Maestrat invisible
El darrer número del butlletí del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), del qual sóc soci, i concretament en la secció RutaEspanya, inclou un article titulat “El Maestrat. La bellesa de la comarca oblidada”. Es tracta d'un article de divulgació orientat al turisme, principalment al potencial turista barceloní. L'article és interessant perquè encara que es tracte d'un text publicitari, dóna a entendre molt bé com som vists des de fora, cosa que no ve mai malament de tenir en compte. Si més no, perquè permet acarar el que se'n sol dir amb la realitat coneguda o directament viscuda.
Partim del fet que, com el títol de l'article indica, el Maestrat és una comarca oblidada. Abans de començar ja ens posa sobre la pista del contingut: el Maestrat “s'estén entre les terres altes de Castelló i Terol”, i Morella n'és “la capital històrica”. Es tracta d'una “regió que es manté impertorbable devant (sic) el pas del temps”. Tant és així que segons l'article “no ha canviat gaire durant els últims segles”. Les muralles encara protegeixen els pobles com el dia que les van fer aixecar els cavaller templers... Com diria Ignasi Riera, pròcer del morellanisme absent, es tracta del retrat d'un lloc que tal vegada va arribar a existir.
Efectivament, l'article proposa una ruta per aquest país imaginari que recorre els llocs comuns entre Morella i Cantavella, anant per Mirambell i tornant per Ares. Certament una ruta a prova de ral·li (encara serà una idea). No hi podia faltar, per favor, la figura il·lustre, un pèl encarcarada, tot s'ha de dir, del general Cabrera, carlista, tortosí, el Tigre del Maestrat de nom de guerra. L'espectre d'aquest venerat (?) fantasma no abandona el lloc més alt de la jerarquia dels tòpics del Maestrat. Pel que es veu, encara està per explotar el filó del Cabrera vampir, que tan bé va estudiar l'il·lustre biòleg per hores Joan Perucho, jutge que va ser de Gandesa, en les seues conegudíssimes Històries naturals. Sense anar més lluny, altres estudiosos pertinaços que han seguit la petja del jutge biòleg, com ara Andreu Carranza amb la seua obra de profunda saviesa meteorològica L'hivern del tigre, guarden zelosament, com tots els habitants dels Ports, l'autèntic secret sobre el caràcter sobrenatural de Cabrera. Així doncs, és lògic que la seua referència conste en tan imaginària ressenya d'aquesta ruta espanyola.
S'hi troba a faltar, al meu entendre, en aquestes referències tradicionals, una mica més d'atenció al Cid, el que va ser de Vilafranca del Maestrat, que aquí només apareix en una font a l'Anglesola. Es veu, no s'acaba de deduir ben bé per què, que aquest cavaller medieval, tan ben valorat en temps de la Cruzada Nazional, ara és el més oblidat de la comarca oblidada. Ja pot passar, ben mirat.
No hi ha dubte que la inventiva publicitària és molt atrevida. El recurs a les velles glòries decrèpites de la franquista Mancomunidad Turística del Maestrazgo, alimenta encara la imatge estereotipada d'unes comarques que no són el Maestrat històric, però que en alguna època han estat anomenades així. De fet, des de 2002, la Diputación General de Aragón va reconèixer per llei la comarca del Maestrazgo. Com devia anomenar-se aqueixa comarca, al segle XVIII, abans d'adoptar aquest nom?
Potser a l'hora de vendre, tots els productes necessiten una marca. No deixa de ser curiós com entitats empresarialment solvents com ara el RACC, practiquen mistificacions d'aquest tipus. Es diria que en les seus maneres de fer publicitat també es manté impertorbable davant el pas del temps, que encara no ha canviat el discurs de les primers campanyes promocionals dels anys 60.
En allò que l'article l'encerta és quan diu que el Maestrat és una comarca oblidada. Entre l'ús del nom com a marca turística, sobretot en castellà, dedicat a un altre subjecte territorial, i la Costa de Azahar, la marca turística de vora mar, el Maestrat històric, més que una comarca oblidada, és una comarca esvaïda, invisible als ulls forans, que no transcendeix els estrictes límits de les relacions humanes dels seus habitants.
No sempre té per què ser així. Aquest mateix mes de març, la revista Descobrir Catalunya, una publicació de divulgació geogràfica, dedica la seua portada a les terres del Sénia, que defineix com una unitat paisatgística.
Tan difícil és dir les coses pel seu nom?
Partim del fet que, com el títol de l'article indica, el Maestrat és una comarca oblidada. Abans de començar ja ens posa sobre la pista del contingut: el Maestrat “s'estén entre les terres altes de Castelló i Terol”, i Morella n'és “la capital històrica”. Es tracta d'una “regió que es manté impertorbable devant (sic) el pas del temps”. Tant és així que segons l'article “no ha canviat gaire durant els últims segles”. Les muralles encara protegeixen els pobles com el dia que les van fer aixecar els cavaller templers... Com diria Ignasi Riera, pròcer del morellanisme absent, es tracta del retrat d'un lloc que tal vegada va arribar a existir.
Efectivament, l'article proposa una ruta per aquest país imaginari que recorre els llocs comuns entre Morella i Cantavella, anant per Mirambell i tornant per Ares. Certament una ruta a prova de ral·li (encara serà una idea). No hi podia faltar, per favor, la figura il·lustre, un pèl encarcarada, tot s'ha de dir, del general Cabrera, carlista, tortosí, el Tigre del Maestrat de nom de guerra. L'espectre d'aquest venerat (?) fantasma no abandona el lloc més alt de la jerarquia dels tòpics del Maestrat. Pel que es veu, encara està per explotar el filó del Cabrera vampir, que tan bé va estudiar l'il·lustre biòleg per hores Joan Perucho, jutge que va ser de Gandesa, en les seues conegudíssimes Històries naturals. Sense anar més lluny, altres estudiosos pertinaços que han seguit la petja del jutge biòleg, com ara Andreu Carranza amb la seua obra de profunda saviesa meteorològica L'hivern del tigre, guarden zelosament, com tots els habitants dels Ports, l'autèntic secret sobre el caràcter sobrenatural de Cabrera. Així doncs, és lògic que la seua referència conste en tan imaginària ressenya d'aquesta ruta espanyola.
S'hi troba a faltar, al meu entendre, en aquestes referències tradicionals, una mica més d'atenció al Cid, el que va ser de Vilafranca del Maestrat, que aquí només apareix en una font a l'Anglesola. Es veu, no s'acaba de deduir ben bé per què, que aquest cavaller medieval, tan ben valorat en temps de la Cruzada Nazional, ara és el més oblidat de la comarca oblidada. Ja pot passar, ben mirat.
No hi ha dubte que la inventiva publicitària és molt atrevida. El recurs a les velles glòries decrèpites de la franquista Mancomunidad Turística del Maestrazgo, alimenta encara la imatge estereotipada d'unes comarques que no són el Maestrat històric, però que en alguna època han estat anomenades així. De fet, des de 2002, la Diputación General de Aragón va reconèixer per llei la comarca del Maestrazgo. Com devia anomenar-se aqueixa comarca, al segle XVIII, abans d'adoptar aquest nom?
Potser a l'hora de vendre, tots els productes necessiten una marca. No deixa de ser curiós com entitats empresarialment solvents com ara el RACC, practiquen mistificacions d'aquest tipus. Es diria que en les seus maneres de fer publicitat també es manté impertorbable davant el pas del temps, que encara no ha canviat el discurs de les primers campanyes promocionals dels anys 60.
En allò que l'article l'encerta és quan diu que el Maestrat és una comarca oblidada. Entre l'ús del nom com a marca turística, sobretot en castellà, dedicat a un altre subjecte territorial, i la Costa de Azahar, la marca turística de vora mar, el Maestrat històric, més que una comarca oblidada, és una comarca esvaïda, invisible als ulls forans, que no transcendeix els estrictes límits de les relacions humanes dels seus habitants.
No sempre té per què ser així. Aquest mateix mes de març, la revista Descobrir Catalunya, una publicació de divulgació geogràfica, dedica la seua portada a les terres del Sénia, que defineix com una unitat paisatgística.
Tan difícil és dir les coses pel seu nom?
TV3 al País Valencià: la crisi del model
Finalment la Generalitat de dalt ha reaccionat amb la sonsònia de la reciprocitat, com si la TVV, aquell engendre, fos cosa d'aquest cap de setmana.
No senyor. Joan Lerma va intentar tancar TV3 quan ACPV recaptava fons amb bonus per a repetidors. Pujol va córrer al Desert de les Palmes, a prop del Bartolo, a negociar la treva. I avui la destral de guerra torna a entrar en acció. De tot allò ja fa vint anys i en tot aquest temps ha persistit una manifesta incapacitat de compondre un espai comunicatiu comú.
Un espai comunicatiu comú no és que TV3 puga veure's a tots els Països Catalans i au. Un espai comunicatiu vol dir pluralisme i intercanvi en termes raonables.
Doncs no. Se li va carregar el mort a Eliseu Climent i ha aguantat fins avui i aguantarà el que convinga perquè al capdavall hi ha raons de molt de pes per aguantar. Però pensar que amb una xarxa de repetidors i algú que aguante l'espelma ja anem fent és una equivocació profunda i en el seu plantejament porta implícita la seua feblesa, que avui fa llenya estrepitosament.
José Montilla va ser l'últim a calçar-se ACPV i avui es veu que va llençar-la als lleons. Ara pot anar dient missa. S'ha carregat el model pujolià, amb la complicitat manifesta del Ministerio.
El canvi és més substancial que no sembla.
Bona nit i tapa't.
No senyor. Joan Lerma va intentar tancar TV3 quan ACPV recaptava fons amb bonus per a repetidors. Pujol va córrer al Desert de les Palmes, a prop del Bartolo, a negociar la treva. I avui la destral de guerra torna a entrar en acció. De tot allò ja fa vint anys i en tot aquest temps ha persistit una manifesta incapacitat de compondre un espai comunicatiu comú.
Un espai comunicatiu comú no és que TV3 puga veure's a tots els Països Catalans i au. Un espai comunicatiu vol dir pluralisme i intercanvi en termes raonables.
Doncs no. Se li va carregar el mort a Eliseu Climent i ha aguantat fins avui i aguantarà el que convinga perquè al capdavall hi ha raons de molt de pes per aguantar. Però pensar que amb una xarxa de repetidors i algú que aguante l'espelma ja anem fent és una equivocació profunda i en el seu plantejament porta implícita la seua feblesa, que avui fa llenya estrepitosament.
José Montilla va ser l'últim a calçar-se ACPV i avui es veu que va llençar-la als lleons. Ara pot anar dient missa. S'ha carregat el model pujolià, amb la complicitat manifesta del Ministerio.
El canvi és més substancial que no sembla.
Bona nit i tapa't.
Aplec dels Ports
M'arriben senyals de vida en forma de notícies sobre l'Aplec dels Ports, que segons pareix tornarà a tenir lloc aquest estiu proper a Cinctorres. Mentrestant, van escalfant-se motors en actes pro-Aplec com el del proper divendres 24. Així doncs, s'està organitzant la que haurà de ser la vint-i-novena edició d'aquesta festa reivindicativa de la comarca dels Ports de Morella.
Vaig assistir per primera vegada a l'Aplec a Sorita, l'any 1986. Llavors l'Aplec començava a transcendir fora de la comarca. La gent que s'hi aplegava, a banda dels dels pobles del voltant, ja començava a venir de fora: de Benicarló, de la Sénia... Tot era molt improvisat. Vam plantar les tendes en una era i vam llançar-nos a descobrir on podia fer-se un mos. Hi havia un ambient de germanor molt especial. A la nit, Lluís Miquel i 4Z van protagonitzar una revetlla desbordant, una autèntica xalera iniciàtica.
Als anys 80, com també més cap a l'actualitat, l'Aplec dels Ports sempre ha tingut un component de reivindicació comarcal. Es tractava de donar a conèixer la realitat dels Ports i plantejar necessitats peremptòries en termes de demanda social, de reivindicació política, per a una comarca que patia una depressió llarga com a conseqüència d'uns canvis que no paraven de produir-se i augmentaven cada poc més la distància que anava separant-la de la modernització.
Al cap del temps, aquest component reivindicatiu, sense dissoldre's, va anar quedant apartat per altres contingències. El fet que a cada edició hi anés més gent, fins a convertir-se en una cita massificada que durant un cap de setmana d'estiu inundava la comarca, va transformar l'Aplec en una macrofesta a la qual acudia molta gent que, ben mirat, no tenia res a veure amb l'esperit amb què s'organitzava. D'una manera o altra, en aquesta transformació, els elements de festa reivindicativa, d'unes necessitats socials i d'una identitat política, van surar d'any en any per damunt de la massificació desvirtuadora. És així que, després de tot, l'Aplec va acabar convertint-se en una trobada intercomarcal en què jóvens de tota la Ilercavònia i encara de més enllà s'aplegaven per compartir una mateixa identitat social i política: la de les comarques de la Ilercavònia, sense fronteretes superestructurals. I l'Aplec, si alguna cosa significa, és aquesta: la continuïtat nacional d'una mateixa terra, la resistència a la dissolució que acompanya la modernització, les ganes de fer perviure una llengua i una cultura, una manera de ser i de viure, en el món de la globalització i l'arranament intencionat de la diferència.
Com pot comprovar-se, l'equilibri entre els components de la festa cada vegada era més precari. Quan l'edició de 2006 va suspendre's, persones que tenen un contacte directe amb els Ports van comentar-me que havia arribat un punt que les necessitats organitzatives, característiques de les grans concentracions urbanes, resultaven inassolibles per a una disponibilitat humana i de potencial organitzatiu sense efectius, tret de Morella. Efectivament, l'edició del 2005 es va fer a Morella i va ser un èxit de participació i d'organització. Repetir allò, ni tan sols fer-li puntes, havia de resultar dificilíssim, sobretot tenint en compte els suports efectius amb què compta la festa.
Perquè l'Aplec no és precisament una trobada de falleres majors. Té una càrrega subversiva, llibertària, i pot arribar a tenir una participació popular tan grossa que només li passe davant el Festival Internacional de Benicàssim. Això no hi ha dubte que compta a nivell polític. Una cosa com el FIB, queda bé: atrau gent de tot arreu, turistes potencials per al gran aparador econòmic castellonenc que és el turisme. A més, és internacional, fa modern. Per descomptat no s'hi veurà cap grup que cante en la llengua del país. Faltaria més: això fa de poble. Ara: que molta gent s'ajunte per compartir aquesta mateixa identitat de poble, ha de molestar molt a qui posseeix els ressorts del poder i fa mans i mànigues per ocultar el que som, per anorrear-ho. Li és una amenaça en potència.
És impossible fer prospectiva sobre la sort de l'Aplec. Pareix clar que el format i potser també els continguts necessiten un replantejament. Sens dubte aquesta 29a edició serà decisiva per a la continuïtat futura. Encara hi ha alguns esdeveniments electorals entremig que hi poden influir. De totes maneres, el que compta, ahir com demà, és la voluntat de persistència.
Vaig assistir per primera vegada a l'Aplec a Sorita, l'any 1986. Llavors l'Aplec començava a transcendir fora de la comarca. La gent que s'hi aplegava, a banda dels dels pobles del voltant, ja començava a venir de fora: de Benicarló, de la Sénia... Tot era molt improvisat. Vam plantar les tendes en una era i vam llançar-nos a descobrir on podia fer-se un mos. Hi havia un ambient de germanor molt especial. A la nit, Lluís Miquel i 4Z van protagonitzar una revetlla desbordant, una autèntica xalera iniciàtica.
Als anys 80, com també més cap a l'actualitat, l'Aplec dels Ports sempre ha tingut un component de reivindicació comarcal. Es tractava de donar a conèixer la realitat dels Ports i plantejar necessitats peremptòries en termes de demanda social, de reivindicació política, per a una comarca que patia una depressió llarga com a conseqüència d'uns canvis que no paraven de produir-se i augmentaven cada poc més la distància que anava separant-la de la modernització.
Al cap del temps, aquest component reivindicatiu, sense dissoldre's, va anar quedant apartat per altres contingències. El fet que a cada edició hi anés més gent, fins a convertir-se en una cita massificada que durant un cap de setmana d'estiu inundava la comarca, va transformar l'Aplec en una macrofesta a la qual acudia molta gent que, ben mirat, no tenia res a veure amb l'esperit amb què s'organitzava. D'una manera o altra, en aquesta transformació, els elements de festa reivindicativa, d'unes necessitats socials i d'una identitat política, van surar d'any en any per damunt de la massificació desvirtuadora. És així que, després de tot, l'Aplec va acabar convertint-se en una trobada intercomarcal en què jóvens de tota la Ilercavònia i encara de més enllà s'aplegaven per compartir una mateixa identitat social i política: la de les comarques de la Ilercavònia, sense fronteretes superestructurals. I l'Aplec, si alguna cosa significa, és aquesta: la continuïtat nacional d'una mateixa terra, la resistència a la dissolució que acompanya la modernització, les ganes de fer perviure una llengua i una cultura, una manera de ser i de viure, en el món de la globalització i l'arranament intencionat de la diferència.
Com pot comprovar-se, l'equilibri entre els components de la festa cada vegada era més precari. Quan l'edició de 2006 va suspendre's, persones que tenen un contacte directe amb els Ports van comentar-me que havia arribat un punt que les necessitats organitzatives, característiques de les grans concentracions urbanes, resultaven inassolibles per a una disponibilitat humana i de potencial organitzatiu sense efectius, tret de Morella. Efectivament, l'edició del 2005 es va fer a Morella i va ser un èxit de participació i d'organització. Repetir allò, ni tan sols fer-li puntes, havia de resultar dificilíssim, sobretot tenint en compte els suports efectius amb què compta la festa.
Perquè l'Aplec no és precisament una trobada de falleres majors. Té una càrrega subversiva, llibertària, i pot arribar a tenir una participació popular tan grossa que només li passe davant el Festival Internacional de Benicàssim. Això no hi ha dubte que compta a nivell polític. Una cosa com el FIB, queda bé: atrau gent de tot arreu, turistes potencials per al gran aparador econòmic castellonenc que és el turisme. A més, és internacional, fa modern. Per descomptat no s'hi veurà cap grup que cante en la llengua del país. Faltaria més: això fa de poble. Ara: que molta gent s'ajunte per compartir aquesta mateixa identitat de poble, ha de molestar molt a qui posseeix els ressorts del poder i fa mans i mànigues per ocultar el que som, per anorrear-ho. Li és una amenaça en potència.
És impossible fer prospectiva sobre la sort de l'Aplec. Pareix clar que el format i potser també els continguts necessiten un replantejament. Sens dubte aquesta 29a edició serà decisiva per a la continuïtat futura. Encara hi ha alguns esdeveniments electorals entremig que hi poden influir. De totes maneres, el que compta, ahir com demà, és la voluntat de persistència.
Els papers de Salamanca
Del 2 al 18 de març pot veure's a Vinaròs l'exposició El retorn dels documents confiscats a Catalunya, organitzada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l'Arxiu Nacional de Catalunya i la Fundació Caixa Vinaròs. L'exposició mostra 82 documents originals de la Generalitat republicana i altres tantes reproduccions pertanyents a la institució catalana dels anys 30 i a particulars i ve a ser una mostra significativa dels anomenats “papers de Salamanca” retornats (500 lligalls) al seu propietari en virtut de la llei promulgada a l'efecte el 2005 pel govern espanyol.
En primer lloc, podria resultar curiós que una exposició com aquesta, creada per una administració autonòmica, itinere fora dels seus límits administratius. Pel caràcter de l'exposició i pel poble a on pot visitar-se actualment, això encara crida més l'atenció.
La qüestió és que els anomenats “papers de Salamanca” inclouen molta documentació que pertany a municipis i particulars d'una banda i altra del Sénia, a més de la documentació pròpia de la Generalitat de Catalunya. No debades, l'organisme que el franquisme va organitzar per apropiar-se'n per la força de les armes va crear-se pocs dies després que el seu exèrcit ocupés Vinaròs, l'abril de 1938, i dividís en dos el territori republicà. És així que va crear-se expressament per confiscar una documentació que havia de servir, d'una banda, per perseguir els seus propietaris legítims i, de l'altra, per esborrar la memòria de la democràcia republicana i dels qui la van defensar. Vinaròs mateix va ser un dels principals centres operatius.
Avui, la llei espanyola de restitució d'aquesta documentació als seus legítims propietaris, començant per la Generalitat de Catalunya, reconeix el caràcter d'espoli que va practicar el franquisme i la possibilitat que tenen les persones naturals i jurídiques de fora de Catalunya que els siga restituïda la documentació de què són propietàries. Ha de ser a través de la comunitat autònoma corresponent, que ho ha de sol·licitar a l'estat.
En aquest sentit, val a dir que la segona fase del retorn dels “papers de Salamanca”, que ha de restituir als particulars catalans la documentació de què són propietaris, està pràcticament encallada i no té data coneguda. Amb aquesta perspectiva, parlar de la possibilitat que els pobles valencians que tenen documentació espoliada a Salamanca la recuperen necessita un esforç suplementari d'imaginació. De fet, la Generalitat Valenciana, que posseeix dades sobre el que hauria de demanar, ha dispensat a aquest tema la displicència característica de la política que practica el seu govern en relació a qualsevol ombra de dubte de la seua infalibilitat, si no més de l'habitual. Altres qüestions relatives a l'àmbit de la memòria històrica, com les fosses comunes del cementeri de València, són encara més punyents i posen damunt la taula els tabús de la Transició espanyola, en un moment no precisament brillant en relació al tema, ja que la coneguda com a llei de la memòria històrica pareix bastant embarrancada per la senzilla raó que no satisfà a ningú, ben possiblement ni tan sols als socialistes, que representa que en són els promotors.
Fa uns anys la campanya per a la recuperació dels “papers de Salamanca” va arrossegar bàsicament els pobles valencians amb representació a la Taula del Sénia a sumar-se a la reivindicació. Els governants autonòmics valencians sempre han combregat amb les rodes del seu molí espanyol i lògicament consideren que els papers han de ser on encara són per allò de la “unidad de archivo en lo universal”, si bé es pot apuntar, arran de l'exposició que ara es pot visitar a Vinaròs, que també pareix que la reivindicació d'anys enrere ja va passar i ara, tal com està el tema de la memòria històrica, això no interessa. Les eleccions alguna cosa hi deuen tenir a veure, segurament.
En qualsevol cas, si l'exposició serveix per donar continuïtat a la reivindicació, encara es podran esperar esdeveniments segons els resultats del maig. Si, per contra, es tracta de donar per bons els resultats d'aquella primera campanya que va donar lloc a la llei de restitució i al primer paquet de documents retornats, la dosi d'amnèsia col·lectiva està assegurada.
L'aplicació de la llei encara té molt de camí per recórrer. Carles Fontserè, cartellista víctima de l'espoli de la seua obra artística, va morir el 4 de gener de 2007 sense veure restituïts els seus béns. El temps passa i els responsables polítics espanyols de la qüestió ja es veu que molta pressa no tenen. Seria bo que els pobles que van participar en aquella primera reivindicació persistissen en la seua reivindicació al nivell que pertoque. Hi ha coses que ja haurien d'estar resoltes de molt enrere.
En primer lloc, podria resultar curiós que una exposició com aquesta, creada per una administració autonòmica, itinere fora dels seus límits administratius. Pel caràcter de l'exposició i pel poble a on pot visitar-se actualment, això encara crida més l'atenció.
La qüestió és que els anomenats “papers de Salamanca” inclouen molta documentació que pertany a municipis i particulars d'una banda i altra del Sénia, a més de la documentació pròpia de la Generalitat de Catalunya. No debades, l'organisme que el franquisme va organitzar per apropiar-se'n per la força de les armes va crear-se pocs dies després que el seu exèrcit ocupés Vinaròs, l'abril de 1938, i dividís en dos el territori republicà. És així que va crear-se expressament per confiscar una documentació que havia de servir, d'una banda, per perseguir els seus propietaris legítims i, de l'altra, per esborrar la memòria de la democràcia republicana i dels qui la van defensar. Vinaròs mateix va ser un dels principals centres operatius.
Avui, la llei espanyola de restitució d'aquesta documentació als seus legítims propietaris, començant per la Generalitat de Catalunya, reconeix el caràcter d'espoli que va practicar el franquisme i la possibilitat que tenen les persones naturals i jurídiques de fora de Catalunya que els siga restituïda la documentació de què són propietàries. Ha de ser a través de la comunitat autònoma corresponent, que ho ha de sol·licitar a l'estat.
En aquest sentit, val a dir que la segona fase del retorn dels “papers de Salamanca”, que ha de restituir als particulars catalans la documentació de què són propietaris, està pràcticament encallada i no té data coneguda. Amb aquesta perspectiva, parlar de la possibilitat que els pobles valencians que tenen documentació espoliada a Salamanca la recuperen necessita un esforç suplementari d'imaginació. De fet, la Generalitat Valenciana, que posseeix dades sobre el que hauria de demanar, ha dispensat a aquest tema la displicència característica de la política que practica el seu govern en relació a qualsevol ombra de dubte de la seua infalibilitat, si no més de l'habitual. Altres qüestions relatives a l'àmbit de la memòria històrica, com les fosses comunes del cementeri de València, són encara més punyents i posen damunt la taula els tabús de la Transició espanyola, en un moment no precisament brillant en relació al tema, ja que la coneguda com a llei de la memòria històrica pareix bastant embarrancada per la senzilla raó que no satisfà a ningú, ben possiblement ni tan sols als socialistes, que representa que en són els promotors.
Fa uns anys la campanya per a la recuperació dels “papers de Salamanca” va arrossegar bàsicament els pobles valencians amb representació a la Taula del Sénia a sumar-se a la reivindicació. Els governants autonòmics valencians sempre han combregat amb les rodes del seu molí espanyol i lògicament consideren que els papers han de ser on encara són per allò de la “unidad de archivo en lo universal”, si bé es pot apuntar, arran de l'exposició que ara es pot visitar a Vinaròs, que també pareix que la reivindicació d'anys enrere ja va passar i ara, tal com està el tema de la memòria històrica, això no interessa. Les eleccions alguna cosa hi deuen tenir a veure, segurament.
En qualsevol cas, si l'exposició serveix per donar continuïtat a la reivindicació, encara es podran esperar esdeveniments segons els resultats del maig. Si, per contra, es tracta de donar per bons els resultats d'aquella primera campanya que va donar lloc a la llei de restitució i al primer paquet de documents retornats, la dosi d'amnèsia col·lectiva està assegurada.
L'aplicació de la llei encara té molt de camí per recórrer. Carles Fontserè, cartellista víctima de l'espoli de la seua obra artística, va morir el 4 de gener de 2007 sense veure restituïts els seus béns. El temps passa i els responsables polítics espanyols de la qüestió ja es veu que molta pressa no tenen. Seria bo que els pobles que van participar en aquella primera reivindicació persistissen en la seua reivindicació al nivell que pertoque. Hi ha coses que ja haurien d'estar resoltes de molt enrere.