“Quieto todo el mundo” (26 anys del cop d'estat)
Amb aquesta frase, el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, començaria el cop d’estat conegut com el 23F. Un fet que fa 26 anys marcaria l’inici del final de la transició espanyola.
“Només veuren’s arribar el president Pujol es va posar a riure i ens va dir que ens tornéssim cap a casa i que estiguéssim tranquils”. Aquesta va ser la reacció del molt honorable president de la Generalitat quan la direcció en ple de Comissions Obreres a Catalunya es va presentar al seu despatx aquell fatídic 23 de febrer de 1981. Així és com ho recorda l’Alfons Làzaro, Director de Comunicació del sindicat en aquella època.
Làzaro ens explica que no van trigar en convocar una vaga de 48 hores i en posar-se a disposició de les institucions per “tot allò que fes falta”. No creien que anés a passar el mateix que feia 40 anys enrere però la veritat és que no les tenien totes. “ Vam trucar els companys de València i des del telèfon se sentien els tancs de Milan del Bosch que creuaven el carrer, la veritat es que feia respecte”.
Amagats
Però no tots van voler actuar. Alguns van preferir mantenir-se a l’espectativa. Bernat Joan, Eurodiputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, era un d'ells. En aquells temps militava en un altre partit independentista, i segons els mitjans d'aleshores, molt pròxim a Terra Lliure. “Els meus companys i jo vam creure més convenient que no era moment per a trobar-nos. Semblava que es pogués tornar a repetir una situació poc desitjable”.
Joan, aleshores estudiava filologia a Barcelona. “Estàvem en una classe donada per un professor alemany, molt estricte. I malgrat el rebombori no ens va deixar marxar. Quan vam sortir de classe no hi havia ningú, i fins que no vam arribar a casa no ens vam adonar de tot el que estava passant”.
Els temps canvien
Això ara no pot passar. Almenys és el que pensa l’ex-dirigent de comissions obreres “ ara són altres temps i es impossible que això succeeixi. Pot ser que un militar pugui parlar més o menys, però no és probable que els fets arribin més enllà que unes simples declaracions”, tot això en relació a les darreres declaracions del Tinent General Mena en referència a l’estatut. Sobre les mateixes paraules en Bernat Joan creu també que és impossible que un fet com aquest es pugui donar avui en dia, “i que només són veus cavernícoles i antigues” . Malgrat això només li preocupa un fet. “La posició del rei no va ser molt clara aleshores, i fins ara ningú no ha aclarit què va passar durant aquelles llargues hores de suspens”.
Tot i aquestes dubtes els dos homes, present i passat, estan d’acord. La societat espanyola ja es prou madura com perquè no es tornin a repetir actes com aquests. Esperem que així sigui.
“Només veuren’s arribar el president Pujol es va posar a riure i ens va dir que ens tornéssim cap a casa i que estiguéssim tranquils”. Aquesta va ser la reacció del molt honorable president de la Generalitat quan la direcció en ple de Comissions Obreres a Catalunya es va presentar al seu despatx aquell fatídic 23 de febrer de 1981. Així és com ho recorda l’Alfons Làzaro, Director de Comunicació del sindicat en aquella època.
Làzaro ens explica que no van trigar en convocar una vaga de 48 hores i en posar-se a disposició de les institucions per “tot allò que fes falta”. No creien que anés a passar el mateix que feia 40 anys enrere però la veritat és que no les tenien totes. “ Vam trucar els companys de València i des del telèfon se sentien els tancs de Milan del Bosch que creuaven el carrer, la veritat es que feia respecte”.
Amagats
Però no tots van voler actuar. Alguns van preferir mantenir-se a l’espectativa. Bernat Joan, Eurodiputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, era un d'ells. En aquells temps militava en un altre partit independentista, i segons els mitjans d'aleshores, molt pròxim a Terra Lliure. “Els meus companys i jo vam creure més convenient que no era moment per a trobar-nos. Semblava que es pogués tornar a repetir una situació poc desitjable”.
Joan, aleshores estudiava filologia a Barcelona. “Estàvem en una classe donada per un professor alemany, molt estricte. I malgrat el rebombori no ens va deixar marxar. Quan vam sortir de classe no hi havia ningú, i fins que no vam arribar a casa no ens vam adonar de tot el que estava passant”.
Els temps canvien
Això ara no pot passar. Almenys és el que pensa l’ex-dirigent de comissions obreres “ ara són altres temps i es impossible que això succeeixi. Pot ser que un militar pugui parlar més o menys, però no és probable que els fets arribin més enllà que unes simples declaracions”, tot això en relació a les darreres declaracions del Tinent General Mena en referència a l’estatut. Sobre les mateixes paraules en Bernat Joan creu també que és impossible que un fet com aquest es pugui donar avui en dia, “i que només són veus cavernícoles i antigues” . Malgrat això només li preocupa un fet. “La posició del rei no va ser molt clara aleshores, i fins ara ningú no ha aclarit què va passar durant aquelles llargues hores de suspens”.
Tot i aquestes dubtes els dos homes, present i passat, estan d’acord. La societat espanyola ja es prou madura com perquè no es tornin a repetir actes com aquests. Esperem que així sigui.
Oliver al Barça
Recordeu "Campeones"?. Doncs, el gran jugador Oliver Aton, fitxa pel Barça...i encara alguna altra sorpresa! Com és diu el camp? Fins i tot l'equip canvia de nom, però no dubteu es tracta del club blau i grana...Mireu el primer capítol de la seva estada a Catalunya.
Bill Shankly, l'escocés que va canviar el Liverpool
“Però què fa? Això representa la vida d’algú!". Aquesta frase, després que un policia trepitgés una bufanda d'un aficionat del Liverpool, defineix l'home que va canviar la història de l'altre equip que també és "més que un club."
Bill Shankly (1913-1981) va néixer a Escòcia, a la població minera de Ayrshire. i va entrenar a l'equip de la ciutat dels Beatles des del 1959 fins el 1974. Envoltat d'un ambient familiar i modest – tan és així que assegurava que fins els 15 anys no havia vist una dutxa- i de caràcter socialista, marcaria la seva filosofia del futbol, basada en el treball en equip i ser fidel a la institució.Quasi tota la seva carrera de futbolista, la va jugar al Preston North End, on va arribar a guanyar una F.A Cup i va ser internacional 7 cops amb la selecció nacional escocesa, de la qual en va ser el capità.
Però els éxits de Shankly arribarien al Liverpool. Va començar a dirigir el club l'any 1959. Aleshores estaven a la segona divisió i eren un club modest encara que havien guanyat cinc campionats de lliga. El club va arribar a la primera divisió l'any 1962 després de guanyar el campionat de segona.. Dos anys després, el Liverpool celebrava el seu sisé campionat de lliga. L'1 de maig de 1965, quedarà sempre com la una data més important de la història de l'equip. Ian St John marcava de cop de cap un gol al Leeds United, en el minut 111, que li donava la primera FA Cup de la història contra Leeds United, un dels títols més esperats pels reds. L'any 1973, l'últim de Shankly, va ser la confirmació a Europa. Després de guanyar la lliga, derrotaven al Borussia M’Gladbach 3 a 2 i aixecaven la seva primera Copa de la UEFA!. Aquest era el darrer títol d'un entrenador que obriria la porta a l'arribada la campanya següent del seu assistent, Bob Paisley, que portaria als d'Anfield al capdamunt de la història del futbol europeu, amb 3 Copes d'Europa.
Shankly amb la bufanda de l'aficionat.
L'autor del "This is Anfield"
Si una cosa caracteritza a l'estadi del Liverpool, Anfield Road, és l'entrada al camp pels vestidors. No és perquè sigui especialment gran ni maca, és simplemet pel lema que hi ha justa abans de passar a l'herba. Un gran escut del Liverpool on es pot llegir "This is Anfield". Segons Shankly, aquest lema serviria per a deixar clar on es trobaven els jugadors, tan els locals com els foranis...i, i tant que li va donar resultats!
Palmarés
Com a jugador ( tots al Preston North End )
1933-34 – Segons a la 2ª divisió
1936-37 – finalista de la F.A. Cup
1937-38 – guanyador de la F.A. Cup
7 vegades internacional amb Escòcia
Com a entrenador del Liverpool
1961-62 – Campió de la 2ª Divisió
1963-64 – Campió de lliga
1964-65 – Campió de la F.A. Cup
1965-66 – Campió de lliga, Finalista de la Recopa.
1968-69 – Segon a la lliga
1970-71 – Finalista de la F.A.
1972-73 – Campió de la lliga , Campió de la UEFA
1973-74 – Campió de la F.A., i segon a la Lliga
Frases mítiques de Bill Shankly
Si alguna cosa va definir la trajectòria d'aquest fantàstic entrenador, a banda dels títols, és la facilitat irònica del personatge. Una facultat definida amb les grans frases que va deixar per la posteritat. Aquí, una mostra.
“Però què fa? Això representa la vida d’algú! (Shankly esbroncant a un policia anglés que apartava amb el peu una bufanda d’un aficionat que l’havia llençat al camp, tot celebrant una victòria del Liverpool. Tot seguit l’entrenador d’Anfield la va recollir i se la va lligar al coll”
"Quan no tinc res a fer miro a baix de la classificació per veure com li va a l’Everton”
"El futbol no és només una questió de vida o mort. És alguna cosa més important que tot això".
"El problema amb els arbrites és que coneixen les regles, però no el joc".
"Aquesta ciutat té dos grans equips: el Liverpool, i els suplents del Liverpool”
"Quina alineació treuré? No desvetllaré un secret com aquest al Milan. Si per mi fós, procuraria que no sapigués ni l’hora del partit." (Semifinals de la copa d’Europa)
"Si l’Everton jugués al jardí de casa meva, tancaria les finestres".
"Si estàs davant la porteria i no estàs segur d’allò qué has de fer amb la pilota, introdueix-la i després discutirem les opcions".
“També vam passar mals moments, un any vam quedar segons”
“Treu-te el vendatge!. Aquest genoll no és teu!. És un genoll del Liverpool!” – Bill Shankly a Tom Smith que li intentava explicar que estava lesionat.
“Cap malaltia m’hauria mantingut lluny d’aquest partit. Si m’hagués mort, hagués fet treure la caixa, posar-la a la graderia i fer un forat a la tapa.” (semifinals de la Cup contra l’Everton)
“La pilota no es cansa mai”
“Juga com si mai poguessis fer un error, però no et sorprenguis quan el facis.”
“Com que Anfield no és un domicili?...Però si és on visc!” (Shankly a un recepcionista d’un hotel al demanar-li les dades)
Bill Shankly (1913-1981) va néixer a Escòcia, a la població minera de Ayrshire. i va entrenar a l'equip de la ciutat dels Beatles des del 1959 fins el 1974. Envoltat d'un ambient familiar i modest – tan és així que assegurava que fins els 15 anys no havia vist una dutxa- i de caràcter socialista, marcaria la seva filosofia del futbol, basada en el treball en equip i ser fidel a la institució.Quasi tota la seva carrera de futbolista, la va jugar al Preston North End, on va arribar a guanyar una F.A Cup i va ser internacional 7 cops amb la selecció nacional escocesa, de la qual en va ser el capità.
Però els éxits de Shankly arribarien al Liverpool. Va començar a dirigir el club l'any 1959. Aleshores estaven a la segona divisió i eren un club modest encara que havien guanyat cinc campionats de lliga. El club va arribar a la primera divisió l'any 1962 després de guanyar el campionat de segona.. Dos anys després, el Liverpool celebrava el seu sisé campionat de lliga. L'1 de maig de 1965, quedarà sempre com la una data més important de la història de l'equip. Ian St John marcava de cop de cap un gol al Leeds United, en el minut 111, que li donava la primera FA Cup de la història contra Leeds United, un dels títols més esperats pels reds. L'any 1973, l'últim de Shankly, va ser la confirmació a Europa. Després de guanyar la lliga, derrotaven al Borussia M’Gladbach 3 a 2 i aixecaven la seva primera Copa de la UEFA!. Aquest era el darrer títol d'un entrenador que obriria la porta a l'arribada la campanya següent del seu assistent, Bob Paisley, que portaria als d'Anfield al capdamunt de la història del futbol europeu, amb 3 Copes d'Europa.
Shankly amb la bufanda de l'aficionat.
L'autor del "This is Anfield"
Si una cosa caracteritza a l'estadi del Liverpool, Anfield Road, és l'entrada al camp pels vestidors. No és perquè sigui especialment gran ni maca, és simplemet pel lema que hi ha justa abans de passar a l'herba. Un gran escut del Liverpool on es pot llegir "This is Anfield". Segons Shankly, aquest lema serviria per a deixar clar on es trobaven els jugadors, tan els locals com els foranis...i, i tant que li va donar resultats!
Palmarés
Com a jugador ( tots al Preston North End )
1933-34 – Segons a la 2ª divisió
1936-37 – finalista de la F.A. Cup
1937-38 – guanyador de la F.A. Cup
7 vegades internacional amb Escòcia
Com a entrenador del Liverpool
1961-62 – Campió de la 2ª Divisió
1963-64 – Campió de lliga
1964-65 – Campió de la F.A. Cup
1965-66 – Campió de lliga, Finalista de la Recopa.
1968-69 – Segon a la lliga
1970-71 – Finalista de la F.A.
1972-73 – Campió de la lliga , Campió de la UEFA
1973-74 – Campió de la F.A., i segon a la Lliga
Frases mítiques de Bill Shankly
Si alguna cosa va definir la trajectòria d'aquest fantàstic entrenador, a banda dels títols, és la facilitat irònica del personatge. Una facultat definida amb les grans frases que va deixar per la posteritat. Aquí, una mostra.
“Però què fa? Això representa la vida d’algú! (Shankly esbroncant a un policia anglés que apartava amb el peu una bufanda d’un aficionat que l’havia llençat al camp, tot celebrant una victòria del Liverpool. Tot seguit l’entrenador d’Anfield la va recollir i se la va lligar al coll”
"Quan no tinc res a fer miro a baix de la classificació per veure com li va a l’Everton”
"El futbol no és només una questió de vida o mort. És alguna cosa més important que tot això".
"El problema amb els arbrites és que coneixen les regles, però no el joc".
"Aquesta ciutat té dos grans equips: el Liverpool, i els suplents del Liverpool”
"Quina alineació treuré? No desvetllaré un secret com aquest al Milan. Si per mi fós, procuraria que no sapigués ni l’hora del partit." (Semifinals de la copa d’Europa)
"Si l’Everton jugués al jardí de casa meva, tancaria les finestres".
"Si estàs davant la porteria i no estàs segur d’allò qué has de fer amb la pilota, introdueix-la i després discutirem les opcions".
“També vam passar mals moments, un any vam quedar segons”
“Treu-te el vendatge!. Aquest genoll no és teu!. És un genoll del Liverpool!” – Bill Shankly a Tom Smith que li intentava explicar que estava lesionat.
“Cap malaltia m’hauria mantingut lluny d’aquest partit. Si m’hagués mort, hagués fet treure la caixa, posar-la a la graderia i fer un forat a la tapa.” (semifinals de la Cup contra l’Everton)
“La pilota no es cansa mai”
“Juga com si mai poguessis fer un error, però no et sorprenguis quan el facis.”
“Com que Anfield no és un domicili?...Però si és on visc!” (Shankly a un recepcionista d’un hotel al demanar-li les dades)
I ara què?... una reflexió tot mirant "Morancos i cia"
I després de tan de temps sembla que el constitucional pot escurçar l'Estatut Català. Això és el que se'n deriva de la recusació del magistrat del TC, Pérez Tremps, de la valoració del text estatutari.
Això em porta a fer un reflexió: jo no em considero especialment independentista, però si catalanista. Sempre he pensat que si mantenir Catalunya a l'Estat espanyol ajudava a la calma social, endavant. Vista la situació, vist que després d'un procés, d'haver "passado por el cepillo" a l'Estatut, com va dir Alfonso Guerra, i d'haver estat legitimat per un referéndum votat pel poble català ...i ara què?
Quin espai deixa Espanya a Catalunya? Quina postura hem de mantenir davant dels representants d'un estat que no volen acceptar l'opinió d'un poble, o - barrejant temes -, que no accepten l'opinió dels seus ciutadans quan venen d'una part de l'estat - cas Oleguer Presas- i quan venen d'altres els hi fa molta gràcia?. L'altre dia veient la TV, i per aquelles coses de la vida, caient davant d'un fragment del programa dels Morancos a TV1, vaig veure una cosa que em va cridar l'atenció. Una senyora que es deia Montserrat, i amb un marcat accent català, anava de part. El marit, evidentment es deia Jordi. Després de 7 hores sense que el nen sortís, al metge li va venir el cap una brillant idea: agafar un bitllet de 500 euros i aproximar-lo a la vagina de la dona, cosa que fa que el nen surti disparat. Després, un comentari com, "cómo no me di cuenta antes que eran catalanes".
El pitjor no és el comentari, sinó que amb diners públics insultaven a un país sencer. Però no queda aquí. No cal parlar de les últimes declaracions de Salva Ballesta, jugador del Llevant, tractant de caca de gos a oleguer Presas, o els locutors d'Onda Cero indignant-se en directe perquè Joan Laporta parlava en català tot celebrant la copa del rei. Els periodistes asseguraven "que no ven tan mal" que parli així a casa seva, però que es una tonteria que parli català fora del seu domicili.
Davant la incomprensió, què hem de fer?...no vull exagerar, però moltes vegades puc arribar a entendre el que va passar el poble jueu durant l'Alemanya Nazi. Moltes vegades sento vexada la meva cultura i el meu poble de manera gratuïta - si és que hi ha alguna altra manera-, i ningú fa res. Els que volen l'Espanya plural a la teoria, callen i deixen fer. Margall - en Joan- va fer una Oda a Espanya, acabant amb un "adèu Espanya", després de veure que no l'escoltàven. I és que com deia el mític periodista de la Vanguardia als anys 30, Agustí Calvet, Gaziel, "Esto va a acabar mal" si algú no fa alguna cosa per mantenir la pau i l'encaix de Catalunya a l'estat espanyol.
Això em porta a fer un reflexió: jo no em considero especialment independentista, però si catalanista. Sempre he pensat que si mantenir Catalunya a l'Estat espanyol ajudava a la calma social, endavant. Vista la situació, vist que després d'un procés, d'haver "passado por el cepillo" a l'Estatut, com va dir Alfonso Guerra, i d'haver estat legitimat per un referéndum votat pel poble català ...i ara què?
Quin espai deixa Espanya a Catalunya? Quina postura hem de mantenir davant dels representants d'un estat que no volen acceptar l'opinió d'un poble, o - barrejant temes -, que no accepten l'opinió dels seus ciutadans quan venen d'una part de l'estat - cas Oleguer Presas- i quan venen d'altres els hi fa molta gràcia?. L'altre dia veient la TV, i per aquelles coses de la vida, caient davant d'un fragment del programa dels Morancos a TV1, vaig veure una cosa que em va cridar l'atenció. Una senyora que es deia Montserrat, i amb un marcat accent català, anava de part. El marit, evidentment es deia Jordi. Després de 7 hores sense que el nen sortís, al metge li va venir el cap una brillant idea: agafar un bitllet de 500 euros i aproximar-lo a la vagina de la dona, cosa que fa que el nen surti disparat. Després, un comentari com, "cómo no me di cuenta antes que eran catalanes".
El pitjor no és el comentari, sinó que amb diners públics insultaven a un país sencer. Però no queda aquí. No cal parlar de les últimes declaracions de Salva Ballesta, jugador del Llevant, tractant de caca de gos a oleguer Presas, o els locutors d'Onda Cero indignant-se en directe perquè Joan Laporta parlava en català tot celebrant la copa del rei. Els periodistes asseguraven "que no ven tan mal" que parli així a casa seva, però que es una tonteria que parli català fora del seu domicili.
Davant la incomprensió, què hem de fer?...no vull exagerar, però moltes vegades puc arribar a entendre el que va passar el poble jueu durant l'Alemanya Nazi. Moltes vegades sento vexada la meva cultura i el meu poble de manera gratuïta - si és que hi ha alguna altra manera-, i ningú fa res. Els que volen l'Espanya plural a la teoria, callen i deixen fer. Margall - en Joan- va fer una Oda a Espanya, acabant amb un "adèu Espanya", després de veure que no l'escoltàven. I és que com deia el mític periodista de la Vanguardia als anys 30, Agustí Calvet, Gaziel, "Esto va a acabar mal" si algú no fa alguna cosa per mantenir la pau i l'encaix de Catalunya a l'estat espanyol.
"¿Calle Jómer por favor?"
I després diuen que cal més hores de classe de castellà...Em va passar la setmana passada passejant per la pacífica plaça en obres, "in eternum", de Lesseps. Una bonica noia va baixar de la seva moto i em va preguntar en castellà pel carrer Jómer. Al final vaig entendre que no em preguntava on vivia el simpàtic personatge de la sèrie de Matt Groening, sinó pel carrer que porta el nom del conegut escriptor dels clàssics grecs, Homer.
D'acord que el cas pot semblar estrambòtic, però és cert. Tan cert, com que no és l'únic que ens podem trobar avui en dia...no cal anar molt lluny de la plaça Sant Jaume, per exemple.
Un carrer per al popular personatge de la sèrie?
D'acord que el cas pot semblar estrambòtic, però és cert. Tan cert, com que no és l'únic que ens podem trobar avui en dia...no cal anar molt lluny de la plaça Sant Jaume, per exemple.
Un carrer per al popular personatge de la sèrie?