logotipo

A principis dels anys 90, en el primer periode de govern el Partit Socialista, un economista de caire keynesià va dir que la gran revolució de l'esquerra a Espanya va ser la fiscalitat. I va assegurar que era l'IRPF (l'Impost de la Renda) el principal bastió a defensar per les classes mitjanes i baixes, en ple procés de canvi social i econòmic. El pas del temps i l'accés al poder de la dreta espanyola va confirmar quin era de tot allò que va fer el socialisme el principal maldecap de les classes benestants espanyoles i, al mateix temps, el seu encert més amagat i discutit en el seu moment. Als pocs mesos d'accedir al poder, el PP, amb l'ajuda dels nacionalistes bascs i catalans, tots dos de caire dretà -és necessari fer memòria-, va aprovar una reducció significativa de la fiscalitat sobre les plusvàlues. Tot seguit va reduir del 56 al 48% els imposts a les rendes més altes. Una retallada que es va reproduir poc de temps després per deixar el màxim tributari en el 45%. En poc menys de cinc anys, els més rics havien passat de pagar a Hisenda el 56% dels seus guanys a pagar el 45%. Per baix, molts assalariats deixaren de tributar o pagaren menys a Hisenda, però mentre l'estalvi d'un treballador a l'any podia arribar a ser de 25.000 de les antigues pessetes, per un gran empresari la xifra podia aplegar a les 500.000 pessetes, segons dades de distints experts en fiscalitat,
Com ha pogut l'Estat Espanyol ingressar menys via imposts directes i continuar funcionant? Doncs amb la venda massiva de les empreses públiques -pa per avui i fam per demà- i l'augment de la imposició indirecta sobretot en el cas de la benzina i el manteniment de l'IVA en el 16%. Que significa la imposició directa i la indirecta? La directa es resumeix en tant guanyes, tant pagues; qui més guanya, més ha de pagar, mentre que la indirecta és aquella que afecta a tothom per igual, siguen els que siguen els seus nivells de renda. És a dir, un treballador paga els mateixos imposts que un empresari quan ompli el dipòsit de gasolina, encara que la diferència de salari entre l'un i l'altre no tinguen comparança. Així, mentre que el treballador necessita destinar el 10% dels seus ingressos mensuals per omplir el dipòsit, per l'empresari açò mateix li suposa el 0,5% del seu sou. Vet ací com les diferències entre el treballador i l'empresari, en compte d'anar reduint-se, seran cada cop més grans.
La fiscalitat, per tant, té una repercussió en tot major de què es pensa. Si l'Estat recauda menys via imposts, menys podrà invertir en educació, sanitat, carreteres, subvencions a sectors desfavorits, etc. Tot açò, que per a les classes mitjanes i baixes resulta essencial, per a les benestants ho és menys perquè aquests sempre podran pagar-se una sanitat privada de qualitat, una educació acurada i unes autopistes de peatge.
Aquest llarg comentari inicial és un exemple d'allò que les polítiques neoliberals volen amagar amb llargues parrafades de xifres, dades i altres embolcalls amb la intenció de convèncer de la necessitat d'adoptar receptes neoliberals per tal de reeixir de situacions econòmiques dolentes. Se'ns diu i se'ns repeteix que l'expansió universal d'un mercat sense regulacions millorarà el nivells de vida més depresa i les rendes acabaran convergent. Es a dir, segons aquesta tesi, el lliure mercat perjudicarà les rendes més elevades. De no ser així no s'entén com, en una conjuntura econòmica favorable, les rendes baixes poden assolir el nivell de les més altes sense que aquestes distingeixen el seu creixement.
La manca de regles financeres fa que en èpoques de crisi, com en les guerres, sempre acaben perdent el mateixos: els dèbils. A més, una de les principals conseqüències de l'absència d'una certa regulació és que ningú no sap cap on va l'economia. Un dia pareix que tot va bé i al dia següent els mercats es desplomen. La política econòmica del lliure mercat es defineix per la seua inexistència. Els economistes sols poden parlar d'allò que hi ha passat. Davant d'un sistema sense cap planificació prèvia als economistes els resulta impossible preveure cap tendència, i aquell que s'atreveix és més un pseudocientífic que juga a bruixot de l'economia que un expert. Però el més greu ha estat l'augment de les desigualtats dins de cada nació sobretot en aquelles més desenvolupades. La recepta de liberalització dels mercats, privatització dels governs i descomposició dels sindicats ha fet malmés la cohesió social.
Les diferències salarials entre els treballadors i els directius de les empreses han augmentat exponencialment en les últimes dècades. Aquest fenomen, a més, s'ha vist ajudat per les possibilitats d'aquests últims de no pagar els imposts que els pertoquen per tenir al seu abast una gran maquinària fraudatòria, la qual cosa contrasta amb la impossibilitat de les classes assalariades de fugir d'Hisenda, que es converteix, així, en l'enemic dels seus teòricament principals beneficiaris.
Unes dades aïllades a un reportatge de televisió fan palés com el sistema fiscal a un país com Nicaragua afecta a les condicions de vida dels seus habitants més pobres. La xifra més angoixant és que el 80% dels recursos de l’Estat provenen de l’ajuda internacional. La raó no n’és altra que les polítiques neoliberals impulsades pels governs que sustituïren el sandinisme han fet que quasi ningú pague imposts. Resultat: la sanitat està desatesa, l’educació és un luxe i les comunicacions no han millorat. L’endarreriment d’aquets país de Centre-amèrica ha afectat directament la qualitat de vida de les classes més dèbils. La mortalitat infantil s’ha duplicat en una dècada, el nombre d’analfabets és un 40% superior i l’esperança de vida s’ha reduït dels 65 al 54 anys de mitjana. L’atenció als malats és precària i està en mans d’ONGs.
Per tant, no és gens suspitós que arreu del mon comencen a sorgir dubtes sobre si aquest sistema de lliure mercat salvatge n'és sostenible. Les repercussions macroeconòmiques, encara que es vulguen apaivagar, en són clares. El consum de les famílies resulta essencial per una gran part de la indústria de l'automòbil, el tèxtil, la maquinària, els components informàtics o els aliments més elaborats.El repartiment desigual de la riquesa no és un problema a curt termini. Però pot ser motiu de grans conflictes socials en el moment que les crisis econòmics deixen molta gent sense feina. En aqueix moment, un treballador que no ja pot ni alimentar el seu fill, poc li queda ja que perdre que no siga la seua dignitat com a ésser humà. Els Estats han jugat un paper dissuasori per evitar aquests esclafits socials. L'anomenat Estat del benestar europeu, de fet, cercava un funcionament de les societats en el sentit de fer sostenible el capitalisme amb la protecció social. Un treballador que perd la feina no se sumarà a una revolta si sap que l'Estat l'empara amb un subsidi social que li permeta viure mentre troba una nova feina. La disminució dels recursos en mans dels Estats o les anunciades reformes dels sistemes de protecció social sols van en perjudici d'aquelles classes socials menys desfavorides i que necessiten de l'ajuda d'un Estat fort.
De fet, aqueixa sòlida xàrcia de protecció social, representada per una sèrie de compensacions fiscals i de transferències, ha permès que no hi haguera un increment significatiu de la pobresa, en la majoria dels països avançats, que corresponga al creixement de les desigualtats de rendes procedents del mercat. Les excepcions són Estats Units i Gran Bretanya, on la pobresa va créixer entre 1979 i 1991. En aquest període, precisament, s'aplicaren les polítiques ultraliberals més dures, per part de Ronald Reagan i George Bush, als Estats Units, i de Margaret Thatcher i John Major, en UK. Entre 1977 i 1995 la renda del 5% de la població més rica ha augmentat un 93% abans d'imposts. És la conseqüència del pas de les rendes del treball a les rendes del capital, a més d'una desigualtat creixent entre els salaris. El laissez-faire, laissez-passer ha provocat que augmente el poder dels empresaris, es debiliten els sindicats i s'erosione el salari mínim, a més de disminuir el preu del preu de l'hora que paga l'empresari al treballador. Tot açò s'ha fet sense un augment de la productivitat del món anglosaxó front de l'europeu, representat per Alemanya, França i Itàlia. L'Europa de l'euro ha sabut mantindre, fins ara, una elevada protecció social al mateix temps que produïa igual o millor que als Estats Units o Anglaterra.
En el cas de Mèxic resulta il.lustratiu el fet que mentre l'economia s'enlairava als anys 60, 70 i principis dels 80, tot i que la redistribució de la renda era deficient, els ocupants del graó inferior reberen una part superior de la renda neta del país. Però amb a crisi del petroli, tornaren a perdre els de sempre. El govern va abandonar l'orientació interna del seu desenvolupament, retallà les despeses públiques i s'afavorí la flexibilitat financera i laboral. Ràpidament es reduïren els salaris i la pobresa augmentà del 29 al 36% en menys de cinc anys. La proporció de rendes s'incrementà. Mentre els sectors més desfavorits disminuïren un 9%, les classes benestants augmentar els seus guanys un 18%. Mèxic es va incorporar al GATT, l'acord de lliure comerç. L'eixida cap endavant del govern mexicà fou liberalitzar el tipus d'interés, eliminar el control sobre els crèdits i privatitzar bancs abans nacionalitzats. El país va ser admès a l'OCDE i es va convertir, de nou, en un mercat emergent molt atractiu. Malgrat tot, la renda per càpita no va augmentar més que en un 1,8% anual, menys que abans de la liberalització, i a canvi la pobresa i la desigualtat social no van millorar gaire. Van empitjorar les condicions dels camperols, que deixaren de ser el propietaris de les terres convertint-se en treballadors rurals marginals amb la desaparició del sistema de propietat mancomunada, mentre que els treballadors urbans patiren una reducció del seu salari gràcies a la “necessària” liberalització i flexibilització del mercat del treball.
La bambolla econòmica va trontollar i el país va entrar en crisi l'any 1994. Fou, de nou, el treballador mig el més afectat. Dos milions de persones anaren a l'atur i aquells que conservaren la feina patinen una reducció del 40% al seu jornal. La incidència de la pobresa va créixer un 15%. L'augment de les desigualtats a Mèxic es va produir al mateix temps que als EUA. La raó és ben senzilla : les exportacions d'un país a l'altre havien fet que qui perdera foren els treballadors menys qualificats, aquells que ocupaven llocs menys remunerats en tots dos països. La teoria econòmica prèvia sostenia tot el contrari.
Aquest traspàs del poder polític nacional cap als “amos” del capital rep el suport de les pressions del Fons Monetari Internacional (FMI) i d'altres institucions financeres internacionals. Ambdues busquen una reducció important de les despeses socials i que es debilite el poder dels sindicats, amb la insistència en què els països adopten polítiques laborals flexibles. Açò porta a una situació molt compromesa per l'estabilitat dels sistemes democràtics. Resulta que els programes d'ajuda als pobres afecten, sols, aquells situats al graó més baix de l'escala de distribució de rendes, la qual cosa provoca un aïllament dels pobres dels seus vertaders aliats, la classe obrera, i fa que se senten més identificats amb els poderosos que amb qui vertaderament comparteix problemes semblants als seus. Una de les eixides per a las classes desfavorides hi ha estat les microempreses i les ajudes a les petites i mitjanes empreses. Aquesta eixida s'ha topat, de nou, amb un mercat que afavoreix les grans concentracions de capitals que porten a les empreses menudes a dependre quasi per complet de les grans multinacionals. La liberalització del comerç mundial, lluny de portar beneficis a les zones més desfavorides, el que ha fet és convertir-les en subsidiàries de les economies més potents. Una opció, la de liberalitzar el comerç mundial, que tampoc no ha estat el principal motor de l'economia. Malgrat que tots els economistes sostenen que l'expansió del comerç fou fonamental en aqueix progrés, un defensor del lliure mercat com ara Harvard Dani Rodrik, ha fet palés que la seua incidència en l'economia de postguerra ha estat “molt inferior” a allò que es pensa.
Vet ací com la necessitat d'institucions econòmiques d'abast mundial i que servisquen com a contrapès per al poder del capital resulta cada vegada més evident. L'experiència del desenvolupament econòmic nacional pot servir de referència per al mercat global. Així, vegent l'exemple dels EUA, podem comprovar com fou necessari crear institucions continentals quan l'economia d'aquest gran país va passar de ser una sèrie de mercats regionals a ser un gran mercat continental. De fet, aquests mateixos mecanismes de regulació econòmica foren els emprats per sostindre el desenvolupament de la resta d'economies triomfants al món.
En aquests moments no existeix cap organisme que regule tant l'economia com el comerç mundials. Per molt que s'anomenen Banc Mundial o Fons Monetari Internacional, la vinculació directa de les seues operacions d'ajuda als països més pobres amb les grans potències mundials, impedeixen que aquests dos organismes puguen aplicar altres polítiques que no siguen les més ultraliberals possible. La prioritat principal d'aquests països ha de ser pagar els seus deutes, abans de crear sistemes socials i educatius solvents.
Es fa més necessari que mai no tractar de buscar fòrmules que permeten reduir el deute dels països pobres, la protecció dels drets humans i laborals amb la finalitat d'incrementar el poder negociador d'aquells qui ocupen el graó inferior. Ben mirat, açò significaria enfortir la capacitat de l'Organització Mundial del Comerç per fer que aqueixos drets siguen un requisit per establir relacions econòmiques liberalitzadores. A més, aquestes mesures necessitarien d'una reducció important de la volatilitat financera, amb la inclusió d'un impost sobre les transferències internacionals de valors, com ara la taxa Tobin, amb la qual es tracta de gravar aquestes transaccions per tal de defugir l'anomenada volatilitat i tractar, amb eixos ingressos, d'enfortir el programes de desenvolupament de les economies més desfavorides.
Com s'ha dit, la globalització econòmica, com tot a la vida, no és bona, ni dolenta en si mateixa; és l'ús que es fa d'aquest instrument tant nou com desconeguda la seua potència allò que pot marcar el seu sentit últim. Com ha dit Joaquín Estefanía, els promotors de la globalització reconeixen en privat que té costos per la societat, però ràpidament s'excusen en què aquests costos són inferiors als avantatges globals. I d'ahí no els traus.