Dissabte al matí
Dissabte al matí i mala hora al carrer. Dins al bar la parròquia s'arremolina a les taules, amb el sentiment dual de l'excepcionalitat del fred acabat d'estrenar i el contratemps per no poder continuar la rutina ludicolaboral del cap de setmana. El vi dels gots és del Matarranya i les olives del terme. L'esmorzar depèn del comensal. A la taula de la vora els habituals de la conya marinera llesquen que dóna gust. S'apropa la cambrera romanesa que ja fa temps que parla un idiolecte tortosí deliciosament exòtic i serveix la beguda. Aquesta nit s'ha girat un vent oblidat i ha plovisquejat com si fos a traïció. Finalment la tardor s'ha cansat de la calor i s'ha tornat un hivern sobtat. Ja ha passat la temporada dels bolets i de la barraca.
La temporada de cacera encara no ha acabat. Això és un tema important. D'homes. Ser un practicant de la cacera en qualsevulla de les seues modalitats permet anar a esmorzar i no haver de fer cara de gamarús quan els altres donen mostres de virilitat mentrestant parlen del que han caçat, de les peces guanyades lícitament o contra la legalitat. En aquest país de la Ilercavònia sempre s'ha caçat bastant de cul al dictat de l'autoritat competent. Justament la caça furtiva és gairebé un tret de la idosincràsia nostrada.
Ara tot això ha canviat molt. Entra un altre parroquià i es demana un cigaló i una casqueta, contravenint la consuetud esmorzadora. Diu que si no ha de treballar no té prou gana per esmorzar. Enraona sense cridar l'atenció. El granger que se li ha assegut al costat comenta que en passen pocs, que ha sortit de matinada amb la escopeta i no ha aclarit res. La conversa deriva cap a la generalització. Avui en dia, entre la Unió Europea i els forestals, els barraquistes tenen el peu al coll i el que prima és l'escopeta. La barraca és indiscriminada i l'escopeta democràtica. En un cas no hi ha llicència. En l'altre pagant Sant Pere canta. L'escopeta és com una metàfora del penis. Aquest escopeix semen i l'escopeta, foc i plom. Pagant, escampar plom pel territori o vedat de caça és perfectament lícit i ningú no protesta. Ni els pagesos ni els ecologistes. Tot està regulat: les invitacions, la rotació de partides segons dies de la setmana, etcètera. Tot això gira negoci i interessa. La modernització de les formes de cacera tradicional, com ara la barraca, no es pot admetre perquè suposa un atemptat ecològic. Ben mirat, qualsevol forma de vida tradicional ho té cru per modernitzar-se i l'autoritat de les coses està amatent a impedir-ho. Podria dir-se que la civilització està assolint els seus objectius i, després de la despoblació dels masos als anys 50, tot just estan començant a desaparèixer les darreres manifestacions de les formes de vida tradicional, entre les quals la furtivitat en la cacera. Tradicionalment, l'activitat cinegètica estacional era una manera de procurar-se queviures per una temporada. Avui tot pren el caire del parc temàtic, ja siga en forma de reserva, de parc natural o de vedat de caça. La qüestió és fer turisme encara que siga a escala del terme municipal. Caçar, al capdavall, ara ja és una manera de passar l'estona. I un bon motiu per a la conversa i la sociabilitat masculina.
I ara no ens posarem a parlar de futbol perquè llavors la raó esdevé passió. I encara menys de política. En això darrer obrir la boca en el sentit equivocat condueix directament a l'escarni. Al capdavall, el personal del mateix bàndol ja es burxa prou entre si. De vegades fins i tot pareix que siguen aficions d'equips diferents.
Així que posem que es fa tard i vol ploure i desfem la conversa.
La temporada de cacera encara no ha acabat. Això és un tema important. D'homes. Ser un practicant de la cacera en qualsevulla de les seues modalitats permet anar a esmorzar i no haver de fer cara de gamarús quan els altres donen mostres de virilitat mentrestant parlen del que han caçat, de les peces guanyades lícitament o contra la legalitat. En aquest país de la Ilercavònia sempre s'ha caçat bastant de cul al dictat de l'autoritat competent. Justament la caça furtiva és gairebé un tret de la idosincràsia nostrada.
Ara tot això ha canviat molt. Entra un altre parroquià i es demana un cigaló i una casqueta, contravenint la consuetud esmorzadora. Diu que si no ha de treballar no té prou gana per esmorzar. Enraona sense cridar l'atenció. El granger que se li ha assegut al costat comenta que en passen pocs, que ha sortit de matinada amb la escopeta i no ha aclarit res. La conversa deriva cap a la generalització. Avui en dia, entre la Unió Europea i els forestals, els barraquistes tenen el peu al coll i el que prima és l'escopeta. La barraca és indiscriminada i l'escopeta democràtica. En un cas no hi ha llicència. En l'altre pagant Sant Pere canta. L'escopeta és com una metàfora del penis. Aquest escopeix semen i l'escopeta, foc i plom. Pagant, escampar plom pel territori o vedat de caça és perfectament lícit i ningú no protesta. Ni els pagesos ni els ecologistes. Tot està regulat: les invitacions, la rotació de partides segons dies de la setmana, etcètera. Tot això gira negoci i interessa. La modernització de les formes de cacera tradicional, com ara la barraca, no es pot admetre perquè suposa un atemptat ecològic. Ben mirat, qualsevol forma de vida tradicional ho té cru per modernitzar-se i l'autoritat de les coses està amatent a impedir-ho. Podria dir-se que la civilització està assolint els seus objectius i, després de la despoblació dels masos als anys 50, tot just estan començant a desaparèixer les darreres manifestacions de les formes de vida tradicional, entre les quals la furtivitat en la cacera. Tradicionalment, l'activitat cinegètica estacional era una manera de procurar-se queviures per una temporada. Avui tot pren el caire del parc temàtic, ja siga en forma de reserva, de parc natural o de vedat de caça. La qüestió és fer turisme encara que siga a escala del terme municipal. Caçar, al capdavall, ara ja és una manera de passar l'estona. I un bon motiu per a la conversa i la sociabilitat masculina.
I ara no ens posarem a parlar de futbol perquè llavors la raó esdevé passió. I encara menys de política. En això darrer obrir la boca en el sentit equivocat condueix directament a l'escarni. Al capdavall, el personal del mateix bàndol ja es burxa prou entre si. De vegades fins i tot pareix que siguen aficions d'equips diferents.
Així que posem que es fa tard i vol ploure i desfem la conversa.
La frontera mental
A començaments de novembre, el conseller de Sanitat de la Generalitat Valenciana, Rafael Blasco, i la seua homòloga aragonesa, Luísa María Noeno, van signar a Morella un conveni de col·laboració entre les dues administracions autonòmiques per coordinar i compartir recursos en l'atenció sanitària als pobles limítrofs de Castelló i Terol, de manera que aquells usuaris que tenen l'atenció sanitària més propera a l'altra banda de la ratlla provincial puguen aprofitar-la i no hagen de fer desplaçaments més llargs dins de la seua comunitat autònoma. Tenint en compte que es tracta d'una necessitat d'aquest tipus, els usuaris afectats se'n poden felicitar, ja que suposa una millora substancial de la qualitat de vida d'uns pobles d'interior allunyats dels centres urbans més importants dels àmbits respectius. En total, se'n beneficiaran unes 35000 persones.
Queda fora d'aquesta col·laboració la Tinença de Benifassà, un dels racons més inaccessibles i despoblats del País Valencià, en ple cor del Port ilercavó. Les comunicacions de la Tinença amb el Matarranya, que sí que ha entrat en el conveni, són molt complicades i això explica que malgrat el veïnatge territorial la Tinença n'haja quedat al marge. El fet cert és que la principal connexió de la Tinença de Benifassà és amb la Sénia, que és el lloc de pas obligat per accedir-hi des de les àrees urbanes de la costa i que manté amb la Tinença una relació humana explicable pel fet que bona part de la despoblació de la Tinença viu a la Sénia.
Es dóna la circumstància que la Taula del Sénia, de la qual no forma part el municipi de la Pobla de Benifassà, que agrupa la major part dels escassos 250 habitants censats a la Tinença, reivindica des dels seus orígens la col·laboració entre les comunitats autònomes valenciana i catalana en matèria sanitària. Potser el poc pes demogràfic siga una raó important perquè la conselleria que encapçala Rafael Blasco no tinga per prioritària la coordinació de serveis sanitaris amb altres comunitats autònomes en relació a la Tinença de Benifassà. Això no obstant, seria bastant obtús aïllar aquesta problemàtica únicament a la Tinença. Vist que les necessitats de la Tinença passen per la Sénia, que és la seua eixida natural, podria fer-se un cop d'ull riu avall per veure que, de fer-se afectiva, la col·laboració en matèria sanitària a banda i banda del riu englobaria un contingent demogràfic bastant més considerable i suposaria, també, una complexitat major.
Però al capdavall tot això són elucubracions si tenim en compte els paràmetres en què es mou un polític com Rafael Blasco, que és l'únic polític valencià en actiu que ha sobreviscut als canvis de govern des de la mateixa creació de l'autonomia. Demanar-li a un conseller com Rafael Blasco, que pràcticament té al cap l'autonomia valenciana i que se la coneix per pròpia experiència, que pense a col·laborar al nord del Sénia és com demanar-li que supere un complex freudià. Ans deixaria que l'Estat recuperés les competències autonòmiques que prestar-se a fer això.
Rafael Blasco és el mateix que quan era conseller de Territori i Habitatge va promoure la transformació de la Tinença de Benifassà en parc natural i va apuntar la possibilitat que s'hi ubiqués algun camp de golf... Ell i el seu partit regional tenen una concepció molt concreta del territori i de les relacions que el País Valencià ha d'establir més enllà dels seus límits, que està marcada per un principi gairebé edípic: res a compartir més enllà del Sénia. I és que per a aquesta concepció el límit del Sénia és més que si fos una frontera exterior de la Unió Europea. I no els falta raó. No hi ha pitjor limitació que la frontera que es du a dins: la frontera mental.
Queda fora d'aquesta col·laboració la Tinença de Benifassà, un dels racons més inaccessibles i despoblats del País Valencià, en ple cor del Port ilercavó. Les comunicacions de la Tinença amb el Matarranya, que sí que ha entrat en el conveni, són molt complicades i això explica que malgrat el veïnatge territorial la Tinença n'haja quedat al marge. El fet cert és que la principal connexió de la Tinença de Benifassà és amb la Sénia, que és el lloc de pas obligat per accedir-hi des de les àrees urbanes de la costa i que manté amb la Tinença una relació humana explicable pel fet que bona part de la despoblació de la Tinença viu a la Sénia.
Es dóna la circumstància que la Taula del Sénia, de la qual no forma part el municipi de la Pobla de Benifassà, que agrupa la major part dels escassos 250 habitants censats a la Tinença, reivindica des dels seus orígens la col·laboració entre les comunitats autònomes valenciana i catalana en matèria sanitària. Potser el poc pes demogràfic siga una raó important perquè la conselleria que encapçala Rafael Blasco no tinga per prioritària la coordinació de serveis sanitaris amb altres comunitats autònomes en relació a la Tinença de Benifassà. Això no obstant, seria bastant obtús aïllar aquesta problemàtica únicament a la Tinença. Vist que les necessitats de la Tinença passen per la Sénia, que és la seua eixida natural, podria fer-se un cop d'ull riu avall per veure que, de fer-se afectiva, la col·laboració en matèria sanitària a banda i banda del riu englobaria un contingent demogràfic bastant més considerable i suposaria, també, una complexitat major.
Però al capdavall tot això són elucubracions si tenim en compte els paràmetres en què es mou un polític com Rafael Blasco, que és l'únic polític valencià en actiu que ha sobreviscut als canvis de govern des de la mateixa creació de l'autonomia. Demanar-li a un conseller com Rafael Blasco, que pràcticament té al cap l'autonomia valenciana i que se la coneix per pròpia experiència, que pense a col·laborar al nord del Sénia és com demanar-li que supere un complex freudià. Ans deixaria que l'Estat recuperés les competències autonòmiques que prestar-se a fer això.
Rafael Blasco és el mateix que quan era conseller de Territori i Habitatge va promoure la transformació de la Tinença de Benifassà en parc natural i va apuntar la possibilitat que s'hi ubiqués algun camp de golf... Ell i el seu partit regional tenen una concepció molt concreta del territori i de les relacions que el País Valencià ha d'establir més enllà dels seus límits, que està marcada per un principi gairebé edípic: res a compartir més enllà del Sénia. I és que per a aquesta concepció el límit del Sénia és més que si fos una frontera exterior de la Unió Europea. I no els falta raó. No hi ha pitjor limitació que la frontera que es du a dins: la frontera mental.