logotipo

S’ha dit que, entre altres coses, la identitat implica el relat d'una vida. Tot i saludar en bona mesura l'esforç per embolcallar la realitat edulcorant-la amb frases com aquesta, cal assenyalar que és l'Estat modern, i no la pel.lícula de cadascú, com ara es vol fer creure, el major productor d'identitats. Aquesta preocupació per tenir una identitat pròpia a mode de somni d'alliberament, no deixa de ser moltes vegades el parany on acaba l'individu i comença la massa. La pretensió d'individualitzar-se front al grup condueix la majoria de vegades cap un nou uniformisme, quasi sempre establert previament pels qui poden predeterminar el joc de la vida. Els processos de construcció de la identitat, en el sentit de producció d'individus en sèrie, estan plens de manaments arrelats en els costums de l'Estat predeterminat. En eixe sentit, l'individu sols pot triar una sèrie de subidentitats que poden estar conformades pel gènere, la cultura, la llengua o la pertinença a un grup d'edat. Així, els efectes de la producció nacional, amb tot el ventall de possibilitats (sempre limitades) que ofereix la seua particular forma d'afrontar les qüestions relatives al futur, han estat el desancoratge respecte de les tradicions i les costums del passat, les quals s'han vist apaivagades, encara que ens expressarem millor si diem que s’han reformat, atés que moltes de les tradicions que se celebren avui a dia tracten de donar una explicació general que encara resulta vàlida per molta gent. A més, aquesta tradició admet un component vinculat a la fe per tal d'explicar allò inexplicable que pot venir be per a certes classes subelternes.
Malgrat tot, la tradició o la fe acaben sent reconstruïdes a través de sistemes experts que substitueixen la fe per la ciència o la racionalitat burocràtica. Les persones necessiten creure en el sistema per tal de mantenir la confiança en la seua identitat com a membre d'una comunitat de persones. Però també és necessària una certa fe en el sistema, per exemple, en la Sanitat, on qui et rep a les portes de l’hospital no és el facultatiu, sinó una persona que res no té a veure amb la medicina però que decodifiquem com el primer pas cap a la visita de l'expert, en aquest cas, el metge.
A més, massa vegades la identitat tendeix a presentar-se com una qüestió trivial, i més ara després que els distints organismes supranacionals, como ara la Unió Europea, han eliminat moltes de les fronteres construïdes al segle XX. A la nacionalitat tampoc no se li dóna una importància capital per les nostres vides, s'afronta com una cosa trivial, quasi com un qüestió natural. En canvi, això és així mentre no existeix cap mena de conflicte; en el moment que esclata es quan es comprova la potència que pot arribar a tenir l’Estat-nació per moure els individus en un sentit o en un altre. I és encara mes problemàtica, la nacionalitat, quan apareix un grup de persones que no pensa de la mateixa manera i creu que la seua identitat i la del seu territori és un altra i no l'establerta per l'Estat-nació preexistent.
Aqueixos que opinen distint són mostrats com una espècie de traidors i pateixen sobre ells mateixos la força de la maquinària estatal d'una manera violentíssima i quasi sempre amb el beneplàcit dels connacionals, que troben així una redenció als seus temors de segregació, invasió o quelcom afirmació promoguda des dels aparells de propaganda del mateix poder que està sent posat en qüestió. El recurs d'anunciar un cataclisme en cas que triomfen les tesi contràries a la nació preexistent està sent utilitzada per tots els Estats, i no sols per al cas nacional, sinó també per pseudocroades contra el terrorisme mundial. Abans del terrorisme, a l’àmbit local, la croada ha anat dirigida contra els afroamericans, els gitanos, els jueus... i qualsevol altra ètnia o religió que poguera somoure l’status quo de les classes benestants.
Com que hem introduït conceptes com la nació i l'Estat-nació és necessari donar una ullada a les seues arrels epistemològiques. En definir el terme nació observem que hi ha diverses concepcions teòriques: alguns defineixen la nació com una relació social consistent en la unió de trets culturals (llengua, tradicions, etc...) i trets polítics (estat, territori, etc). En aquesta línia, el sociòleg Gellner (1998) defineix la nació com el producte d’un nacionalisme que intenta fer coincidir fronteres polítiques amb fronteres culturals, per tant, és una invenció del racionalisme. Per la seua banda, Joan Francesc Mira (1985), defineix la nació com una relació social (producte una determinada història i una determinada acció social) en la qual els individus comparteixen un àmbit preferent de comunicació i un àmbit suprem de lleialtat, pertinença o identitat de naturalesa política. És a dir, que en aquesta nació es dóna un tipus de relació entre els individus que pertanyen a ella, en la qual tendeixen a intercanviar informació i coneixements entre ells. Per tal que açò siga possible, diu Mira, cal una alta cultura universalitzada en una llengua estàndar. Anderson, per la seua banda, assenyala que tractar de definir objectivament a les nacions és comprendre que, subjectivament, la nació s'imagina (2000), i que és aquest el fenomen de major rellevància empírica. No importa quins factors unisquen una població, si dos segments d'aquesta s'imaginen irremeiablement alienats. No importa quins factors separen una població, si els seus integrants s'imaginen part d'un mateix poble amb un destí en comú. El que mou al fanatisme i a vegades a la mort resideix en la pertinença que s'imagina, no en l'etnicitat veritable; en allò subjectiu, no en allò objectiu, diu Anderson.
Els processos de construcció de les nacions poden ser interessants de conèixer per tal d'entendre un poc mes aquest concepte tan modern, i aparentment tan antic, com el de la nació. Gellner assenyala que abans del segle XVIII no és donava la identificació de la població amb un àmbit superior de caràcter nacional. Gellner explica el naixement de les nacions basant-se en el pas de la societat tradicional a la societat moderna. A la societat tradicional, la mobilitat social és baixa, la cultura escrita és un marcador d’estatus, mentre que la informació és transmet per via oral. La societat moderna, en canvi, es caracteritza per una mobilitat social alta (tant horitzontal com vertical) i la cultura escrita és una necessitat vital per a l'individu. És quan és fan necessaris uns mecanismes que faciliten l'intercanvi d'informació entre els individus. Aquests els proporciona l'Estat a través d’una alta cultura universalitzada (l’escola) i una llengua estàndard. En aquest sentit, segons aquest sociòleg funcionalista, és funcional fer coincidir fronteres polítiques i fronteres culturals, per tal de crear una alta cultura universal i estatal fent que els individus puguen moure's socialment; és a dir, que l'Estat tinga una llengua pròpia i viva per tal que els seus connacionals puguen assolir nous privilegis socials. Per tal que açò siga possible, Gellner distingeix entre dues maneres de fabricar una nació:

1) a través de l'assimilació d’un Estat preexistent de tots les poblacions que no comparteixen la cultura de l'Estat nacional, fent coincidir una frontera política preexistent amb una frontera cultural nova perquè acaben sent poblacions social i culturalment heterogènies,
2) i per la fragmentació d'Estats preexistents a partir de diferències culturals, posant fronteres polítiques allà on hi ha fronteres culturals establides. Segons Gellner són els moviments nacionals qui formen les nacions, produint la formació d’aquestes on no hi han. El nacionalisme és, doncs, la causa i l'efecte de la nació, diu Gellner.
Però volem conèixer més. Tenim intenció de saber quines són les causes per les quals sorgeixen els moviments nacionals. Cal tenir en compte, en aquest cas, els estudis de l'historiador txec Hroch. Aquest es basa exclusivament en els moviments nacionals que no parteixen d'un Estat preexistent i que no tenen accés directe a un poder estatal. Es a dir, aquells que no comparteixen els trets propis d'una nació completa: sobirania, estructura social completa i alta cultura. Per a Hroch tot moviment nacional ha de passar per tres fases amb èxit per tal d'arribar a ser una nació completa:
Descripció intel.lectual de la nació en potència d'un poble distint des d'el punt de vista cultural. En aquest procés es dóna un nom col.lectiu, es defineix un territori propi, es codifica una història comuna, es fabriquen símbols i, sobretot, s'estandaritza la llengua (en aquesta fase els individus poden no tenir consciència d'estar formant una nació). Es tracta de fixar una identitat cultural distinta de la qual la mateixa comunitat podria ser conscient. No necessàriament en aquesta fase el grup humà és definit com a nació.
Aquesta descripció ha de ser correcta i completa per a passar a la fase B, d'agitació nacional, en la qual el grup anterior reivindica els trets propis de la nació completa i pren consciència de nació.

Si a i b tenen èxit i es dóna una acceptació masiva d'aquesta nova identitat nacional es passarà a la fase c (moviment nacional de masses), en la qual un percentatge substancial dels individus ha d'assumir el que es diu a la fase b. A més, segons Hroch, hi ha una sèrie de factors que afavoreixen el triomf de l'agitació política i el pas de b a c.
En primer lloc que l'agitació política es produïsca dins de la legalitat (marc legal), o en un context de mobilitat social i de comunicació social. Que coincidisca amb un context de crisi de les velles identitats, amb les grans transformacions de la modernitat. A saber : revolució burgesa (igualtat legal), revolució industrial (procés de modernització de l'economia), moviment obrer (política de masses), moviment d'alta mobilitat social (moviment de comunicació social). O que el moviment nacional localitze un conflicte d'interessos traduïble al llenguatge polític de l'agitació nacional, que siga racionalment rellevant i amb beneficis col.lectius e individuals. Quan més gran siga aquest benefici, més resó social tindrà (gran diferència entre Hroch i Gellner).
En el cas de la identitat el nombre d’etiquetes és inmensa, atés que es tracta d’alguna cosa que singularitza, diferencia front a l’altre. Abans, a les societats tradicionals, la gent no es calfava massa el cap en reflexionar sobre la societat i molt menys sobre la identitat. I no ho feien perquè tampoc no podien. L’ordre jeràrquic ho impedia: esglèsia, sacerdots o senyors ho feien per ells. Ara mateix la identitat és indispensable. I qui crega no en té que no patista massa que algú s’encarregarà de subministrar-li’n una. Abans la identitat marcava el lloc d’orige o l’activitat de la persona; de fet, la paraula nació es refereix al lloc de naixement. La Modernitat, en canvi, fabrica identitats en sèrie arran de la reflexió sobre la societat. Les societats tracten de produir-se a través de l’Estat Modern, que es converteix en un potent productor d’identitats, on el territori defineix per allò que queda dins i allò que queda fora. Qui queda dins s’adscriu com connacional i apareix amb un identitat determinada per un Estat, per la qual cosa és més correcte parlar d’identitat estatal. No cal oblidar que quelcom cultura o política sense un Estat al darrere està condemnada a la desaparició. Tardarà més o menys temps, però a la llarga quedarà en l’oblit. Per tant, cada societat, en cada època, revisa la seua Història tant per justificar l’ordre present o anar en la seua contra i enfortir així la imaginada pertinença dels connacionals a un passat i un destí comuns. L’escola es converteix també en un arma estratègica de producció d’individus fidels a l’Estat.
La perspectiva grupal s’uneix amb la individual quan la identitat s’utilitza per a dir qui són els meus i qui no, parcelant el grup dels humans, retallant l’espai de comunicació social. Es tracta de donar-li forma, un sentit a les accions, al passat, al present i al futur. A la Segona Modernitat l’Estat és qui diu qui són els altres i apel.la a mantenir la lleialtat. Al món tradicional la identitat era encara més espesa, enorme. Inclús retallava els grups de manera més poderosa. La mostra la trobem en la reacció que tenia la gent d’un poble quan arribava un estrany, que sempre serà un foraster. Se li rebia amb recèl, desconfiança i temor. El gran canvi de la Modernitat és que es produeix una reflexivitat. L’estrany és un foraster localitzat, a temps concret i depèn les circumstàncies de cadascú. La identitat nacional passa a ser una qüestió necessària per a les persones, quasi de supervivència. Ben mirat, un individu sense nacionalitat no té dret a res. Tampoc no pot desplaçar-se lliurement, no està identificat i, per tant, no está localitzat pel poder.
El relat laboral dels treballadors de la globalització, amb la flexibilitat i la manca d'un camí recte i clarament traçat, ha trencat la sensació de continuïtat personal en un mercat de treball en què les històries són erràtiques i discontinues, en vegada de rutinàries i ben definides com fa unes décades. Aquest procés de despersonalització laboral coincideix amb la reducció de la vida institucional dels mateixos empresaris en companyies que es fusionen, es reestructuren a una velocitat impensable fa ara una generació. Aquesta situació se suporta be per part dels empleats joves, però aquells que formen una família no poden deixar tantes coses a l'atzar i necessiten donar-li un sentit a la seua vida. De fet, el relat laboral és també una mena de crítica i avaluació de la vida de cadascú i, per tant, resulta imprescindible una certa continuïtat per no caure en un pou fosc. Quan açò ocorre el treballador se sent traït i, a partir d'ahí, es fa més precavit i no torna a donar-ho tot a una empresa que mai no va a agrair el seu sobreesforç, trencant així la necessària identificació del treballador amb la feina i l'empresa que l'ha contractat.
En aquesta pèrdua constant de referents laborals l'ausència d'una autoritat física en les empreses és una de les característiques novedosses. El trasllat de la responsabilitat cap al treballador és una pràctica que es duu aplicant a les empreses amb el propòsit de fugir de les conseqüències del fracàs d'una ordre o un plantejament a curt o llarg termini. Açò fa que l'empleat treballe en el buit al quedar-se sense aqueix testimoni que dubte o estiga disposat a assumir la responsabilitat pel poder que representa. Sense aquesta xàrcia sota els peus els treballadors pareix que es paralitzen. La qüestió és que la distància entre l'ordre i l'ejecució significa conservar el poder al mateix temps que se cedeix autoritat.