El boxador de grans altures.
Es diu NiKolai Valuev, fa 2,13 metres, pesa 140 kg i és campió del món des del 2005. no estem parlant d'un jugador de basquet, encara que ho pugui semblar. És el campió dels pesos pesats de l'associació mundial de boxa. Manté el títol des que va derrotar al puertoriqueny, John Ruiz, i el dia 21 de gener va derrotar el tercer home que el va retar des d'aleshores. James McCline es va lesionar al genoll al tercer assalt, ho va fer perquè corria esparverit al veure la béstia que tenia davant?. sincerament, l'historial de Valuev espanta...0 derrotes, 46 victòries i 33 per K.O!
Emprenyament de la gent i nou rival
A la gent no li va agradar que el el tercer assalt (el tercer de nou) McCline es retirés...una decepció, potser caldrà tornar a recuperar a Rocky Balboa perquè el poltre italià guanyi l'ós rus? El 15 d'abril Valuev s'enfrontarà a l'usbequistà Ruslan Chagaiev, i si guanya demanarà un duel amb el campió del món de l'organització mundial de boxa, l'úcraïnés Vladimir Klitschko.
McCline Cau al terra i s'acaba el combat, Valuev és l'"angelet" de la dreta.
Emprenyament de la gent i nou rival
A la gent no li va agradar que el el tercer assalt (el tercer de nou) McCline es retirés...una decepció, potser caldrà tornar a recuperar a Rocky Balboa perquè el poltre italià guanyi l'ós rus? El 15 d'abril Valuev s'enfrontarà a l'usbequistà Ruslan Chagaiev, i si guanya demanarà un duel amb el campió del món de l'organització mundial de boxa, l'úcraïnés Vladimir Klitschko.
McCline Cau al terra i s'acaba el combat, Valuev és l'"angelet" de la dreta.
Rocky Balboa, la confirmació d'Stallone...Babel, Crash II
Sí, i ho dic sense por. La última pel.lícula de Silvester Stallone és un film rodó i interessant, una metàfora d'allò que és l'esport: l'auto-superació. Però a banda de tot el que podem dir respecte les comparacions esportives i els tòpics que puguin aparèixer, -que n'hi han- m'agradaria confirmar que quan vol, l'autor de “Màximo Riesgo” o “Rambo”, pot fer una pel.lícula seriosa. A ell, com a molts altres, li ha tocat fer el paper de forçut estúpid a quasi tota la seva carrera. el mateix Rocky fa referències a la seva suposada estupidesa en aquesta darrera entrega, una clara aclucada d'ull a l'espectador. Malgrat això, recordem una cosa, la primera de tota la saga, Rocky, l'any 1976 va obtenir 3 óscars: un a millor llargmetratge, l'altre a millor director, John G. Avildsen -també escollit per Stallone- i millor muntatge, darrera del qual també hi era l'italo-americà. Tan hi era que va fer sortir a 22 familiars per abaratir costos.
Els "progres pseudo-intel.lectuals" poden dir el que vulguin, però Rocky Balboa torna a recuperar aquell esperit de fer una bona obra. Un film molt més que recomanable si us agrada l'acció ben feta i passar una bona estona... no us enganyaré, si busqueu art i assaig no hi aneu, però si sou terrenals, disfrutareu.
Malgrat els comentaris dels "experts", val la pena veure-la
Crash
No us penseu que ara “despotricaré” de la pel.lícula de González Iñárritu. És una bona pel.lícula i està ben lligada. Els actors estan correctes... però té un defecte: és el mateix tema que vam veure fa un any amb Crash. Diferències socials, una arma pel mig, i 4 històries interrelacionades per aquesta eina de la mort...us sona? No sé si és que ja m'he cansat d'aquest format de pel.lícules amb diverses històries, - cosa que, per cert, fa que les pel.lícules s'allarguin més de 2 hores, quina mania!- però ja estic bastant tip de veure peces amb la mateixa construcció.
Bé, doncs després d'aquestes dues "recomanacions", ja que no ho puc considerar crítiques perquè no en sé prou, espero que les veieu i em doneu la vostra opinió.
Els "progres pseudo-intel.lectuals" poden dir el que vulguin, però Rocky Balboa torna a recuperar aquell esperit de fer una bona obra. Un film molt més que recomanable si us agrada l'acció ben feta i passar una bona estona... no us enganyaré, si busqueu art i assaig no hi aneu, però si sou terrenals, disfrutareu.
Malgrat els comentaris dels "experts", val la pena veure-la
Crash
No us penseu que ara “despotricaré” de la pel.lícula de González Iñárritu. És una bona pel.lícula i està ben lligada. Els actors estan correctes... però té un defecte: és el mateix tema que vam veure fa un any amb Crash. Diferències socials, una arma pel mig, i 4 històries interrelacionades per aquesta eina de la mort...us sona? No sé si és que ja m'he cansat d'aquest format de pel.lícules amb diverses històries, - cosa que, per cert, fa que les pel.lícules s'allarguin més de 2 hores, quina mania!- però ja estic bastant tip de veure peces amb la mateixa construcció.
Bé, doncs després d'aquestes dues "recomanacions", ja que no ho puc considerar crítiques perquè no en sé prou, espero que les veieu i em doneu la vostra opinió.
Vols de la CIA, terrorisme d'Estat?
Un autèntic GAL d’escala Europea. Així s’ha referit l’eurodiputat de CiU, Ignasi Guardans, als vols de la CIA.Guardans forma part de la comissió del Parlament Europeu que ha investigat els avions que haurien portat presos islamistes a països on la tortura és legal, alguns dels quals haurien fet escala a aeroports europeus, com el de Palma o el de Barcelona. En les conclusions finals, s’acusa els governs europeus de saber que aquests vols es feien i de mirar cap una altra banda.
Això, segons Guardans, convertiria aquests fets amb una reedició d’uns fets prou coneguts aquí. Escolteu_Ignasi_Guardans.mp3
Això, segons Guardans, convertiria aquests fets amb una reedició d’uns fets prou coneguts aquí. Escolteu_Ignasi_Guardans.mp3
Mor un dels grans del periodisme: Ryszard Kapuscinski
El destacat escriptor i reporter polonès Ryszard Kapuscinski ha mort avui dimecres a Varsòvia, als 75 anys. Era considerat un dels millors reporters del món
Ryszard Kapuscinski va néixer a Pinsk (Bielorússia) el 1932, va ingressar el 1951 a la Universitat de Varsòvia, on va estudiar Història i va obtenir un màster en Art (1955). Entre el 1959 i el 1981 es va dedicar al periodisme, treballant com a corresponsal de l'agència de notícies Polish Press a l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina i col·laborant amb publicacions com Time, The New York Times i Frankfurter Allgemeine Zeitung. Membre de diversos consells editorials, ha compaginat des del 1962 les col·laboracions periodístiques amb l'activitat literària. És autor de nombrosos llibres. Un dels més apreciats i considerat una obra mestra del periodisme és La guerra del futbol.
L'any 2003 se li va atorgar el premi Príncep d'Astúries de ciències socials i el 2005 la Universitat Ramon Llull el va nomenar doctor honoris causa.
Ryszard Kapuscinski va néixer a Pinsk (Bielorússia) el 1932, va ingressar el 1951 a la Universitat de Varsòvia, on va estudiar Història i va obtenir un màster en Art (1955). Entre el 1959 i el 1981 es va dedicar al periodisme, treballant com a corresponsal de l'agència de notícies Polish Press a l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina i col·laborant amb publicacions com Time, The New York Times i Frankfurter Allgemeine Zeitung. Membre de diversos consells editorials, ha compaginat des del 1962 les col·laboracions periodístiques amb l'activitat literària. És autor de nombrosos llibres. Un dels més apreciats i considerat una obra mestra del periodisme és La guerra del futbol.
L'any 2003 se li va atorgar el premi Príncep d'Astúries de ciències socials i el 2005 la Universitat Ramon Llull el va nomenar doctor honoris causa.
Curiositat
Durant les eleccions, i després d'un míting, Artur Mas, al costa de David Madí -assegut- mira una entrevista seva des d'una pantalla gegant de la campanya, a Tarragona.
Arcadi Espada possible director del diari "El Mundo" a Catalunya
L'intel.lectual i fundador del partit "Ciutadans, partit de la Ciutadania", podria ser el nou director a Catalunya, del diari de Pedro J. Ramírez. Segons Fonts de la mateixa redacció, l'actual columnista del rotatiu espanyol, entra dintre de les travesses i té molts números d'acabar dirigint la delegació de Catalunya.
Reconegut anti-catalanista.
Espada és un reconegut catalanista. Un exemple d'això és aquest article escrit al diari "El Mundo", l'11/03/2006.
"Tanto como un leproso lleva su repulsiva enfermedad escondida bajo su ropa y, sin embargo, sabe de ella en cada momento, así cargo yo la vergüenza y la desgracia, la culpa metafísica de ser catalán. Del mismo modo en que un perro o un cerdo no pueden evitar ser lo que son, no puedo yo arrancarme los lazos eternos de la existencia que me mantienen en el eslabón intermedio entre el hombre y el animal"
Reconegut anti-catalanista.
Espada és un reconegut catalanista. Un exemple d'això és aquest article escrit al diari "El Mundo", l'11/03/2006.
"Tanto como un leproso lleva su repulsiva enfermedad escondida bajo su ropa y, sin embargo, sabe de ella en cada momento, así cargo yo la vergüenza y la desgracia, la culpa metafísica de ser catalán. Del mismo modo en que un perro o un cerdo no pueden evitar ser lo que son, no puedo yo arrancarme los lazos eternos de la existencia que me mantienen en el eslabón intermedio entre el hombre y el animal"
Una història sobre seguretat
Avui m’han enviat un mail amb aquesta petita història...
L'advocat del diable
Potser el coseller de Seguretat, Joan Saura, podria fer-li un cop d’ull. Ara...no sé si li faria gaire gràcia.
Yo tengo un sueño muy ligero, y la noche pasada noté que había alguien andando sigilosamente por el jardín de la casa.
Me levanté silenciosamente y me quedé siguiendo los leves ruidos que venían de afuera, hasta ver una silueta pasando por la ventana del baño. Como mi casa es muy segura, con rejas en las ventanas puertas de seguridad, no me preocupé demasiado, pero estaba claro que no iba a dejar al ladrón allí, contemplándolo tranquilamente.
Llamé bajito a los Mossos d'Esquadra e informé la situación y di mi
dirección. Me preguntaron si el ladrón estaba armado o si ya estaba dentro de la casa.
Aclaré que no y me dijeron que no había ninguna patrulla cerca para ayudar,pero que iban a mandar a alguien tan pronto como fuera posible.
Un minuto después llamé nuevamente y dije con voz calma:
-Hola, hace un rato llamé porque había alguien en mi jardín. No hay
necesidad de que se apuren. Ya he matado al ladrón con un tiro de
escopeta del 12, que tengo guardada para estas situaciones.¡Joder! ¡¡El tiro lo ha destrozado! Está hecho una mierda.
Pasados menos de tres minutos, había en mi calle 5 coches de los Mossos d'Esquadra, un helicóptero, una unidad de rescate, un equipo de TV, una abogada de los de los derechos humanos, que no se perderían esto por nada del mundo.
Ellos agarraron al ladrón in fraganti, quien estaba mirando todo con
cara de asombrado. Tal vez él estuviese pensando que era la casa del Jefe de los Mossos d'Esquadra.
En medio del tumulto, un inspector se aproximó y me dijo:
-Creí que había dicho que había matado al ladrón.
A lo que yo le contesté:
-Creí que me habían dicho que no había nadie disponible
L'advocat del diable
Potser el coseller de Seguretat, Joan Saura, podria fer-li un cop d’ull. Ara...no sé si li faria gaire gràcia.
Yo tengo un sueño muy ligero, y la noche pasada noté que había alguien andando sigilosamente por el jardín de la casa.
Me levanté silenciosamente y me quedé siguiendo los leves ruidos que venían de afuera, hasta ver una silueta pasando por la ventana del baño. Como mi casa es muy segura, con rejas en las ventanas puertas de seguridad, no me preocupé demasiado, pero estaba claro que no iba a dejar al ladrón allí, contemplándolo tranquilamente.
Llamé bajito a los Mossos d'Esquadra e informé la situación y di mi
dirección. Me preguntaron si el ladrón estaba armado o si ya estaba dentro de la casa.
Aclaré que no y me dijeron que no había ninguna patrulla cerca para ayudar,pero que iban a mandar a alguien tan pronto como fuera posible.
Un minuto después llamé nuevamente y dije con voz calma:
-Hola, hace un rato llamé porque había alguien en mi jardín. No hay
necesidad de que se apuren. Ya he matado al ladrón con un tiro de
escopeta del 12, que tengo guardada para estas situaciones.¡Joder! ¡¡El tiro lo ha destrozado! Está hecho una mierda.
Pasados menos de tres minutos, había en mi calle 5 coches de los Mossos d'Esquadra, un helicóptero, una unidad de rescate, un equipo de TV, una abogada de los de los derechos humanos, que no se perderían esto por nada del mundo.
Ellos agarraron al ladrón in fraganti, quien estaba mirando todo con
cara de asombrado. Tal vez él estuviese pensando que era la casa del Jefe de los Mossos d'Esquadra.
En medio del tumulto, un inspector se aproximó y me dijo:
-Creí que había dicho que había matado al ladrón.
A lo que yo le contesté:
-Creí que me habían dicho que no había nadie disponible
Repàs a la història d'un "sense estat" (II): Armenia
Asesinado en Turquía un intelectual juzgado por defender a la comunidad armenia
Hrant Dink era director del único semanario destinado a ese grupo, y había sido procesado en tres ocasiones por sus ideas
REUTERS /
El intelectual turco Hrant Dink, juzgado en su país en varias ocasiones por hacer referencia al genocidio armenio (la muerte de más de un millón de miembros de esta comunidad a manos de las tropas otomanas durante la I Guerra Mundial), ha sido asesinado a tiros, según informa la televisión turca. Dink fue víctima de las leyes contra la libertad de expresión de su país, uno de los baldones que se interponen en el camino de Turquía hacia la Unión Europea.
Dink, de 53 años, era escritor y director del semanario Agos, la única revista armenia de Turquía (con una tirada de 6.000 ejemplares). Había tenido que afrontar tres procesos judiciales, entre otras cosas por declarar: “No soy turco; soy armenio de Turquía”. Hoy ha recibido cuatro tiros en Estambul; la policía ha detenido a dos sospechosos a pocos kilómetros del lugar del crimen, según ha anuncido el primer ministro, Tayyip Erdogan. El gobernante ha asegurado que este asesinato constituye un ataque contra la paz y estabilidad del país.
En Turquía viven unos 60.000 ciudadanos de origen armenio, la mayoría de ellos en Estambul. En los últimos meses, una quincena de intelectuales de esta comunidad habían roto el tabú que rodea la matanza de armenios y se enfrentaban por ello al peligro de ir a la cárcel. “Aún no hay libertad total -decía Dink en diciembre-, pero el tabú se está resquebrajando”. “Hay progreso gracias a las negociaciones con la UE”, añadía.
Turquía es un país musulman; los armenios son cristianos. El artículo 301 del Código Penal turco, aprobado en junio del año pasado, castiga con cárcel los “insultos a la identidad nacional”. Entre los intelectuales perseguidos por este delito se encontraba el escritor Orhan Pamuk, uno de los más respetados en su país y ganador el año pasado del Premio Nobel de Literatura. ¿Su crimen? Afirmar en un periódico suizo: “30.000 kurdos y un millón de armenios fueron asesinados y nadie se atreve a hablar de ello”. La Unión Europea ha protestado contra esta ley y contra los procesos judiciales, pues deja en manos de los tribunales cuál es el límite de la libertad de expresión.
En 1915 Europa estaba inmersa en la I Guerra Mundial y el Imperio Otomano se encontraba en proceso de descomposición. Un grupo de militares quiso entonces cortar de raíz la colaboración de los armenios con Rusia, y durante ocho años les sometieron a una persecución que acabó con la vida o provocó la huida de 1,5 millones de personas. El proceso fue tan brutal que hay historiadores que hablan de genocidio; las autoridades turcas lo niegan, mientras que Armenia (cuya frontera con el país vecino sigue cerrada) habla de un millón de muertos.
Aunque Pamuk fue exculpado merced a una argucia legal, quedan casi dos centenares de causas abiertas por delitos de opinión contra intelectuales turcos. El Gobierno ha dicho que nadie irá a la cárcel por expresar su opinión. Pero el año pasado la escritora Perihan Magden, también absuelta, señalaba: “Estamos sometidos a tortura psicológica. Antes de quedar exculpados en el interior de los juzgados, se nos da un escarmiento en la calle”. Magden fue juzgada por “denigrar a las Fuerzas Armadas” turcas en un diario; la escritora defendió el derecho a la objeción de conciencia de un joven pacifista.
Hrant Dink era director del único semanario destinado a ese grupo, y había sido procesado en tres ocasiones por sus ideas
REUTERS /
El intelectual turco Hrant Dink, juzgado en su país en varias ocasiones por hacer referencia al genocidio armenio (la muerte de más de un millón de miembros de esta comunidad a manos de las tropas otomanas durante la I Guerra Mundial), ha sido asesinado a tiros, según informa la televisión turca. Dink fue víctima de las leyes contra la libertad de expresión de su país, uno de los baldones que se interponen en el camino de Turquía hacia la Unión Europea.
Dink, de 53 años, era escritor y director del semanario Agos, la única revista armenia de Turquía (con una tirada de 6.000 ejemplares). Había tenido que afrontar tres procesos judiciales, entre otras cosas por declarar: “No soy turco; soy armenio de Turquía”. Hoy ha recibido cuatro tiros en Estambul; la policía ha detenido a dos sospechosos a pocos kilómetros del lugar del crimen, según ha anuncido el primer ministro, Tayyip Erdogan. El gobernante ha asegurado que este asesinato constituye un ataque contra la paz y estabilidad del país.
En Turquía viven unos 60.000 ciudadanos de origen armenio, la mayoría de ellos en Estambul. En los últimos meses, una quincena de intelectuales de esta comunidad habían roto el tabú que rodea la matanza de armenios y se enfrentaban por ello al peligro de ir a la cárcel. “Aún no hay libertad total -decía Dink en diciembre-, pero el tabú se está resquebrajando”. “Hay progreso gracias a las negociaciones con la UE”, añadía.
Turquía es un país musulman; los armenios son cristianos. El artículo 301 del Código Penal turco, aprobado en junio del año pasado, castiga con cárcel los “insultos a la identidad nacional”. Entre los intelectuales perseguidos por este delito se encontraba el escritor Orhan Pamuk, uno de los más respetados en su país y ganador el año pasado del Premio Nobel de Literatura. ¿Su crimen? Afirmar en un periódico suizo: “30.000 kurdos y un millón de armenios fueron asesinados y nadie se atreve a hablar de ello”. La Unión Europea ha protestado contra esta ley y contra los procesos judiciales, pues deja en manos de los tribunales cuál es el límite de la libertad de expresión.
En 1915 Europa estaba inmersa en la I Guerra Mundial y el Imperio Otomano se encontraba en proceso de descomposición. Un grupo de militares quiso entonces cortar de raíz la colaboración de los armenios con Rusia, y durante ocho años les sometieron a una persecución que acabó con la vida o provocó la huida de 1,5 millones de personas. El proceso fue tan brutal que hay historiadores que hablan de genocidio; las autoridades turcas lo niegan, mientras que Armenia (cuya frontera con el país vecino sigue cerrada) habla de un millón de muertos.
Aunque Pamuk fue exculpado merced a una argucia legal, quedan casi dos centenares de causas abiertas por delitos de opinión contra intelectuales turcos. El Gobierno ha dicho que nadie irá a la cárcel por expresar su opinión. Pero el año pasado la escritora Perihan Magden, también absuelta, señalaba: “Estamos sometidos a tortura psicológica. Antes de quedar exculpados en el interior de los juzgados, se nos da un escarmiento en la calle”. Magden fue juzgada por “denigrar a las Fuerzas Armadas” turcas en un diario; la escritora defendió el derecho a la objeción de conciencia de un joven pacifista.
Repàs a la història d'un "sense estat": Escòcia
En commemoració a una data tan important com la unificació d'Anglaterra i Escòcia, fem un repàs per la seva història. Una nació amb semblances i diferències amb Catalunya.
Se cumplen tres siglos de votación por escoceses de unión con Inglaterra.
Londres, 16 ene (EFE).- Hoy se cumplen tres siglos de la votación
por el Parlamento escocés del Tratado de Unión con Inglaterra, que,
tras su aprobación poco después por los legisladores ingleses,
entraría en vigor el 1 de mayo de 1707.
Con la aprobación de las correspondientes leyes parlamentarias,
Inglaterra y Escocia, que, pese a compartir desde 1603 el mismo
monarca, habían mantenido distintos parlamentos, se creó el Reino
Unido con un parlamento único en Westminster (Londres), anterior
sede de una cámara similar pero solo inglesa.
El Reino Unido se creó en circunstancias difíciles para ambas
naciones, y así, los escoceses habían sufrido una serie de hambrunas y estaban prácticamente arruinados porque sus planes de crear un imperio habían fracasado en los terrenos pantanosos de Darién (enPanamá).
El istmo centroamericano, que separa el Atlántico y el Pacífico,estaba a mitad de camino entre Asia y Europa, y un escocés llamadoWiliam Paterson concibió la creación allí de un gran puertocomercial y persuadió a la clase adinerada escocesa para que lo financiase. La aventura, iniciada en julio de 1698 y en la que participaron once barcos que llevaron al istmo 3.000 colonos, terminó en un desastre total por culpa del clima, las enfermedades y la intervención de los militares españoles.
Los ingleses estaban a su vez en guerra con Francia y no querían
que los escoceses dejasen entrar al Rey Sol por la puerta trasera,
de modo que las clases políticas inglesas y escocesas vieron en la
Unión la forma de acabar para siempre con las injerencias de los
católicos.
La mayoría de los políticos escoceses, aunque no el pueblo llano,
comprendió que la pérdida de soberanía que implicaba la Unión
estaría más que compensada por las oportunidades comerciales con
Inglaterra que se les abrían. Al mismo tiempo, gracias a una serie de peticiones, los escoceses lograron conservar la esencia de una nación al mantener la religión presbiteriana, la educación y su sistema judicial.
Sólo tras el colapso del Imperio Británico, al que los escoceses
habían contribuido poderosamente y del que se habían beneficiado por igual, comenzaron muchos ciudadanos del norte del Reino Unido aplantearse la utilidad de la unión con Inglaterra.
En los años treinta del siglo pasado, un grupo de intelectuales,
poetas y escritores, entre otros, crearon el Partido Nacionalista
Escocés, dedicado a intentar demostrar la supuesta superioridad
intelectual de los escoceses y a criticar todo lo que viene de
Londres.
El descubrimiento en los años sesenta de importantes yacimientos
de petróleo en el mar del Norte sólo sirvió para alimentar los
deseos de independencia de un número creciente de escoceses,
envidiosos de la riqueza de otro país petrolero: Noruega.
En un intento de contrarrestar esas aspiraciones independentistas, el Gobierno laborista de Tony Blair otorgó en 1998 la autonomía a Escocia (como también a Gales), lo que, entre otras cosas, le da libertad de gasto sobre Educación y Sanidad.
Los escoceses pueden financiar así una política de educación y
sanitaria mucho más progresista que la del resto del país gracias a
las fuertes subvenciones que recibe de la Unión, algo de lo que se
quejan cada vez más los ingleses.
El gasto público per cápita en 2006 era en Escocia de 8.265 libras (12.232 euros) frente a sólo 6.762 (10.000 euros) enInglaterra. Ese aumento de la dependencia del conjunto del Estado no se ha
reflejado, sin embargo, en un progreso económico paralelo.
Se cumplen tres siglos de votación por escoceses de unión con Inglaterra.
Londres, 16 ene (EFE).- Hoy se cumplen tres siglos de la votación
por el Parlamento escocés del Tratado de Unión con Inglaterra, que,
tras su aprobación poco después por los legisladores ingleses,
entraría en vigor el 1 de mayo de 1707.
Con la aprobación de las correspondientes leyes parlamentarias,
Inglaterra y Escocia, que, pese a compartir desde 1603 el mismo
monarca, habían mantenido distintos parlamentos, se creó el Reino
Unido con un parlamento único en Westminster (Londres), anterior
sede de una cámara similar pero solo inglesa.
El Reino Unido se creó en circunstancias difíciles para ambas
naciones, y así, los escoceses habían sufrido una serie de hambrunas y estaban prácticamente arruinados porque sus planes de crear un imperio habían fracasado en los terrenos pantanosos de Darién (enPanamá).
El istmo centroamericano, que separa el Atlántico y el Pacífico,estaba a mitad de camino entre Asia y Europa, y un escocés llamadoWiliam Paterson concibió la creación allí de un gran puertocomercial y persuadió a la clase adinerada escocesa para que lo financiase. La aventura, iniciada en julio de 1698 y en la que participaron once barcos que llevaron al istmo 3.000 colonos, terminó en un desastre total por culpa del clima, las enfermedades y la intervención de los militares españoles.
Los ingleses estaban a su vez en guerra con Francia y no querían
que los escoceses dejasen entrar al Rey Sol por la puerta trasera,
de modo que las clases políticas inglesas y escocesas vieron en la
Unión la forma de acabar para siempre con las injerencias de los
católicos.
La mayoría de los políticos escoceses, aunque no el pueblo llano,
comprendió que la pérdida de soberanía que implicaba la Unión
estaría más que compensada por las oportunidades comerciales con
Inglaterra que se les abrían. Al mismo tiempo, gracias a una serie de peticiones, los escoceses lograron conservar la esencia de una nación al mantener la religión presbiteriana, la educación y su sistema judicial.
Sólo tras el colapso del Imperio Británico, al que los escoceses
habían contribuido poderosamente y del que se habían beneficiado por igual, comenzaron muchos ciudadanos del norte del Reino Unido aplantearse la utilidad de la unión con Inglaterra.
En los años treinta del siglo pasado, un grupo de intelectuales,
poetas y escritores, entre otros, crearon el Partido Nacionalista
Escocés, dedicado a intentar demostrar la supuesta superioridad
intelectual de los escoceses y a criticar todo lo que viene de
Londres.
El descubrimiento en los años sesenta de importantes yacimientos
de petróleo en el mar del Norte sólo sirvió para alimentar los
deseos de independencia de un número creciente de escoceses,
envidiosos de la riqueza de otro país petrolero: Noruega.
En un intento de contrarrestar esas aspiraciones independentistas, el Gobierno laborista de Tony Blair otorgó en 1998 la autonomía a Escocia (como también a Gales), lo que, entre otras cosas, le da libertad de gasto sobre Educación y Sanidad.
Los escoceses pueden financiar así una política de educación y
sanitaria mucho más progresista que la del resto del país gracias a
las fuertes subvenciones que recibe de la Unión, algo de lo que se
quejan cada vez más los ingleses.
El gasto público per cápita en 2006 era en Escocia de 8.265 libras (12.232 euros) frente a sólo 6.762 (10.000 euros) enInglaterra. Ese aumento de la dependencia del conjunto del Estado no se ha
reflejado, sin embargo, en un progreso económico paralelo.
Ciutadans pel canvi, ratificació o divisió?
Una enquesta interna de la plataforma Ciutadans pel Canvi, organització política que avui en dia està en coalició amb el PSC, revela dues coses importnts. La primera, que el 78% dels socis pensa que la plataforma ha de seguir. La segona, que només un de cada 4 membres està d'acord en participar amb els socialistes catalans de cara a les pròximes eleccions municipals. És cert que, la relació entre la plataforma maragallista i el partit dels socialistes, sempre ha estat especial als comicis locals, mantenint una certa autonomia per ambdues bandes.Malgrat tot, la qüestió ara mereix el seu comentari, ja que la mateixa plataforma és qui fa la pregunta, un fet que cal aplaudir en uns temps on la claredat no està de moda. En tot cas el futur de la plataforma no està gens clar, i en la seva assamblea general d'aquest dissabte en treurem l'aigua clara, o com a mínim es marcarà el gir a pendre. Té sentit seguir igual, ara que no hi és Maragall a la política activa? Pot mantenir un paper clau per promoure la participació ciutadana a la política? Ha acomplert els seus objectius amb els seus anys de trajectòria? El temps ho dirà...
L'enquesta
Sota el títol Què s’ha de fer en el vessant cívic i polític i quines són les prioritats?, el contingut de la consulta va ser elaborat per una comissió de treball integrada permembres de CpC i aprovat per la Comissió Permanent de l'organització.
L’enquesta va ser enviada als socis/es de CpC per correu electrònic o correu postal el passat 5 de desembre i el termini per enviar la resposta va finalitzar el 31 de desembre. El grau de resposta obtingut ha estat del 23,9%, és a dir, han respost 121 socis/es dels 507 membres de CpC.
Si_voleu_llegir_lenquesta_interna_de_Ciutadans_clickeu_a_sobre.xls
Toni Comín treu ferro a l'enquesta.
De moment, des de la cúpula de Ciutadans pel Canvi volen reduir el possible impacte de l'enquesta. Aquestes són les declaracions del diputat al Parlament i portaveu de CpC, Toni Comín a Ona Catalana. Deixa molt clar que CpC seguirà en coalició amb el PSC, com a mínim 4 anys.M17T_CPC_COALICIO.mp3 Tot i això no ha aclarit quina serà la posició final de l'organització de cara a les pròximes municipalsM17T_CPC_POSICIO.mp3.D'altra banda,i contradint la primera part, ha assegurat què allà on es presenti el PSC, no hi participarà de manera autònoma Cpc...però, no ha negat la possibilitat que els socis hi partipin de manera independent M17T_CPC_MUNICIPALS.mp3.
L'enquesta
Sota el títol Què s’ha de fer en el vessant cívic i polític i quines són les prioritats?, el contingut de la consulta va ser elaborat per una comissió de treball integrada permembres de CpC i aprovat per la Comissió Permanent de l'organització.
L’enquesta va ser enviada als socis/es de CpC per correu electrònic o correu postal el passat 5 de desembre i el termini per enviar la resposta va finalitzar el 31 de desembre. El grau de resposta obtingut ha estat del 23,9%, és a dir, han respost 121 socis/es dels 507 membres de CpC.
Si_voleu_llegir_lenquesta_interna_de_Ciutadans_clickeu_a_sobre.xls
Toni Comín treu ferro a l'enquesta.
De moment, des de la cúpula de Ciutadans pel Canvi volen reduir el possible impacte de l'enquesta. Aquestes són les declaracions del diputat al Parlament i portaveu de CpC, Toni Comín a Ona Catalana. Deixa molt clar que CpC seguirà en coalició amb el PSC, com a mínim 4 anys.M17T_CPC_COALICIO.mp3 Tot i això no ha aclarit quina serà la posició final de l'organització de cara a les pròximes municipalsM17T_CPC_POSICIO.mp3.D'altra banda,i contradint la primera part, ha assegurat què allà on es presenti el PSC, no hi participarà de manera autònoma Cpc...però, no ha negat la possibilitat que els socis hi partipin de manera independent M17T_CPC_MUNICIPALS.mp3.
El fill d'un polític i una bruixa?
Un moment de "salsa rosa"... relacionat amb la política. Ahir al programa de la tarda de tele5, va passar per la màquina de la veritat, la bruixa Aramís Fuster. Segons ella, el seu fill, és el fill biològic d'un polític conservador català important. Escolteu la resposta de la màquina, i els comentaris posteriors que feien al programa versió Rac1 d'en Toni Clapés...
ARAMIS_RAC1.mp3
ARAMIS_RAC1.mp3
Crònica d'una mort anunciada
(article d'opinió d'en Xavier Rius extret de l'e-noticies el 16/01/07)
A hores d'ara tot fa indicar que Ona Catalana pot acabar com Cadena 13. Només cal llegir el darrer comunicat dels treballadors de l'emissora -en el qual fan públic el trasllat a la seu de Ràdio Barcelona i l'acomiadament de diversos treballadors- per adonar-se que Prisa ha iniciat el desballestament de la cadena.
Temo que la culpa no és del tot de Prisa, perquè, al capdavall, l'objectiu d'una empresa és guanyar calés i el grup ja es va gastar més de sis milions d'euros sanejant els comptes de la que havia de ser la primera o segona emissora privada de ràdio en català, posició que es disputava amb Rac-1.
Tampoc, per descomptat, dels treballadors. Em consten els esforços dels serveis informatius -i de la resta de personal de la casa- per fer-se un forat en el competitiu mercat radiofònic català. Només cal repassar, en aquest sentit, les audiències d'altres cadenes -com Ràdio 4, COMRàdio o ICATfm-, però és veritat que amb els 28.000 oients de la darrera onada de l'EGM no van enlloc.
Potser els problemes arrenquen del tàndem Bartomeu Espadaler-Josep Puigbò que, en la seva època, van tirar la casa per la finestra amb el vistiplau de CiU per si perdien les eleccions i es quedaven sense Catalunya Ràdio. Encara recordo el dia que l'ICF va concedir un crèdit de mil milions de pessetes, mil milions que amb prou feines van servir per pagar una temporada, inclòs diversos programes que feia la productora de Josep Cuní. Entre d'altres despeses innecessàries hi havia hotel de quatre estrelles per al director i cotxe amb xofer.
Ara falta saber què passarà amb Ona Catalana, perquè al temptació de Prisa seria, segurament, fusionar-la amb la SER per arribar a tot Catalunya. Desconec si, des d'un punt de vista legal, això és possible o si ha de passar pel CAC, però no dubto que és probable, perquè la SER no és la Cope.
Ona Catalana, en efecte, té una de les millors xarxes d'emissores només comparable a Ràdio Estel, que, amb només 8000 oients, arriba fins i tot a Andorra. Si Prisa fusiona ambdues marques -amb la inevitable retallada de personal-, la SER tindria a l'abast fer la competència amb totes les garanties a Catalunya Ràdio. I, en aquest cas, la posició de Catalunya Ràdio com a la ràdio líder a Catalunya sí que pot començar a trontollar de debò.
Xavier Rius
A hores d'ara tot fa indicar que Ona Catalana pot acabar com Cadena 13. Només cal llegir el darrer comunicat dels treballadors de l'emissora -en el qual fan públic el trasllat a la seu de Ràdio Barcelona i l'acomiadament de diversos treballadors- per adonar-se que Prisa ha iniciat el desballestament de la cadena.
Temo que la culpa no és del tot de Prisa, perquè, al capdavall, l'objectiu d'una empresa és guanyar calés i el grup ja es va gastar més de sis milions d'euros sanejant els comptes de la que havia de ser la primera o segona emissora privada de ràdio en català, posició que es disputava amb Rac-1.
Tampoc, per descomptat, dels treballadors. Em consten els esforços dels serveis informatius -i de la resta de personal de la casa- per fer-se un forat en el competitiu mercat radiofònic català. Només cal repassar, en aquest sentit, les audiències d'altres cadenes -com Ràdio 4, COMRàdio o ICATfm-, però és veritat que amb els 28.000 oients de la darrera onada de l'EGM no van enlloc.
Potser els problemes arrenquen del tàndem Bartomeu Espadaler-Josep Puigbò que, en la seva època, van tirar la casa per la finestra amb el vistiplau de CiU per si perdien les eleccions i es quedaven sense Catalunya Ràdio. Encara recordo el dia que l'ICF va concedir un crèdit de mil milions de pessetes, mil milions que amb prou feines van servir per pagar una temporada, inclòs diversos programes que feia la productora de Josep Cuní. Entre d'altres despeses innecessàries hi havia hotel de quatre estrelles per al director i cotxe amb xofer.
Ara falta saber què passarà amb Ona Catalana, perquè al temptació de Prisa seria, segurament, fusionar-la amb la SER per arribar a tot Catalunya. Desconec si, des d'un punt de vista legal, això és possible o si ha de passar pel CAC, però no dubto que és probable, perquè la SER no és la Cope.
Ona Catalana, en efecte, té una de les millors xarxes d'emissores només comparable a Ràdio Estel, que, amb només 8000 oients, arriba fins i tot a Andorra. Si Prisa fusiona ambdues marques -amb la inevitable retallada de personal-, la SER tindria a l'abast fer la competència amb totes les garanties a Catalunya Ràdio. I, en aquest cas, la posició de Catalunya Ràdio com a la ràdio líder a Catalunya sí que pot començar a trontollar de debò.
Xavier Rius
I quan tothom diu el contrari...
RUSIA-CLIMA Calentamiento se debe al Sol y no al "efecto invernadero", dice experto ruso.
Moscú, 15 ene (EFE).- El calentamiento global del planeta se debe
en mayor medida a la actividad del Sol y no al "efecto invernadero"
producido por la civilización, afirmó hoy el director del
Observatorio Astronómico de San Petersburgo, Jabibuló Abdusamátov.
"El calentamiento global es resultado de la elevada y prologada
actividad solar que tuvo lugar la mayor parte del pasado siglo y no
se debe al efecto invernadero", dijo el científico a la agencia rusa
Ría-Novosti.
En contra de la opinión de la mayoría de las organizaciones
ecologistas, el científico ruso afirmó que la actividad industrial
no influye de manera determinante en el clima del planeta, que en el
transcurso de los siglos ha experimentado períodos de calentamiento
y enfriamiento.
"La gente no está en condiciones de influir en el calentamiento
global de la Tierra, que después de un período de calentamiento
siempre experimenta otro de enfriamiento", afirmó Abdusamátov.
Según el científico, el elevado nivel de energía solar que llegó
a la Tierra durante el siglo pasado comenzó a descender en la pasada década de los años 90 y en consecuencia, paulatinamente se ha detenido el gradual calentamiento de las aguas de los océanos.
"Entre los años 2012 y 20015 la temperatura global de la Tierra
comenzará un lento descenso, que alcanzará los niveles mínimos entre 2055 y 2060", pronosticó.
Explicó que ese enfriamiento será similar al que se observó entre
1645 y 1715 y que afectó a Europa, Norteamérica y Groenlandia y que
coincidió con una disminución de la actividad solar, periodo en el
que se congelaban ríos europeos como el Támesis y el Sena.
Añadió que ese período de enfriamiento durará al menos 50 años y
que para el siglo XXII la Tierra comenzará de nuevo otra fase de
calentamiento global.
L'advocat del diable
Imagineu, si al final, l'home no té la capacitat d'influir en l'evolució de la terra ...una altra mostra de l'egocentrisme humà?
Moscú, 15 ene (EFE).- El calentamiento global del planeta se debe
en mayor medida a la actividad del Sol y no al "efecto invernadero"
producido por la civilización, afirmó hoy el director del
Observatorio Astronómico de San Petersburgo, Jabibuló Abdusamátov.
"El calentamiento global es resultado de la elevada y prologada
actividad solar que tuvo lugar la mayor parte del pasado siglo y no
se debe al efecto invernadero", dijo el científico a la agencia rusa
Ría-Novosti.
En contra de la opinión de la mayoría de las organizaciones
ecologistas, el científico ruso afirmó que la actividad industrial
no influye de manera determinante en el clima del planeta, que en el
transcurso de los siglos ha experimentado períodos de calentamiento
y enfriamiento.
"La gente no está en condiciones de influir en el calentamiento
global de la Tierra, que después de un período de calentamiento
siempre experimenta otro de enfriamiento", afirmó Abdusamátov.
Según el científico, el elevado nivel de energía solar que llegó
a la Tierra durante el siglo pasado comenzó a descender en la pasada década de los años 90 y en consecuencia, paulatinamente se ha detenido el gradual calentamiento de las aguas de los océanos.
"Entre los años 2012 y 20015 la temperatura global de la Tierra
comenzará un lento descenso, que alcanzará los niveles mínimos entre 2055 y 2060", pronosticó.
Explicó que ese enfriamiento será similar al que se observó entre
1645 y 1715 y que afectó a Europa, Norteamérica y Groenlandia y que
coincidió con una disminución de la actividad solar, periodo en el
que se congelaban ríos europeos como el Támesis y el Sena.
Añadió que ese período de enfriamiento durará al menos 50 años y
que para el siglo XXII la Tierra comenzará de nuevo otra fase de
calentamiento global.
L'advocat del diable
Imagineu, si al final, l'home no té la capacitat d'influir en l'evolució de la terra ...una altra mostra de l'egocentrisme humà?
El futur d'ona catalana, una emissora en català.
Noticia extreta de l'e-noticies el dia 15/02/2007.
Ona Catalana es trasllada i acomiada treballadors
Els treballadors d'Ona Catalana, que pertany al grup Prisa des de l'any 2005, denuncien en un comunicat que "el pròxim mes de febrer, segons el que ha confirmat la direcció de l'empresa, es farà efectiu el trasllat de l'activitat d'Ona Catalana a les instal·lacions de Ràdio Barcelona, al carrer Casp de la capital catalana. Abans d'aquest trasllat, però, l'empresa ja ha comunicat diversos acomiadaments de treballadors eventuals que, en realitat, cobrien places fixes de feina. Empleats que, a més, són imprescindibles per l'elaboració dels continguts que l'empresa exigeix".
"La direcció d'Ona Catalana -afegeix- també ha prescindit aquests dies de diversos empleats en règim d'autònoms vinculats a l'empresa des de l'inici de la seva activitat. Això, a banda de reduir de forma considerable el nombre de col·laboradors externs". Els treballadors expressen, d'altra banda, "la seva inquietud per la precària situació en que queda la plantilla actual i, també, pel que pugui passar en un futur immediat. Això, desprès de constatar que la direcció de l'empresa no especifica, de moment, en quins termes exactes es farà efectiu el trasllat de l'emissora al carrer Casp i per on passa el futur de la plantilla".
Ona Catalana es trasllada i acomiada treballadors
Els treballadors d'Ona Catalana, que pertany al grup Prisa des de l'any 2005, denuncien en un comunicat que "el pròxim mes de febrer, segons el que ha confirmat la direcció de l'empresa, es farà efectiu el trasllat de l'activitat d'Ona Catalana a les instal·lacions de Ràdio Barcelona, al carrer Casp de la capital catalana. Abans d'aquest trasllat, però, l'empresa ja ha comunicat diversos acomiadaments de treballadors eventuals que, en realitat, cobrien places fixes de feina. Empleats que, a més, són imprescindibles per l'elaboració dels continguts que l'empresa exigeix".
"La direcció d'Ona Catalana -afegeix- també ha prescindit aquests dies de diversos empleats en règim d'autònoms vinculats a l'empresa des de l'inici de la seva activitat. Això, a banda de reduir de forma considerable el nombre de col·laboradors externs". Els treballadors expressen, d'altra banda, "la seva inquietud per la precària situació en que queda la plantilla actual i, també, pel que pugui passar en un futur immediat. Això, desprès de constatar que la direcció de l'empresa no especifica, de moment, en quins termes exactes es farà efectiu el trasllat de l'emissora al carrer Casp i per on passa el futur de la plantilla".
"Partido Socialista Español Obrero de Cataluña"
Fa ja un cert temps, representants de la comunitat Síria a Catalunya havien plantejat al PSC l'oportunitat de visitar el seu país d'orígen i mantenir contactes d'alt nivell amb responsables polítics de la República Àrab Síria. Els socialistes van enviar una delegació, encapçalada pel seu portaveu, Miquel Iceta, els dies 7 a 11 de gener.
Doncs bé, segons fonts socialistes, la formació de l'estructura de la federació socialista era massa complicada d'entendre pels ciutadans del país asiàtic. No entenien la diferència entre PSOE i PSC, i el fet que el socialistes catalans són autònoms respecte Madrid. Fins i tot Iceta va voler exemplificar la situació de Catalunya com a "una situació semblant als Kurds", cosa que no va agradar als representants de Siria. Finalment es va arribar a un acord de presentació. Allà on anava la delegació era presentada com a membres del "Partido Socialista Español Obrero de Cataluña". Sota aquest nom van ser presentats a diversos ministres i al president del país.
L'advocat del diable
Si més no...curiosa manera de fer conèixer el país
Doncs bé, segons fonts socialistes, la formació de l'estructura de la federació socialista era massa complicada d'entendre pels ciutadans del país asiàtic. No entenien la diferència entre PSOE i PSC, i el fet que el socialistes catalans són autònoms respecte Madrid. Fins i tot Iceta va voler exemplificar la situació de Catalunya com a "una situació semblant als Kurds", cosa que no va agradar als representants de Siria. Finalment es va arribar a un acord de presentació. Allà on anava la delegació era presentada com a membres del "Partido Socialista Español Obrero de Cataluña". Sota aquest nom van ser presentats a diversos ministres i al president del país.
L'advocat del diable
Si més no...curiosa manera de fer conèixer el país
Calen estadistes per la pau
Després de l'èxit de la manifestació d'ahir a Madrid i Bilbao contra ETA, hi ha una cosa que queda clara, la gent ha evidenciat allò que els polítics no volen veure: la Pau ha de passar per davant de tot. En aquesta direcció l'altra dia parlava, justament un polític. El president del grup de suport al procés de pau al parlament Europeu, l'eurodiputat per Esquerra Republicana, Bernat Joan, deia justament això. En aquest procés calen més estadistes capaços de posar per davant de tot el col.lectiu per sobre dels els seus interessos polítics. Això sí, deia que no entenia el comportament d'ETA, un comportament, assegurava, autista (escolteu.mp3)
És evident que amb violència no es pot fer un procés de pau, però MAI podem tancar la porta al diàleg. El líder del PP, Mariano Rajoy, no sembla disposat a buscar la unitat amb la resta de partits i diu que parlar de pau suposa assunir que hi ha guerra. La guerra es crea no volent dialogar i creant bàndols. Ho va dir Ernest Lluch, s'ha de parlar amb el teu propi enemic...i això és el que hem de demanar als polítics; que parlin. Si un partit es tanca en banda i no vol escoltar el seu poble,és que no està fent bé la seva feina. Una feina basada, no oblidem, a escoltar els ciutadans i ser els seus portaveus.
És evident que amb violència no es pot fer un procés de pau, però MAI podem tancar la porta al diàleg. El líder del PP, Mariano Rajoy, no sembla disposat a buscar la unitat amb la resta de partits i diu que parlar de pau suposa assunir que hi ha guerra. La guerra es crea no volent dialogar i creant bàndols. Ho va dir Ernest Lluch, s'ha de parlar amb el teu propi enemic...i això és el que hem de demanar als polítics; que parlin. Si un partit es tanca en banda i no vol escoltar el seu poble,és que no està fent bé la seva feina. Una feina basada, no oblidem, a escoltar els ciutadans i ser els seus portaveus.
Pluriculturalitat (?)
L'Ajuntament de Barcelona ha fet un calendari amb fotos destacant els fets tradicionals més importants de cada mes. Cada 31 dies una tradició del nostre país. Fins a quí res a dir. La polèmica s'ha obert a l'arribar al mes d'abril, un mes tan important per al nostre país, on el dia més emblemàtic cau el dia 23, diada del patró nacional: Sant Jordi.També se celebra el dia 27 el dia de la patrona, la Mare de Déu de Montserrat. Cert que són personatges religiosos, però que ja han transcendit l'àmbit religiós, com passa, per exemple a Irlanda, i per tant de rebot a EEUU, el "Saint Patrick's day".
No sé si per evitar atacs dels "integristes laïcs", però el consistori s'ha decidit per una foto de la feria de abril que es fa a la zona Fórum. El millor de tot, és que a peu de fotografia, diu que ho fa, per una paraula que sembla que s'ha posat de moda, però que ningú enten: la pluriculturalitat.
En un moment on el "biopigisme" està de moda, les rastes estan a l'ordre del dia, i el "sonido barcelona", omple els bars superfashions dels carrers del Raval, m'agradaria recordar que el pluralisme és un fet que SEMPRE ha marcat la cultura catalana.
Fotografia que surt al calendari
"La pluriculturalitat neix de la integració i no de incrustació de cultures."
Evidentment l'encarregat de fer el calendari, o que, per exemple, dóna les subvencions a la feria d'abril no ho sap això. (per cert, per fi aquest any les festes majors de Gràcia han rebut la mateixa subvenció que la feria!). No donaré la tabarra amb allò de "Catalunya és un bresol de cultures: fenicis, grecs, romans, jueus, àrabs...) perquè a banda de ser veritat, hi ha gent que podria pensar que sempre parlem del segle I a.C. Per aquesta raó, i disculpeu la referència, parlaré del meu barrri i de mi.
A Gràcia hi ha una de les comunitats de gitanos més coneguda del món. Moncho, el Pescailla, Sabor de Gràcia, los Manolos...tots ells han sortit d'aquí i se senten catalans. Us ho dic perquè només cal anar per carrer Tordera, just a l'alçada de la plaça del Raspall, i els veureu parlar català. Ells han mantingut les seves tradicions però s'han amotllat a la realitat que els envolta: Catalunya.
Les meves àvies, com moltes de les vostres, eren d'altres parts de l'estat: Castella i Aragó... i jo considero que si la meva familia va venir de fora va tenir molta sort de poder gaudir d'un país com aquest, ple d'oportunitats... Però jo sóc català.
La pluriculturalitat neix de la integració i no de la incrustació de cultures. No podem voler que la gent s'integri al nostre país si els venem el mateix món d'on provenen. És cert que també ha d'haver voluntat dels nouvinguts (recordem que hi ha gent que porta 30 anys a Catalunya i no s'ha preocupat d'apendre el català ni la seva cultura), però l'ajuntament no pot anar promocionant que les cultures es guettititzin.Avui en dia no hi ha pluralitat, ningú surt del seu món i tot plegat porta a la confrontació...(i a la creació de Ciutadans).
L'advocat del diable
A més, una última reflexió...no hi ha ni una sola tradició paquistanesa, marroquina o equatoriana...potser no parlem de pluriculturalitat sinó de realitat espanyola o espanyolitzada...això seria un altra tema.
No voldria acusar mai al senyor Hereu de fer-ho per evitar perdre, justament, els vots que pot perdre amb l'entrada de Ciutadans.... Això mai ho diria jo. Un alcalde no posa preu a la seva ciutat ...oi?.
No sé si per evitar atacs dels "integristes laïcs", però el consistori s'ha decidit per una foto de la feria de abril que es fa a la zona Fórum. El millor de tot, és que a peu de fotografia, diu que ho fa, per una paraula que sembla que s'ha posat de moda, però que ningú enten: la pluriculturalitat.
En un moment on el "biopigisme" està de moda, les rastes estan a l'ordre del dia, i el "sonido barcelona", omple els bars superfashions dels carrers del Raval, m'agradaria recordar que el pluralisme és un fet que SEMPRE ha marcat la cultura catalana.
Fotografia que surt al calendari
"La pluriculturalitat neix de la integració i no de incrustació de cultures."
Evidentment l'encarregat de fer el calendari, o que, per exemple, dóna les subvencions a la feria d'abril no ho sap això. (per cert, per fi aquest any les festes majors de Gràcia han rebut la mateixa subvenció que la feria!). No donaré la tabarra amb allò de "Catalunya és un bresol de cultures: fenicis, grecs, romans, jueus, àrabs...) perquè a banda de ser veritat, hi ha gent que podria pensar que sempre parlem del segle I a.C. Per aquesta raó, i disculpeu la referència, parlaré del meu barrri i de mi.
A Gràcia hi ha una de les comunitats de gitanos més coneguda del món. Moncho, el Pescailla, Sabor de Gràcia, los Manolos...tots ells han sortit d'aquí i se senten catalans. Us ho dic perquè només cal anar per carrer Tordera, just a l'alçada de la plaça del Raspall, i els veureu parlar català. Ells han mantingut les seves tradicions però s'han amotllat a la realitat que els envolta: Catalunya.
Les meves àvies, com moltes de les vostres, eren d'altres parts de l'estat: Castella i Aragó... i jo considero que si la meva familia va venir de fora va tenir molta sort de poder gaudir d'un país com aquest, ple d'oportunitats... Però jo sóc català.
La pluriculturalitat neix de la integració i no de la incrustació de cultures. No podem voler que la gent s'integri al nostre país si els venem el mateix món d'on provenen. És cert que també ha d'haver voluntat dels nouvinguts (recordem que hi ha gent que porta 30 anys a Catalunya i no s'ha preocupat d'apendre el català ni la seva cultura), però l'ajuntament no pot anar promocionant que les cultures es guettititzin.Avui en dia no hi ha pluralitat, ningú surt del seu món i tot plegat porta a la confrontació...(i a la creació de Ciutadans).
L'advocat del diable
A més, una última reflexió...no hi ha ni una sola tradició paquistanesa, marroquina o equatoriana...potser no parlem de pluriculturalitat sinó de realitat espanyola o espanyolitzada...això seria un altra tema.
No voldria acusar mai al senyor Hereu de fer-ho per evitar perdre, justament, els vots que pot perdre amb l'entrada de Ciutadans.... Això mai ho diria jo. Un alcalde no posa preu a la seva ciutat ...oi?.
Turquia a la Unió Europea
Avui ha començat una conferència internacional sobre l'entrada de Turquia a la Unió Europea organitzada per l'Institut d'estudis de la Mediterrània. Hi participen diversos personatges de la política internacional i nacional, com el president José Montilla, que ha obert unes jornades que s'allargaran fins demà. Allà, Montilla ha assegurat que Catalunya vol que el país euroasiàtic entri al mercat comú. Tothom està d'acord que aportarà beneficis econòmics, ja que obre un mercat de 98 milions de turcs, i obliga als agricultors a amotllar-se als preus europeus. A més, també reforça les relacions entre occident i el món islàmic. (Ho explica Elena Olivan, cap de política mediterrània de l'IMedClickeu_aqui.mp3)
Els optimistes també asseguren que aquesta entrada aportarà un plus en les relacions amb els Estats Units. Istambul sempre ha estat un soci fidel dels nordamericans.
Tot plegat està molt bé, però: França no vol que Turquia en formi part. Per què? Doncs perquè la comunitat d'armenis,és molt important a França. Recordem que Armènia és un poble castigat pels turcs i sobre el qual, el país que ara vol entrar a la UE, va practicar un dels genocidis més importants de la història de la humanitat, i que encar no ha acabat de reconèixer. A més, hi ha un nombre important de jueus a Europa que no crec que els hi faci gràcia, tenint en compte la proximitat de Turquia als països amb més conflictes pròxims a l'estat d'Israel i la afinitat religiosa de gran part del seus ciutadans, tot i que parlem d'un estat laïc .
L'advocat del diable
Deixeu-me que faci aquest paper ara.
A tot això, cal afegir el milions de turcs que viuen a Alemanya. Un fet que podria ser desestabilitzador de cara a unes hipotétiques eleccions presidencials europees, per exemple.
Imaginem un president de la UE, d'una cultura i unes maneres de fe, diferents a la de la resta dels europeus, només amb similituts amb un país: el turc. Un país que encara que potencialment important, no forma part d'aquells anomenats "motors" que han de dirigir la política i l'economia de la Unió... Turquia sí, Turquia no...potser més tard, no ho sé. Què en penseu?
Els optimistes també asseguren que aquesta entrada aportarà un plus en les relacions amb els Estats Units. Istambul sempre ha estat un soci fidel dels nordamericans.
Tot plegat està molt bé, però: França no vol que Turquia en formi part. Per què? Doncs perquè la comunitat d'armenis,és molt important a França. Recordem que Armènia és un poble castigat pels turcs i sobre el qual, el país que ara vol entrar a la UE, va practicar un dels genocidis més importants de la història de la humanitat, i que encar no ha acabat de reconèixer. A més, hi ha un nombre important de jueus a Europa que no crec que els hi faci gràcia, tenint en compte la proximitat de Turquia als països amb més conflictes pròxims a l'estat d'Israel i la afinitat religiosa de gran part del seus ciutadans, tot i que parlem d'un estat laïc .
L'advocat del diable
Deixeu-me que faci aquest paper ara.
A tot això, cal afegir el milions de turcs que viuen a Alemanya. Un fet que podria ser desestabilitzador de cara a unes hipotétiques eleccions presidencials europees, per exemple.
Imaginem un president de la UE, d'una cultura i unes maneres de fe, diferents a la de la resta dels europeus, només amb similituts amb un país: el turc. Un país que encara que potencialment important, no forma part d'aquells anomenats "motors" que han de dirigir la política i l'economia de la Unió... Turquia sí, Turquia no...potser més tard, no ho sé. Què en penseu?
Qué diu ara!
Aquest article ha aixecat ampolles...llegiu-lo. Aquest és el diari i l'autora.
La Vanguardia, 28/12/06
Dando la nota
Laura Crespo
Periodista
LA MALA SALUD DEL "ROCK CATALÀ"
Haciéndolo coincidir con el quinto aniversario de su disolución –y también con Navidad- Sopa de Cabra, el mítico grupo de rock català, ha presentado su nuevo álbum: Podré tornar enrere. Se trata de un compendio de sus éxitos cantados por varios artistas (Amaral, Pereza, Sidonie, Bunbury…) y otros dentro del eterno panorama catalán de siempre como Gossos o Lax'n'Busto. Vuelven por enésima vez a resucitar los temas que hicieron famosa a la banda de Girona, quizá con L'Empordà como tótem, tema capaz de lograr lo que muy pocos han conseguido dentro del universo en catalán: que nos sepamos la letra, o al menos, el estribillo.
Disfrazado de homenaje al guitarrista Ninyin Cardona, fallecido en 2002, este nuevo álbum de Sopa es un claro síntoma de mala salud de la música en catalán. Es triste volver a sacar otro trabajo en memoria del amigo muerto (éste es el segundo), con el añadido de que sea un refrito de canciones que tienen más de quince años a sus espaldas. Pero aún es más triste que acabe siendo el disco más destacado del año en catalán, seguro que superando en ventas a cualquier grupo o solista que cante en este idioma de 2006.
En realidad, hablar del 'rock català' y de su poca renovación desde su auge a principios de los noventa es ya un tema viejo. Que faltan ideas nuevas, grupos que aporten calidad o voces en las que fijarse parece obvio. O que se relacionen determinadas ideas políticas con determinados grupos o letras es algo que al final, es cansino y nada tiene que ver con hacer o no buena música. En fin, que personalmente hace tiempo que me aburre escuchar música en catalán, que me parece toda igual y que me resulta decepcionante que nadie logre componer algo que no suene a lo de siempre.
Es un tópico hasta comentar que el denominado 'rock català' (de hecho, de rock tiene poco) es repetitivo y basado en los mismos acordes de guitarra rasgados con un ritmo que ya nos es familiar de tan usado. Nadie arriesga, y en la radio siempre se escuchan a los mismos grupos tocando el mismo estilo. El público pide a gritos otra cosa, otro repertorio, y así lo demuestra el éxito que alcanzó el año pasado del trabajo más dance No és nou, versión de Nacho Chapado de un tema de Gossos e interpretado por Beth y los propios Gossos. Aplaudo la iniciativa de hacer un trabajo con menos guitarras y más electrónica aunque sea sólo por variar o por evolucionar un paso y dejar atrás la fórmula ultra explotada que lleva sonando desde que los que ya estamos en los treinta éramos adolescentes.
Salir de este agujero donde se atasca la música en catalán es complicado y la ley no ayuda precisamente. El artículo 26 de la ley de Política lingüística vigente obliga a toda emisora a programar nada menos que un 25% de su música en catalán, imagino que con la intención de animar a intérpretes a crear también en esta lengua. Sin embargo, el efecto es contraproducente. Que la cuarta parte de la música tenga que ser en catalán es un objetivo tan difícil de cumplir que acaba provocando que se repitan las mismas canciones una y otra vez, al mismo tiempo que el rasero de la calidad sea muy bajo, y al final sean los oyentes los que pagan las consecuencias de esta poca exigencia a la hora de emitir temas catalanes por la radio. Por citar un ejemplo del poco nivel, descubro el grupo La puerta de los sueños, que a pesar del nombre, canta en catalán canciones tan… inclasificables como Entre nosaltres o L'enèsima cançó d'amor. Son dos temas que también cantan en castellano sin ninguna repercusión, pero que traducidas se aseguran un puesto más que destacable en la radio catalana.
Últimamente parece estar también de moda entre los grupos catalanes versionar grandes temas del inglés al catalán, como el reciente Gaudeix del Silenci (Enjoy the silence, de Depeche Mode) de los WHISKYN'S o Sent amb mi (Take on me, de A-ha) de los Lexu's. De nuevo, un pobre recurso, síntoma de falta de creatividad y de ser escasamente originales o, pensando peor, tener ganas de ganar una subvención de manera fácil y rápida. Aunque en esto último espero equivocarme.
Para compartir mi punto de vista, pregunté vía e-mail a los Mendetz, reciente formación barcelonesa que fue mejor maqueta de Catalunya en 2005 según la revista Mondosonoro y grupo revelación que ha despegado durante 2006 hasta llegar a dar el salto a Reino Unido, por qué dejan de lado el catalán y componen en inglés. Me contestan que están acostumbrados a la combinación inglés-música, que les gusta que sus letras "no se entiendan a la primera", aunque reconocen que en catalán sin duda hubieran tenido más facilidades. Como yo, se lamentan de lo poco que aportan la mayoría de grupos catalanes, e incluso piensan que algunos les parecen "oportunistas". A pesar de todo, los Mendetz quieren remarcar que hay excepciones, y mencionan como ejemplo a los Antònia Font, un "grupazo que incluso han salido del círculo, demostrando que lo más importante, después de todo, es la calidad musical." Porque al final de eso se trata, sea en el idioma que sea.
Només dues notes: aquesta senyora no sap que el Rock català va morir als anys 90. Jo diria que "Bon dia" d'Els Pets trenca amb això que podriem dir moviment musical...per això, també puc dir que la movida madrilenya té mala salut, o el moviment grunge també...fins i tot el barroc no el veig amb gaire futur...diuen que el renaixement està a les últimes.
D'altra banda, dir que TOTA la música en català sona igual...Serrat, Els Pets, Miquel Gil, Miguel Poveda, Gertrudis, Mesclat o Víctor d'OT... tot igual. Aquesta dona en sap molt! jo diria que Enric Granados sona com el Quico el Célio!
La Vanguardia, 28/12/06
Dando la nota
Laura Crespo
Periodista
LA MALA SALUD DEL "ROCK CATALÀ"
Haciéndolo coincidir con el quinto aniversario de su disolución –y también con Navidad- Sopa de Cabra, el mítico grupo de rock català, ha presentado su nuevo álbum: Podré tornar enrere. Se trata de un compendio de sus éxitos cantados por varios artistas (Amaral, Pereza, Sidonie, Bunbury…) y otros dentro del eterno panorama catalán de siempre como Gossos o Lax'n'Busto. Vuelven por enésima vez a resucitar los temas que hicieron famosa a la banda de Girona, quizá con L'Empordà como tótem, tema capaz de lograr lo que muy pocos han conseguido dentro del universo en catalán: que nos sepamos la letra, o al menos, el estribillo.
Disfrazado de homenaje al guitarrista Ninyin Cardona, fallecido en 2002, este nuevo álbum de Sopa es un claro síntoma de mala salud de la música en catalán. Es triste volver a sacar otro trabajo en memoria del amigo muerto (éste es el segundo), con el añadido de que sea un refrito de canciones que tienen más de quince años a sus espaldas. Pero aún es más triste que acabe siendo el disco más destacado del año en catalán, seguro que superando en ventas a cualquier grupo o solista que cante en este idioma de 2006.
En realidad, hablar del 'rock català' y de su poca renovación desde su auge a principios de los noventa es ya un tema viejo. Que faltan ideas nuevas, grupos que aporten calidad o voces en las que fijarse parece obvio. O que se relacionen determinadas ideas políticas con determinados grupos o letras es algo que al final, es cansino y nada tiene que ver con hacer o no buena música. En fin, que personalmente hace tiempo que me aburre escuchar música en catalán, que me parece toda igual y que me resulta decepcionante que nadie logre componer algo que no suene a lo de siempre.
Es un tópico hasta comentar que el denominado 'rock català' (de hecho, de rock tiene poco) es repetitivo y basado en los mismos acordes de guitarra rasgados con un ritmo que ya nos es familiar de tan usado. Nadie arriesga, y en la radio siempre se escuchan a los mismos grupos tocando el mismo estilo. El público pide a gritos otra cosa, otro repertorio, y así lo demuestra el éxito que alcanzó el año pasado del trabajo más dance No és nou, versión de Nacho Chapado de un tema de Gossos e interpretado por Beth y los propios Gossos. Aplaudo la iniciativa de hacer un trabajo con menos guitarras y más electrónica aunque sea sólo por variar o por evolucionar un paso y dejar atrás la fórmula ultra explotada que lleva sonando desde que los que ya estamos en los treinta éramos adolescentes.
Salir de este agujero donde se atasca la música en catalán es complicado y la ley no ayuda precisamente. El artículo 26 de la ley de Política lingüística vigente obliga a toda emisora a programar nada menos que un 25% de su música en catalán, imagino que con la intención de animar a intérpretes a crear también en esta lengua. Sin embargo, el efecto es contraproducente. Que la cuarta parte de la música tenga que ser en catalán es un objetivo tan difícil de cumplir que acaba provocando que se repitan las mismas canciones una y otra vez, al mismo tiempo que el rasero de la calidad sea muy bajo, y al final sean los oyentes los que pagan las consecuencias de esta poca exigencia a la hora de emitir temas catalanes por la radio. Por citar un ejemplo del poco nivel, descubro el grupo La puerta de los sueños, que a pesar del nombre, canta en catalán canciones tan… inclasificables como Entre nosaltres o L'enèsima cançó d'amor. Son dos temas que también cantan en castellano sin ninguna repercusión, pero que traducidas se aseguran un puesto más que destacable en la radio catalana.
Últimamente parece estar también de moda entre los grupos catalanes versionar grandes temas del inglés al catalán, como el reciente Gaudeix del Silenci (Enjoy the silence, de Depeche Mode) de los WHISKYN'S o Sent amb mi (Take on me, de A-ha) de los Lexu's. De nuevo, un pobre recurso, síntoma de falta de creatividad y de ser escasamente originales o, pensando peor, tener ganas de ganar una subvención de manera fácil y rápida. Aunque en esto último espero equivocarme.
Para compartir mi punto de vista, pregunté vía e-mail a los Mendetz, reciente formación barcelonesa que fue mejor maqueta de Catalunya en 2005 según la revista Mondosonoro y grupo revelación que ha despegado durante 2006 hasta llegar a dar el salto a Reino Unido, por qué dejan de lado el catalán y componen en inglés. Me contestan que están acostumbrados a la combinación inglés-música, que les gusta que sus letras "no se entiendan a la primera", aunque reconocen que en catalán sin duda hubieran tenido más facilidades. Como yo, se lamentan de lo poco que aportan la mayoría de grupos catalanes, e incluso piensan que algunos les parecen "oportunistas". A pesar de todo, los Mendetz quieren remarcar que hay excepciones, y mencionan como ejemplo a los Antònia Font, un "grupazo que incluso han salido del círculo, demostrando que lo más importante, después de todo, es la calidad musical." Porque al final de eso se trata, sea en el idioma que sea.
Només dues notes: aquesta senyora no sap que el Rock català va morir als anys 90. Jo diria que "Bon dia" d'Els Pets trenca amb això que podriem dir moviment musical...per això, també puc dir que la movida madrilenya té mala salut, o el moviment grunge també...fins i tot el barroc no el veig amb gaire futur...diuen que el renaixement està a les últimes.
D'altra banda, dir que TOTA la música en català sona igual...Serrat, Els Pets, Miquel Gil, Miguel Poveda, Gertrudis, Mesclat o Víctor d'OT... tot igual. Aquesta dona en sap molt! jo diria que Enric Granados sona com el Quico el Célio!
Moment d'humor
Aquest és l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, recordant una cançó infantil...amb un referent polític.
Clickeu a sobre
ZZZZ_PUJOL.mp3
Clickeu a sobre
ZZZZ_PUJOL.mp3
CDC - UDC, ja fa temps que es veu a venir
La noticia que podeu llegir a sota, publicada per l'e-noticies el dia 5 de gener, no és res nou. Fonts convergents fa molt temps que apunten que el distanciament d'Unió és un fet. Mentre Unió està obsesionada en fer un gir polític a Madrid i arribar al govern, Convergència no ho nega però que, ara, no és el millor moment. Segons apunten artur Mas no està disposat a entrar en un executiu de la Moncloa que l'ha "traït" a les eleccions catalanes, no respectant allò que van decidir a les negociacions de l'estatut: qui guanyés a Catalunya, governaria. A més, el paper de Duran i Lleida ara mateix està en entredit i Mas vol evitar qualsevol rumor de debilitat...llegiu i opineu.
Unió intensifica la seva campanya per a diferenciar-se de CDC
El passat mes de desembre, el president del Comitè de Govern d'Unió, Josep A. Duran i Lleida, va encetar aquesta campanya que té com a objectiu escoltar la ciutadania de Catalunya, a través de trobades reduïdes dels màxims dirigents d'Unió amb els representants de la societat civil, d'entitats socials, de sindicats, de les diferents confessions religioses, del món cultural, l'intel·lectual, el veïnal,... Aquesta campanya s'intensificarà aquest mes de gener per poder arribar en els pròxims mesos acadascuna de les comarques catalanes i barris de Barcelona i de les grans ciutats. Aquesta campanya, emmarcada dins dels actes de celebració del 75è aniversari d'Unió, no pretén explicar el programa del partit sinó escoltar la ciutadania, ja que per a UDC escoltar la gent és la base de la política.
Unió, amb 'Escoltar Catalunya', vol conèixer de primera mà què en pensen i com perceben els ciutadans del nostre país la política, els polítics, i la mateixa Unió Democràtica de Catalunya. Preocupats també per la creixent apatia de la ciutadania vers la política, manifestat especialment en els darrers cicles electorals amb el gran nombre de vots en blanc i abstenció. És per això que convidem a tothom que vulgui a dir el que pensa. De la mateixa manera també està previst que pugui seguir-se i participar a través de la web d'Unió Democràtica de Catalunya.
'Escoltar Catalunya' va començar el passat mes de novembre al barri barceloní de Nou Barris, amb la presència del màxim dirigent de la formació i a la qual van assistir-hi, aproximadament, unes 20 persones: representants sindicals, representants de parròquies, d'ONG's, del món associatiu, etc.. una petita mostra de societat civil del barri. La campanya preveu arribar a tot el país a través amb la participació dels membres de la permanent del Comitè de Govern d'Unió
Duran i Lleida iniciarà el curs polític amb un seguit d'actes d''Escoltar Catalunya' que començarà el pròxim dilluns dia 8 al barri barceloní de
Gràcia; el dia 10 a Granollers; el dia 11 a Terrassa; i els dies 16 i 29 a
l'Alt Urgell i l'Alt Empordà. De la mateixa manera que, paral·lelament, els membres de la permanent d'Unió Democràtica, el secretari general d'Unió, Josep M. Pelegrí, Josep Sánchez Llibre, Ramon Espadaler, Marta Llorens, Núria de Gispert, Jordi Casas, Antoni Castellà i Joana Ortega tenen previst recórrer les comarques de Tarragona, Lleida, Girona, Terres de l'Ebre, la Catalunya central i diferents barris de Barcelona.
Amb aquests actes Unió Democràtica de Catalunya vol posar de manifest la
necessitat, cada cop major, d'estar en contacte amb la ciutadania i escurçar
el distanciament que existeix entre aquesta i la política.
Unió intensifica la seva campanya per a diferenciar-se de CDC
El passat mes de desembre, el president del Comitè de Govern d'Unió, Josep A. Duran i Lleida, va encetar aquesta campanya que té com a objectiu escoltar la ciutadania de Catalunya, a través de trobades reduïdes dels màxims dirigents d'Unió amb els representants de la societat civil, d'entitats socials, de sindicats, de les diferents confessions religioses, del món cultural, l'intel·lectual, el veïnal,... Aquesta campanya s'intensificarà aquest mes de gener per poder arribar en els pròxims mesos acadascuna de les comarques catalanes i barris de Barcelona i de les grans ciutats. Aquesta campanya, emmarcada dins dels actes de celebració del 75è aniversari d'Unió, no pretén explicar el programa del partit sinó escoltar la ciutadania, ja que per a UDC escoltar la gent és la base de la política.
Unió, amb 'Escoltar Catalunya', vol conèixer de primera mà què en pensen i com perceben els ciutadans del nostre país la política, els polítics, i la mateixa Unió Democràtica de Catalunya. Preocupats també per la creixent apatia de la ciutadania vers la política, manifestat especialment en els darrers cicles electorals amb el gran nombre de vots en blanc i abstenció. És per això que convidem a tothom que vulgui a dir el que pensa. De la mateixa manera també està previst que pugui seguir-se i participar a través de la web d'Unió Democràtica de Catalunya.
'Escoltar Catalunya' va començar el passat mes de novembre al barri barceloní de Nou Barris, amb la presència del màxim dirigent de la formació i a la qual van assistir-hi, aproximadament, unes 20 persones: representants sindicals, representants de parròquies, d'ONG's, del món associatiu, etc.. una petita mostra de societat civil del barri. La campanya preveu arribar a tot el país a través amb la participació dels membres de la permanent del Comitè de Govern d'Unió
Duran i Lleida iniciarà el curs polític amb un seguit d'actes d''Escoltar Catalunya' que començarà el pròxim dilluns dia 8 al barri barceloní de
Gràcia; el dia 10 a Granollers; el dia 11 a Terrassa; i els dies 16 i 29 a
l'Alt Urgell i l'Alt Empordà. De la mateixa manera que, paral·lelament, els membres de la permanent d'Unió Democràtica, el secretari general d'Unió, Josep M. Pelegrí, Josep Sánchez Llibre, Ramon Espadaler, Marta Llorens, Núria de Gispert, Jordi Casas, Antoni Castellà i Joana Ortega tenen previst recórrer les comarques de Tarragona, Lleida, Girona, Terres de l'Ebre, la Catalunya central i diferents barris de Barcelona.
Amb aquests actes Unió Democràtica de Catalunya vol posar de manifest la
necessitat, cada cop major, d'estar en contacte amb la ciutadania i escurçar
el distanciament que existeix entre aquesta i la política.
El govern va trucar als mitjans per explicar que les negociacions s'havien trencat
Ara ja sabem la veritat, o com a mínim, part d'ella. El mateix dissabte, quan Zapatero sortia al faristol de la Moncloa i deia que les negociacions estaven suspeses, el gabinet del president trucava als mitjans per dir que s'havien trencat. Ara entenc les reaccions de la SER i d'altres mitjans. Malauradament no canviem. Seguim utilitzant a la premsa pel qyuè convé. És evident que no té ni punt de comparació amb la manipulació d'hores després de l'11M, però la premsa ha de donar la seva visió, o com a mínim dir d'on surt la informació. no podem tirar la pedra i amagar la mà senyor Zapatero...i això també va pels directors de mitjans!
Un moment de crítica als mitjans
Entre les visions que em produeixen les dècimes de febre d'una grip que m'ha aixafat el cap d'any (què hi farem), vull fer un parell de comentaris sobre la situació després d'aquest malaguanyat acte de crueltat, com és un atemptat.
Tots els mitjans espanyols no han dubtat ni una centèsima de segon per arrencar un “La treva d'ETA trencada” ben gros. I no parlo només de el diari EL MUNDO, l'ABC o la COPE. En el següent butlletí horari després de la compareixença de José Luis Rodríguez Zapatero, dissabte a a la tarda, les noticies de la CADRNA SER començaven amb un, “el gobierno da por roto el proceso de paz”.
És una visió, una manera de plantejar-ho...però és legítima, reflexionem. Zapatero va dir que el procés estava “suspés”, no trencat. Otegui va dir que la situació no havia canviat i el secretari d'organització del PSOE, José Blanco, va dir que “no hi ha diàleg amb violència, i si no hi ha diàleg no hi ha procés”.
Aquí les paraules SÍ importen. El govern no parla de trencament. Seria bo deixar-ho clar i no fer el joc a aquells que volen aprofitar-se, d'una banda i de l'altra, de les víctimes. El procés està SUSPÉS NO PAS TRENCAT i això ha de quedar molt clar. És cer, és un cop dur, però aquest tipus de situacions històriques estan plenes de alts i baixos.
Els mitjans han d'evitar fer alarma social.
Ara parlo com a periodista. Tots hem tingut a vegades la temptació, però hem d'evitar l'alarmisme que no dur enlloc més que al conflicte. La responsabilitat dels mitjans en tot moment és molt important. No dic que siguem definitius, però si un element important on la ciutadania veu reflectit allò que passa. Si nosaltres ens deixem anar sense raonament, com volem que la gent no ho faci? Senyors, mesura i raonament. Recordeu la màxima: ningú té la veritat i no volguem agafar banderes utòpiques de nacionalismes, veritats o de portaveus d'una ciutadania prou madura per saber el que passa. Per això demano per aquest 2007 sigui l'any definitiu de la pau i que els mitjans ho puguin explicar sense interferències!
Bon any!
Tots els mitjans espanyols no han dubtat ni una centèsima de segon per arrencar un “La treva d'ETA trencada” ben gros. I no parlo només de el diari EL MUNDO, l'ABC o la COPE. En el següent butlletí horari després de la compareixença de José Luis Rodríguez Zapatero, dissabte a a la tarda, les noticies de la CADRNA SER començaven amb un, “el gobierno da por roto el proceso de paz”.
És una visió, una manera de plantejar-ho...però és legítima, reflexionem. Zapatero va dir que el procés estava “suspés”, no trencat. Otegui va dir que la situació no havia canviat i el secretari d'organització del PSOE, José Blanco, va dir que “no hi ha diàleg amb violència, i si no hi ha diàleg no hi ha procés”.
Aquí les paraules SÍ importen. El govern no parla de trencament. Seria bo deixar-ho clar i no fer el joc a aquells que volen aprofitar-se, d'una banda i de l'altra, de les víctimes. El procés està SUSPÉS NO PAS TRENCAT i això ha de quedar molt clar. És cer, és un cop dur, però aquest tipus de situacions històriques estan plenes de alts i baixos.
Els mitjans han d'evitar fer alarma social.
Ara parlo com a periodista. Tots hem tingut a vegades la temptació, però hem d'evitar l'alarmisme que no dur enlloc més que al conflicte. La responsabilitat dels mitjans en tot moment és molt important. No dic que siguem definitius, però si un element important on la ciutadania veu reflectit allò que passa. Si nosaltres ens deixem anar sense raonament, com volem que la gent no ho faci? Senyors, mesura i raonament. Recordeu la màxima: ningú té la veritat i no volguem agafar banderes utòpiques de nacionalismes, veritats o de portaveus d'una ciutadania prou madura per saber el que passa. Per això demano per aquest 2007 sigui l'any definitiu de la pau i que els mitjans ho puguin explicar sense interferències!
Bon any!