Cul de sac
D'aquí a no res la campanya electoral del Principat s'haurà acabat. A diferència de la darrera campanya electoral, que va implicar un tomb en la majoria parlamentària que dóna suport al govern de la Generalitat, no pareix que el còmput dels escons que s'escullen a les Terrers de l'Ebre tinguen el paper decisiu ni tan sols l'atenció que se'ls va dispensar a causa dels posicionaments dels partits polítics sobre el PHN.
És evident que el tema del transvasament de l'Ebre té una vida del tot allunyada dels paràmetres de virulència que va assolir en aquella campanya electoral i encara més durant les generals espanyoles. Això no obstant, no es pot ignorar que continua cuejant, segurament a benefici dels rèdits electorals del victimisme allà a on se suposa que no poden tirar endavant perquè tot indica que es pateix set.
Fora, dons, d'aquella dinàmica enrarida, les Terres de l'Ebre tornen al seu lloc dins de la dinàmica sociopolítica del Principat: al cul del sac. Cosa en certa manera inevitable vista la distribució demogràfica i d'equilibris de pesos dins la societat principatina.
Potser no és així. Potser es tracte només d'una simplificació. En qualsevol cas, no pareix que, a diferència de la darrera convocatòria, els grans temes electorals, ni encara els que toquen a la territorialitat, facen ni poques ni moltes referències a les Terres de l'Ebre. La lògica del funcionament de les coses, de les administratives i de les econòmiques en primer lloc, sobretot si incloem dins aquestes darreres les infraestructures, va per uns altres viaranys. Més concretament pels viaranys Barcelona – Madrid, o, si es vol, Catalunya – Espanya.
I en aquesta lògica, la de la relació autonomia – estat, la veritat és que les Terres de l'Ebre, com el conjunt de la Ilercavònia, constitueixen un territori descentrat i una ciutadania en certa manera subalterna. Una realitat tapada per l'obcecació espanyolista dels mandataris autonòmics, entenent l'apel·latiu com una tendència a fixar-se més en l'articulació amb l'estat que en l'articulació amb el veïnat.
En això no progressem per moltes euroregions que s'inventen i per més col·laboració transfronterera que es promocione des de Brusel·les. En això, l'escissió política és perseverant i costarà déu i ajuda capgirar-la. Per més integració econòmica que hi haja.
En aquest sentit, les Terres de l'Ebre, i juntament amb el veïnat, haurien de treballar per guanyar centralitat, i és evident quina és la manera de fer-ho: visualitzar l'eix sobre el qual, ara sí, poden jugar un paper de centralitat territorial.
És evident que el tema del transvasament de l'Ebre té una vida del tot allunyada dels paràmetres de virulència que va assolir en aquella campanya electoral i encara més durant les generals espanyoles. Això no obstant, no es pot ignorar que continua cuejant, segurament a benefici dels rèdits electorals del victimisme allà a on se suposa que no poden tirar endavant perquè tot indica que es pateix set.
Fora, dons, d'aquella dinàmica enrarida, les Terres de l'Ebre tornen al seu lloc dins de la dinàmica sociopolítica del Principat: al cul del sac. Cosa en certa manera inevitable vista la distribució demogràfica i d'equilibris de pesos dins la societat principatina.
Potser no és així. Potser es tracte només d'una simplificació. En qualsevol cas, no pareix que, a diferència de la darrera convocatòria, els grans temes electorals, ni encara els que toquen a la territorialitat, facen ni poques ni moltes referències a les Terres de l'Ebre. La lògica del funcionament de les coses, de les administratives i de les econòmiques en primer lloc, sobretot si incloem dins aquestes darreres les infraestructures, va per uns altres viaranys. Més concretament pels viaranys Barcelona – Madrid, o, si es vol, Catalunya – Espanya.
I en aquesta lògica, la de la relació autonomia – estat, la veritat és que les Terres de l'Ebre, com el conjunt de la Ilercavònia, constitueixen un territori descentrat i una ciutadania en certa manera subalterna. Una realitat tapada per l'obcecació espanyolista dels mandataris autonòmics, entenent l'apel·latiu com una tendència a fixar-se més en l'articulació amb l'estat que en l'articulació amb el veïnat.
En això no progressem per moltes euroregions que s'inventen i per més col·laboració transfronterera que es promocione des de Brusel·les. En això, l'escissió política és perseverant i costarà déu i ajuda capgirar-la. Per més integració econòmica que hi haja.
En aquest sentit, les Terres de l'Ebre, i juntament amb el veïnat, haurien de treballar per guanyar centralitat, i és evident quina és la manera de fer-ho: visualitzar l'eix sobre el qual, ara sí, poden jugar un paper de centralitat territorial.
Abocadors i altres luxes
L'ajuntament de les Coves de Vinromà acaba de retirar el projecte que incloïa un abocador de residus tòxics, entre amenaces a representants locals de la plataforma contra aquest projecte. Aquesta retirada es produeix després que l'actuació de la plataforma antiabocadors haja tingut la seua incidència en el panorama de la mobilització social castellonenc i el tema haja provocat ball de bastons dialèctic en el terreny polític fins al punt d'esquerdar la majoria polítca al mateix ajuntament covarxí.
Ben mirat, la qüestió dels abocadors i instal·lacions paregudes, els anteriors al cas apuntat i altres que van saltant a l'actualitat informativa de la Ilercavònia, posen en evidència una manera d'actuar que és sempre idèntica.
En primer lloc, les administracions i les corporacions privades que generen residus miren de traure-se'ls de damunt ubicant plantes de transformació i abocadors lluny d'allà on es produeixen. En el cas de Castelló, el fet de projectar abocadors de residus tòxics a Fanzara, les Coves de Vinromà i la Salzedella es tradueix en l'equació que les àrees més urbanes de la costa ubiquen els seus abocadors a l'interior, per la senzilla raó que, d'entrada, no hi ha tanta gent per oposar-se a tindre un abocador d'aquestes característiques a prop de casa i els terrenys són més barats. Lògicament, aquesta política genera un greuge comparatiu inacceptable, perquè dóna lloc a una distinció entre ciutadans de primera, que són els qui generen residus i contaminen perquè viuen en àrees urbanes i pareix que això ja atorga carta de llibertat per contaminar, i ciutadans de segona, que són els qui han de conviure amb unes instal·lacions que condicionen les possibilitats del seu propi desenvolupament.
En segon lloc, quan el tema apareix a nivell municipal, aquesta mateixa manera d'actuar torna a posar-se en evidència. La qüestió és ubicar la instal·lació que podria causar pocs o molts problemes al límit del terme municipal, com més lluny del nucli urbà millor. No importa si aquest racó de terme està més a prop d'un altre poble que del propi. Es tracta de fer invisible la instal·lació potencialment molesta. Tothom pot recordar casos d'aquestes característiques.
I així és lògic que hi haja conflictes entre l'interior i la costa, entre els pobles i el poder polític, i entre els mateixos pobles que pel seu veïnatge es troben en una situació potser més molesta que no la potencial contaminació que poguera causar-los una instal·lació del tipus que parlem. Potser que tothom faça un pensament i assumisca la realitat. Si les ciutats i les corporacions privades generen residus, que se'ls gestionen a casa seua. I si un poble vol ubicar un abocador o una instal·lació similar, per favor, que no moleste als veïns. Que l'entome amb naturalitat i l'ubique on logísticament siga millor, no necessàriament sota la catifa.
Qui sap si d'aquesta manera tothom pren consciència de la necessitat de reduir la producció de residus i de tindre instal·lacions d'aquest tipus, però allà on fan veritablement falta. Només es tracta de fer les coses bé i amb una mica de perspectiva de futur. Per com han anat les coses, el cas de les Coves tampoc no responia a una visió preclara d'actuació mediambiental pensada i sostenible que prenga el territori com una unitat articulada, no com una selva a depredar.
Ben mirat, la qüestió dels abocadors i instal·lacions paregudes, els anteriors al cas apuntat i altres que van saltant a l'actualitat informativa de la Ilercavònia, posen en evidència una manera d'actuar que és sempre idèntica.
En primer lloc, les administracions i les corporacions privades que generen residus miren de traure-se'ls de damunt ubicant plantes de transformació i abocadors lluny d'allà on es produeixen. En el cas de Castelló, el fet de projectar abocadors de residus tòxics a Fanzara, les Coves de Vinromà i la Salzedella es tradueix en l'equació que les àrees més urbanes de la costa ubiquen els seus abocadors a l'interior, per la senzilla raó que, d'entrada, no hi ha tanta gent per oposar-se a tindre un abocador d'aquestes característiques a prop de casa i els terrenys són més barats. Lògicament, aquesta política genera un greuge comparatiu inacceptable, perquè dóna lloc a una distinció entre ciutadans de primera, que són els qui generen residus i contaminen perquè viuen en àrees urbanes i pareix que això ja atorga carta de llibertat per contaminar, i ciutadans de segona, que són els qui han de conviure amb unes instal·lacions que condicionen les possibilitats del seu propi desenvolupament.
En segon lloc, quan el tema apareix a nivell municipal, aquesta mateixa manera d'actuar torna a posar-se en evidència. La qüestió és ubicar la instal·lació que podria causar pocs o molts problemes al límit del terme municipal, com més lluny del nucli urbà millor. No importa si aquest racó de terme està més a prop d'un altre poble que del propi. Es tracta de fer invisible la instal·lació potencialment molesta. Tothom pot recordar casos d'aquestes característiques.
I així és lògic que hi haja conflictes entre l'interior i la costa, entre els pobles i el poder polític, i entre els mateixos pobles que pel seu veïnatge es troben en una situació potser més molesta que no la potencial contaminació que poguera causar-los una instal·lació del tipus que parlem. Potser que tothom faça un pensament i assumisca la realitat. Si les ciutats i les corporacions privades generen residus, que se'ls gestionen a casa seua. I si un poble vol ubicar un abocador o una instal·lació similar, per favor, que no moleste als veïns. Que l'entome amb naturalitat i l'ubique on logísticament siga millor, no necessàriament sota la catifa.
Qui sap si d'aquesta manera tothom pren consciència de la necessitat de reduir la producció de residus i de tindre instal·lacions d'aquest tipus, però allà on fan veritablement falta. Només es tracta de fer les coses bé i amb una mica de perspectiva de futur. Per com han anat les coses, el cas de les Coves tampoc no responia a una visió preclara d'actuació mediambiental pensada i sostenible que prenga el territori com una unitat articulada, no com una selva a depredar.