ARA NO TOCA FER-SE ENRERE
Un dia trist, cert. Dues persones, sembla, haurien mort i 26 han estat ferides en un nou atemptat que, segons s'apunta, hauria comés la banda terrorista ETA nou mesos després de l'alto el foc permanent. El president Zapatero ha anunciat que les negociacions queden aturades.
És el final de l'esperança? Jo crec que no. Dos punts em fan ser, dins de la gravetat, optimista.
La primera: Durant la seva aparició, Arnaldo Otegi ha assegurat que això no canvia la situació d'abans del 22 de març encara que “es demostri que ETA ha estat l'autora de l'atemptat”...Otegi no està segur de si ETAha estat o no l'autora?. Per un costat és una noticia dolenta perquè això vol dir que l'esquerra abertzale s'allunya de l'únic que pot acabar amb la violència a l'estat. Però d'altra banda encara obra una porta: i si ETA estigués dividida ara mateix i passés com a l'Ulster? I si les divisions internes afeblissin la banda armada?
Potser els que volen la pau són més dels que nosaltres, ara mateix, podem imaginar.
D'altra banda, el procés de pau no està trencat, només suspès, i jo crec que tan el govern com Batasuna volen seguir endavant... ara falta saber què volen els extrems: ETA i PP... esperem que regni la coherència i que ara ningú es faci enrere!
És el final de l'esperança? Jo crec que no. Dos punts em fan ser, dins de la gravetat, optimista.
La primera: Durant la seva aparició, Arnaldo Otegi ha assegurat que això no canvia la situació d'abans del 22 de març encara que “es demostri que ETA ha estat l'autora de l'atemptat”...Otegi no està segur de si ETAha estat o no l'autora?. Per un costat és una noticia dolenta perquè això vol dir que l'esquerra abertzale s'allunya de l'únic que pot acabar amb la violència a l'estat. Però d'altra banda encara obra una porta: i si ETA estigués dividida ara mateix i passés com a l'Ulster? I si les divisions internes afeblissin la banda armada?
Potser els que volen la pau són més dels que nosaltres, ara mateix, podem imaginar.
D'altra banda, el procés de pau no està trencat, només suspès, i jo crec que tan el govern com Batasuna volen seguir endavant... ara falta saber què volen els extrems: ETA i PP... esperem que regni la coherència i que ara ningú es faci enrere!
PUJOLITAT (escrit al maig de 2005, però si canvieu Estatut per finançament...)
Ahir l'ex-president Jordi Pujol va fer una conferència molt interessant sobre el futur de la immigració a Catalunya, a la facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. En aquest acte es va poder comprovar el bon estat de Pujol, que encara manté el seu feeling amb l'auditori. Pujol com els bons polítics, com ara Maragall, Gonzàlez o Koll, és capaç de fer-se escoltar fins i tot per aquell que no el vota.
Aquest carisma és allò que ha fet mantenir viu el Pujolisme més de 23 anys. La personalitat del president Pujol ha fet mantenir la unitat a Convergència i Unió en més de dues dècades, i sembla que ara això perilla. Com avisava en Rafael Jorba al seu llibre Catalanisme o Nacionalisme sembla evident que després de Pujol s'ha acabat el pujolisme. Ara existeix una nova corrent: allò que jo anomeno Pujolitat.
Aquesta corrent encapçalada pel cap de l'oposició Artur Mas, sembla que es vol apropiar de les maneres de fer d'en Pujol, però sense el nivell polític del seu inspirador. Si en Pujol, tal com deia en Jorba no era un nacionalista sinó un catalanista, és a dir un promotor d'una Espanya federal i plural, l'Artur Mas sembla que va pel mateix camí. Tot i això el camí que segueix el predecessor de l'anterior president de la Generalitat no és lineal.
Mentre que el president Maragall segueix defensant la idea d'una Espanya federal, idea que segons Jorba ha estat l'objectiu bàsic del catalanisme polític, el candidat Mas segueix buscant el seu lloc: a vegades fent afirmacions de consens amb el govern, ajudant a l'apropament entre les forces polítiques catalanes, com és el cas de la cimera de Miravet , on amb la participació de totes les forces del país és va donar exemple de cohesió i verdader interès per la millora de Catalunya en el conjunt d'Espanya. Però altres vegades la posició d'en Mas varia i es mostra reticent a la negociació amb l'actual govern tripartit i també amb l'actual govern estatal.
Repetint les paraules de Jordi pujol a la conferència d'ahir, el catalanisme ha de tenir dues besants: una de resistència cultural i identitària i una altra besant basat en una idea de projecte. Catalunya ha de marcar-se un projecte de futur, i l'únic projecte possible amb la conjunció actual és l'acceptació de les regles marcades. Estiguem o no d'acord amb l'actual situació legislativa, tots sabem que la negociació del finançament i el nou estatut passa per la negociació amb les diferents forces, no solament catalanes sinó també espanyoles. Catalunya no pot cometre l'error basc d'enrocar-se i esperar que una majoria suficient els hi pugui donar la raó, perquè amb l'actual sistema, tota negociació ha de passar per les Corts de Madrid.
Per aquesta raó cal que la pujolitat se n'adoni ara del moment que estem vivint, cal com va fer el pujolisme a la transició, començar a negociar sense caure en els errors anteriors. Negociar no vol dir vendre's: ni CiU, ni el PSC poden baixar les seves pretensions. Caldrà parlar i fer entendre que el benestar del poble català dins d'aquesta nació de nacions que un dia va esmentar el president Zapatero, és necessari pel futur de tots. Si la Constitució espanyola parla de solidaritat, ara és el moment de demostrar-la amb poble català.
Però per poder fer això cal enteniment entre les forces polítiques catalanes. Calen nous Gutis, Rocas, Pujols, Reventós... Cal esperar que la talla dels actuals líders catalans sigui com a mínim del nivell esmentat, i sinó almenys que les noves versions dels “-ismes” respectius tinguin prou capacitat per renovar-se aviat per tornar-ho a intentar.
Aquest carisma és allò que ha fet mantenir viu el Pujolisme més de 23 anys. La personalitat del president Pujol ha fet mantenir la unitat a Convergència i Unió en més de dues dècades, i sembla que ara això perilla. Com avisava en Rafael Jorba al seu llibre Catalanisme o Nacionalisme sembla evident que després de Pujol s'ha acabat el pujolisme. Ara existeix una nova corrent: allò que jo anomeno Pujolitat.
Aquesta corrent encapçalada pel cap de l'oposició Artur Mas, sembla que es vol apropiar de les maneres de fer d'en Pujol, però sense el nivell polític del seu inspirador. Si en Pujol, tal com deia en Jorba no era un nacionalista sinó un catalanista, és a dir un promotor d'una Espanya federal i plural, l'Artur Mas sembla que va pel mateix camí. Tot i això el camí que segueix el predecessor de l'anterior president de la Generalitat no és lineal.
Mentre que el president Maragall segueix defensant la idea d'una Espanya federal, idea que segons Jorba ha estat l'objectiu bàsic del catalanisme polític, el candidat Mas segueix buscant el seu lloc: a vegades fent afirmacions de consens amb el govern, ajudant a l'apropament entre les forces polítiques catalanes, com és el cas de la cimera de Miravet , on amb la participació de totes les forces del país és va donar exemple de cohesió i verdader interès per la millora de Catalunya en el conjunt d'Espanya. Però altres vegades la posició d'en Mas varia i es mostra reticent a la negociació amb l'actual govern tripartit i també amb l'actual govern estatal.
Repetint les paraules de Jordi pujol a la conferència d'ahir, el catalanisme ha de tenir dues besants: una de resistència cultural i identitària i una altra besant basat en una idea de projecte. Catalunya ha de marcar-se un projecte de futur, i l'únic projecte possible amb la conjunció actual és l'acceptació de les regles marcades. Estiguem o no d'acord amb l'actual situació legislativa, tots sabem que la negociació del finançament i el nou estatut passa per la negociació amb les diferents forces, no solament catalanes sinó també espanyoles. Catalunya no pot cometre l'error basc d'enrocar-se i esperar que una majoria suficient els hi pugui donar la raó, perquè amb l'actual sistema, tota negociació ha de passar per les Corts de Madrid.
Per aquesta raó cal que la pujolitat se n'adoni ara del moment que estem vivint, cal com va fer el pujolisme a la transició, començar a negociar sense caure en els errors anteriors. Negociar no vol dir vendre's: ni CiU, ni el PSC poden baixar les seves pretensions. Caldrà parlar i fer entendre que el benestar del poble català dins d'aquesta nació de nacions que un dia va esmentar el president Zapatero, és necessari pel futur de tots. Si la Constitució espanyola parla de solidaritat, ara és el moment de demostrar-la amb poble català.
Però per poder fer això cal enteniment entre les forces polítiques catalanes. Calen nous Gutis, Rocas, Pujols, Reventós... Cal esperar que la talla dels actuals líders catalans sigui com a mínim del nivell esmentat, i sinó almenys que les noves versions dels “-ismes” respectius tinguin prou capacitat per renovar-se aviat per tornar-ho a intentar.