El superheroi domèstic
Quan som petits, tots tenim els nostres herois de plàstic o en pòster. Qui no ha volgut ser, quan és un marrec i li cau el moc pel nas, en Son Goku, Superman, Romario o un membre de l'”equipo A”?
A mesura que anem creixent, i ens n'adonem que els herois no existeixen.
Jo no hi estic d'acord. Els herois, són els que han tirat endavant aquest país amb empentes i rodolons, progressant sense fer mal a l'altre, lluitant pel dia a dia. Quin millor exemple que els pares, Concretament jo us parlaré del meu.
El meu pare es diu Jordi, i avui compleix 64 anys. Potser no li farà gràcia sortir reflectit en un d'aquests textos que jo escric. Ell em renya perquè diu que ho faig poc això d'escriure. Posem-nos en una època tan difícil com va ser el franquisme. Ell no va ser un gran defensor de les llibertats a nivell públic, ell no tenia tems per a fer-ho. La gent de classe mitjana baixa de la Barcelona dels anys 60 no tenia temps per perdre. Sobreviure, lògicament era més essencial. Moltes vegades els reportatges se n'obliden d'aquesta part d ela població, la gran part, que va treballar perquè quan arribés la democràcia, Catalunya no fos “un país més” postdictatorial. Són la gent que van fer més per allò que el President Pujol anomena l'ascensor social.
Tirar endavant una família de 6 persones, conjuntament amb ma mare – la meva heroïna-, sortir-se'n dels pitjors moments “peti qui peti”, sense fer res que pugui molestar a ningú. Tot amb la suor del seu front. Aquest heroi ha pogut arribar a la placidesa de la tercera edat fent-se càrrec de 4 fills, a vegades 7 persones a casa, i uns pares que estimava. Aquest tipus de superheroi, que sempre ha mirat pels fills i a volgut que tinguessin allò que la vida no li ha donat a ell pel simple fet de nèixer, és més valuos que un atac d'en Batman o un gol d'en Ronaldinho.
Nosaltres, aquells que estem entre els “vint i” i els 40, no hem sabut què és això de trobar-nos en un món ple de gent cada cop més preparada i amb la necessitat de tirar del carro d'una família... podríem dir que ho tenim més fàcil?que sempre tenim algú que ens dona un cop de mà? no ho sé, però us asseguro que si algun dia torno als somnis de la infantesa, tinc clar quin heroi vull ser, l'heroi quotidià, el meu pare.
A mesura que anem creixent, i ens n'adonem que els herois no existeixen.
Jo no hi estic d'acord. Els herois, són els que han tirat endavant aquest país amb empentes i rodolons, progressant sense fer mal a l'altre, lluitant pel dia a dia. Quin millor exemple que els pares, Concretament jo us parlaré del meu.
El meu pare es diu Jordi, i avui compleix 64 anys. Potser no li farà gràcia sortir reflectit en un d'aquests textos que jo escric. Ell em renya perquè diu que ho faig poc això d'escriure. Posem-nos en una època tan difícil com va ser el franquisme. Ell no va ser un gran defensor de les llibertats a nivell públic, ell no tenia tems per a fer-ho. La gent de classe mitjana baixa de la Barcelona dels anys 60 no tenia temps per perdre. Sobreviure, lògicament era més essencial. Moltes vegades els reportatges se n'obliden d'aquesta part d ela població, la gran part, que va treballar perquè quan arribés la democràcia, Catalunya no fos “un país més” postdictatorial. Són la gent que van fer més per allò que el President Pujol anomena l'ascensor social.
Tirar endavant una família de 6 persones, conjuntament amb ma mare – la meva heroïna-, sortir-se'n dels pitjors moments “peti qui peti”, sense fer res que pugui molestar a ningú. Tot amb la suor del seu front. Aquest heroi ha pogut arribar a la placidesa de la tercera edat fent-se càrrec de 4 fills, a vegades 7 persones a casa, i uns pares que estimava. Aquest tipus de superheroi, que sempre ha mirat pels fills i a volgut que tinguessin allò que la vida no li ha donat a ell pel simple fet de nèixer, és més valuos que un atac d'en Batman o un gol d'en Ronaldinho.
Nosaltres, aquells que estem entre els “vint i” i els 40, no hem sabut què és això de trobar-nos en un món ple de gent cada cop més preparada i amb la necessitat de tirar del carro d'una família... podríem dir que ho tenim més fàcil?que sempre tenim algú que ens dona un cop de mà? no ho sé, però us asseguro que si algun dia torno als somnis de la infantesa, tinc clar quin heroi vull ser, l'heroi quotidià, el meu pare.