“Quieto todo el mundo” (26 anys del cop d'estat)
Amb aquesta frase, el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, començaria el cop d’estat conegut com el 23F. Un fet que fa 26 anys marcaria l’inici del final de la transició espanyola.
“Només veuren’s arribar el president Pujol es va posar a riure i ens va dir que ens tornéssim cap a casa i que estiguéssim tranquils”. Aquesta va ser la reacció del molt honorable president de la Generalitat quan la direcció en ple de Comissions Obreres a Catalunya es va presentar al seu despatx aquell fatídic 23 de febrer de 1981. Així és com ho recorda l’Alfons Làzaro, Director de Comunicació del sindicat en aquella època.
Làzaro ens explica que no van trigar en convocar una vaga de 48 hores i en posar-se a disposició de les institucions per “tot allò que fes falta”. No creien que anés a passar el mateix que feia 40 anys enrere però la veritat és que no les tenien totes. “ Vam trucar els companys de València i des del telèfon se sentien els tancs de Milan del Bosch que creuaven el carrer, la veritat es que feia respecte”.
Amagats
Però no tots van voler actuar. Alguns van preferir mantenir-se a l’espectativa. Bernat Joan, Eurodiputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, era un d'ells. En aquells temps militava en un altre partit independentista, i segons els mitjans d'aleshores, molt pròxim a Terra Lliure. “Els meus companys i jo vam creure més convenient que no era moment per a trobar-nos. Semblava que es pogués tornar a repetir una situació poc desitjable”.
Joan, aleshores estudiava filologia a Barcelona. “Estàvem en una classe donada per un professor alemany, molt estricte. I malgrat el rebombori no ens va deixar marxar. Quan vam sortir de classe no hi havia ningú, i fins que no vam arribar a casa no ens vam adonar de tot el que estava passant”.
Els temps canvien
Això ara no pot passar. Almenys és el que pensa l’ex-dirigent de comissions obreres “ ara són altres temps i es impossible que això succeeixi. Pot ser que un militar pugui parlar més o menys, però no és probable que els fets arribin més enllà que unes simples declaracions”, tot això en relació a les darreres declaracions del Tinent General Mena en referència a l’estatut. Sobre les mateixes paraules en Bernat Joan creu també que és impossible que un fet com aquest es pugui donar avui en dia, “i que només són veus cavernícoles i antigues” . Malgrat això només li preocupa un fet. “La posició del rei no va ser molt clara aleshores, i fins ara ningú no ha aclarit què va passar durant aquelles llargues hores de suspens”.
Tot i aquestes dubtes els dos homes, present i passat, estan d’acord. La societat espanyola ja es prou madura com perquè no es tornin a repetir actes com aquests. Esperem que així sigui.
“Només veuren’s arribar el president Pujol es va posar a riure i ens va dir que ens tornéssim cap a casa i que estiguéssim tranquils”. Aquesta va ser la reacció del molt honorable president de la Generalitat quan la direcció en ple de Comissions Obreres a Catalunya es va presentar al seu despatx aquell fatídic 23 de febrer de 1981. Així és com ho recorda l’Alfons Làzaro, Director de Comunicació del sindicat en aquella època.
Làzaro ens explica que no van trigar en convocar una vaga de 48 hores i en posar-se a disposició de les institucions per “tot allò que fes falta”. No creien que anés a passar el mateix que feia 40 anys enrere però la veritat és que no les tenien totes. “ Vam trucar els companys de València i des del telèfon se sentien els tancs de Milan del Bosch que creuaven el carrer, la veritat es que feia respecte”.
Amagats
Però no tots van voler actuar. Alguns van preferir mantenir-se a l’espectativa. Bernat Joan, Eurodiputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, era un d'ells. En aquells temps militava en un altre partit independentista, i segons els mitjans d'aleshores, molt pròxim a Terra Lliure. “Els meus companys i jo vam creure més convenient que no era moment per a trobar-nos. Semblava que es pogués tornar a repetir una situació poc desitjable”.
Joan, aleshores estudiava filologia a Barcelona. “Estàvem en una classe donada per un professor alemany, molt estricte. I malgrat el rebombori no ens va deixar marxar. Quan vam sortir de classe no hi havia ningú, i fins que no vam arribar a casa no ens vam adonar de tot el que estava passant”.
Els temps canvien
Això ara no pot passar. Almenys és el que pensa l’ex-dirigent de comissions obreres “ ara són altres temps i es impossible que això succeeixi. Pot ser que un militar pugui parlar més o menys, però no és probable que els fets arribin més enllà que unes simples declaracions”, tot això en relació a les darreres declaracions del Tinent General Mena en referència a l’estatut. Sobre les mateixes paraules en Bernat Joan creu també que és impossible que un fet com aquest es pugui donar avui en dia, “i que només són veus cavernícoles i antigues” . Malgrat això només li preocupa un fet. “La posició del rei no va ser molt clara aleshores, i fins ara ningú no ha aclarit què va passar durant aquelles llargues hores de suspens”.
Tot i aquestes dubtes els dos homes, present i passat, estan d’acord. La societat espanyola ja es prou madura com perquè no es tornin a repetir actes com aquests. Esperem que així sigui.