Més de mil anys
Fa uns dies el Grup d'Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp (GEPEC), entitat ecologista de les comarques tarragonines, va denunciar l'imminent arrancada de 92 oliveres monumentals al terme d'Ulldecona, en el que és la darrera mostra de la constant volatilització d'aquests arbres del medi en què van créixer al llarg del temps. El mateix GEPEC denuncia que la Generalitat de Catalunya fa dos anys que incompleix el seu compromís de protegir les anomenades oliveres mil·lenàries. A l'altra banda del Sénia, la Generalitat Valenciana va promulgar l'any passat la Llei 4/2006, de 19 de maig, de Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valenciana, que és el text legal que ofereix protecció genèrica a aquest patrimoni natural i que l'any passat va provocar l'acceleració de les arrancades d'arbres prèvia a l'entrada en vigor de la llei. Tot just encara no fa el mes, la Generalitat Valenciana ha obert convocatòria per a la sol·licitud de subvencions relacionades amb aquests arbres monumentals, si bé s'ha de dir que el catàleg oficial que preveu la llei encara està per elaborar.
No hi ha dubte que quan es posa el crit al cel com ho fa el GEPEC alguna cosa ha de passar més enllà de la circumstància que potser la protecció dictada per la Generalitat Valenciana ha desplaçat el negoci del tràfic d'oliveres més al Nord. No hi fa res que a les comarques de l'Ebre se n'hagen catalogat 1500 exemplars. Si no tenen protecció, els arbres poden ser objecte de compravenda com qualsevol altra mercaderia.
Lògicament, el cas de les oliveres mil·lenàries no pot deslligar-se de les dues problemàtiques que l'afecten. En primer lloc, les transformacions accelerades que ha viscut el sector agrari, i en segon lloc la pressió urbanística sobre el territori. Convé tenir-los en compte per entendre bé el que està passant. Les denúncies ecologistes criden l'atenció sobre el problema immediat de la conservació, si bé la crisi que hi ha darrere del fenomen resulta d'una profunditat sense precedents. Avui per avui és sabut que el secà ja fa temps que va deixar de ser un mitjà de vida decent, cosa que es visualitza en la minva en picat del percentatge d'ocupació que suposa com a sector econòmic. Tot i això, la productivitat del sector oleícola resulta ser major que mai, a causa de la mecanització i la millora dels conreus. Amb un volum determinat de producció, l'olivera ha continuat sent un mitjà econòmic assequible a un nombre cada vegada més reduït de llauradors. És així que actualment es busca l'augment de la productivitat en el conreu de l'olivera com en qualsevol altra activitat econòmica. Des d'aquest punt de vista, per a un llaurador que s'hi dedique professionalment, ha acabat resultant més rendible vendre una olivera mil·lenària de baixa productivitat i replantar el terreny que ocupava amb empelts jóvens, que no aguantar un arbre monumental el valor patrimonial del qual ha estat menystingut. Paral·lelament, la pressió urbanística sobre el territori ha generat una demanda d'aquest tipus d'arbres, de manera que ha esdevingut un negoci lucratiu sobretot per a l'intermediari. Una olivera replantada en el jardí d'un xalet nou de trinca, construït en terra posada, atorga al nyap urbanístic una pàtina de prestigi i arrelament que li són en realitat absolutament aliens. Es tapa amb una olivera mil·lenària la destrucció del paisatge que el mateix arbre ha habitat des de temps immemorial.
És evident que les transformacions econòmiques han operat un canvi radical del valor de les coses. Avui, pensar en termes exclusivament econòmics en les oliveres mil·lenàries, com té dret a fer-ho un llaurador, que al capdavall n'és el propietari i se n'ocupa, acabarà esdevenint pràcticament impossible, per la intervenció que en la qüestió hi acaben tenint els altres actors, inclosos els proteccionistes. No crec que promoure, per exemple, la producció d'oli d'oliva mil·lenària siga cap solució, vista la limitació efectiva d'aquesta producció, per més que resulte un element atractiu i dinamitzador. El problema ve quan els interessos s'escapen de l'àmbit estrictament pagès i les oliveres, com les malees, esdevenen moneda de canvi de l'especulació. Per cert: en tot això les cooperatives no hi tenen res a dir, o a fer, encara que només siga munyir les subvencions de l'administració? Potser haurien de començar a pensar-hi en termes de patrimoni natural propi, també.
Mentrestant, el director dels serveis territorials del Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya, Antoni Espanya, ha corregut a sortir al pas de les denúncies del GEPEC dient que aquest 2007 s'aprovarà la llei de protecció de les oliveres mil·lenàries Doncs potser seria el moment de recordar-li allò de fets i no paraules.
El grup d'agrorock Aluminosis de la Jana ho canten a la perfecció en la seua cançó Més de mil anys:
«Si t'auelo ja m´hagués venut, tu no m'hagueres conegut.
Si no parem d´arrencar, als teus néts contaràs
que hi havien oliveres que tenien més de mil anys.»
No hi ha dubte que quan es posa el crit al cel com ho fa el GEPEC alguna cosa ha de passar més enllà de la circumstància que potser la protecció dictada per la Generalitat Valenciana ha desplaçat el negoci del tràfic d'oliveres més al Nord. No hi fa res que a les comarques de l'Ebre se n'hagen catalogat 1500 exemplars. Si no tenen protecció, els arbres poden ser objecte de compravenda com qualsevol altra mercaderia.
Lògicament, el cas de les oliveres mil·lenàries no pot deslligar-se de les dues problemàtiques que l'afecten. En primer lloc, les transformacions accelerades que ha viscut el sector agrari, i en segon lloc la pressió urbanística sobre el territori. Convé tenir-los en compte per entendre bé el que està passant. Les denúncies ecologistes criden l'atenció sobre el problema immediat de la conservació, si bé la crisi que hi ha darrere del fenomen resulta d'una profunditat sense precedents. Avui per avui és sabut que el secà ja fa temps que va deixar de ser un mitjà de vida decent, cosa que es visualitza en la minva en picat del percentatge d'ocupació que suposa com a sector econòmic. Tot i això, la productivitat del sector oleícola resulta ser major que mai, a causa de la mecanització i la millora dels conreus. Amb un volum determinat de producció, l'olivera ha continuat sent un mitjà econòmic assequible a un nombre cada vegada més reduït de llauradors. És així que actualment es busca l'augment de la productivitat en el conreu de l'olivera com en qualsevol altra activitat econòmica. Des d'aquest punt de vista, per a un llaurador que s'hi dedique professionalment, ha acabat resultant més rendible vendre una olivera mil·lenària de baixa productivitat i replantar el terreny que ocupava amb empelts jóvens, que no aguantar un arbre monumental el valor patrimonial del qual ha estat menystingut. Paral·lelament, la pressió urbanística sobre el territori ha generat una demanda d'aquest tipus d'arbres, de manera que ha esdevingut un negoci lucratiu sobretot per a l'intermediari. Una olivera replantada en el jardí d'un xalet nou de trinca, construït en terra posada, atorga al nyap urbanístic una pàtina de prestigi i arrelament que li són en realitat absolutament aliens. Es tapa amb una olivera mil·lenària la destrucció del paisatge que el mateix arbre ha habitat des de temps immemorial.
És evident que les transformacions econòmiques han operat un canvi radical del valor de les coses. Avui, pensar en termes exclusivament econòmics en les oliveres mil·lenàries, com té dret a fer-ho un llaurador, que al capdavall n'és el propietari i se n'ocupa, acabarà esdevenint pràcticament impossible, per la intervenció que en la qüestió hi acaben tenint els altres actors, inclosos els proteccionistes. No crec que promoure, per exemple, la producció d'oli d'oliva mil·lenària siga cap solució, vista la limitació efectiva d'aquesta producció, per més que resulte un element atractiu i dinamitzador. El problema ve quan els interessos s'escapen de l'àmbit estrictament pagès i les oliveres, com les malees, esdevenen moneda de canvi de l'especulació. Per cert: en tot això les cooperatives no hi tenen res a dir, o a fer, encara que només siga munyir les subvencions de l'administració? Potser haurien de començar a pensar-hi en termes de patrimoni natural propi, també.
Mentrestant, el director dels serveis territorials del Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya, Antoni Espanya, ha corregut a sortir al pas de les denúncies del GEPEC dient que aquest 2007 s'aprovarà la llei de protecció de les oliveres mil·lenàries Doncs potser seria el moment de recordar-li allò de fets i no paraules.
El grup d'agrorock Aluminosis de la Jana ho canten a la perfecció en la seua cançó Més de mil anys:
«Si t'auelo ja m´hagués venut, tu no m'hagueres conegut.
Si no parem d´arrencar, als teus néts contaràs
que hi havien oliveres que tenien més de mil anys.»
Ilercavònia digital
Aquest dissabte 3 de febrer té lloc a Tortosa la primera trobada de Blocaires de l'Ebre, una colla de d'individus, és a dir de gent, que té en comú el fet de mantenir un bloc a Internet i una relació o altra amb les Terres de l'Ebre. A més, els Blocaires de l'Ebre tenen el seu propi fòrum, un espai de comunicació i intercanvi, i han començat a editar un butlletí de comunicació diguem-ne interna per a totes les persones que hi participen. Aquesta primera trobada, doncs, té el caràcter constituent d'alguna cosa nova, d'una xarxa d'usuaris d'Internet vinculats d'una manera o altra a l'àmbit concret que els agrupa.
Quan l'estiu de 2005 vaig començar a escriure un bloc sobre la Ilercavònia va ser per causes una mica intrascendents: traure el nas a una de les possibilitats que m'oferia l'abonament de la línia ADSL i matar estones perdudes mentre s'acabaven les vacances. La temàtica era parlar del contrast que causen les vivències conforntades amb una determinada manera de pensar: quina relació hi ha entre la manera de viure dels nostres pobles, i ciutas, amb el fet de ser al bell mig dels Països Catalans, o com vulgueu dir-ne, o maleir-ne, que es porta més i fa més senyor. Qui podia esperar-se que aquestes reflexions poguessen interessar l'editor de VinaròsNews? Devia ser que ell també formava part d'aquesta dimensió estrambòtica on se situa la Ilercavònia, el nom d'aquest territori que tal vegada va arribar a existir, i que està format de la mateixa matèria que el sentit de la terra. Al cap d'un temps imprecís i de manera totalment inesperada, un ilercavó de nik ebrenc havia trobat el meu bloc i se'n meravellava. Dic això d'ilercavó perquè inusitadament resulta que algú s'identificava amb el contingut del que jo escrivia. És més, encara n'estava més convençut. Una mica el resultat d'aquesta actitud és aquest wiki també anomenat Ilercavònia. No és més que un projecte en construcció. Però els wikis són això: webs de creació col·lectiva, on tothom pot participar per construir un determinat entorn compartit de coneixement. La Viquipèdia és el seu entorn.
Doncs, els Blocaires de l'Ebre pareixen munió i la seua trobada és un esdeveniment de consideració. Per tant, guglegem. Hi poso Maestrat + bloc i només m'apareix, entre altres 40.000 resultats, el bloc de Josep Barberà, secretari d'Organització d'Esquerra-Benicarló. La gran majoria de la resta dels primers 50 enllaços estan relacionats amb el bloc... nacionalista valencià. Afino més i acabo a la web de la Taula del Sénia, que s'ha presentat a la discoteca Bangaloo de Madrid. Relacions internacionals? Retorn a l'època disco, a la movida? La lectura d'aquest anunci no té pèrdua. Una mica desert sí que es veu el panorama del Maestrat. I menterstant aquest hivern tenim Obrint Pas en un mas dels Ports de Morella enregistrant el seu proper disc. Ja ho veus: un dels primers grups valencians buscant refugi creatiu les antípodes de Marina d'Or.
Possiblement aquest siga un panorama esbiaixat de la Ilercavònia digital. Perquè al capdavall hi ha moltes més plataformes de tot tipus, segurament també blocs, relacionats amb els nostres pobles, però: ¿pertanyen a aquest estrat tel·lúric que connecta les restes arqueològiques del passat remot amb aquesta conxorxa de complicitas digitals? Pregunteu-li a La veu del Sénia.
Quan l'estiu de 2005 vaig començar a escriure un bloc sobre la Ilercavònia va ser per causes una mica intrascendents: traure el nas a una de les possibilitats que m'oferia l'abonament de la línia ADSL i matar estones perdudes mentre s'acabaven les vacances. La temàtica era parlar del contrast que causen les vivències conforntades amb una determinada manera de pensar: quina relació hi ha entre la manera de viure dels nostres pobles, i ciutas, amb el fet de ser al bell mig dels Països Catalans, o com vulgueu dir-ne, o maleir-ne, que es porta més i fa més senyor. Qui podia esperar-se que aquestes reflexions poguessen interessar l'editor de VinaròsNews? Devia ser que ell també formava part d'aquesta dimensió estrambòtica on se situa la Ilercavònia, el nom d'aquest territori que tal vegada va arribar a existir, i que està format de la mateixa matèria que el sentit de la terra. Al cap d'un temps imprecís i de manera totalment inesperada, un ilercavó de nik ebrenc havia trobat el meu bloc i se'n meravellava. Dic això d'ilercavó perquè inusitadament resulta que algú s'identificava amb el contingut del que jo escrivia. És més, encara n'estava més convençut. Una mica el resultat d'aquesta actitud és aquest wiki també anomenat Ilercavònia. No és més que un projecte en construcció. Però els wikis són això: webs de creació col·lectiva, on tothom pot participar per construir un determinat entorn compartit de coneixement. La Viquipèdia és el seu entorn.
Doncs, els Blocaires de l'Ebre pareixen munió i la seua trobada és un esdeveniment de consideració. Per tant, guglegem. Hi poso Maestrat + bloc i només m'apareix, entre altres 40.000 resultats, el bloc de Josep Barberà, secretari d'Organització d'Esquerra-Benicarló. La gran majoria de la resta dels primers 50 enllaços estan relacionats amb el bloc... nacionalista valencià. Afino més i acabo a la web de la Taula del Sénia, que s'ha presentat a la discoteca Bangaloo de Madrid. Relacions internacionals? Retorn a l'època disco, a la movida? La lectura d'aquest anunci no té pèrdua. Una mica desert sí que es veu el panorama del Maestrat. I menterstant aquest hivern tenim Obrint Pas en un mas dels Ports de Morella enregistrant el seu proper disc. Ja ho veus: un dels primers grups valencians buscant refugi creatiu les antípodes de Marina d'Or.
Possiblement aquest siga un panorama esbiaixat de la Ilercavònia digital. Perquè al capdavall hi ha moltes més plataformes de tot tipus, segurament també blocs, relacionats amb els nostres pobles, però: ¿pertanyen a aquest estrat tel·lúric que connecta les restes arqueològiques del passat remot amb aquesta conxorxa de complicitas digitals? Pregunteu-li a La veu del Sénia.