Temps estranys
Vivim temps estranys. Segurament deu ser cosa de les eleccions, que els polítics comencen a tirar la canya amb maniobres estranyes, d'aquelles inimaginables en altres èpoques políticament més calmades, a veure si els electors que no formen part de cap parròquia, els amorfs, els distrets, acaben picant.
Les honorables autoritats comunitàries valencianes havien fixat la data simbòlica del 25 d'abril per tancar els repetidors de TV3 tot mirant de fer carambola i fer passar el bou de la censura per la bèstia grossa de la suposada il·legalitat de les emissions d'una televisió que es veu molesta com quan et posen el dit a l'ull. Com si fer coincidir la data de la commemoració de la batalla d'Almansa, causa de l'annexió del Regne de València al de Castella, amb la del tancament d'uns repetidors que fa més de vint anys que funcionen comportés un plus de legitimitat, sobretot tenint en compte que el mateix dia es compleix l'aniversari de l'entrada en vigor de l'actual estatut renovat de la Comunitat Valenciana, hipotètica clau de volta de la recuperació de la plenitud política dels valencians... Tot molt ben calculat.
Però no. Una sentència judicial de la demarcació de València diu que el repetidor de la seua circumscripció no d'això perquè no cal córrer tant. Que si s'ha de tancar, ja es tancarà quan toque. Que fer-ho amb presses i corregudes és atemptar contra un dels drets fonamentals que la constitució espanyola recull: el dret a la informació. Perquè quede clar que es tracta de la justícia espanyola, un jutge de la demarcació d'Alacant ha fallat de manera totalment contrària al de València. Mentrestant a Castelló, callen. Així hi ha tot el ventall per elegir i el ciutadà està més ben orientat sobre els drets que té i els que no. Pot triar: sí, no i abstenció. D'aquesta manera es pot confiar plenament en la justícia, que dóna respostes, en plural, a tot el que convinga. La qüestió és posar cullerada sempre.
Total, ix l'honorable Vicente Rambla de la cosa i diu que ell té raó i que potser quan aquest escrit veu la llum els canals digitals de TVC al País Valencià ja estaran buits, com els articles censurats en els diaris del temps de Franco. Visca la globalització i les tecnologies de la informació i la comunicació. S'ha de mirar sempre al futur, mai al passat.
Escolte: però que no estaven negociant la reciprocitat de recepció de TVC al País Valencià i de TVV al Principat? Fistro total. Embolica que fa fort. Dóna fil que comencen a picar.
Per acabar d'adornar-ho, va Canal 9 i en prime time emet un reportatge sobre la commemoració de la batalla d'Almansa que no té pèrdua. Elsa analistes d'aquesta televisió remarquen que hi apareixen els líders de les formacions polítiques valencianes de l'oposició, parlant. Però això no és tot: una colla de nacionalistes crida Visca la terra! des de dalt d'una muntanya en plena nit mentre fa senyals lluminosos per commemorar la derrota tot brandant senyeres preautonòmiques. I per acabar el locutor s'atreveix a esmentar el nom dels il·lustres proscrits Al Tall, cantant justament des d'Almansa, on l'ajuntament manxec els havia convidat a cantar la seua cantata “Quan el mal ve d'Almansa...”, que pel cap baix ja deu tenir 25 de passada. Però aquí què passa?
Miren. En això de la televisió hauríem de fer un pensament. Sé de primera mà que hi ha estrangers que només miren la televisió de la parabòlica. Tant els jubilats anglesos que se'n foten de les nostres discussions domèstiques com els altres a qui diem immigrants. I Aljazeera n'és una que té prou acceptació. Prenguen-s'ho com vulguen. Una possibilitat és reforçar la nostra identitat cultural en el món global a base de compartir amb naturalitat els mitjans de comunicació audiovisual en els quals quan dius bon dia et contesten bon dia. I l'altra que ja no es puga ni dir bon dia i hages de recórrer a la parabòlica per poder veure la televisió que t'interessa.
I encara no m'he tornat a posar el barret després d'haver llegit la carta oberta que el senyor Xavier Poblet va adreçar a l'honorable Vicente Rambla. L'elegància és un bé escàs en els temps estranys que vivim.
Les honorables autoritats comunitàries valencianes havien fixat la data simbòlica del 25 d'abril per tancar els repetidors de TV3 tot mirant de fer carambola i fer passar el bou de la censura per la bèstia grossa de la suposada il·legalitat de les emissions d'una televisió que es veu molesta com quan et posen el dit a l'ull. Com si fer coincidir la data de la commemoració de la batalla d'Almansa, causa de l'annexió del Regne de València al de Castella, amb la del tancament d'uns repetidors que fa més de vint anys que funcionen comportés un plus de legitimitat, sobretot tenint en compte que el mateix dia es compleix l'aniversari de l'entrada en vigor de l'actual estatut renovat de la Comunitat Valenciana, hipotètica clau de volta de la recuperació de la plenitud política dels valencians... Tot molt ben calculat.
Però no. Una sentència judicial de la demarcació de València diu que el repetidor de la seua circumscripció no d'això perquè no cal córrer tant. Que si s'ha de tancar, ja es tancarà quan toque. Que fer-ho amb presses i corregudes és atemptar contra un dels drets fonamentals que la constitució espanyola recull: el dret a la informació. Perquè quede clar que es tracta de la justícia espanyola, un jutge de la demarcació d'Alacant ha fallat de manera totalment contrària al de València. Mentrestant a Castelló, callen. Així hi ha tot el ventall per elegir i el ciutadà està més ben orientat sobre els drets que té i els que no. Pot triar: sí, no i abstenció. D'aquesta manera es pot confiar plenament en la justícia, que dóna respostes, en plural, a tot el que convinga. La qüestió és posar cullerada sempre.
Total, ix l'honorable Vicente Rambla de la cosa i diu que ell té raó i que potser quan aquest escrit veu la llum els canals digitals de TVC al País Valencià ja estaran buits, com els articles censurats en els diaris del temps de Franco. Visca la globalització i les tecnologies de la informació i la comunicació. S'ha de mirar sempre al futur, mai al passat.
Escolte: però que no estaven negociant la reciprocitat de recepció de TVC al País Valencià i de TVV al Principat? Fistro total. Embolica que fa fort. Dóna fil que comencen a picar.
Per acabar d'adornar-ho, va Canal 9 i en prime time emet un reportatge sobre la commemoració de la batalla d'Almansa que no té pèrdua. Elsa analistes d'aquesta televisió remarquen que hi apareixen els líders de les formacions polítiques valencianes de l'oposició, parlant. Però això no és tot: una colla de nacionalistes crida Visca la terra! des de dalt d'una muntanya en plena nit mentre fa senyals lluminosos per commemorar la derrota tot brandant senyeres preautonòmiques. I per acabar el locutor s'atreveix a esmentar el nom dels il·lustres proscrits Al Tall, cantant justament des d'Almansa, on l'ajuntament manxec els havia convidat a cantar la seua cantata “Quan el mal ve d'Almansa...”, que pel cap baix ja deu tenir 25 de passada. Però aquí què passa?
Miren. En això de la televisió hauríem de fer un pensament. Sé de primera mà que hi ha estrangers que només miren la televisió de la parabòlica. Tant els jubilats anglesos que se'n foten de les nostres discussions domèstiques com els altres a qui diem immigrants. I Aljazeera n'és una que té prou acceptació. Prenguen-s'ho com vulguen. Una possibilitat és reforçar la nostra identitat cultural en el món global a base de compartir amb naturalitat els mitjans de comunicació audiovisual en els quals quan dius bon dia et contesten bon dia. I l'altra que ja no es puga ni dir bon dia i hages de recórrer a la parabòlica per poder veure la televisió que t'interessa.
I encara no m'he tornat a posar el barret després d'haver llegit la carta oberta que el senyor Xavier Poblet va adreçar a l'honorable Vicente Rambla. L'elegància és un bé escàs en els temps estranys que vivim.
No ens falleu
No el coneixia de res i quan vaig descobrir el seu llibre vaig preguntar a Emili Fonollosa si encara era viu. Sí, Francisco Batiste Baila vivia i el seu llibre sobre el seu pas per Mauthausen cada dia tenia més difusió. Vaig comprar-lo al cap del temps, l’estiu passat, i només he arribat a fullejar-lo de moment.
Per raons professionals, vaig llegir una novel·la sobre el camp de concentració de Mauthausen, K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i vaig fer servir el llibre de Francisco Batiste com a informació complementària per a ensenyar com un mateix fet pot ser tractat des de dos gèneres literaris diferents: la novel·la i el memorialisme. El cas de El sol se extinguió en Mauthausen, l’obra de Francisco Batiste, correspon al segon gènere.
No l’he acabat de llegir però intueixo, per l’estil en què està escrit, que l’autor devia decidir-se a escriure’l després d’anys de formació autodidacta, de reflexió i de contrast d’opinions, de manera que en escriure les seues memòries sobre el sistema concentracionari nazi que li va tocar viure, d’una manera o altra va poder-se traure un pes descomunal de damunt, per una part, per més que l’experiència concentràcionària li haguera de pesar psicològicament de per vida, i per l’altra va acomplir la fita que van proposar-se els supervivents de l’extermini: difondre’n el testimoni, assegurar la transmissió de la memòria històrica per a salvaguarda de les generacions futures.
Els combatents republicans de la guerra civil espanyola que van passar la frontera de França com a conseqüència de la derrota republicana a la batalla de l’Ebre i l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista, van anar a parar a camps de concentració de la Catalunya Nord. Des d’allí, una part molt considerable d’aquest contingent de desclassats va entrar a formar part de batallons de treball de l’exèrcit francès. Quan els nazis van envair França ja durant la II Guerra Mundial i van trobar-se amb tota aquella gentada que havia fugit d’Espanya, van preguntar a les autoritats espanyoles què n’havien de fer. Com que aquestes els van anul·lar la nacionalitat, els republicans refugiats a França van ser considerats apàtrides, que ja és dir, i van ser deportats en massa al camp de concentració austríac de Mauthausen, on van morir-ne més de 5000. Entre ells hi havia el vinarossenc Francisco Batiste.
El relat de l’experiència del camp de concentració a mans dels botxins nazis posa els pèls de punta. Un sistema pensat per a l’anul·lació de l’individu com a persona humana i per a la seua destrucció material, que tenia en els forns crematoris, de persones, del camp veí de Gusen, la seua maquinària més estrictament infernal, resulta difícil d’imaginar per a ments acomodades en l’amnèsica democràcia espanyola que vivim. Batiste, com els altres supervivents del camp, va haver-se de buscar la vida quan el malson va haver-se acabat. Al capdavall, continuaven sent enemics del franquisme i van haver de callar encara durant molt de temps. Per això la imatge de Francisco Batiste a Mauthausen amb el primer president d’un govern espanyol que hi posava els peus, el 8 de maig de 2005, molt de temps després de la instauració de la democràcia espanyola, té un significat molt especial per moltes raons.
Entre altres i en primer lloc perquè suposa un reconeixement oficial per part de l’estat espanyol d’una responsabilitat històrica que ha defugit durant tot aquest temps. En segon lloc perquè dóna la talla de la personalitat de Batiste, una vida dedicada a l’objectiu no tan sols de perpetuar la memòria del desastre sinó també a de reivindicar el reconeixement dels qui un dia van lluitar-hi en contra i el van haver de patir. I en tercer lloc, també, perquè situa la seua terra d’origen en el mapa mental de la història europea del segle XX.
Lògicament, tot això es pot ignorar com és tradició, però si visquéssem en un sistema polític com el dels països europeus que tenen proscrita la ideologia que va originar la més gran barbaritat produïda contra la Humanitat, figures com Francisco Batiste ocuparien el lloc que els pertoca en l’escala de valors i en la manera de viure de la societat, el dels defensors de la fraternitat i els drets humans. Perquè ell és ha estat un exemple vivent de la consciència que el que a ell li va passar no pot tornar a passar mai més.
Andrea Corera, una estudiant navarresa que va assistir al 60 aniversari de l’alliberament de Mauthausen, va recollir una frase de Batiste adreçada als jóvens: “Vam perdre tres vegades en la guerra i ara lluitem contra l’oblit: no ens falleu”.
Per raons professionals, vaig llegir una novel·la sobre el camp de concentració de Mauthausen, K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i vaig fer servir el llibre de Francisco Batiste com a informació complementària per a ensenyar com un mateix fet pot ser tractat des de dos gèneres literaris diferents: la novel·la i el memorialisme. El cas de El sol se extinguió en Mauthausen, l’obra de Francisco Batiste, correspon al segon gènere.
No l’he acabat de llegir però intueixo, per l’estil en què està escrit, que l’autor devia decidir-se a escriure’l després d’anys de formació autodidacta, de reflexió i de contrast d’opinions, de manera que en escriure les seues memòries sobre el sistema concentracionari nazi que li va tocar viure, d’una manera o altra va poder-se traure un pes descomunal de damunt, per una part, per més que l’experiència concentràcionària li haguera de pesar psicològicament de per vida, i per l’altra va acomplir la fita que van proposar-se els supervivents de l’extermini: difondre’n el testimoni, assegurar la transmissió de la memòria històrica per a salvaguarda de les generacions futures.
Els combatents republicans de la guerra civil espanyola que van passar la frontera de França com a conseqüència de la derrota republicana a la batalla de l’Ebre i l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista, van anar a parar a camps de concentració de la Catalunya Nord. Des d’allí, una part molt considerable d’aquest contingent de desclassats va entrar a formar part de batallons de treball de l’exèrcit francès. Quan els nazis van envair França ja durant la II Guerra Mundial i van trobar-se amb tota aquella gentada que havia fugit d’Espanya, van preguntar a les autoritats espanyoles què n’havien de fer. Com que aquestes els van anul·lar la nacionalitat, els republicans refugiats a França van ser considerats apàtrides, que ja és dir, i van ser deportats en massa al camp de concentració austríac de Mauthausen, on van morir-ne més de 5000. Entre ells hi havia el vinarossenc Francisco Batiste.
El relat de l’experiència del camp de concentració a mans dels botxins nazis posa els pèls de punta. Un sistema pensat per a l’anul·lació de l’individu com a persona humana i per a la seua destrucció material, que tenia en els forns crematoris, de persones, del camp veí de Gusen, la seua maquinària més estrictament infernal, resulta difícil d’imaginar per a ments acomodades en l’amnèsica democràcia espanyola que vivim. Batiste, com els altres supervivents del camp, va haver-se de buscar la vida quan el malson va haver-se acabat. Al capdavall, continuaven sent enemics del franquisme i van haver de callar encara durant molt de temps. Per això la imatge de Francisco Batiste a Mauthausen amb el primer president d’un govern espanyol que hi posava els peus, el 8 de maig de 2005, molt de temps després de la instauració de la democràcia espanyola, té un significat molt especial per moltes raons.
Entre altres i en primer lloc perquè suposa un reconeixement oficial per part de l’estat espanyol d’una responsabilitat històrica que ha defugit durant tot aquest temps. En segon lloc perquè dóna la talla de la personalitat de Batiste, una vida dedicada a l’objectiu no tan sols de perpetuar la memòria del desastre sinó també a de reivindicar el reconeixement dels qui un dia van lluitar-hi en contra i el van haver de patir. I en tercer lloc, també, perquè situa la seua terra d’origen en el mapa mental de la història europea del segle XX.
Lògicament, tot això es pot ignorar com és tradició, però si visquéssem en un sistema polític com el dels països europeus que tenen proscrita la ideologia que va originar la més gran barbaritat produïda contra la Humanitat, figures com Francisco Batiste ocuparien el lloc que els pertoca en l’escala de valors i en la manera de viure de la societat, el dels defensors de la fraternitat i els drets humans. Perquè ell és ha estat un exemple vivent de la consciència que el que a ell li va passar no pot tornar a passar mai més.
Andrea Corera, una estudiant navarresa que va assistir al 60 aniversari de l’alliberament de Mauthausen, va recollir una frase de Batiste adreçada als jóvens: “Vam perdre tres vegades en la guerra i ara lluitem contra l’oblit: no ens falleu”.