QUICO EL CÈLIO, EL NOI I EL MUT DE FERRERIES
No és certament un nom gaire emblemàtic per a un grup de música, del tipus que siga. Això no obstant, la formació musical que porta aquest nom s'ha acabat convertint, a força d'insistir en uns determinats esquemes musicals, unes determinades maneres de parlar i de presentar-se damunt l'escenari, i també uns determinats posicionaments poc o molt polítics, en el grup que ha recuperat una part important de la manera de ser de la Ilercavònia: la de la sonoritat, els ritmes musicals i l'accent dialectal del que els filòlegs designen sota l'apel·latiu de tortosí.
Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries són a dia d'avui, després de la batalla contra el PHN, els referents d'una cruïlla musical i cultural, la que enllaça la recuperació del folklore de la Ilercavònia amb un futur encara per escriure, o, si es vol, per cantar. En aquest sentit, la dignificació de formes musicals com la jota, que va patir durant el segle XX totes les distorsions a què va sotmetre-la l'espanyolisme de raïl poc o molt franquista, la visualització damunt l'escenari i en els mitjans de comunicació d'un registre lingüístic inconfusiblement tortosí, i això vol dir no barceloní i no apitxat, i l'associació en primera línia amb la causa antitransvasista, han donat a la formació de Tortosa un caràcter que s'han guanyat a pols, combinant humor i innocència aparent amb reivindicació i, si és el cas, mala llet.
I el que té de bo és que la seua proposta reivindicativa, lingüística i musical se situa fil per randa en els paràmetres del que és la societat, la manera de parlar, de viure i de sentir de la Ilercavònia. No només de les Terres de l'Ebre. Vaig veure la formació fa un anys a Rossell, quan la lluita antitransvasista s'enfrontava a l'agressió centralista d'un PHN ideat lluny i pràcticament de cul. La proximitat entre la formació i el públic va semblar-me extraordinària. Una comunió, una identificació totals. Més tard, segurament en la cresta de l'onada de la seua carrera artística i reivindicativa, vaig assistir a la seua actuació al Palau de la Música de Barcelona. Fa poc vaig tindre ocasió de tornar-los a veure a la Catalunya Vella, per entendre'ns. Tot sense variar ni un mil·límetre la seua manera de fer, tret de les improvisacions que fan al cas en cada actuació, en què es guarda i es practica activament la tradició improvisadora dels cantadors de la Ilercavònia, lo Canalero en primer lloc. I la veritat és que es tracta d'una proposta que penetra molt en un públic que d'entrada s'espera fred i refractari a la diferència que no s'ajuste als paràmetres del catalanisme tradicional. És evident que, en aquest sentit, hi ha coses que es mouen després de la llosa del pujolisme. Si més no, veure persones majors assajant els passos de la jota en territori diguem-ne poc avesat, fa pensar.
I és això, bàsicament. Que la música de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries fa pensar, perquè és una renovació molt plausible d'unes formes musicals arraconades, decandides i manipulades; perquè és una proposta dignificadora d'una manera de ser, de viure i d'entendre el món; perquè posa en evidència que la manera de ser, de parlar i de fer cultura no és una cosa de llauradors que no han anat mai a la capitaleta provincial, no és res de què ens puguem avergonyir, sinó una personalitat pròpia com qualsevol altra, i una consciència clara de no deixar-se piconar sota la bota urbanística dels nous invasors. És clar que la seua existència s'alimenta d'una reacció que s'ha anat configurant, consolidant, a mesura que la societat de l'Ebre s'anava convertint en un món amenaçat. També ho és que la proposta diguem-ne vital del grup sempre ha estat i és en positiu. I aquest llenguatge, que crea adhesions a fora, s'entén perfectament a la Ilercavònia, com si a cada actuació es creés un vincle de solidaritat en què la gent pot reconèixer-se d'una manera nova.
I un altra vegada parlarem de jota i de la seua renovació.
Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries són a dia d'avui, després de la batalla contra el PHN, els referents d'una cruïlla musical i cultural, la que enllaça la recuperació del folklore de la Ilercavònia amb un futur encara per escriure, o, si es vol, per cantar. En aquest sentit, la dignificació de formes musicals com la jota, que va patir durant el segle XX totes les distorsions a què va sotmetre-la l'espanyolisme de raïl poc o molt franquista, la visualització damunt l'escenari i en els mitjans de comunicació d'un registre lingüístic inconfusiblement tortosí, i això vol dir no barceloní i no apitxat, i l'associació en primera línia amb la causa antitransvasista, han donat a la formació de Tortosa un caràcter que s'han guanyat a pols, combinant humor i innocència aparent amb reivindicació i, si és el cas, mala llet.
I el que té de bo és que la seua proposta reivindicativa, lingüística i musical se situa fil per randa en els paràmetres del que és la societat, la manera de parlar, de viure i de sentir de la Ilercavònia. No només de les Terres de l'Ebre. Vaig veure la formació fa un anys a Rossell, quan la lluita antitransvasista s'enfrontava a l'agressió centralista d'un PHN ideat lluny i pràcticament de cul. La proximitat entre la formació i el públic va semblar-me extraordinària. Una comunió, una identificació totals. Més tard, segurament en la cresta de l'onada de la seua carrera artística i reivindicativa, vaig assistir a la seua actuació al Palau de la Música de Barcelona. Fa poc vaig tindre ocasió de tornar-los a veure a la Catalunya Vella, per entendre'ns. Tot sense variar ni un mil·límetre la seua manera de fer, tret de les improvisacions que fan al cas en cada actuació, en què es guarda i es practica activament la tradició improvisadora dels cantadors de la Ilercavònia, lo Canalero en primer lloc. I la veritat és que es tracta d'una proposta que penetra molt en un públic que d'entrada s'espera fred i refractari a la diferència que no s'ajuste als paràmetres del catalanisme tradicional. És evident que, en aquest sentit, hi ha coses que es mouen després de la llosa del pujolisme. Si més no, veure persones majors assajant els passos de la jota en territori diguem-ne poc avesat, fa pensar.
I és això, bàsicament. Que la música de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries fa pensar, perquè és una renovació molt plausible d'unes formes musicals arraconades, decandides i manipulades; perquè és una proposta dignificadora d'una manera de ser, de viure i d'entendre el món; perquè posa en evidència que la manera de ser, de parlar i de fer cultura no és una cosa de llauradors que no han anat mai a la capitaleta provincial, no és res de què ens puguem avergonyir, sinó una personalitat pròpia com qualsevol altra, i una consciència clara de no deixar-se piconar sota la bota urbanística dels nous invasors. És clar que la seua existència s'alimenta d'una reacció que s'ha anat configurant, consolidant, a mesura que la societat de l'Ebre s'anava convertint en un món amenaçat. També ho és que la proposta diguem-ne vital del grup sempre ha estat i és en positiu. I aquest llenguatge, que crea adhesions a fora, s'entén perfectament a la Ilercavònia, com si a cada actuació es creés un vincle de solidaritat en què la gent pot reconèixer-se d'una manera nova.
I un altra vegada parlarem de jota i de la seua renovació.
LO PORT
Lo Port és la muntanya de la Ilercavònia. Sense tractar-se d'una alta muntanya, com ara el Pirineu, constitueix un mitjà natural de primer ordre dins dels Països Catalans, amb joies naturals com el faig pare o la cabra hispànica, i llocs emblemàtics com el tossal del Rei, punt de confluència de les fronteres administratives del Principat, Aragó i el País Valencià. Per això, la preservació d'aquest espai natural és del tot necessària. Ho és per als Països Catalans i ho és per a la Ilercavònia. Un incendi que arrasés lo Port seria una desgràcia total per a la Ilercavònia de la mateixa manera que ho va ser l'incendi del Turmell fa uns anys. Per això la conservació dels espais naturals és un element imprescindible per a l'autoestima de la gent, de la que hi viu directament, per descomptat, i de la que se'l sent com a seu, també.
Dit això, la partició administrativa del territori en tres comunitats autònomes fa que el mateix espai natural tinga situacions de protecció diferents en funció del tros que cau segons en quina jurisdicció. El referent en aquest sentit és el Parc Natural de la part principatina, el segon del seu àmbit administratiu després segurament del Montseny. Actualment, la Generalitat Valenciana ha engegat el procés per convertir la seua part també en parc natural. Com ja va passar quan la Generalitat de Catalunya va crear el Parc Natural dels Ports de Tortosa-Beseit, una cosa és emetre unes disposicions jurídiques x i una altra dotar el territori dels recursos que hi fan falta perquè la realitat coincidisca amb la legislació vigent. I és evident que si es vol protegir un territori cal fer-ho efectivament, de la mateixa manera que si existeix una legislació sobre patrimoni cultural i artístic, cal fer efectiva la protecció que la legislació especifica, i això vol dir multes i també ajuts, a particulars i a administracions comarcals o locals. Com en aquella ocasió, doncs, protecció significa recursos i gestió. Els recursos ha de posar-los l'administració amb capacitat jurisdiccional i econòmica per fer-ho. I la gestió ha de ser del tot compartida.
En això darrer, el precedent del parc principatí podria ser un model per a la iniciativa valenciana. A seguir o no, no ho sé, però convindria que l'acció de l'administració valenciana servira per al reequilibri efectiu del nivell de protecció del conjunt del Port. Aquesta gestió compartida és tan necessària com la intervenció antiincendis de les agrupacions de defensa forestal al Principat, per posar un exemple. Les agrupacions de defensa forestal, del tot inexistents al País Valencià, tenen el paper inestimable de situar la lluita contraincendis en el territori concret quan es produeix una crema. Al foc se'l combat en el seu propi terreny i per fer-ho cal gent que conega el lloc i la manera de tallar-lo; no pas grans dotacions que no coneixen ni els camins per on han de moure's. D'aquesta mateixa manera la Generalitat Valenciana hauria de col·laborar amb els ajuntaments dels municipis afectats, per respectar la seua manera de viure directament sobre el territori, el qual, per cert, és al caire de la despoblació. Vallibona, Castell de Cabres i la Pobla de Benifassà poden seguir el camí del Ballestar, el Coratxar o Bel. El primer objectiu del Parc Natural hauria de ser ajudar a preservar la presència humana en aquests pobles sense alterar la seua manera de viure-hi. En aquest sentit, la bestialitat emesa per la conselleria del ram en el sentit que dins del parc natural s'hi podrien fer camps de golf, només de ser formulada, ja provoca tota mena de suspicàcies.
Els municipis de contrapartit de l'àrea afectada, van posar-se de seguida contra la iniciativa de la Generalitat. La Pobla de Benifassà, governada pel PP, s'ha acollit al que caiga del cel com si n'haguera de caure manà. En això, els mals usos de la política nostrada són invariables. Si el signe polític de la Generalitat haguera estat socialista, els ajuntaments socialistes corresponents segurament no haurien reaccionat com ho van fer de bon començament i haurien intentat contemporitzar, és a dir, amagar les divergències. El problema polític de fons, tanmateix, no són les característiques determinades de la dinàmica política, sinó l'evident manca de capacitat política dels ajuntaments de la Ilercavònia davant l'actuació d'instàncies administratives superiors, siguen la totpoderosa Diputació de Castelló del cràpula de Fabra, la Generalitat de Paco Camps i Blasco o la delegacioneta de la Generalitat de Catalunya a Tortosa. Madrid, ja s'entén, pertany a una altra dimensió. Si a més el territori en joc és una zona que amb prou penes arriba als 3000 habitants, el peix pareix que ja estiga tot venut. Els ajuntaments podran queixar-se o avenir-se al que diguen els manaires de València, però són uns actors del tot secundaris. La desconsideració de la Generalitat, en aquest sentit, no és cosa que depenga d'un o altre partit. El cas del parc principatí creat al 2000 ja va posar en evidència aquest mateix problema estructural: la desconsideració de l'administració autonòmica envers el cul de sac que és lo Port per al Principat com igualment ho és per al País Valencià.
Dit això, la partició administrativa del territori en tres comunitats autònomes fa que el mateix espai natural tinga situacions de protecció diferents en funció del tros que cau segons en quina jurisdicció. El referent en aquest sentit és el Parc Natural de la part principatina, el segon del seu àmbit administratiu després segurament del Montseny. Actualment, la Generalitat Valenciana ha engegat el procés per convertir la seua part també en parc natural. Com ja va passar quan la Generalitat de Catalunya va crear el Parc Natural dels Ports de Tortosa-Beseit, una cosa és emetre unes disposicions jurídiques x i una altra dotar el territori dels recursos que hi fan falta perquè la realitat coincidisca amb la legislació vigent. I és evident que si es vol protegir un territori cal fer-ho efectivament, de la mateixa manera que si existeix una legislació sobre patrimoni cultural i artístic, cal fer efectiva la protecció que la legislació especifica, i això vol dir multes i també ajuts, a particulars i a administracions comarcals o locals. Com en aquella ocasió, doncs, protecció significa recursos i gestió. Els recursos ha de posar-los l'administració amb capacitat jurisdiccional i econòmica per fer-ho. I la gestió ha de ser del tot compartida.
En això darrer, el precedent del parc principatí podria ser un model per a la iniciativa valenciana. A seguir o no, no ho sé, però convindria que l'acció de l'administració valenciana servira per al reequilibri efectiu del nivell de protecció del conjunt del Port. Aquesta gestió compartida és tan necessària com la intervenció antiincendis de les agrupacions de defensa forestal al Principat, per posar un exemple. Les agrupacions de defensa forestal, del tot inexistents al País Valencià, tenen el paper inestimable de situar la lluita contraincendis en el territori concret quan es produeix una crema. Al foc se'l combat en el seu propi terreny i per fer-ho cal gent que conega el lloc i la manera de tallar-lo; no pas grans dotacions que no coneixen ni els camins per on han de moure's. D'aquesta mateixa manera la Generalitat Valenciana hauria de col·laborar amb els ajuntaments dels municipis afectats, per respectar la seua manera de viure directament sobre el territori, el qual, per cert, és al caire de la despoblació. Vallibona, Castell de Cabres i la Pobla de Benifassà poden seguir el camí del Ballestar, el Coratxar o Bel. El primer objectiu del Parc Natural hauria de ser ajudar a preservar la presència humana en aquests pobles sense alterar la seua manera de viure-hi. En aquest sentit, la bestialitat emesa per la conselleria del ram en el sentit que dins del parc natural s'hi podrien fer camps de golf, només de ser formulada, ja provoca tota mena de suspicàcies.
Els municipis de contrapartit de l'àrea afectada, van posar-se de seguida contra la iniciativa de la Generalitat. La Pobla de Benifassà, governada pel PP, s'ha acollit al que caiga del cel com si n'haguera de caure manà. En això, els mals usos de la política nostrada són invariables. Si el signe polític de la Generalitat haguera estat socialista, els ajuntaments socialistes corresponents segurament no haurien reaccionat com ho van fer de bon començament i haurien intentat contemporitzar, és a dir, amagar les divergències. El problema polític de fons, tanmateix, no són les característiques determinades de la dinàmica política, sinó l'evident manca de capacitat política dels ajuntaments de la Ilercavònia davant l'actuació d'instàncies administratives superiors, siguen la totpoderosa Diputació de Castelló del cràpula de Fabra, la Generalitat de Paco Camps i Blasco o la delegacioneta de la Generalitat de Catalunya a Tortosa. Madrid, ja s'entén, pertany a una altra dimensió. Si a més el territori en joc és una zona que amb prou penes arriba als 3000 habitants, el peix pareix que ja estiga tot venut. Els ajuntaments podran queixar-se o avenir-se al que diguen els manaires de València, però són uns actors del tot secundaris. La desconsideració de la Generalitat, en aquest sentit, no és cosa que depenga d'un o altre partit. El cas del parc principatí creat al 2000 ja va posar en evidència aquest mateix problema estructural: la desconsideració de l'administració autonòmica envers el cul de sac que és lo Port per al Principat com igualment ho és per al País Valencià.
VINARÒS NEWS
Amb el mes de setembre ha tornat a la Xarxa la publició digital Vinaròs News. Es tracta d'una publicació que fa camí de la mà del mestre Emili Fonollosa, vallibonenc de Vinaròs que treballa per a El Mundo de Castelló i, per voluntat pròpia, manté amb vida Vinaròs News.
Podria dir-se que Vinaròs News és l'única publicació que té com a àmbit comunicatiu la Ilercavònia, que designa amb el referent “les nostres comarques”, a falta de convenciment en el nom històric del país. Un altre dia parlarem detingudament sobre l'apel·latiu Ilercavònia. Ara el que interessa destacar és de quina manera l'existència de Vinaròs News marca la capitalitat de la Ilercavònia i palesa les condicions polítiques, culturals, de comunicació i lingüístiques del territori que abasta. En aquset sentit cal distingir bé aquest abast. Hi ha altres publicacions que, com Povet.com, no fan un tractament exhaustiu de les notícies de la part principatina del Sénia. Això mateix pot dir-se de pràcticament totes les publicacions d'aquesta part. Ni La Veu de l'Ebre ni El Punt van més enllà del Sénia. En canvi, Vinaròs News aplega un nombre ingent de notícies, segurament procedents de tots els mitjans amb els quals té contacte personal Emili Fonollosa. D'aquesta manera, Vinaròs News s'ha forjat com a referent comunicatiu de la Ilercavònia i s'ha difós als cinc continents, amb uns quants milers de subscripcions.
Per les seues característiques, doncs, no hi ha dubte que es tracta d'un referent comunicatiu de primer ordre en l'espectre de la informació autocentrada a la Ilercavònia. Això no impedeix que se'n puguen apuntar també alguns punts febles. Crec que el principal és que, de fet, el projecte depèn exclusivament de la voluntat d'una sola persona, que es dedica de manera secundària al periodisme i que aprofita aquesta dedicació per bastir les edicions de Vinaròs News. Això explica, per exemple, que la web incloga poca publicitat i que el disseny experimente canvis amb relativa tardança. El dia que Emili Fonollosa trobe una ocupació que li impedisca portar la seua publicació endavant, el mitjà desapareixerà amb tota probabilitat. En darrer terme, doncs, d'això se'n pot dir manca de professionalització. No en el sentit que la persona que hi al al darrere siga poc professional, sinó en el sentit que el projecte sembla que només pot funcionar de la manera que ho fa, sense assolir els paràmetres propis dels mitjans de comunicació normals i corrents. És a dir, no és econòmicament rendible. Això explicaria, segurament, per què el projecte de fer funcionar una Vilaweb Vinaròs no va reeixir fa un temps. No puc assegurar que Emili Fonollosa hi estigués vinculat però és un exemple clar de la dinàmica que hi ha darrere les publicacions digitals de la Ilercavònia.
Aquest punt feble, en certa manera, és una condició prèvia per al segon. Vinaròs News és una publicació subsidiària d'altres mitjans: El Mundo de Castelló, La Veu de l'Ebre i altres d'àmbit potser més local o allunyat (Tinet, Mediterraneo, La Veu de Vinaròs, etc.). Això fa que els seus continguts siguen exactament una amalgama per més que la informació hi aparega estructurada territorialment: Vinaròs, Benicarló i Peníscola, el Maestrat, els Ports, les Terres de l'Ebre. A aquesta amalgama en continguts s'hi ha d'afegir l'amalgama lingüística. En aprofitar textos de notícies de mitjans diferents, trobem que les notícies sobre les Terres de l'Ebre són invariablement en català. Les referides a les comarques castellonenques són majoritàriament en castellà i apareixen en català, per exemple, si no tenen més destinació que la pròpia publicació o, més senzillament, en funció de la voluntat de l'emissor de la notícia. Al capdavall, la publicació, és a dir, el seu redactor, manté com a política passar la notícia sense traduir res. El resultat és que la publicació s'inhibeix en relació a la llengua en què apareix. Així les capçaleres de les seccions són majoritàriament en català i els continguts poden variar de llengua fins i tot dins de la mateixa notícia. La sensació de desgavell és bastant considerable, per més que es mantinga amb total naturalitat. Potser justament siga aquesta naturalitat la millor descripció de la política lingüística que manté la publicació. La inhibició que practica és molt coherent amb el caos que transmet i amb la situació sociolingüística al sud del Sénia. Una situació sociolingüística producte de les polítiques d'harakiri per inanició de les successives administracions valencianes, pràcticament des del començament de la seua existència. La falta de compromís en aquest punt per part de la publicació en qüestió parla per si sola. Per això les polèmiques que periòdicament apareixen al seu propi fòrum en relació al tema lingüístic resulten inevitables. Ho serien de totes maneres com ho són en qualsevol altre mitjà espanyol per la senzilla raó que aquest és un tema per resoldre, però segurament canviarien els termes i els arguments que s'hi fan servir. Que persones de nacionalitat no espanyola puguen exigir que la publicació siga en espanyol és cosa impensable en un altre racó de la Unió Europea i explica meridianament la minorització que pateix el català en el seu propi àmbit territorial.
No hi donem més voltes. Vinaròs News avui es difon als cinc continents com ho pot fer qualsevol altre mitjà de comunicació en suport digital. Són realment molt pocs els mitjans espanyols que, com El Periódico de Catalunya, tenen versió en més d'una llengua. El més normal seria que Vinaròs News apareguera en una sola llengua. O en doble versió a gust del destinatari. Però és evident que això depèn del seu grau de professionalització i hi ha coses que senzillament no són a l'abast per més desitjables que siguen. Al capdavall, aquesta partició lingüística que trasllueix Vinaròs News no és més que el senyal d'altres particions forçades de la Ilercavònia.
Podria dir-se que Vinaròs News és l'única publicació que té com a àmbit comunicatiu la Ilercavònia, que designa amb el referent “les nostres comarques”, a falta de convenciment en el nom històric del país. Un altre dia parlarem detingudament sobre l'apel·latiu Ilercavònia. Ara el que interessa destacar és de quina manera l'existència de Vinaròs News marca la capitalitat de la Ilercavònia i palesa les condicions polítiques, culturals, de comunicació i lingüístiques del territori que abasta. En aquset sentit cal distingir bé aquest abast. Hi ha altres publicacions que, com Povet.com, no fan un tractament exhaustiu de les notícies de la part principatina del Sénia. Això mateix pot dir-se de pràcticament totes les publicacions d'aquesta part. Ni La Veu de l'Ebre ni El Punt van més enllà del Sénia. En canvi, Vinaròs News aplega un nombre ingent de notícies, segurament procedents de tots els mitjans amb els quals té contacte personal Emili Fonollosa. D'aquesta manera, Vinaròs News s'ha forjat com a referent comunicatiu de la Ilercavònia i s'ha difós als cinc continents, amb uns quants milers de subscripcions.
Per les seues característiques, doncs, no hi ha dubte que es tracta d'un referent comunicatiu de primer ordre en l'espectre de la informació autocentrada a la Ilercavònia. Això no impedeix que se'n puguen apuntar també alguns punts febles. Crec que el principal és que, de fet, el projecte depèn exclusivament de la voluntat d'una sola persona, que es dedica de manera secundària al periodisme i que aprofita aquesta dedicació per bastir les edicions de Vinaròs News. Això explica, per exemple, que la web incloga poca publicitat i que el disseny experimente canvis amb relativa tardança. El dia que Emili Fonollosa trobe una ocupació que li impedisca portar la seua publicació endavant, el mitjà desapareixerà amb tota probabilitat. En darrer terme, doncs, d'això se'n pot dir manca de professionalització. No en el sentit que la persona que hi al al darrere siga poc professional, sinó en el sentit que el projecte sembla que només pot funcionar de la manera que ho fa, sense assolir els paràmetres propis dels mitjans de comunicació normals i corrents. És a dir, no és econòmicament rendible. Això explicaria, segurament, per què el projecte de fer funcionar una Vilaweb Vinaròs no va reeixir fa un temps. No puc assegurar que Emili Fonollosa hi estigués vinculat però és un exemple clar de la dinàmica que hi ha darrere les publicacions digitals de la Ilercavònia.
Aquest punt feble, en certa manera, és una condició prèvia per al segon. Vinaròs News és una publicació subsidiària d'altres mitjans: El Mundo de Castelló, La Veu de l'Ebre i altres d'àmbit potser més local o allunyat (Tinet, Mediterraneo, La Veu de Vinaròs, etc.). Això fa que els seus continguts siguen exactament una amalgama per més que la informació hi aparega estructurada territorialment: Vinaròs, Benicarló i Peníscola, el Maestrat, els Ports, les Terres de l'Ebre. A aquesta amalgama en continguts s'hi ha d'afegir l'amalgama lingüística. En aprofitar textos de notícies de mitjans diferents, trobem que les notícies sobre les Terres de l'Ebre són invariablement en català. Les referides a les comarques castellonenques són majoritàriament en castellà i apareixen en català, per exemple, si no tenen més destinació que la pròpia publicació o, més senzillament, en funció de la voluntat de l'emissor de la notícia. Al capdavall, la publicació, és a dir, el seu redactor, manté com a política passar la notícia sense traduir res. El resultat és que la publicació s'inhibeix en relació a la llengua en què apareix. Així les capçaleres de les seccions són majoritàriament en català i els continguts poden variar de llengua fins i tot dins de la mateixa notícia. La sensació de desgavell és bastant considerable, per més que es mantinga amb total naturalitat. Potser justament siga aquesta naturalitat la millor descripció de la política lingüística que manté la publicació. La inhibició que practica és molt coherent amb el caos que transmet i amb la situació sociolingüística al sud del Sénia. Una situació sociolingüística producte de les polítiques d'harakiri per inanició de les successives administracions valencianes, pràcticament des del començament de la seua existència. La falta de compromís en aquest punt per part de la publicació en qüestió parla per si sola. Per això les polèmiques que periòdicament apareixen al seu propi fòrum en relació al tema lingüístic resulten inevitables. Ho serien de totes maneres com ho són en qualsevol altre mitjà espanyol per la senzilla raó que aquest és un tema per resoldre, però segurament canviarien els termes i els arguments que s'hi fan servir. Que persones de nacionalitat no espanyola puguen exigir que la publicació siga en espanyol és cosa impensable en un altre racó de la Unió Europea i explica meridianament la minorització que pateix el català en el seu propi àmbit territorial.
No hi donem més voltes. Vinaròs News avui es difon als cinc continents com ho pot fer qualsevol altre mitjà de comunicació en suport digital. Són realment molt pocs els mitjans espanyols que, com El Periódico de Catalunya, tenen versió en més d'una llengua. El més normal seria que Vinaròs News apareguera en una sola llengua. O en doble versió a gust del destinatari. Però és evident que això depèn del seu grau de professionalització i hi ha coses que senzillament no són a l'abast per més desitjables que siguen. Al capdavall, aquesta partició lingüística que trasllueix Vinaròs News no és més que el senyal d'altres particions forçades de la Ilercavònia.