logotipo

És així. Fer festa vol dir fer bous. Els defensors dels animals s'hi poden posar com vulguen. Als defensors dels animals se'ls dispensa la mateixa consideració que als ecologistes, sense distinció ideològica de qui dispense la consideració en qüestió. Senzillament no hi veuen res. Defensen idees, no pas coses concretes. La festa dels bous és la festa de la Ilercavònia, li pese a qui li pese, amb llei dels animals o amb reglamentacions sobre normes de seguretat. No hi ha discussió: fer festa vol dir fer bous.
Els bous convoquen la gent al voltant d'un espectacle participatiu, en el qual cadascú decideix el grau de risc que vol assumir i de vegades l'ha d'assumir sense voler. Els bous, ben mirat, són una metàfora perfecta de la vida. La vida comporta sempre un perill o altre. Torejar o mirar-s'ho des de la barrera són actituds davant dels bous i davant de la vida. I no prendre precaucions és també una actitud davant la vida de conseqüències imprevisibles.
No hi ha una explicació raonada per a la forma de fer bous als pobles de la Ilercavònia. No la hi ha perquè tenen un component irracional molt fort, palpable, i tanmateix assumit amb absoluta naturalitat. Hi pot haver aficionats a la tauromàquia clàssica però els bous al carrer, o a la mar, embolats, capllaçats... no tenen res a veure amb els bous de les corregudes, que diuen al Canal 9. Diguem-ho clarament: no tenen cap relació, per més que hi ha aficionats a la tauromàquia que no es perden res. En els bous de carrer no hi ha, en un sentit estricte, espectadors, sinó que tothom hi participa d'una manera o altra. Una febre s'emporta la gent per uns dies (molts, pocs, no ens posarem mai d'acord), una onada absorbent en què tot se centra en el que passa dins de les barreres, com si es fes abstracció de la marxa del món. Son les festes dels pobles de la Ilercavònia. I la resta del món pot ben fondre's. Es tracta d'un acte de meliquisme sense comparació, molt coherent amb l'autosuficiència a què es veu obligat l'horitzó cultural dels nostres pobles, cosa d'allò més natural.
I és evident que els nous temps fan força per canviar els costums ancestrals com ara el dels bous de carrer. La promulgació de lleis de protecció dels animals és un element que toca directament el voraviu d'aquesta afició festera (apel·latiu horripilant per fer referència al vessant més reconsagrat de la tradició festiva). Aquí el dilema és saber qui en fa un gra massa. Té sentit prohibir els bous de carrer? Té sentit que pobles com Amposta tinguen durant les festes quaranta-dos actes taurins? En el temps de l'abundància que ens toca viure, hi ha pobles com Càlig que fan tants bous embolats que no es poden comptar amb els dits d'una sola mà.
La pregunta racional és: l'administració pública ha de pagar les despeses que comporten tots els actes taurins de les festes d'un poble? Els actes taurins han d'ocupar el centre dels pobles? Pareix que quan les coses es fan amb mesura no hi ha inconvenient perquè es faça el que, per uns dies, interessa a la majoria. Una altra cosa és quan l'espai físic i el temps queden acaparats de la manera que de vegades i en segons quins llocs sol passar.
És evident que els ajuntaments han de donar suport als actes taurins. No perquè es tracte de fomentar cap tipus de “cultura autòctona”, sinó perquè fer-ho suposa uns bons rèdits polítics. No es tracta de cap imperatiu moral, doncs, sinó d'una simple lògica del funcionament públic de les nostres comunitats locals. Que els haja de patrocinar i finançar, això ja és un altre debat. Deixem-ho aquí. Perquè segurament aquest pot ser un debat per al futur de la festa, una festa acrescuda com han crescut altres circumstàncies de millora de les condicions de vida.
Al capdavall, el joc festiu amb el bou és el joc festiu amb la força tel·lúrica de la terra. Només que en temps del consumisme tot resulta excessiu. Hi ha, efectivament, un perill de desvirtuació en tot això?

Parlo amb una persona ben situada en l'entramat administratiu de les anomenades Terres de l'Ebre i acabem parlant de la decadència de Tortosa. Fa un any vaig tenir ocasió de visitar a fons el casc antic de la ciutat de l'Ebre i la impressió de degradació que me'n vaig emportar va ser com la reblada del clau de la desorientació d'una ciutat que una vegada havia aspirat a ser capital de província i que en aquell moment mirava de sortir del trencacolls del transvasisme. Un casc històric abandonat, desèrtic, tan sols poblats pel lumpen immigrat. Amb edificis i monuments històrics que mostren la Quan pregunto per les causes d'aquesta decadència, escaiguda en les darreres dècades, la resposta és clara: el caciquisme ha dominat el territori i encara hi té bons fonaments. El caciquisme va instal·lar-se com a actitud d'una ciutat que es creia autosuficient. Els pocs empresaris de quan el franquisme van preferir quedar-se sols i que les indústries fortes no s'instal·laren a Tortosa. Això explicaria la concentració de Tarragona. Es tractava de continuar sent l'amo del tros i mantenir la paella pel mànec. La ciutat va adoptar l'actitud del botiguer: que vingueren dels pobles a comprar i tranquil·litat. D'aquesta manera, quan els altres pobles que tenien Tortosa com a capital econòmica van anar espolsant-se la misèria, aconseguint serveis i desenvolupant la indústria, Tortosa va anar quedant-se sense “mercat”, molt lentament. El meu interlocutor em fa veure que arreu de la Mediterrània, a la desembocadura dels rius mitjanament importants, hi ha una ciutat de dimensions considerables. València i el Túria podria ser-ne un exemple proper. No ha estat així en el cas de Tortosa i el seu poc pes demogràfic i econòmic són a la base de la problemàtica del transvasisme. Al capdavall, la concentració demogràfica i industrial de Tarragona ja va donar lloc a l'anomenat minitransvasament. No hi ha, segons el meu interlocutor, regions ben poblades en què es puga aplicar la política de transvasisme que s'ha aplicat a l'Ebre. En conclusió, la pèrdua continuada de centralitat de Tortosa respecte del territori de la seua àrea d'influència, és a dir de la Ilercavònia, es deu a l'estancament d'uns esquemes polítics obsolets, que han anat de la mà d'una manca de visió de futur d'una classe política encarcarada, que ha viscut i en part encara viu de les rendes del pujolisme. En aquest sentit, el cas de l'alcalde d'Amposta és el més eloqüent. Més de vint anys en el càrrec com a cap d'una política en què el més important és mantenir la poltrona proporcionada per una preeminència en la prestació de serveis a la societat, cosa que inclou el clientelisme.
Tortosa té un greu problema urbanístic en la rehabilitació del seu centre històric perquè té un greu problema en la reordenació d'una ciutat que necessita espolsar-se el florit i recuperar el dinamisme d'una societat moderna. I té un problema de capitalitat, que afecta la resta de la Ilercavònia. No pareix que la ciutat tinga dins de les seues prioritats estratègiques de recuperar aquesta capitalitat i al màxim que pareix aspirar és a esdevenir el centre administratiu d'una vegueria, o com s'acabe anomenant la regionalització de la nova ordenació territorial del Principat, que deixarà els consells comarcals en mers espectres administratius. És a dir, aspira a ser menys que la capital d'una província espanyola.
I és segur que aquesta descentralització administrativa encara contribuirà a crear una imatge més encarcarada de Tortosa. Centre burocràtic, seu d'un bisbat administrativament fragmentari però doctrinalment monolític, lluny de les grans vies de comunicació, amb la competència dels nous centres econòmics emergents. Quan no hi havia res, Tortosa tenia de tot. Va perdre aquest lideratge i podria acabar per ser una ciutat menys que subalterna.
I és evident que això també perjudica el territori, ja que Tortosa era la seua capital natural i podia jugar el paper de gran centre proper. Sense aquest centre, la Ilercavònia és una terra lluny dels centres de poder.

Als anys vuitanta va aparèixer una proposta de comarca que procedia de l'independentisme. Consistia a crear una comarca del Sénia a partir dels municipis limítrofs a una i altra banda del riu, pertanyents al Montsià i el Baix Maestrat. No cal dir que la proposta tenia més bona voluntat que altra cosa, perquè si bé com a projecte podia servir per expressar el desig d'unió entre els diferents països catalans, el fet de deixar fora retalls de les esmentades comarques potser generaria, cas hipotètic que a proposta es pogués mai portar a la pràctica, més problemes que no solucions.
I vet aquí que més de vint anys més tard, al cap del temps que la revista Au! dels Ports de Morella haguera fet el repàs de totes les propostes d'ordenació territorial que s'han donat amb més o menys èxit al llarg de la història sobre el punt de referència del Tossal del Rei, punt de trobada dels territoris aragonès, valencià i català, son els mateixos municipis de la zona que s'uneixen per defensar els seus interessos com a tals. És a dir, que la comarca natural ha emergit després de la consolidació del sistema territorial autonòmic, el qual, per cert, va suposar una separació fronterera més efectiva que segles de centralisme estatal, paradoxalment.
Que un cop implantat el model territorial autonòmic i feta la territorialització de les diferents autonomies emergisca aquesta unitat entre municipis d'autonomies diferents posa en evidencia unes quantes coses. En primer lloc que el model autonòmic grinyola, no s'adapta a la realitat territorial que representa la Taula del Sénia. Que algun vincle diguem-ne polític previ hi devia haver entre aquests municipis quan s'han unit per fer-se escoltar a les instàncies administratives respectives que pertoque. Que es podria veure en la unió dels municipis de la Taula del Sénia un fenomen propi de la globalització que representa la Unió Europea, ja que en el seu si també s'estan donant agrupaments transfronterers, però que no és el cas, perquè els municipis de la Taula del Sénia pertanyen tots a un sol poble, tal com evidencia el fet que parlen una mateixa llengua.
Potser d'això darrer no se'n parla perquè, tal com resa la divisa bàsica de la Taula, es parla únicament d'allò en què tots els integrants estan d'acord, per mirar d'avançar-hi incidint en la instància que calga, i no es fa esment del que, com el transvasisme, podria implicar divergències. L'estratègia és intel·ligent i deixa descol·locats els adversaris de la Taula, ja que els deixa fora de la voluntat de diàleg. Però només cal mirar-ho per veure que la unitat de la Taula del Sénia és alguna cosa més que una plataforma d'ajuntaments d'esquerres per fer-se escoltar.
Més. Podria semblar que la unió dels pobles del Sénia només toca el voraviu del PP valencià, que en coherència amb la seua estratègia de dissolució espanyolista ha prohibit als ajuntaments del Nord valencià que són del partit d'afegir-s'hi. No cal dir que, amb l'excepció dels regidors morellans, tots han actuat com lacais i han complit la consigna. N'hi ha que, com l'inefable alcalde de Sant Jordi del Maestrat, s'ha dedicat a enfrontar-se dialècticament amb els postulats de la Taula. Però caldria saber veure que la Taula del Sénia no és només una erosió del provincialisme castellonenc i de l'autonomia valenciana, ambdós àmbits copats pel PP. També és una erosió del catalanisme panxacontent i benpensant, barceloninocèntric. I això, just quan els polítics del Principat s'estan llençant els plats pel cap a causa del debat de l'Estatut, és més que significatiu. Per si no n'hi hagués prou, deixa més que clara la voluntat del Matarranya de no deixar passar l'oportunitat de sumar-se a un espai polític al qual, pel que es veu, pertany, de manera que la Franja de Ponent pareix que no únicament té un sentit cultural.
Que la Taula del Sénia farà forat si es manté la correlació de forces polítiques dels municipis que ara hi formen part és cosa que el temps posarà damunt la taula. I és que aquesta realitat té la doble cara de la tradició de la desídia administrativa autonòmica, i espanyola, i de l'emergència d'un pol econòmic i urbà en el coll d'ampolla que hi ha entre el Camp de Tarragona i la Plana de Castelló. Un pol emergent que s'està reorganitzant després de la llarga decadència de la capitalitat social i econòmica tortosina.

El paisatge de la Terra Alta és pràcticament idèntic al del Maestrat interior. Des de la primavera, en una i altra comarques funcionen dos projectes culturals que tenen el paisatge com a divisa.
El COMEBE (Consorci per a la Museïtzació dels Espais de la Batalla de l'Ebre) ha començat a treballar per recuperar els espais de la Batalla de l'Ebre, una de les més decisives en la guerra espanyola de 1936 a 1939. No cal ser molt espavilat per deduir que aquesta iniciativa ha pres embranzida des de fa dos anys, é sa dir, des que el tripartit governa Catalunya. L'objectiu de museïtzar els espais d'aquell esdeveniment històric particularment desastrós per a la Història dels Països Catalans i de recuperar la memòria col·lectiva arranada pel franquisme i l'anomenada Transició espanyola té camí per recórrer i algunes fites assolir. Cridar l'atenció del personal sobre un racó de món com és la Terra Alta no és tasca de fàcil abast, oimés tenint en compte quin és el contingut del reclam. Això no obstant, hauria de caure-li la cara de vergonya a qui durant tants anys de democràcia, ja, ha mantingut el tema com una minúcia del passat, una incidència relativa, un passatge digne d'oblit. Segur que en els propers anys el COMEBE estarà en disposició de fer aportacions molt substancioses en el terreny de la museïtzació i de l'enfortiment cultural d'Ilercavònia mitjançant la recuperació de la memòria col·lectiva. Un paisatge imponent com el de la Terra Alta és un actiu que convé explotar en profunditat.
La Fundació La Llum de les Imatges de la Generalitat Valenciana, que funciona des del segle passat restaurant el patrimoni religiós valencià, ha obert enguany l'exposició Paisatges Sagrats, que té lloc en diferents contrades de la Ilercavònia valenciana, dins el terme de l'actual diòcesi de Tortosa. El primer que se li ha de reconèixer és l'esforç de dignificació d'un patrimoni subestimat que, net i polit, transforma els edificis en què ha actuat en joies equiparables als més bells monuments florentins, com si finalment s'hagués desembullat la confusió sobre l'existència o no d'un Renaixement a la Corona d'Aragó. Si és que hi ha hagut cap Renaixement, abans o ara, aquest deu ser el que mostra Paisatges Sagrats, un itinerari de somni pels més bells monuments dels Nord valencià. Una autèntica meravella de fascinació per al visitant que es pensava que per aquí no rascaven bola, com, efectivament, ha passat més que no s'hagués volgut. I amb tot, el discurs dels Paisatges Sagrats té una lectura molt retrògrada.
Emparat en la creació del Regne de València, l'ideari de l'itinerari identifica paisatge i religió com si el catolicisme fos quelcom consubstancial a la manera de ser del Maestrat. I no. Paisatges Sagrats se sustenta sobre la tesi que, en la creació del Regne de València es va cristianitzar aquesta part de la diòcesi tortosina. I molt bé. Mostra l'evolució del territori a través d'objectes que d'una altra manera no hauria calgut ni tan sols d'imaginar plegats, però amb un discurs en què es vincula el procés històric a la pauta religiosa. I no. Per si no n'hi hagués prou, s'amaguen sota la catifa èpoques històriques diguem-ne desafectes. No hi ha Germanies, ni Segadors ni Guerra de Successió. I bé: el segle XX no va existir. Pelegrinatges, restauracions, patrimoni riquíssim i hostesses i seguretes canten la cançó del bé que vivim. La crema i les destruccions no van existir. El nacionalcatolicisme no el coneix ni la mare que el va parir. La devoció del Maestrat és cosa natural, inherent al paisatge.
Certament es tracta de dos paisatges ideològics radicalment oposats. Amb llums extraordinàries i amb ombres igualment aclaparadores.

Avui 5 d'agost de 2005 s'ha presentat el llibre Rossell, en un acte multitudinari en aquesta localitat del Baix Maestrat. Com tants altres esdeveniments rossellans, Miquel Àngel Pradilla és al capdavant d'aquesta iniciativa que l'editorial Onada de Benicarló vol estendre arreu dels pobles del Sénia. El llibre, encarat a la divulgació del patrimoni local en tots els ordres està destinat a constituir una pedra de toc de la cultura local i una targeta de presentació de Rossell de cara a la seua projecció.
Llibre i acte de presentació són una notícia de primer ordre en el panorama cultural de les comarques del Sénia. Això és així en primer lloc perquè el llibre suposa la cristal·lització d'anys d'esforços per la dignificació cultural de la vida local rossellana i, per extensió, dels pobles de l'interior del que convinc en anomenar Ilercavònia. En segon lloc, aquesta cristal·lització es porta a terme des de la més estricta rigorositat en el tractament del tema del llibre: tots els aspectes de la vida local. En tercer lloc, no es pot obviar que, tractant-se d'una iniciativa que cau de ple dins de la cultura catalanoparlant, tractant-se del sud del riu de la Sénia, l'esforç pot qualificar-se de netament productiu. Un exemple sorgit no pas de les institucions del país (per bé que l'edició ha rebut un suport de la Diputació de Castelló) sinó de l'esforç privatiu d'un nucli local. I això té el mèrit d'haver fet les coses amb un criteri claríssim: un llibre del poble en la llengua del poble. Un exemple per a als altres pobles valencians d'Ilercavònia que vulguen seguir-lo. I puguen.
En la presentació, el professor Sebastià Serrano s'ha referit als valors que conformen la manera de viure dels pobles de l'interior de les comarques del Sénia. Crida l'atenció que diga que es tracta d'una àrea territorial ben situada per encarar les formes de vida del segle. En el sentit que la qualitat de vida, que les condicions de vida, són òptimes en comparació a les grans àrees urbanes del nostre entorn. Encara que ell mateix ha hagut de dir que no ho deia únicament perquè, com aquell que diu, tocava dir-ho, és evident que també ho deia per això. És veritat que en les darreres dues dècades, per posar un termini temporal qualsevol, la millora dels serveis socials en els pobles de l'interior d'Ilercavònia ha estat substancial, en termes generals. De totes maneres, acceptar que amb els serveis existents actualment ja fem per viure amb la mateixa qualitat de vida que a la ciutat és voler tancar els ulls a l'evidència. Hi ha serveis que necessiten una massa crítica que la majoria dels pobles no poden assolir. De fet, plataformes com la Taula del Sénia operen el sentit de crear de manera conjunta, aquesta massa crítica per mirar de millorar aquells aspectes que, com ara el transport, encara tenen camí per recórrer.
El pòsit cultural catalanoparlant és prim al sud del Sénia i necessita iniciatives d'aquest tipus. Que l'editorial benicarlanda Onada està cridada a ser un puntal d'aquesta dinàmica, no hi ha dubte. Que ho haurà de fer lluitant contra els elements és una altra evidència que no deu escapar-se als seus responsables.
I aquí els elements no són tan sols la inòpia de les institucions del país, del País Valencià vull dir. Tot el que estiga tocat pel dit inefable del PP corre per altres viaranys. És com si es tractés de rius diferents que corren per conques que no conflueixen, ans s'allunyen unes de les altres. Per més que les muntanyes siguen les mateixes. Aquí parlar dels elements també implica una lluita sorda per fer sortir de la rutina i les limitacions de sempre uns ajuntaments regits per la bona voluntat però privats de perspectives de transformació que no siguen la destrucció del paisatge a mans dels especuladors immobiliaris. És a dir, dels invasors. I és evident que estem parlant dels ajuntaments socialistes del Maestrat i els Ports.
Rossell és una iniciativa nascuda de la societat civil del Maestrat. Del Maestrat que viu i treballa en el seu àmbit territorial. Que la iniciativa s'estenga i fructifique. Serà un canvi substancial en l'autoestima dels pobles i en la manera com, en el segle XXI, es veuen a si mateixos.

Això només és una prova d'escriptura