Vicent Andrés Estellés
Ara mateix tinc entre mans un treball didàctic sobre l'escriptor de Burjassot Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Ja fa uns quants mesos que devoro bibliografia crítica sobre la seua obra poètica i escrits diversos del mateix autor. Resseguir la seua trajectòria vital ha estat un descobriment d'allò més interessant per entendre moltes coses del present polític valencià i del tipus de relacions existents entre els diversos territoris que comparteixen la llengua catalana i, segons s'ha dit des de la Unió Europea, també un model educatiu basat en la immersió lingüística exemplar per al conjunt dels països europeus pel que té de garantia per a l'assoliment del multilingüisme en la societat cada cop més plural que ens toca viure.
Poeta empredreït, de família de forners, Vicent Andrés Estellés va dedicar-se professionalment al periodisme i va ocupar un lloc no gens insignificant en el panorama de la premsa valenciana del segle XX: redactor en cap del diari Las Provincias, òrgan oficiós del que als anys 70, quan se coïa el sistema polític que coneixem avui, va anomenar-se el búnquer barraqueta, la confabulació de franquistes, reaccionaris i regionalistes de tercera regional que va posar-se al servei del centralisme per desbaratar les aspiracions nacionals dels valencians. Vicent Andrés Estellés era, en aquest context, una autèntica pedra a la sabata. La seua pràctica poètica i professional havia estat durant el franquisme d'una integritat contumaç. Va cantar amb tristesa, amb amargor, amb ràbia, amb mala baba de vegades, la nit valenciana del franquisme, la misèria d'una opressió llargament exercida per la força de les armes contra un poble indefens, atropellat intencionadament. A l'estratègia anorreadora, que buscava l'arranament de la personalitat diferenciada, l'assimilació despersonalitzadora, Estellés hi oposa el cant de la cultura popular autèntica, la cultura popular de cada dia: la dels objectes de la cultura material, del menjar, la dels noms dels llocs de tota la vida, la de l'autenticitat de les formes de vida llegades per la tradició llauradora.
El pas del temps ha fet canviar de pressa les formes de vida de la gent. Això no obstant, la pervivència de la nostra identitat descansa, avui com aleshores, en alguns elements que s'han mantingut, poc o molt alterats. La reflexió ve a tomb per la facilitat amb què pot fer-se la translació del pensament poètic estellesià a la realitat de la Ilercavònia: una terrissa de Traiguera o de la Galera, unes carxofes torrades, uns llangostins menjats amb l'elegància dels dits, uns noms de lloc inconfusibles: Benifassà, Pàndols, Irta, Tastavins, Servol, Bergantes són referents que remeten amb força a l'imaginari popular ilercavó, que de tan conegut arriba a resultar banal, sobretot si hi ha qui s'esforça perquè canviem la nostra manera de ser de poble pel nou capitalisme popular del desori urbanístic dels camps de golf. Perquè al capdavall aquesta era la divisa d'Estellés, la identificació de ser de poble. De ser poble. Qui és que visca a la Ilercavònia que no s'identifique com de poble? No en el sentit amb què els mestres franquistes ens intentaven ridiculitzar quan érem xiquets, sinó en el sentit en què l'emprem en la conversa habitual: aquell tal és del poble, no és del poble, de l'altre poble, etc. És a dir, en el sentit autèntic de l'expressió.
Doncs aleshores com ara hi qui fa mans i mànigues perquè la gent es desapegue de la seua cultura popular, del seus referents quotidians. Perquè de fet, el búnquer barraqueta que va combatre Estellés avui ocupa el poder i malda per articular un constructe cultural fet de grans esdeveniments mediàtics, desfilades folklòriques, processons massives i abeuralls televisius. Ja sabeu la tonadeta: «Per a ofrenar, noves glòries etcètera». Cosa que explica, per exemple, la nul·la presència que té a Internet un premi de la categoria del de les Lletres Valencianes. En això: silenci administratiu. Silenciament. Tot ordit amb l'objectiu de substituir una tradició inequívoca per un bunyol propi d'una societat subalterna.
Fóra bo fer una lectura d'aquests fets en clau ilercavona. Una cosa és el folklore de traje regional i l'altra del tot diferent la cultura popular. O, si voleu, la cultura.
Poeta empredreït, de família de forners, Vicent Andrés Estellés va dedicar-se professionalment al periodisme i va ocupar un lloc no gens insignificant en el panorama de la premsa valenciana del segle XX: redactor en cap del diari Las Provincias, òrgan oficiós del que als anys 70, quan se coïa el sistema polític que coneixem avui, va anomenar-se el búnquer barraqueta, la confabulació de franquistes, reaccionaris i regionalistes de tercera regional que va posar-se al servei del centralisme per desbaratar les aspiracions nacionals dels valencians. Vicent Andrés Estellés era, en aquest context, una autèntica pedra a la sabata. La seua pràctica poètica i professional havia estat durant el franquisme d'una integritat contumaç. Va cantar amb tristesa, amb amargor, amb ràbia, amb mala baba de vegades, la nit valenciana del franquisme, la misèria d'una opressió llargament exercida per la força de les armes contra un poble indefens, atropellat intencionadament. A l'estratègia anorreadora, que buscava l'arranament de la personalitat diferenciada, l'assimilació despersonalitzadora, Estellés hi oposa el cant de la cultura popular autèntica, la cultura popular de cada dia: la dels objectes de la cultura material, del menjar, la dels noms dels llocs de tota la vida, la de l'autenticitat de les formes de vida llegades per la tradició llauradora.
El pas del temps ha fet canviar de pressa les formes de vida de la gent. Això no obstant, la pervivència de la nostra identitat descansa, avui com aleshores, en alguns elements que s'han mantingut, poc o molt alterats. La reflexió ve a tomb per la facilitat amb què pot fer-se la translació del pensament poètic estellesià a la realitat de la Ilercavònia: una terrissa de Traiguera o de la Galera, unes carxofes torrades, uns llangostins menjats amb l'elegància dels dits, uns noms de lloc inconfusibles: Benifassà, Pàndols, Irta, Tastavins, Servol, Bergantes són referents que remeten amb força a l'imaginari popular ilercavó, que de tan conegut arriba a resultar banal, sobretot si hi ha qui s'esforça perquè canviem la nostra manera de ser de poble pel nou capitalisme popular del desori urbanístic dels camps de golf. Perquè al capdavall aquesta era la divisa d'Estellés, la identificació de ser de poble. De ser poble. Qui és que visca a la Ilercavònia que no s'identifique com de poble? No en el sentit amb què els mestres franquistes ens intentaven ridiculitzar quan érem xiquets, sinó en el sentit en què l'emprem en la conversa habitual: aquell tal és del poble, no és del poble, de l'altre poble, etc. És a dir, en el sentit autèntic de l'expressió.
Doncs aleshores com ara hi qui fa mans i mànigues perquè la gent es desapegue de la seua cultura popular, del seus referents quotidians. Perquè de fet, el búnquer barraqueta que va combatre Estellés avui ocupa el poder i malda per articular un constructe cultural fet de grans esdeveniments mediàtics, desfilades folklòriques, processons massives i abeuralls televisius. Ja sabeu la tonadeta: «Per a ofrenar, noves glòries etcètera». Cosa que explica, per exemple, la nul·la presència que té a Internet un premi de la categoria del de les Lletres Valencianes. En això: silenci administratiu. Silenciament. Tot ordit amb l'objectiu de substituir una tradició inequívoca per un bunyol propi d'una societat subalterna.
Fóra bo fer una lectura d'aquests fets en clau ilercavona. Una cosa és el folklore de traje regional i l'altra del tot diferent la cultura popular. O, si voleu, la cultura.
Gas
Quan escric això el tema de la planta regasificadora del dipòsit submarí del projecte Castor ja és de domini més que públic i ha arribat al Senado espanyol, on, de moment, el ministre del ram, Joan Clos, ha donat bones raons per acomboiar els recelosos del projecte. Davant les suspicàcies, el ministre diu que la cosa es farà amb consens i segons fonts del seu mateix partit ha acceptat de canviar la ubicació de la planta regasificadora que s’havia d’ubicar a prop d’Alcanar. El senador socialista tortosí Joan Sabaté ha proposat traslladar la ubicació de la finca de Sòl de Riu on inicialment havia d’anar la planta de regasificació al polígon industrial Catalunya Sud, a 2,5 km de l’Aldea, i segons ell mateix afirma la planta no anirà davant la costa d’Alcanar. Mentrestant, avui mateix, representants castellonencs es reunien amb el secretari d’energia del ministeri espanyol. En acabar, el subdelegat del govern a Castelló ha dit que el govern espanyol “governa a favor dels ciutadans, escoltant sempre les seues demandes”. Quedem així. Això no trau que la publicació oficial durant el mes d’agost de qualsevol projecte que qualsevol govern vulga tirar endavant siga tota una declaració d’intencions en el sentit d’agafar amb els pixats al ventre més d’un interessat susceptible d’oposar-s’hi. Que es pot dir que sembla exactament que és el que ha passat. És a dir que escoltar sí, però amb el peu al coll del qui tenia alguna cosa a dir.
Agafats a contrapeu per l’agilitat ministerial, els municipis afectats i els seus veïns, tret del moviment originat a Alcanar mateix, pareix que s’avenen a entomar el projecte. Vist que no han tingut oportunitat d’oposar-s’hi, busquen posicionar-se per sortir-se’n per una vora. Si no recordo malament, no fa gaire temps hi va haver també la possibilitat d’instal•lar un parc eòlic dins la mar, més o menys per la zona on hi ha el que ha de ser magatzem submarí. I el rebuig va ser generalitzat. Potser siga per això que el ministeri s’ha tornat ara tan diligent i té les coses tan clarament plantejades en bé de l’interès general. I de l’empresa Eurogas, adjudicatària majoritària del projecte.
Veurem com evoluciona la cosa. D’entrada, també havia sonat la possibilitat de desplaçar la planta regasificadora cap a l’interior. Suposo que es devia voler dir cap a l’interior del Baix Maestrat. Sincerament, no sé si és més lleig això o publicar projectes governamentals al mes d’agost. A vora mar, turisme i moles industrials que es veuen d’una hora lluny no són gaire compatibles per allò de l’harmonia del paisatge. Les coses com aquestes poden desplaçar-se com amagant-les sota l’estora allà on causen menys molèsties. Vull dir, allà on l’oposició serà menor, per simples raons demogràfiques. No dic que haja estat, de moment, el cas. Però tampoc no seria la primera vegada. La tendència a allunyar com més millor instal•lacions mediambientalment problemàtiques i acabar desplaçant-les a cal veí és una política bastant poc edificant.
En aquest sentit, crida l’atenció la solidarització de la plataforma antiabocadors de la Salzedella i les Coves amb la mobilització canareva. En la nota de suport feta pública, aquesta plataforma recomana directament als responsables de la plataforma de les Terres del Sénia que sobretot no deixen que els partits polítics prenguen el protagonisme del moviment.
Tot això és molt complicat. Evidentment els partits són, en aquest cas, mecanismes de negociació amb l’estat. Una altra cosa és que la negociació siga o no una via per solucionar-ho. I en qualsevol cas la situació del desaventatge del territori davant la iniciativa estatal és meridiana. D’altra banda, l’oposició acèrrima contra un projecte d’aquestes característiques xoca, si més no teòricament, amb l’interès general que suposa, des del punt de vista estatal, el proveïment de fonts d’energia, si bé en el cas del parc eòlic podria dir-se el mateix. Al capdavall, en els darrers temps, aquest interès general té una curiosa tendència a fixar-se en la Ilercavònia com a territori amb fonts naturals per explotar, com l’aigua, prou dispers políticament parlant per fer-li entomar grans infraestructures energètiques amb possibilitats d’èxit.
I mentrestant, el senyor ministre encara no ha solucionat la qüestió de la recepció de TV3 al País Valencià. I és així que la Generalitat de baix amenaça novament de tancar els repetidors i executa una multa milionària contra l’organització que fa 20 anys que els gestiona. I això que se suposa que hi ha una negociació amb la Generalitat de dalt per fer recíproca la recepció del senyal de les teles autonòmiques. Deu ser que això no és de l’interès general.
Ep. I la Generalitat de baix què diu en relació a la planta de gas? No res: calla. Ja en devia estar al corrent, d’acord amb el ministeri.
Agafats a contrapeu per l’agilitat ministerial, els municipis afectats i els seus veïns, tret del moviment originat a Alcanar mateix, pareix que s’avenen a entomar el projecte. Vist que no han tingut oportunitat d’oposar-s’hi, busquen posicionar-se per sortir-se’n per una vora. Si no recordo malament, no fa gaire temps hi va haver també la possibilitat d’instal•lar un parc eòlic dins la mar, més o menys per la zona on hi ha el que ha de ser magatzem submarí. I el rebuig va ser generalitzat. Potser siga per això que el ministeri s’ha tornat ara tan diligent i té les coses tan clarament plantejades en bé de l’interès general. I de l’empresa Eurogas, adjudicatària majoritària del projecte.
Veurem com evoluciona la cosa. D’entrada, també havia sonat la possibilitat de desplaçar la planta regasificadora cap a l’interior. Suposo que es devia voler dir cap a l’interior del Baix Maestrat. Sincerament, no sé si és més lleig això o publicar projectes governamentals al mes d’agost. A vora mar, turisme i moles industrials que es veuen d’una hora lluny no són gaire compatibles per allò de l’harmonia del paisatge. Les coses com aquestes poden desplaçar-se com amagant-les sota l’estora allà on causen menys molèsties. Vull dir, allà on l’oposició serà menor, per simples raons demogràfiques. No dic que haja estat, de moment, el cas. Però tampoc no seria la primera vegada. La tendència a allunyar com més millor instal•lacions mediambientalment problemàtiques i acabar desplaçant-les a cal veí és una política bastant poc edificant.
En aquest sentit, crida l’atenció la solidarització de la plataforma antiabocadors de la Salzedella i les Coves amb la mobilització canareva. En la nota de suport feta pública, aquesta plataforma recomana directament als responsables de la plataforma de les Terres del Sénia que sobretot no deixen que els partits polítics prenguen el protagonisme del moviment.
Tot això és molt complicat. Evidentment els partits són, en aquest cas, mecanismes de negociació amb l’estat. Una altra cosa és que la negociació siga o no una via per solucionar-ho. I en qualsevol cas la situació del desaventatge del territori davant la iniciativa estatal és meridiana. D’altra banda, l’oposició acèrrima contra un projecte d’aquestes característiques xoca, si més no teòricament, amb l’interès general que suposa, des del punt de vista estatal, el proveïment de fonts d’energia, si bé en el cas del parc eòlic podria dir-se el mateix. Al capdavall, en els darrers temps, aquest interès general té una curiosa tendència a fixar-se en la Ilercavònia com a territori amb fonts naturals per explotar, com l’aigua, prou dispers políticament parlant per fer-li entomar grans infraestructures energètiques amb possibilitats d’èxit.
I mentrestant, el senyor ministre encara no ha solucionat la qüestió de la recepció de TV3 al País Valencià. I és així que la Generalitat de baix amenaça novament de tancar els repetidors i executa una multa milionària contra l’organització que fa 20 anys que els gestiona. I això que se suposa que hi ha una negociació amb la Generalitat de dalt per fer recíproca la recepció del senyal de les teles autonòmiques. Deu ser que això no és de l’interès general.
Ep. I la Generalitat de baix què diu en relació a la planta de gas? No res: calla. Ja en devia estar al corrent, d’acord amb el ministeri.