver d'elegir-ho tot per si mateix; inclús al propi Déu cal triar-lo ara. Però, en realitat, la vida està atrapada en xarxes de directrius i regulacions que obliguen la gent -i ací és on està novetat- a organitzar i omplir de contingut les seues biografies de manera conscient, ordenada i, fins i tot, predeterminada. De fet, la idea neoliberal de mercat reforça l'atomització i impulsa una vida condemnada a l'activitat.
Açò provoca situacions com aquelles que es viuen als països occidentals abans, durant i després de cada període vacacional. Els informatius de totes les televisions ofereixen amplis reportatges de persones eixint de les grans ciutats en direccions diverses. La impressió que s'ofereix és la d'un país completament de vacances, on tot aquell que no és capaç de "fugir" de la rutina diària queda proscrit de la nova societat.
Al costat dels dèbils apareix la sensació de fracàs personal, de culpa. Tot allò que abans es relacionava amb "colps del destí". Ara és culpa i responsabilitat de l'individu la situació en què es troba. Es diu que si hom té una vida pròpia, el fracàs també és responsabilitat seua. Ací és on apareixen els fantasmes més evidents del neoliberalisme. En vincular el fracàs únicament a l'acció de l'individu, qualsevol anomalia es relaciona amb la seua incapacitat per a afrontar problemes com la desocupació. La reforma laboral impulsada pel Govern espanyol l'any 2002 feia responsable al desocupat de la seua situació. L'atur es convertia així en un concessió administrativa de l'Estat quan, en realitat, les prestacions per desocupació són uns drets pagats prèviament pel treballador. La qüestió era culpabilitzar l'individu, fer-lo responsable directe del seu acomiadament. Els canvis en el sistema laboral preveien eliminar les percepcions a tota aquella persona aturada que no acceptés un nombre determinat d'ofertes de treball “adequades” a un perfil predeterminat per la pròpia Administració. Suposava tot un canvi en la filosofia imperant fins aqueix moment. Convertia a la persona que no trobava feina en una espècie de paràsit del sistema, del qual quedava exclòs com no acceptara la feina que aqueix mateix sistema li oferia, encara que no s'adaptara a les seues expectatives laborals i/o econòmiques.
El bombardeig permanent que pateix l'individu d'ofertes d'una vida on les determinacions les planteja cadascú neguiteja les consciències dels més desfavorits. Allò que es veia com una cosa vinculada al somni burgès o al hippisme dels anys 60, ara n'és l'element imprescindible del nou segle. La confortabilitat dels nous temps fa augmentar la sensació de buit i de necessitat de noves experiències. Però també apareix la necessitat de les classes i grups socials més potents de diferenciar-se, encara que siga d'una manera menys cridanera, dels més desfarovits. Quan parlem de grup i no directament de classe social estem fent esment a una nova concepció de la societat on l'antiga ordenació per classes socials ha donat pas a altres divisions socials. Aquell ordre de classes, on u era fidel als propis, s'ha perdut. Més per baix que per dalt. El fet és que pertànyer a una determinada classe social donava identitat, un sentit a la vida, com ho feia també l'etnicitat: ser negre, jueu, àrab, gitano, o la nació, el marc cultural, la llengua... Tots aquests elements de la Primera Modernitat, en la mesura en què s'ha produït un retrocés de les perspectives col.lectives (s'ha polvoritzat el "Nosaltres"), han quedat aniquilats, la qual cosa ha provocat un increment de l'atomització social i, per fi, un augement de la submissió cap al poder.
El viure la pròpia vida, relacionat amb la globalització, ha fet també que deixem de lligar-nos a un lloc determinat. La millora de tota mena de comunicacions, on s'ha d'incloure no sols internet, sinó també els cotxes, trens, avions o telèfons, ha fet que passen gran part de la nostra vida enlloc; es a dir, en un procés comunicatiu que no té cap espai físic concret. Les noves autovies s'han convertir en llargs túnels per on la vida passa a una velocitat poc predictible. És allò que es diu la transnacionalitat multilocal i que ha permès passar d'una monogàmia a una poligàmia de llocs. Els Estats-nació de nou queden superats per dalt i per baix, en un procés on tot està relacionat i té repercussions en les nostres vides. Acò porta també a una destradicionalització de la societat posmaterialista, on la identitat col·lectiva es reinventa cada moment i la necessitat d'assolir representacions idíl.liques per sostindre la cultura pròpia han cobrat força. Es evident, per tant, que si analitzem a la vegada la globalització, la destradicionalització i la individualització vegem que es tracta d'una vida experimental, on els models històrics amb què fer-se forts s'han exhaurit.
Aquest fenomen de la individualització és tremendament nou i vinculat a la modernitat. Es tracta d'un comportament equiparat, al llarg de la història, a conductes desviades o idiotes que havien d'evitar-se. L'individu cobra força quan la raó per la qual valia tan poc va passar a convertir-se en la raó perquè valguera tant, es a dir, que allò individual no pot derivar d'allò que és general. Ben mirat, allò que és general sols pot supondre's i perd força front a tot allò que és verificable, com ara l'individu. Així, la cultura s'ha convertit en una eina més d'autoafirmació de l'individualisme, en el terreny on afirmem que podem viure junts, iguals però diferents. S'ha arribat a un moment de torbació. Les demandes constants de la intimitat familiar, aparentment, topen amb les exigències d'individuació d'homes i dones. Ningú no sap encara la manera de compatibilitzar la necessitat de les organitzacions de masses en un moment on creix l'individualisme i es veu l'altre costat com una espècie de gregarisme mal entès. Malgrat tot, com a element de futur podem veure com l'individu no està subordinat als models de la col·lectivitat, la qual cosa li ofereix la possibilitat de generar una espècie d'individualisme cooperativista, confirmant que viure sol significa viure en societat.
La preponderància de viure la nostra pròpia vida condueix a una obertura i una subpolitització de la societat, però també a una despolitització de la política nacional, posant en dubte condicions bàsiques per la democràcia representativa nacional. Els partits ja no poden confiar a mobilitzar els seus membres o els ciutadans a cegues, independentment de problemes concrets. Ara ja no es pot donar per descomptat la pertinença d'amplis sectors de la societat a una o altra opció política. El dilema per resoldre és la contradicció de la democràcia representativa. Aquest sistema apel·la l'individu, que una vegada exerceix el seu dret al vot perd tota possibilitat d'intervenció, transferint la seua representativitat als actors col·lectius, aquells qui prenen les decisions importants. La individualització debilita les possibilitats de mobilització social i la idea de la integració a través del conflicte, que és la base de la democràcia nacional, es descompon. Cada vegada resulta més complicat garantir el consens entre individus i grups i la representació d'interessos oposats.
Es fa cada volta més necessària la intervenció del ciutadà de manera col·lectiva perquè defense els seus propis interessos. L'individualisme ens posa davant la tessitura de si optar per una democràcia a l'americana, on existeix una forta abstenció a totes les eleccions, on la pressió dels grups econòmics és important sobre la política i la intervenció de l'Estat en la vida civil és reduïda, o la democràcia europea. En aquest cas, els ciutadans acudeixen a elegir els seus representants a las eleccions, mentre els partits, els sindicats y el conglomerat associatiu tracta d'assolir el difícil paper d'equilibradors socials front els grans interessos econòmics. Per al capital, una societat atomitzada és sempre més fàcil de véncer, d'ahí la importància que se li dóna per part de les distintes ideologies a la participació ciutadana en la gestió política. La Democràcia Participativa i els Pressuposts Participatius foren una de les principals novetats de les ofertes electorals dels partits de centre-esquerra a les votacions autonòmiques i municipals. En canvi, aquesta qüestió desaparegué de les ofertes a les eleccions generals del 14 de març de 2004. Encara que el corrent de Porto Alegre ha arribat, definitivament, a l'escena política, i cada vegada serà més visible, el ben cert és que encara no s'ha situat a l'agenda política dels partits.
Encara més, les formacions conservadors s'ho pensen i s'ho miren com una manera de restar poder a qui, segons ells, han assolit tota la legitimitat, com ara els candidats elegits a les urnes. El seu plantejament, clarament decimonònic, parla de convocar el ciutadà cada quatre anys perquè estiga atent a la campanya electoral, acudisca a votar la seua opció i se li acomiade fins la propera cita, quatre anys després. La mirada despòtica del tot per al poble, però sense el poble preval en el pensament dels seus descendents, els quals encara pensen que la democràcia és un entrebanc que cal superar que continuar al front d'un poder que han exercit de manera omnímoda durant segles. Diuen, des d'aquests partits, que el teixit associatiu és molt fluix i que, per tant, les associacions cíviques no poden, sense passar per les urnes, posar-se a donar els seus punts de vista i convertir-se en vertader grup de pressió. S'obliden de la baixa filiació dels partits, dels sindicats i de les organitzacions empresarials. La veu de les associacions de veïns, tan important a principis dels anys 80, ha sofert una forta devallada en la seua popularitat, la qual cosa duu a què les seues opinions i propostes servisquen de poc, sobretot per la manca d'oportunitats de participar que des del poder se li ve oferint, i encara menys als grans mitjans audiovisuals.
La segona modernitat afronta un dilema polític que, ara per ara, no té una eixida fàcil. S'ha produït una espècie de crisi de lo polític, segons Manuel Castells. La globalització de la democràcia sembla conduir a la crisi del sistema de representació ciutadana sobre el qual es basa la democràcia. Els ciutadans no se senten representats pels seus governs (en una proporció de 2/3 en l'àmbit mundial, segons Nacions Unides), tenen una pèssima opinió de l'honestedat i sentit del servei públic dels polítics i voten més en contra del que temen que a favor del que esperen. Es nota, per tant, una creixent incapacitat de les formes democràtiques de l'Estat-nació per a representar els ciutadans al mateix temps en la gestió d'allò global (on resideix el poder) i en la preservació del local (on viu la gent), ha assenyalat Castell.
Fan falta reformes per donar una nova base a l'Estat social en relació amb inseguretats com l'atur o la pobresa de molts treballadors, un fenomen cada vegada més estès i que precisa d'una mirada més ampla. El fet novedòs és que inclús tenint treball no es pot viure amb dignitat. Les reformes han d'anar més enllà i han de permetre reorganitzar les institucions nacionals perquè siguen més permeables a les identitats transnacionals. A més és imprescindible canviar els criteris ecològics, la dinàmica industrial del món, cada vegada més allunyada de les decisions polítiques. Al mateix temps, els processos d'individuació erosionen les condicions per al consens, que ha permès, fins ara, una acció política col·lectiva. La paradoxa la trobem en l'augment de la participació política a una escala microscòpica, on apareixen assumptes i camps d'acció cada vegada més nombrosos, la qual cosa fa desaparèixer l'espai tancat de la política nacional. Els espais públics són ara contradictoris i oberts a altres nacions i cultures. I ahí és on està el punt sobre el qual s'ha de recolzar qui pretenga cercar una eixida per aquest moment de canvi.