logotipo

Arribo tard i ja tothom és a taula. A mesura que m'endinso en el restaurant va creixent la xerradissa del fons. A falta de vistes, les parets del local curulles d'elements decoratius em recorda vagament l'ambient d'alguns establiments turístics de l'Empordà. Surt a rebre'm amatent el mestre Fonollosa, que aquí fa de mestre de cerimònies i d'alguna cosa més.
A la taula, la conversa gira al voltant dels vols de baix preu i les possibilitats de viatjar a altres països. A mesura que avança el sopar hi ha temps per obrir el bloc de repàs a la situació política comarcal i finalment fem cap a parlar del que és inevitable quan es troben professionals de l'educació: de les penes més que alegries de l'ensenyament secundari. Diagnòstic: la cultura de l'esforç era verda i se la va menjar un burro; seriosos dubtes a l'entorn de la comparació entre els sistemes educatius actual i anterior; en definitiva, l'augment del nivell de vida ha revertit en un augment geomètric del grau de consentiment dels pares envers els fills. Dades: recompte dels barracons en centres educatius de Vinaròs i Benicarló. Encara hi ha temps per fer una passada per la qüestió que dóna nom a aquesta columna: la continuïtat dialectal del Nord valencià fins a Lleida i la Franja de Ponent; el bisbat de Tortosa, retallat perquè Castelló, considerat el poble més gran de la província, pogués tenir la seua seu bisbal encara que fos compartida amb Sogorb; la irrellevància relativa compartida, al capdavall, per les terres de cruïlla en relació a les seues adscripcions administratives.
I en això que quan fem acció d'aixecar la copa de cava arriben els parlaments. Pren la paraula Emili i es posa a parlar com si el que diu no tingués la importància que té, com si el que ens té reunits fos al capdavall un assumpte tangencial pel fet de no ser lucratiu. I no: els fets que ell mateix desgrana, els 10 anys d'existència de Vinaròs News, la renovació del web, l'interès dels altres mitjans de comunicació per l'aniversari, la mateixa presència de mitjans en l'acte, el recull de les notícies d'aquests 10 anys en un DVD que es lliura als assistents com a obsequi, tot indica que el que diu té molta importància per a la conformació d'un espai comunicatiu propi de l'àmbit del Baix Maestrat, un espai comunicatiu del tot obert i compartit amb les comarques veïnes. I és important perquè demostra dues coses: que els projectes com ara Vinaròs News no poden portar-se a terme sense una voluntat persistent i que el caràcter col·laboratiu que té és imprescindible per a transmetre la riquesa que suposa. Que per molts anys puga continuar sent així i encara millor si és possible.
I llavors surt l'amfitrió Salvador Alcaraz i anuncia la propera publicació d'un llibre de cuina vinarossenca. Com si amb la demostració que acaba de servir no n'hi hagués prou. Si no fos perquè l'oratge d'aquest hivern pot acabar per desorientar-nos fins i tot a les persones, s'hauria de dir que aquest sopar de terra ferma, a base d'uns plats característics de la més vella cuina tradicional, era com sorgit de la nit del patrimoni gastronòmic hivernal de la Ilercavònia, d'uns gustos inapel·lablement rurals, dels que ja no se'n troben. Així doncs, l'anunci d'aquest llibre de cuina és d'allò més esperançador, sobretot tenint en compte l'existència de llibres de cuina valencians, com La nostra cuina d'Emili Piera, de llibres de cuina de les Terres de l'Ebre, com La cuina de les Terres de l'Ebre, de M. Carme Queralt, o encara la immensa La cuina catalana de Jaume Fàbrega, davant l'absència desoladora d'un llibre de cuina de referència del Maestrat. Esperem que aquest ho siga. Tot apunta que ha de ser així.
La foto de grup va posar punt i final a la trobada i fins a l'any que ve. Que el mestratge periodístic continue.

Sí, molt bé. Les festes nadalenques són les més entranyables que hi ha en tot el calendari festiu perquè, com tothom sap, és el moment que les famílies es reuneixen i refermen els seus vincles i practiquen la sociabilitat en espais tancats, a causa de les circumstàncies meteorològiques, generalment al menjador de casa, aquell espai en què tradicionalment hi ha hagut una taula que, dit siga de passada, cada vegada es fa servir menys. A l'estiu, al bon temps, la pràctica de la sociabilitat és tan normal que pràcticament ni ens n'adonem. La bonança climàtica ens permet gaudir-ne en espais oberts, al carrer. La reclusió festiva del Nadal, doncs, no és res més que una conseqüència del canvi climàtic, de cada any, i ben mirat la cavalcada dels Reis d'Orient, que n'és la culminació, ja ve a ser com una mena de revolta contra aquesta reclusió. Ja pot nevar que els Reixos atrauen la gent al carrer amb el seu espectacle de color, fantasia i il·lusió. I regals per als xiquets.
Avui en dia, el cicle festiu nadalenc ha acrescut el seu potencial de compromís. Abans la cosa començava amb allò de les estrenes, si bé és veritat que pels nostres verals d'aquest costum nadalenc no en queda ni la memòria. No sé del cert si el tió hi tenia alguna cosa a veure. El cas és que si es vol complir amb tot hi ha una sèrie de rituals que comprometen materialment el personal. Es comença per les estrenes o el tió. Poseu-me l'intrús de Pare Noel on millor us vaja. I així comencen les reunions sociofamiliars: la Nit de Nadal, el dinar del dia de la festa, Sant Esteve allà on se celebre; la Nit de Cap d'Any, amb el raïm de la sort, la festa obligada i fins els calçotets rojos si és el cas. Vinga dispendi. I per acabar com Déu mana, els Reis d'Orient, que porten coses a la gent. Certament, el cicle festiu nadalenc s'ha convertit en una bona estratègia de negoci. És, per exemple, el millor moment de l'any per renovar el mòbil. La qüestió és centrar la festa en el mecanisme del regal, que com tothom sap és el principal mecanisme d'establiment de compromisos en les relacions socials. I com més ocasions se'n presenten, més negoci. D'aquí la innovació del Pare Noel, que ja està penetrant socialment fins al punt que se'n veuen d'emparrats en forma de ninot pels balcons.
En aquest Nadal de la publicitat, les multinacionals de videojocs i els grans magatzems o bé les petites botigues de la cantonada, la butxaca és una festa. I lògicament els Reis d'Orient, que com tothom sap van inventar-se a Alcoi, són un digne col·lofó d'aquests dies de festivitat sincrètica. Això no obstant, els cartells de les rebaixes ja estan preparats a les rebotigues i el temps de penitència pecuniària només espera que els cavalls dels Reixos es mengen les garrofes de les sabates. Sort en tenim de Sant Antoni. Aquest sant anacoreta té una festa d'una vitalitat que potser en segons quins llocs encara pot respondre al caràcter eminentment rural de la comunitat que la celebra. Però d'un temps ençà, en què la festa s'ha revifat d'allò més, això està canviant de sentit a marxes forçades. Amb el seu esperit de sacrifici en el desert, envoltat de temptacions i dimonis, és normal que la gent s'identifique cada cop més amb el sentit metafòric de la seua història. Al capdavall, gener és temps de rebaixes i de rigor econòmic. I el que abans era sant d'una festa profundament rural avui pareix acumular els creients del temps de les rebaixes. Vist que el caganer va patint una marginació cada vegada més evident, tot siga per mantenir el bastió de les tradicions antigues.