Ací tornem al principi de tot. Que va ser abans l'ou o la gallina?, que va ser abans la desregulació financera o el sorgiment de les noves tecnologies el factor que ha estimulat la mobilitat dels capitals financers arreu del món? La nova economia, per descomptat capitalista, ha transformat per complet l'economia mundial, que ara apareix interconnectada a escala planetària. Encara que no tot és mundial (els llocs de treball segueixen sent locals), les activitats econòmiques que s'apunten com a crucials estan interconnectats en un sistema globalitzat de subministres i produccions. Tammateix, la característica principal d'aquest moment no és tant que l'economia es mundialitze, sinó la influència de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en l'acceleració i l'augment de la complexitat d'aquest fenomen en l'últim quart del segle XX.
La liberalització de totes les regulacions que, nascudes fa quasi dos segles, foren especialment reforçades després de la sèrie de grans fallides bancàries dels anys 30, ha estat el principal factor del canvi, més encara que les noves tecnologies (Bourdieu. 2001). És cert que la possibilitat de comerciar arreu el món de manera quasi instantània ha augmentat la complexitat del fenomen. Però tot açò no haguera estat possible de no ser per la desregulació financera encetada abans pels governs. Uns governs, cal dir-ho tot, tremendament pressionats pels grans capitals, les multinacionals.
La conseqüència més immediata ha estat la creació dels grans fons d'inversió immobiliària, formats pels grans inversors (fons de pensions, companyies d'assegurances, fons d'inversió) i convertits en una força autònoma, controlada únicament pels banquers, que privilegien cada cop més l'especulació, les operacions financeres sense més finalitat que el guanys financers, en detriment de la inversió productiva (Bourdieu: 2001). La desreglamentació i les noves tecnologies permeten, ara si, el moviment de grans borses de capitals d'una part a l'altra del planeta tan sols prement un botó (Giddens: 2001). Mentre l'objectiu del capitalisme d'acumulació era la producció d'objectes pel seu consum, amb el capitalisme especulatiu els diners es produeixen per produir més diners.
L'Autòmat de què parla Castells no és més que la conseqüència del fet que l'economia internacional de l'especulació es troba alliberada del control de les institucions nacionals que, com els banquers centrals, regulaven les operacions financeres. Es més, les taxes d'interés a llarg termini ja no són fixades per instàncies nacionals, si més no ho són per un reduït nombre d'operadors internacionals que dirigeixen les tendències dels mercats. El fenomen pot ser presentat encara de manera mes complexa, com ho fa Castells, qui diu que aquest Autòmat no és el mercat, sinó un conjunt d'efectes, produïts la major part d'ells com a conseqüència de l'aplicació de les noves tecnologies. Ben mirat, parlar de què els moviments als mercats financers són producte d'una mescla de regles del mercat, estratègies empresarials i polítiques, psicologia de masses, expectatives racionals, conductes irracionals, maniobres especuladores i turbulències informàtiques i informatives de tot tipus és com dir-ho tot per no dir res.
De fet, l'antropòloga Caitlin Zaloom, després d'observar les activitats a la Borsa de Chicago, va concloure que les interaccions personals, la intuïció per als negocis i la intermediació de les companyies seguien vigents. La tecnologia dóna suport i aplica les decisions humanes, però el comerç tradicional i les seues normes continuen en vigor. Tot açò ens porta al principi i ens fa vore com l'evolució del sistema pot ser de tot menys predictible. Com ocorre sempre en economia, per altra banda.
Però, tal vegada, una de les novetats que subjauen siga que, per primera vegada, tot açò està ocorrent fora del control dels governs. Els Estats han perdut gran part de la seua sobirania, i la capacitat dels polítics per mantenir la seua independència i influir en esdeveniments s'ha vist reduïda. El mercat global és aliè a les fronteres, i els estats-nació s'han convertit en "meres ficcions", segons diuen els defensors radicals de la globalització econòmica, que observen la crisis asiàtica de 1998 com un exemple d'aquesta mundialització capitalista, encara que vista des de la seua vessant més destructiva.
Aquesta desaparició dels estats-nació en la seua funció reguladora debilita el seu poder per oposar-se als efectes d'allò que Bordieu anomenava "firmes xàrcia" i Castells "empreses xàrcia". La desregulació dels mercats permet a aquestes firmes aprofitar les diferències entre nacions o regions en matèria de capital i cost de mà d'obra. I ho fan absorbint empreses locals i reduint-les al simple estatut de filials. Per tant no es pot parlar de xàrcia d'empreses, sinó al contrari. Són xàrcies de trossos d'empreses, xàrcies de segments de força de treball, xàrcies d'elements econòmics que es fan i es desfan constantment. Es tracta de projectes empresarials que s'exhaureixen en si mateixos, i que els seus participants poden a partir d'aqueix moment retirar les seues guanys i passar a un altre, o fer-lo més complexe. Altres busquen en la subcontractació un altra manera d'instaurar relacions de subordinació. Aquest aprofitament en forma de xàrcia, unit a la flexibilitat del nou sistema techno-econòmic fa que la majoria de les inversions mundials se salven de les crisis econòmiques locals saltant d'una regió a un altra aprofitant oportunament les devalucions. Sols aquells que són eficients en el tractament de la informació poden accedir i triomfar. La resta es queda fora o perd fins la samarreta. Fent bona eixa frase mítica angloxasona, la banca guanya de gener a gener.
En aquesta eclosió financera arreu del món no pot deixar-se de banda la forta incorporació dels xicotets inversors que han vist en la xàrcia una manera còmoda d'obtindre uns guanys a curt termini i sense gaire esforç. L'obertura dels mercats a inversors particulars, tot i aportar una gran capacitat de maniobra, ha augmentat la importància de les turbulències informatives. Tot i que Castells diu que la volatilitat de les inversions ha minvat, també assegura que cada vegada inverteix més gent sense disposar de dades fonamentals, per tant, el resultat no pot ser altre que més volatilitat. Un aparell aparentment inofensiu per als mercats com el telèfon mòbil, convertit en una ferramenta bàsica per als nous operadors, es pot transformar n un arma letal per als mercats.
Que milers d'inversors particulars puguen ordenar vendes massives d'accions des de la cuina de sa casa perquè acaben de veure a les notícies qualsevol informació que els ha creat desencís és un element que cal tenir en compte i que, a hores d'ara, encara genera no pocs maldecaps als "gurús" de la borsa. Mai el mercat havia estat tan cafit d'inversor particulars, petits estalviadors que confiaren en els mercats per obtenir aqueixa rendibilitat que la davallada dels interessos bancaris va apaivagar.
En aquest "miracle econòmic" existeix, a més, un fenomen de retroalimentació. Al nou sistema financer fou necessària una forta inversió en equipaments de tecnologia de la informació, la qual cosa va provocar un important creixement de les empreses relacionades amb la informació als anys 90. El seu creixement, ajudat per l'arribada als mercats del capital de milions de petits inversors, fou exponencial en aquells anys, tot i que se sospitava que es tractava d'un globus especulatiu que en qualsevol moment podia punxar-se, com així ha estat. La "bambolla tecnològica", com se la va anomenar, va esclatar fent malbé les esperances dels milions d'inversors privats d'arreu del món que, esperant a què les seues accions del Nasdaq tornaren a pujar, es trobaren amb què algunes de les companyies més fabuloses desaparegueren de la nit al dia, cas d'American Online, o les seues accions valen menys que el paper que les suporta.
A Espanya el cas de Terra-Lyco's pot ser el més espectacular. Les accions d'aquesta companyia d'Internet arribaren a valer 130 euros. A hores d'ara la matriz Telefònica es repensa si paga la pena continuar amb aquest projecte. El mateix ocorre en la resta d'empreses del Nuevo Mercado espanyol. Ara mateix hi ha empreses, com ara Jazztel, que valen 0,21 euros, o Natraceutical, amb una vàlua de 0,64 euros. Les accions d'altres companyies vinculades a les noves tecnologies, coma ara Telefónica i la seua filial Telefónica Móviles, valen menys de la meitat que en plena efervescència financera. El mateix ocorre amb el títols de France Telecom, la telefònica alemanya o l'holandesa. Algú s'ha fet amb els milers de milions d'euros invertits pels petits inversos espanyols i europeus en aqueixes empreses. Els especuladors financers, aquells que tenen tota la informació, són qui han sabut fer el negoci. Com ho han sabut fer els grans capitals asiàtics, que aprofitant la crisi als Tigres Asiàtics, invertiren grans quantitats de diners adquirint empreses nord-americanes. Estats Units, amb la seua hegemonia econòmica i militar, fa que els gran inversors l'observen com un lloc de refugi dels seus diners, algú que sabrà defensar-los, encara que siga amb la força, front a tota mena de perills.
Però la sostenibilitat d'aquest info-creixement neoliberal s'enfronta a nous reptes. El principal és saber si aquests nous sistemes econòmics van a ser ben assumits pels ciutadans europeus. Uns ciutadans que comencen a veure amb recel aquest creixement sense marges, ni controls i que posa en perill l'Estat del benestar, un dels seus principals valors com a ciutadans la Vella Europa. El creixement d'aquest sentiment europeu, incrementat per l'entrada en circulació de l'euro, està fent que els europeus vegen el seu sistema de vida com superior al nord-americà i, per tant, miren cada cop amb més recel tots els plantejaments econòmics, de flexibilitat de les xàrcies i de les noves tecnologies que condueixen al desmantellament del seu preciat Estat del benestar. Estats Units necessita, per altra banda, que la resta dels mercats -Europa i Àsia- augmenten el seu nivell de consum, una vegada la demanda interna dels nord-americans ha sofert una davallada important.
El treball que tenen ara els precursors de la nova economia és convèncer els europeus i els asiàtics que poden viure en una societat interconnectada sense convertir-se en ianquis. El repte és fer vore que la tecnologia no és roïna per ella mateixa, sempre que s'utilitze per aconseguir una societat igualitària. Però els riscs d'una implosió dels mercats financers, l'estancament econòmic i el rebuig a la lògica neoliberal frenen l'expansió de la dèria info-capitalista.
El ciutadans europeus no pareixen estar disposats a suportar l'empobriment del seu sistema social i la devaluació de les condicions de treball, ara per ara, molt millors que Les suportades pels nord-americans. Les dades arreplegades per Bárbara Ehrenreich en un recent llibre seu són ben aclaridores. Als Estats Units ser pobre no significa ser captaire; simplement, que el que guanya no li dóna per a viure. La llavor d’aquesta periodista ha estat fer visible els pobres invisibles: el cambrer de l'hamburguesseria del cantó, la netejadora de l’hotel es pot passar un cap de setmana o els dependents del supermercat del cantó. El salaris baixos i la desprotecció social són dos dels elements més preocupants pels europeus, que comencen a patir problemes semblants. Com ara el de la vivenda. El 59% dels inquilins pobres han de dedicar més de la meitat del seu sou per pagar el lloguer, quan per anar be, segons els analistes, no hauria de superar el 30%. Açò porta a la pluriocupació, que porta al treball precari, a condicions inhumanes i a salaris de misèria. Algú està fotent-se el formatge dels més dèbils.
Però tornant un moment a l'aparició de la moneda única europea, és bo referir-se a aquest nou mercat monetari i els maldecaps que està provocant al dòlar americà. Experts econòmics, com ara l'estadounidenc W. Clark, han deixat caure la idea de què els nord-americans estan temorosos que la nova divisa europea es convertisca, a curt termini, en la moneda del petroli dels països enfrontats als Estats Units. Estats com ara Veneçuela, Corea i, fins la seua ocupació, Iraq, a més d'altres compren i venen els seus productes emprant l'euro. Curiosament, dos d'aquests països estan dintre de l'Eix del Mal de l'administració Bush, i l'altre està permanentment sacsejat per crisis econòmiques i colps d'estat.
Coincidència o no, allò que podem arribar a entendre és que aquesta llibertat de moviments dels mercats està passant factura als seus propis impulsors, i tal vegada, aquesta siga una de les causes que expliquen certes intervencions militars dels Estats Units. La força segueix sent la raó per als de sempre. Vet ací com una intervenció militar a l'Iraq ha creat encara més recels entre els europeus i els asiàtics. La resposta a si l'atac sobre un país sobirà portarà conseqüències al voltant del comportament dels europeus d'ara endavant és difícil. Però de segur que res no serà igual. El conflicte iraquià és el primer d'aquests característiques -amb la comunitat internacional dividida i al marge de l'ONU- que es produeix amb al segle XXI.
Els dubtes al voltant de la sostenibilitat de l'info-creixement, per tant, no són casuals. A més, des d'el punt de vista sociològic es pot veure un canvi dels valors dels ciutadans arreu del món. Creixen els valors postmaterialistes quan la gent ha associat el benestar als problemes ecològics, una vida més pausada. L'oci passa a ser un valor en si mateix. De fet, tenir temps lliure és apreciat com un valor de benestar. El fet de treballar molt per tindre cada vegada més diners està en crisi quan la gent observa que no pot gaudir d'aqueixos beneficis. El sentiment materialista està sent substituït per un altre que privilegia la qualitat de vida, que tendeix a un consum més ideològic. Açò ve lligat amb el sentiment, cada vegada més ampli, de la necessitat d'un control de l'economia més estret que no el propugnat pels neoliberals. Aquests sostenen que és el mercat qui pot regular les relacions de poder entre menuts i grans. Cada vegada és més evident com els Estats Units no està disposat a sotmetre's a quelcom control que no siga el de les seues multinacionals, vertaders agents de pressió i autoafirmació del món capitalista anglosaxó.
Molts pensadors, des de posicions esquerranes moderades, fugen d’explicacions monocausals tan agradables per al món marxista o a una part del moviment antiglobalització d’avui. Alguns arriben, fins a tot, a propugnar la secularitació de l’economia perquè no es convertisca en àrbitre de tots els conflictes. Un d’ells, Pascal Brukner, vol acabar amb el segrestament pels experts de l’economia, i fent bo Walter Benjamin, fer que perga el seu caràcter sagrat, la seua àura, en paraules de Benjamin, i passe de l’estatus de religió d’èlits a culte popular. Amb l’objectiu deixar l’economia reduïda a allò que mai no hauria degut de deixar de ser: la intendència. És cert que el capitalisme s’ha deixat de discutir com a sistema económic bàsic. Apenes s’hi apareixen alternatives. Però tampoc no es vol com a civilització. Es volen els avantatges del mercat sense les seues conseqüències perjudicials (Brukner: 2003). Una paradoxa més del moment tan contradictori en què ens ha tocat viure. Això sí, per sort.

BIBLIOGRAFÍA:

Pierre Bourdieu: Contrafocs I. Reflexions útils per resistir la invasió neoliberal. Barcelona, Edicions 62, 1999.
Pierre Bourdieu: Contrafuegos II. Por un movimento social europeo. Madrid, Anagrama, 2001.
Anthony Giddens: Un mundo desbocado. Madrid, Taurus, 2001.
Karl Marx: El Capital (resumido por Gabriel Deville). Barcelona, Los libros de la Frontera, 2001.
Barbara Ehreinch: Por cuatro duros. Como (no) apañárselas en EEUU. Barcelona, RBA, 2003.
Pascal Brukner: Miseria de la prosperidad. La religión del mercado y sus enemigos. Barcelona, Tusquets, 2003.

Hemerografia:

Camilo José Cela Conde: “La otra guerra”, Levante-EMV, 13-03-2003.