Per aquells que no ho sàpiguen, les dues festes tenen punts en comú: Sant Sebastià, les festes de Ciutat de Mallorca, es basa en diversos actes, però jo en destacaria un parell. Els foguerons i els dimonis. El foc és un element molt lligat a totes les zones dels països catalans. Sant Joan, el cap d'any en algunes zones pirinenques, o bé, les festes populars que compten amb aquest element que ens recorda que provenim dels nostres avantpassats clàssics, que ja destacaven el foc, juntament amb l'aire, la terra i l'aigua.

Palma s'omplia de foc durant el cap de setmana que començà el 18 de gener. Dies abans, concretament dos, d'altres pobles d'arreu de Mallorca celebraven Sant Antoni. Una festa reconeguda per tothom i que compta amb els foguerons i els fills de Satanàs que juguen amb els nins advertint-los, tot escapant queixalades de llum, que el mal sempre està ben a prop. Si alguna de les festes que se celebren en homenatge al sant dels animals és més sonada que una altra, aquesta és la de Sa Pobla... i aquesta és la que jo vaig viure de manera indirecta.

Vaig veure la llenya cremar, els dimonis xalar, i la gresca a les places... però a Gràcia. Vaig comprovar com d'units estan els dos pobles, i que no només gent com jo, que viuen entre la illa i Catalunya, ho creu així...

Per què? Els perquès sempre m'han agradat, ja que no hi ha una sola resposta... la meva va més enllà de les coses òbvies, és a dir el món cultural, fins i tot mediàtic, i la llengua...Hi ha un símbol que ens uneix a totes les zones de parla catalana: el foc. El foc a estat present sempre en aquests territoris des del moment que alguna cosa, o més ben dit, algú ens va reunir. Una persona que aquest any fa 800 anys va néixer. Parlem del rei en Jaume i dels seus almogàvers que tot fent sonar les seves espases, unes contra les altres, i sota el crit de “Desperta ferro!”, intimidaven els seus rivals amb les guspires de llum que sortien de les seves fatídiques eines,

És evident que allò és el passat, i que no hem de fer esmen a temps on els nostres territoris eren més temuts que apreciats... Digueu-me senzill, però jo prefereixo l'estima a la por.. però si que es ben cert que el foc ens ha perseguit ... com diu el grup valencià Obrint Pas, que no s'apagui la flama!.. no és una qüestió nacional, és mantenir una de les moltes cultures que poden patir la unificació del món. No creieu?

(volia posar una foto però la ...... de l'administrador d'arxius no em deixa.... em semba que canviaré de blog)]]>A mesura que anem creixent, i ens n'adonem que els herois no existeixen.

Jo no hi estic d'acord. Els herois, són els que han tirat endavant aquest país amb empentes i rodolons, progressant sense fer mal a l'altre, lluitant pel dia a dia. Quin millor exemple que els pares, Concretament jo us parlaré del meu.

El meu pare es diu Jordi, i avui compleix 64 anys. Potser no li farà gràcia sortir reflectit en un d'aquests textos que jo escric. Ell em renya perquè diu que ho faig poc això d'escriure. Posem-nos en una època tan difícil com va ser el franquisme. Ell no va ser un gran defensor de les llibertats a nivell públic, ell no tenia tems per a fer-ho. La gent de classe mitjana baixa de la Barcelona dels anys 60 no tenia temps per perdre. Sobreviure, lògicament era més essencial. Moltes vegades els reportatges se n'obliden d'aquesta part d ela població, la gran part, que va treballar perquè quan arribés la democràcia, Catalunya no fos “un país més” postdictatorial. Són la gent que van fer més per allò que el President Pujol anomena l'ascensor social.

Tirar endavant una família de 6 persones, conjuntament amb ma mare – la meva heroïna-, sortir-se'n dels pitjors moments “peti qui peti”, sense fer res que pugui molestar a ningú. Tot amb la suor del seu front. Aquest heroi ha pogut arribar a la placidesa de la tercera edat fent-se càrrec de 4 fills, a vegades 7 persones a casa, i uns pares que estimava. Aquest tipus de superheroi, que sempre ha mirat pels fills i a volgut que tinguessin allò que la vida no li ha donat a ell pel simple fet de nèixer, és més valuos que un atac d'en Batman o un gol d'en Ronaldinho.

Nosaltres, aquells que estem entre els “vint i” i els 40, no hem sabut què és això de trobar-nos en un món ple de gent cada cop més preparada i amb la necessitat de tirar del carro d'una família... podríem dir que ho tenim més fàcil?que sempre tenim algú que ens dona un cop de mà? no ho sé, però us asseguro que si algun dia torno als somnis de la infantesa, tinc clar quin heroi vull ser, l'heroi quotidià, el meu pare.]]>
En plena facultat del meu cervell i sent conscient de les meves paraules, argumento:

en nom del sexe masculí, i després d'observar la total impossibilitat de poder entendre el sexe oposat he decidit inventar un nou sexe, l'asexual, aquell que no s'ha de preocupar de certs aspectes que l'home mai podrà entendre. Entre aquests, per exemple, el canvi d'humor, l'espera davant la mateixa voluntat de l'home – és a dir, l'anomenat primer pas-, l' interés desinteressat, la confusió i la humiliació.

Amb això, no vull dir que aquest nou sexe sigui misògen, ans el contrari. La dona és el puntal d'aquesta societat. Tot i això, l'home és incapaç de trobar la relació adequada amb ella. Ara per ara, la única via de sortida és la reproducció assistida.

Demano:

Se'm concedeixi la castració psicològica, si és que existeix, i si no, un canal de 24 hores de futbol, com tothom sap l'únic desexualitzador existent.



Jordi Sebastià Plà
Un realista (no en el sentit monàrquic de la qüestió)]]>

Dissabte va morir un dels homes més importants per al món mediàtic hispànic. Des de l'estat espanyol – on controlava tot “el imperio PRISA com deia José Maria Garcia, passant per cadena Ser, El País, Quattro, 40 principales...- fins a mitja Sud-Amèrica depenia d'ell, sense comptar les inversions fetes a mitjans hispans dels EUA. És l'home de la cadena -SER- que es va mantenir fidel a la realitat, i no va decidir “tirar pel dret” durant l'11-M. També ha buscat certa pluralitat i podem dir que tots els seus mitjans han intentat sempre cercar reaccions de tots bàndols. Un cop dit això, i per ser JUSTOS, LLIURES I PLURALS, tres adjectius que agraden molt a PRISA, fem un repàs de les seves zones grises:

-Va tancar mitjans, com Ona Catalana o Antena 3 Ràdio, per poder quedar-se les llicències. El cas més flagrant va ser Ona música. Amb les seves freqüències va establir Ràdio Olé, que no se sentia a Catalunya. Ho va fer amb el vist i plau de la Generalitat, a canvi de mantenir Ona Catalana. Actualment Ona Catalana ja no existeix i hi ha un nou producte: Ona FM
.
-Si ens fixem amb la seva manera de funcionar, els mitjans PRISA només promocionen els seus propis productes. Així Ser només promociona Quattro, llibres d'alfaguara o coleccions del País...on és la pluralitat?

-Els sous d'un periodista al grup PRISA a Madrid i Barcelona – són els que conec- estan entre els 700 i el 900 euros.Alguns fins i tot són autònoms!!! A més, estàs 24h pendent de la feina, perquè ja se sap. “tens la sort de treballar per un gran mitjà”...

-Quan parlem de centralisme, no ens podem oblidar dels mitjans PRISA. Allò que ells anomenen “la perifèria”, només apareix si les coses van magres :Euskadi o Catalunya són la prova.Ex: avui parlaven de les aturades elèctriques d'aquests dies a la SER. Segons aquest mitjà “las reclamaciones de algunos grupos nacionalistas son erroneas. Cataluña es la segunda comunidad que recibe mas inversion en infraestructuras” (recordo que Catalunya paga el 25% de les infrastructures electriques i rep el 15)

-Madrid és la referència cultura fictícia. No hi ha obres de teatre que no passin a Madrid, això sí amb actors catalans, és clar.

-No cal parlar de De la Morena i el seu “larguero” oi? Gràcies a Déu que és de “su atleti” i que quan juga el madrid contra el barça i ataquen els blaugrana, Manolo Lama diu “ojo peligro”...

És cert que Polanco ha fet molt pel conjunt, però com podeu comprovar no era en Che Guevara. Que us quedi ben clar, i com diuen a Castella “ Que cada santo aguante su vela”.
]]>

Sí amics, sí...Maxi López ens donarà el camí cap a la victòria. El camí a la revolució el marcarà la gallineta que es nega a la realitat, com diu la cançó d'en Llach. Escolteu catalans de bon cor... no només aixó. Els germans mallorquins guanyaran...perquè s'aproxima la festa dels països catalans, perquè com diu la cançó de tomeu Penya - vale és del PP, però què hi voleu fer?- "Catalans i Mallorquins, mallorquins i catalans, quan més amics més endins!"...Ramon Calderon pagarà haver celebrat la lliga abans d'hora...i ho farà menjant-se una ensaïmada, ja ho veureu...esperem.
SEMPRE AMUNT MALLORCA!

I si passa, Maxi López renovat fins el 2015 i La Gallineta nou himne del barça!

]]>


El programa Google Earth, que crea imatges per satèl·lit de tot el globus terraqüi, separa a Catalunya de la resta de l'Estat atorgant al territori del principat una tonalitat de color diferent i fent-la aparèixer, davant la vista de l'internauta, com a un altre país. Tal com recull Elconfidencialdigital, "l'última actualització d'imatges d'Espanya mostra Catalunya amb estranyes tonalitats que assoleix diferenciar-la clarament de la resta de comunitats autònomes". Així, i il·lustrant el fet amb imatges del mateix Google Earth, es pot veure com Catalunya apareix en un to marró diferent al de la resta del territori espanyol, un extrem al què atorguen una lectura política, en l'afegir que, segons els experts consultats, "fa pensar que es tracta d'una diferenciació 'subtil', orquestrada pels mateixos que han facilitat aquestes instantànies".

Aquesta "subtilesa" apunta directament cap a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, responsable de les imatges per satèl·lit de Catalunya. No obstant això, els responsables de la mateixa institució, dependent de la Generalitat de Catalunya, han assegurat a diarioiberico.com que "no existeix cap tipus de motivació política. Simplement, és un error de lectura de Google, un problema tècnic". La mateixa explicació han donat des de Google Espanya a Elconfidencialdigital, assegurant que "no existeix una voluntat de tipus polític que suggereixi aquestes diferenciacions territorials".

]]>
]]>]]>
Juny de 2001. Desapareix, sense deixar cap mena de rastre, l´advocat Lluís Brocart i Santafè, president de l´associació d´aspirants a esdevenir copropietaris del Park Hotel Nou Paradís. En virtut de les disposicions testamentàries de l´empresari Ricard Palacios, qui dels cinc cridats a l´herència es desentengués del projecte durant el primer any de la seva execució perdria, de forma irremeiable, la seva quota en el condomini. Així fou com els altres quatre candidats a l´herència veieren incrementades en un cinc per cent les seves respectives participacions.

Juny de 2006. La cantant Dèlcia Palacios, una de les primeres copropietàries de l´hotel, es disposa a pronunciar una polèmica conferència en l´acte de reinauguració del complex, ara en mans d´uns nous propietaris, el matrimoni Farràs i Vallmartí. Ha descobert, o creu haver-ho fet, què va succeir realment i pretén difondre el perquè d´aquella irresolta desaparició.

Però el pas dels anys adoba els enigmes i resoldre´ls, almenys del tot, després de tant de temps no sempre és possible.]]>