gèlides gravetats
Els angles més insòlits del meu perfil guarden impregnada la seva olor. Tots aquells racons de mi mateixa que ni tan sols jo coneixia, amagatalls que vaig descobrir gràcies als lents moviments del seu tacte, als remors de carícies innocents i als silencis que em feien posar la pell de gallina. Sens dubte va despertar-me els sentits.
En poc temps les meves terminacions nervioses van acostumar-se a ella, a sentir-la a prop... ja fos per part dels seus murmuris escolant-se per les escletxes de l’oïda, com de la seva mirada recolzada a l’esquena. Desprenia una espècie de gravetat que m’atreia, una força similar a la que atrau la Lluna i fa que dibuixi òrbites al voltant la Terra, saps que vull dir? Els meus secrets, els somnis i els afectes van convertir-se en satèl•lits de les seves paraules.
Però per la mateixa regla que fa que es dispersi la matèria sideral a l’espai infinit, nosaltres també vam allunyar-nos. De percebre els seus sospirs a escassos mil•límetres dels meus llavis vaig passar a sentir-la lluny, cada cop més distant. Bé, potser vaig ser jo la que va fugir inconscientment d’uns ulls que em provocaven estranyes sensacions de fusió a l’interior d’allò que en diuen cor, on diria que s’acostumen a guardar les emocions més intenses. No ho sé.
El cas és que poc a poc va anar desapareixent. Va aspirar les estrelles i les llunes del nostre cel. Va beure’s el mar, i va esborrar les llums dels fars que guiaven les meves marees fins als seus penya-segats. Foscor, tot eren ombres i reflexes en blanc i negre. Al seu lloc només va quedar un esborrany de melangia, i gel. Gel que em va glaçar per dins, va deixar gebre a les esquerdes de l’enyorança i va convertir en pedra el motor de teixit muscular que s’encarregava de bombejar-me la sang.
Les baixes temperatures i el temps van fossilitzar-me els sentits, aquesta olor que fa trenes amb els meus cabells, que m’amara les parpelles, els braços, els turmells... Aquest perfum que em tenyeix d’ella va quedar atrapat entre la raó i el subconscient.

Segueixo gravitant al voltant del seu forat negre. Perquè ara no és res més que això, un buit sense nom, ni color, ni sentit... Però no aconsegueixo desfer-me de les lleis físiques que empenyen els fils que em lliguen a les seves pestanyes. Perdo l’oremus. Imagina’t, és com si estigués enamorada de Ningú, d’un espai en blanc, d’un trau que ni tan sols té la seva forma. M’abraço a la confusió d’una obscuritat indefinida.
I em sento inútil estimant-la, estimant-te. Necessito que et deixis donar forma, que t’atribueixis les qualitats de persona i que comencis a ser Algú. Que pintis amb la mirada els esbossos de pupil•les que s’enfonsen en aquestes dues cavitats negres on abans despuntaven els seus ulls. Que respiris, i que el teu alè s’encarregui de cosir-me somriures i d’obrir la cremallera de nostàlgia que m’encadena els llavis. Que perfilis la teva silueta i que em deixis cartografiar cada una de les pigues que amagaràs entre els llençols que et faran de pell per vestir-te el cos.
Posa’t nom, i olor, i tacte. I descongela’m els cinc sentits que tenen esculpits els records relacionats amb el forat negre d’aquella Estrella. Desfés-me els deliris que m’esquitxen les parets de l’ànima i m’obstrueixen els filtres de la imaginació. Abraça’m, i fes-me sentir altre vegada jo, fes-me recordar que sóc capaç de viure sense estar atrapada per cap gèlida gravetat. Ajuda’m a tornar a volar.
En poc temps les meves terminacions nervioses van acostumar-se a ella, a sentir-la a prop... ja fos per part dels seus murmuris escolant-se per les escletxes de l’oïda, com de la seva mirada recolzada a l’esquena. Desprenia una espècie de gravetat que m’atreia, una força similar a la que atrau la Lluna i fa que dibuixi òrbites al voltant la Terra, saps que vull dir? Els meus secrets, els somnis i els afectes van convertir-se en satèl•lits de les seves paraules.
Però per la mateixa regla que fa que es dispersi la matèria sideral a l’espai infinit, nosaltres també vam allunyar-nos. De percebre els seus sospirs a escassos mil•límetres dels meus llavis vaig passar a sentir-la lluny, cada cop més distant. Bé, potser vaig ser jo la que va fugir inconscientment d’uns ulls que em provocaven estranyes sensacions de fusió a l’interior d’allò que en diuen cor, on diria que s’acostumen a guardar les emocions més intenses. No ho sé.
El cas és que poc a poc va anar desapareixent. Va aspirar les estrelles i les llunes del nostre cel. Va beure’s el mar, i va esborrar les llums dels fars que guiaven les meves marees fins als seus penya-segats. Foscor, tot eren ombres i reflexes en blanc i negre. Al seu lloc només va quedar un esborrany de melangia, i gel. Gel que em va glaçar per dins, va deixar gebre a les esquerdes de l’enyorança i va convertir en pedra el motor de teixit muscular que s’encarregava de bombejar-me la sang.
Les baixes temperatures i el temps van fossilitzar-me els sentits, aquesta olor que fa trenes amb els meus cabells, que m’amara les parpelles, els braços, els turmells... Aquest perfum que em tenyeix d’ella va quedar atrapat entre la raó i el subconscient.

Segueixo gravitant al voltant del seu forat negre. Perquè ara no és res més que això, un buit sense nom, ni color, ni sentit... Però no aconsegueixo desfer-me de les lleis físiques que empenyen els fils que em lliguen a les seves pestanyes. Perdo l’oremus. Imagina’t, és com si estigués enamorada de Ningú, d’un espai en blanc, d’un trau que ni tan sols té la seva forma. M’abraço a la confusió d’una obscuritat indefinida.
I em sento inútil estimant-la, estimant-te. Necessito que et deixis donar forma, que t’atribueixis les qualitats de persona i que comencis a ser Algú. Que pintis amb la mirada els esbossos de pupil•les que s’enfonsen en aquestes dues cavitats negres on abans despuntaven els seus ulls. Que respiris, i que el teu alè s’encarregui de cosir-me somriures i d’obrir la cremallera de nostàlgia que m’encadena els llavis. Que perfilis la teva silueta i que em deixis cartografiar cada una de les pigues que amagaràs entre els llençols que et faran de pell per vestir-te el cos.
Posa’t nom, i olor, i tacte. I descongela’m els cinc sentits que tenen esculpits els records relacionats amb el forat negre d’aquella Estrella. Desfés-me els deliris que m’esquitxen les parets de l’ànima i m’obstrueixen els filtres de la imaginació. Abraça’m, i fes-me sentir altre vegada jo, fes-me recordar que sóc capaç de viure sense estar atrapada per cap gèlida gravetat. Ajuda’m a tornar a volar.
(epílogo)
Quiero recuperar mi azul, y devolverle a la oscuridad las sombras y las cortinas negras que me prestó para decorar mi rincón de tristeza. Ya no las necesito. Tengo pensado abandonar este antro una temporada, voy a trasladarme a vivir frente al mar, al faro del islote de las gaviotas. Supongo que esto lo alquilaré, aunque no sé si encontraré fácilmente a alguien con ganas de restaurar los muebles de nostalgia. Las lágrimas que adornaban las paredes se las venderé a la lluvia, ya he hecho un trato con ella. Con la desesperación y el sentimiento de culpabilidad todavía no sé que hacer. Eso sí, la soledad la guardaré en alguna esquinita de mi piel, siempre va bien tenerla de compañera para ausentarse a ratitos del mundo.
La mayoría de tus recuerdos los dejaré escondidos en el armario de las ilusiones perdidas, por si algún día me apetece hacer memoria y viajar al pasado. Me quiero llevar las fotos y todos esos carretes de sueños que nunca llegamos a revelar juntas, pero no sé donde los colocaré porque aún soy incapaz de sonreír al toparme con ellos. Creo que irán a parar al fondo de la maleta, junto al silencio que tantas veces me condenó a callar. Arriba del todo estará el hilo de tejer sonrisas y las ansias de volar.
Ya está, no me arriesgare a cargar con nada más, no vaya a ser que el peso me lastre las alas. Bueno sí, me olvidaba las acuarelas de ilusión y la cámara de fotos. De la indecisión y la inseguridad no me he podido deshacer, se ve que las llevo mezcladas en la sangre, así que se vendrán conmigo. Ahora sí, ya estoy lista para dar la cara al mundo y trasladarme a vivir frente al mar. Cerraré la puerta y colgaré el cartel de “se alquila”.
Las olas me esperan. Hasta la próxima, Caperucita.
http://inviernosdemar.blogspot.com/
sueños líquidos
Música de lluvia. Breves sonidos agudos que acallan el silencioso estruendo de mi memoria. El viento silba baladas de mar que despiertan el insomnio que se esconde bajo la almohada. No quiero que Morfeo venga a por mí esta noche. No quiero dormir para ti, ni soñarte.
Antes te pensaba despierta, soñaba contigo con los ojos abiertos porque nunca he sabido olvidar. Pero hace dos semanas que el subconsciente juega a torturarme con tu fantasma, cada madrugada. Has dejado de ser una ilusión superficial, una herida en la piel que se acaba llevando el viento. Ahora estás más allá de mi mente, te has colado por un agujero negro que te ha llevado lejos del alcance de mi razón.
Se moja febrero con la lluvia ácida de zumo de limón. Se deshace la luna y las flores blancas del almendro que justo empiezan a brotar. Sueños líquidos con sabor a ti se diluyen en un vaso de leche helada. Pesco grumitos de nesquik, y siento el frío del metal de la cucharilla en los labios. Sigues ahí. En la nevera, debajo de las sábanas, tras los párpados, entre la lluvia. Bajo el invierno. ¿Cómo narices te arranco de mí?
Estoy cansada de escribirte. Y a este pequeño bosque le empiezan a pesar las hojas. Quizás debería guardar el disfraz de Caperucita en la maleta y abandonar este antro. Aquí ya no hay espacio, creo que tendría que plantearme la idea de cambiar de rincón. Me lo pensaré… La verdad es que me apetece dejar los árboles y trasladarme a vivir a la orilla del mar.
*Martes y trece, buen día para cumplir años. Intentaremos no ser demasiado supersticiosos… ^^
Antes te pensaba despierta, soñaba contigo con los ojos abiertos porque nunca he sabido olvidar. Pero hace dos semanas que el subconsciente juega a torturarme con tu fantasma, cada madrugada. Has dejado de ser una ilusión superficial, una herida en la piel que se acaba llevando el viento. Ahora estás más allá de mi mente, te has colado por un agujero negro que te ha llevado lejos del alcance de mi razón.

Se moja febrero con la lluvia ácida de zumo de limón. Se deshace la luna y las flores blancas del almendro que justo empiezan a brotar. Sueños líquidos con sabor a ti se diluyen en un vaso de leche helada. Pesco grumitos de nesquik, y siento el frío del metal de la cucharilla en los labios. Sigues ahí. En la nevera, debajo de las sábanas, tras los párpados, entre la lluvia. Bajo el invierno. ¿Cómo narices te arranco de mí?
Estoy cansada de escribirte. Y a este pequeño bosque le empiezan a pesar las hojas. Quizás debería guardar el disfraz de Caperucita en la maleta y abandonar este antro. Aquí ya no hay espacio, creo que tendría que plantearme la idea de cambiar de rincón. Me lo pensaré… La verdad es que me apetece dejar los árboles y trasladarme a vivir a la orilla del mar.
*Martes y trece, buen día para cumplir años. Intentaremos no ser demasiado supersticiosos… ^^
eSes
He descubierto una cicatriz en mi perfil izquierdo. En la sien, al lado de un lunar pequeñito, entre el vértice del ojo y la oreja. Una eSe grabada en la piel que se lía con mis cabellos. La encontré el otro día al salir de la ducha.
Estoy convencida de que la tejió el viento y el invierno se encargó de cosérmela con hilo de seda y botones de frío la madrugada del sábado, mientras dormía. Si no, no me lo explico. No sé cómo ha llegado hasta mí una de las letras de tu nombre.
Porque podría ser una eSe de serpiente, de sangre, de sardina, de sopa… de cualquier cosa, pero no. Sé que es tuya. La repaso con los dedos y siento tu tacto. La vuelvo a repasar, una y otra vez. Huele a ti, y a la lluvia húmeda de las nubes tristes de ayer.
La he intentado descoser, desabrocharla de los botones que la mantienen sujeta. Y no hay manera. El hilo está sumergido en la piel, siento punzadas en el ojo cada vez que lo estiro. Sin embargo, un leve movimiento es suficiente para que el roce de los cabellos esboce sensaciones de ilusión difusa.
Es extraño. eSe de sueños. De sonrisa, de silencio y soledad. De olas saladas y de sirenas de mar. eSes que se entrelazan con mis secretos… ¿Cómo engancho tus recuerdos a la espalda del olvido si los tengo anudados a las terminaciones nerviosas?
Siento como el frío polar hiela la cicatriz. Estalactitas en un tatuaje con sombras del pasado. Y yo que creía haberme deshecho de las telarañas que nos enredaban a las sábanas de estrellas…
Resigo una vez más mi sien. El verbo olvidar no se escribe con eSe.
Estoy convencida de que la tejió el viento y el invierno se encargó de cosérmela con hilo de seda y botones de frío la madrugada del sábado, mientras dormía. Si no, no me lo explico. No sé cómo ha llegado hasta mí una de las letras de tu nombre.
Porque podría ser una eSe de serpiente, de sangre, de sardina, de sopa… de cualquier cosa, pero no. Sé que es tuya. La repaso con los dedos y siento tu tacto. La vuelvo a repasar, una y otra vez. Huele a ti, y a la lluvia húmeda de las nubes tristes de ayer.
La he intentado descoser, desabrocharla de los botones que la mantienen sujeta. Y no hay manera. El hilo está sumergido en la piel, siento punzadas en el ojo cada vez que lo estiro. Sin embargo, un leve movimiento es suficiente para que el roce de los cabellos esboce sensaciones de ilusión difusa.
Es extraño. eSe de sueños. De sonrisa, de silencio y soledad. De olas saladas y de sirenas de mar. eSes que se entrelazan con mis secretos… ¿Cómo engancho tus recuerdos a la espalda del olvido si los tengo anudados a las terminaciones nerviosas?
Siento como el frío polar hiela la cicatriz. Estalactitas en un tatuaje con sombras del pasado. Y yo que creía haberme deshecho de las telarañas que nos enredaban a las sábanas de estrellas…
Resigo una vez más mi sien. El verbo olvidar no se escribe con eSe.
...
?Cómo se reconocen las hadas¿





