L'Home com a "risc ambiental
Els riscs ambientals s'han convertit en l'altre element nou de preocupació procedent de la globalització i l'economia neoliberal. La necessitat d'enfrontar-se a les amenaces ecològiques més greus del nostre temps, ja siga el canvi climàtic, l'erosió de la biodiversitat o la disminució i contaminació d'acuífers, a més de l'acumulació sense control de residus tòxics, ha fet girar el cap de la comunitat internacional cap aquest nou fenomen. Una de les principals novetats d'aquest fenomen, d'escala planetària, és que fins ara els riscs mediambientals estaven lligats a la Natura. Les inundacions, els terratrèmols o les grans catàstrofes naturals estaven vinculades a la successió natural de les coses. En canvi, avui, el principal risc ecològic és el provocat per l'acció de l'Home.
La qüestió no és només com es poden tenir a ratlla les amenaces ecològiques, sinó quines serien els efectes del desenvolupament del països més pobres, si es donés efectivament. La modenització ecològica, com s'entén en l'actualitat, no proporciona estratègies per a la transició d'una economia agrària a una industrial, com ha dit Giddens. La gestió econòmica mundial no serà gens fàcil, i no només a causa de les pressions envers un creixement econòmic que deteriora el medi ambient, sinó perquè els rics ecològics, i d'una manera més general els associats amb el canvi tecnològic, són intrínsecament tan controvertits. Els problemes globals responen a iniciatives locals, però també exigixen solucions globals (Giddens: 1997).
L'absència d'una regulació mediambiental d'abast mundial està fent malbé els modes de vida sostenibles de comunitats agrícoles amb milers d'anys de tradició al Tercer món. La sobreexplotació de les terres i la sequera fa que els camperols, malgrat estar prop dels aliments, siguen qui més pateixen la fam (Sophie Besis: 1999). Aquesta gent s'està convertint en una espècie de refugiats ambientals a casa seva. Per aquestes persones el medi natural és el seu mitjà de vida. Tot allò que vaja en contra de l'equilibri natural d'aquestes regions va en la seua contra. I així està ocorreguent amb la destrucció i apropiació d'ecosistemes per extraure els seus recursos naturals o, encara pitjor, per convertir-se en destinació del residus generats al Primer món. És clar que les grans expedicions colonials del segle XIX i XX cercaven els mateixos recursos. La principal diferència és que ara el tipus d'agricultura a gran escala és insostenible i s'està produint el fenomen d'exportar fins el Tercer món les escombreries del primer.
Grans empreses molt contaminants es traslladen a les zones més desfavorides, i ho fan a més de pels recursos naturals del territori, per les facilitats que troben a l'hora de contaminar. La teoria de què alguns llocs del Tercer món estan “massa poc contaminats” i, per tant, s'hauria de “traslladar” una part dels contaminants a aquestes zones, amaga tota una concepció de l'economia neoliberal que preocupa molts experts i organitzacions humanitàries. La tragèdia de l'accident del petrolier Prestige a les costes gallegues té un rerefons molt relacionat amb aquesta qüestió. El vaixell anava carregat d'una classe de petroli de molt baixa qualitat. Es tracta d'un combustible destinat a indústries pesades molt contaminants que no són admeses al Primer món. El petroli havia estat carregat a un port de l'antiga Unió Soviètica i viatjava cap un país d'Àfrica, se suposa que per moure les calderes d'una fàbrica amb una maquinària que ja no s'accepta al Primer món. No sols afecta a països del continent africà o asiàtic. A Europa Central, concretament a Polònia, un país que ingressarà el 2004 a l’Unió Europea, es duen cada dia tonellades de roba bruta dels millors hotels alemanys per ser rentada a empreses amb capital germà, però amb operaris i legislació mediambiental polacs. Les immenses bugades recorren prop de 100 kilòmetres d’anada i altres 100 de tornada. La raó: uns sous entre cinc i sis vegades menors que els alemanys i una legislació en matèria de tractament d’aigües brutes i utilització de detergents menys estricta que la d’Alemanya.
Però la gestió de les escombreries és una qüestió que afecta tot arreu. Al País Valencià els problemes amb els residus sòlids urbans generats per una manca de visió des de les administracions autonòmica i provincial porta camí d'esclatar de nou, com ho va fer l'any 1997, quan el tancament de l'abocador de Pics dels Corbs, a Sagunt, va engegar un polèmica envers els abocadors i el seu tipus de gestió que encara no s'ha tancat. Els conflictes a Macastre i Bunyol són les darreres mostres, en aquest cas pel pas dels camions carregats de fem per dintre d'aquestes poblacions, de què la situació segueix sense una solució d'àmbit autonòmic. La Llei de Residus està aprovada però el Reglament que deuria establir el seu marc d'aplicació no s'ha publicat i, per tant, l'estat de la qüestió és el mateix que abans de la seua aprovació, l'any 2000.
Sens duote la iniciativa més encoratjadora fins ara en aquesta matèria fou aquella que la Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida va posar en marxa entre 2001 i 2002, atenent a les bases de l'esmentada llei. L'oposició dels veïns on anava a posar-se la planta de reciclatge, que no un abocador, va tornar a demostrar quan de mal ha fet la mala gestió duta a terme pels governants Tots aquests anys, en els quals han estat incapaços d'aturar les malifetes de les empreses que han gestionat els abocadors privats i públics, en aquest cas mitjançant una concessió administrativa, la qual cosa ha dut a què els veïns s'oposen sistemàticament a qualsevol projecte d'aquest tipus veient com de difícil ha estat llevar-se'ls de damunt encara que incompliren la legislació de manera flagrant. La iniciativa de la mancomunitat de la Vall d'Albaida ha quedat reduïda, fins ara, a la recollida mancomunada del fem dels 34 pobles de la comarca. La mateixa empresa és l'encarregada de posar en marxa la resta del projecte. Ara, tot queda supeditat a l'audàcia dels polítics que van a governar aquesta associació d'ajuntaments els propers quatre anys.
En un àmbit molt més ample, la visió d'un Tercer món endarrerit, pobre, amb muntanyes de fem i els seus recursos naturals contaminats no pareix preocupar gaire els economistes de les grans institucions financeres. Segons diuen, les indústries més perilloses i contaminants haurien de traslladar-se al Tercer món, perquè en termes econòmics la vida és més barata al països pobres. Segons aquesta lògica economicista, el preu de la vida és molt superior al nord ric que no al sud pobre. La competitivitat internacional promulgada en l'Acord General sobre Arancels i Comerç significa que les grans empreses es disputen el recursos naturals que es necessiten per a viure al Tercer món. Se'ns diu que el lliure comerç crearà riquesa en les zones pobres, en canvi, allò més evident és que les polítiques de comerç global han estès la destrucció mediambiental i desplaçat milions de persones de les seues llars per la manca d'aliments. Si la contaminació i els residus viatgen cap al sud gràcies aquest lliure comerç i el coneixement, la diversitat biològica i la riquesa van cap al Nord el resultat n'és el que tots ens podem imaginar.
El problema al qual s'enfrontem és més profund que pareix. L'anomenat canvi climàtic té molta relació amb les noves formes del comerç mundial, basat en un desenvolupament que empra molta energia. Des d'el Tercer món s'envien matèries primeres cap al Primer i, d'aquest, es tornen al Tercer, això sí, ja elaborades i amb preus elevats. La intensitat energètica que demanda aquesta classe de producció resulta exagerada. L'efecte hivernacle, que està eliminant la capa d'otzó, està relacionat amb aquests processos industrials dels països rics. Les dades són inequívoques. Mentre que a tota l'Àfrica es generaren 12.000 tones de CFC l'any 1991, els EUA deixaren escapar a l'atmòsfera 90.000 tones. La inestabilitat climàtica i la desaparició de l'otzó afecta de manera directa al Tercer món, dedicat a l'agricultura i a les formes primàries de producció. Poc a poc cobra força la idea de què pot continuar el creixement o pot allargar-se l'estada de l'homo sapiens sobre la Terra. Ambdues coses és difícil creure que siguen possibles simultàniament, segons el parer de l'anàlisi ecològica.
Ara mateix és l'exportació de residus tòxics al Tercer món una de les amenaces més grans de les zones desfavorides. El tractament i abocat d'un quilo de residus al països pobres és insignificant per les grans companyies, que no tenen cap problema en fer milers de quilòmetres per desfer-se de tones de fem que als seus països els haguera costat deu voltes més. L'Índia s'ha convertit en el gran femer mundial. En aquest país no es cobra cap taxa per tirar fem, la qual cosa ha fet més lucratiu i atractiu aquest comerç de mort.
Les amenaces que s'estenen sobre el Tercer món augmenten a mesura que evolucionen les tecnologies de la vida. La biotecnologia, en comptes de millorar les condicions de vida de les gents de les zones mes desfavorides, ha incrementat la seua inseguretat. La imposició per part de la indústria d'Occident dels seus sistemes de propietat intel·lectual està danyant les formes de vida basades en la biodiversitat i el coneixement indígena. Les grans empreses s'estan apropiant de les seues plantes i llavors, per a presentar-les com a invencions pròpies, en allò que s'anomena piratería verda. Una vegada eliminada la creativitat com bé social i reduït el coneixement humà a la categoria de propietat privada s'elimina qualsevol possibilitat d'innovació plural des de la base. Les grans multinacionals poden així, per tant, imposar els seus biomaterials al Tercer món.
La pirateria biològica pretén acabar, si no ho ha fet ja, amb tot un treball de selecció de llavors per una col.lectivitat d'acord al clima, el terreny i l'aigua. Són el producte d'un laboratori natural agrícola mil.lenari. L'eliminació d'aquests sistemes de cultius redueixen de manera important la riquesa biològica deixant sols la possibilitat de cultivar un tipus de blat o de dacsa, això si, provinents dels laboratoris de qualsevol de les indústries de les ciències de la vida. La regulació dels drets passa a ser una qüestió privada i no comunitària. És una constant dels nous temps l'apropiació del desenvolupament intel.lectual. Tenim exemples en casos com el de Microsoft i Linnux. Mentre el primer vol controlar el software, que és com pagar una patent només per escriure, en l'altre cas s'aposta perquè el software siga lliure.
Tot açò ha de vore molt amb el nou concepte de vida com a bé suprem. El reagrupament i reestructuració de les empreses químiques tradicionals en signatures de les “ciències de la vida” ha consolidat la seua posició de privilegi i control de la cadena alimentària humana. El seu objectiu és tindre davall el seu mandat des de les llavors a les solucions mèdiques que curen les malalties que ells mateixos generen amb els seus productes. Han començat per controlar les llavors que es planten i els aliments que es consumeixen, la qual cosa ha reduït la biodiversitat de les plantacions. A més, el negoci de les empreses no pot suportar que els recursos vius es renoven i els agricultors acumulen llavors. Les patents obliguen els agricultors a comprar les llavors tots els anys o a pagar drets. Ben mirat, la qüestió del monopoli sobre la vida no es queda ací. Les companyies obtenen, mitjançant l'enginyeria genètica, plantes que necessiten els productes químics de la companyia que ven les llavors.
Malgrat tot és la tecnologia Terminator allò què més preocupa avui a dia. Es tracta de conrear plantes que produeixen llavors estèrils, amb la qual cosa els agricultors que tracten d'estalviar productes estaran guardant llavors mortes. Els biòlegs ja han donat la veu d'alarma. La propagació d'aquesta esterilitat al medi natural pot acabar eliminant formes de vida superiors, inclosa la humana. La generalització d'aquesta tecnologia proporcionarà un control espectacular a les companyies sobre la provisió mundial d'aliments. Tindran la vida baix el seu poder. Serà més que mai Vida, SL, segons el parer de molts experts.
Així i tot, resulta un tant agossarat assegurar que la industrialització del sistema alimentari ha convertit els aliments i l'aigua en una amenaça contra la vida. És cert que aquests processos productius han portat malalties com ara les vaques boges, càncers o trastorns al sistema nerviós. Però també ha permès millorar la producció agrària i ramadera, a més de millorar la qualitat de molts productes. No s'ha d'oblidar que els avanços tecnològics permeten també un control sanitari més estricte de les explotacions, la qual cosa ha evitat moltes altres malalties, abans cròniques. Vet ací com no hi ha un sistema productiu avançat dolent, sinó que és l'ús que es fa d'aquestes tecnologies per incrementar els guanys de les grans companyies allò que posa en perill l'estabilitat de la cadena alimentària. Com deia un expert, res no és natural des què es domestica.
En aquest sentit, la introducció de llavors transgèniques al camps de cultiu no seria preocupant si no duguera al darrere tot un seguit d'efectes secundaris, això si, sempre relacionats amb el negoci, la qual cosa ens porta de nou al principi. I és que fa falta un organisme d'abast mundial que s'encarregue de regular la proliferació de cultius manipulats genèticament està engrandint el mal. El fet que les llavors d'una única companyia, en aquest cas Monsanto, representen el 88% del total de cultius genèticament modificats i plantats diu molt al respecte del monopoli a què s'ha arribat per part d'aquest monstre industrial. El control sobre la biodiversitat i de la diversitat cultural dels aliments portarà unes repercussions ecològiques i per la salut que ara no es poden calibrar. Els monocultius globals redueixen les varietats i les espècies que proporcionen aliment per al sòl, els animals i els humans. Es genera així un excés de producció d'una varietat determinada en detriment d'altres que acaben desapareixent.
La queixa de les grans empreses és sempre la mateixa: necessiten tenir més llibertat de comerç per poder alimentar a més gent. A més, empren les dades d'un creixement "insostenible" de la població mundial per justificar la biotecnologia alimentària. Fins i tot l'Administració nord-americana ha fet costat a les grans multinacionals insinuant que l'oposició europea als aliments modificats genèticament equival –agarreu-se que ve corba- a imposar la sentència de mort a milions de persones famolenques del Tercer món. Aquest tipus de comentaris per part del primer governant dels EUA més que uns arguments pareixen un informe elaborat pels departaments de relacions públiques de Monsanto i BIO, segons ha denunciat Jeremy Rifkin, president de la Fundació sobre Tendències Econòmiques de Washington. Aquest autor ha alertat que s'apropen desavenències entre els EUA i els seus aliats europeus encara més fortes que les sorgides amb l'atac sobre Iraq, com a conseqüència de la negativa de la Unió Europea a importar aliments transgènics. Els europeus, ha dit aquest expert nor-americà, senten que l'últim vestigi de la seua identitat cultural que encara poden controlar és l'elecció dels aliments que consumeixen.
Amb aquesta nova picabaralla torna a posar-se al damunt de la taula el càlcul malthusià d'un món amb una població que creix sense detindre's i que no té suficients recursos per alimentar els seus. Però aquesta vegada no és per qüestions pseudomorals, sinó per justificar la introducció d'aliments sotmesos a manipulació genètica que permetrien donar de menjar a una població mundial famolenca. La superpoblació i el creixement demogràfic són un tema tabú que ningú no vol abordar. Tant des de la dreta, per motius morals, com des de l'esquerra, més preocupada per la justícia social, l'explosió demogràfica és considerat un assumpte tabú. Però per a altres es tracta del principal problema ecològic (Anne i Paul Ehrlich: 1999). S'ha apuntat que controlar el volum de la població mundial aconseguint que la taxa de natalitat estiga una mica per baix de la taxa de mortalitat seria una solució humanitària d'urgència. De no ser així, asseguren, la pròpia natura s'encarregarà de resoldre ràpidament aquest problema, encara de manera més cruel (Anne i Paul Ehrlich: 1999).
Malgrat que l'enginyeria genètica apareix com una solució a la fam, el ben cert és que les companyies de les ciències de la vida han aportant un gra massa d'incertesa. Açò, a més, ha estat acompanyada d'una eliminació sistemàtica d'aliments segurs als consumidors de tot el món, obligats a menjar aliments transgènics. Els consumidors han perdut el dret d'escollir i de saber d'on provenen els aliments que posen a la taula. Els perills per a la salut humana provenen ara dels efectes tòxics o alèrgics dels transgènics, la utilització dels pesticides, la propagació de gens resistents als antibiòtics o a les bactèries de l'intestí, la propagació de la virulència entre els patògens, la possibilitat d'engendrar virus i bactèries nous, a més de la possible infecció de cèl.lules la conseqüència de la qual seria el càncer. No de bades tots els cultius modificats genèticament utilitzen uns indicadors de resistència als antibiòtics que poden moure la propagació d'aqueixa resistència. Per ara ha quedat demostrat en ratolins, pollastres i ésser humans que existeix transferència horitzontal de gens entre bactèries intestinals.
Però els poderosos no volen que existisca cap control preventiu sobre les repercussions sobre la salut dels aliments transgènics. Diuen que aquest principi planteja perills, però per als seus negocis, perquè podia invocar-se de forma abusiva. Així, amb una ciència controlada per les empreses, sempre situarà els guanys per damunt de la seguretat ecològica i la salud. Per tant són la introducció de nous riscs i la producció deliberada d'ignorància l'amenaça per la integritat de la cadena alimentària i del coneixement científic. La crisi del medi ambient i del desenvolupament formen part del mateix fenomen que naix d'estructures socials, econòmiques i culturals tant globals com nacionals. No són els pobres qui han destrossat el medi ambient, sinó els rics. Val a dir, com s'ha afirmat per part de Durning (1992), que el futur del món depèn d'eixa classe consumidora, la quinta part de la Humanitat, i de si va a ser capaç de disminuir el seu grau de consum.
Perquè encara que es diu constantment que l'èxit de l'economia depèn de no esgotar les fonts i no saturar els abocadors, el ben cert és que els recursos bàsics, com ara l'aigua, són objecte d'un ús abusiu. Es ve dient que les guerres del proper segle seran per l'aigua, però ningú no pareix que faça res per evitar-ho. L'escassetat d'aigua afecta 30 països i al 2025 s'espera que patisquen restriccions dos terços de la població mundial. Al mateix temps l'ús de l'aigua s'ha duplicat en vint anys. La manca d'aigua s'ha convertit així en un problema per tota la Humanitat i en un extraordinari motiu de negoci per als de sempre. La privatització de l'aigua atorga a la indústria d'aquest bé tan escàs unes perspectives de negoci insuperables. Les grans companyies es disputen ara el mercat mundial de l'aigua com si fos petroli. Es diu ja que és l'or transparent. És fàcil endevinar que per les multinacionals el desenvolupament sostenible s'ha convertit en un mercat de recursos escassos on el negoci a gran escala està garantit. Com sempre són els països amb menys recursos on l'oportunitat arriba primer. Mèxic i l'Índia s'enfronten a l'escassetat d'aigua. Però no seran els únics, ni molt menys. Xina, Orient Pròxim i Mitjà, inclús algunes àrees dels Estats Units, hauran de moure's al compàs de les gran multinacionals si volen aigua.
En un informe de l'any 1991, Monsanto resumeix el seu tarannà i el de la resta d'empreses semblants: “estamos explorando las posibilidad de contar con una financiación no convencional (ONGs, Banco Mundial, Departamento de Agricultura, etc.), que pueda reducir nuestra inversión” en relació amb el control de l'aigua, i continua explicant que la lògica del desenvolupament sostenible és que creixerà la població i que açò provocarà una forta pressió sobre els mercats dels recursos naturals. Aquesta pressió, juntament al desig de preveure fatals conseqüències, “crearà vastas oportunidades de negocio”, digueren, després d'assegurar que el dret a l'aigua és el dret a la vida, la qual cosa significa que també la vida, que ha perdut el seu carácter sagrat, s'ha convertit en el gran negoci del mil.leni. La crisi ecològica ha de vore molt amb el canvi en la relació entre la Natura i l'Home. Abans existia una relació de reciprocitat la qual atorgava a la terra el paper de recurs inesgotable que els éssers humans havien de respectar per tal que no acabara aqueixa generositat sense límits. Després, mentre la industrialització traspassà el significat i convertí els recursos en matèries primeres, la comercialització sense límits de recursos vitals ha portat cap a una devastació i degradació del planeta on la vida, posada al límit, és objecte de subhasta permanent. Salve's qui puga.
