Toni Cucarella, Xàtiva

Quan travesses Vinaròs enllà o Alcanar ençà, la megafonia dels vagons de Renfe Grandes Lineas et fa palès que has canviat de territori lingüístic: la veu que et fa la benvinguda i anuncia les estacions no és la mateixa. Cosa que no passa, per exemple, amb la veu espanyola.

Les paraules amb què es fa l'anunci, si foren escrites sobre un paper i no pronunciades per uns altaveus, no diferirien en res quan el tren ultrapassa el sud d’Alcanar. Canvia la fonètica, l’accent que diríem, atès que la veu “valenciana” de la megafonia no distingeix, per exemple, entre les os i les es obertes i tancades: totes tancades; tancades a la castellana, com si diguérem.

M’atreviré a afirmar fins i tot que la fonètica de Renfe quan arriba a Vinaròs no és d’aquest món. Si més no del món real de la llengua de les persones, tant si és viva com si és moribunda. Una fonètica de laboratori, que diríem. Laboratori polític, és clar. I molt pareguda a la de Canal Nóu. Diria que aquest “valencià” l’he escoltat únicament per la megafonia de Renfe. Potser aquest “valencià”, tan diferent del català que parlem les persones a Vinaròs, Massalfassar, Xàtiva o Crevillent, només el fan parlar en aquell territori de raïls sense arrels.