http://ilercavonia.bloc.cat

]]>

El viatge de Barcelona a les Coves el fa per autopista fins a Amposta. En arribar aquí, se'n surt i va a buscar la carretera de casa per Traiguera i Sant Mateu. «Però si el camí d'Amposta a Traiguera està com fa trenta anys» que li dic. És igual, en arribar a Amposta ja li ha passat la pressa. És com si ja hagués arribat a casa. I potser té raó perquè el paisatge entre Amposta i les Coves varia molt poc.

M'ha vingut al pensament en assabentar-me que llauradors de les Coves van enxampar lladres de garrofes romanesos i van aconseguir lliurar-los a la guàrdia civil. Potser el nostre amic estiga al cas de la feta. Potser fins i tot els robatoris li han tocat de prop. Qui sap si, entre els llauradors coratjosos no hi havia el seu propi germà. O potser no. És igual. Entre unes coses i altres el vehicle dels lladres va acabar socarrat del tot. Això em fa recordar l'explosió, no fa gaire, d'un cotxe bomba al terme del mateix municipi. Quines coincidències més atzaroses.

Les transformacions econòmiques i socials a què estem assistint, que ens prenem amb la mateixa naturalitat amb què diem que som d'on som, si ens hi parem a pensar un moment, són d'una força tan brutal que estan donant lloc a situacions inusitades, impredictibles només fa un temps enrere. I segurament encara tardarem a fer-ne una consideració en el sentit de prendre consciència de les dimensions del fenomen.
M'agradaria pensar que és a fi de be i a millor sense ombra de dubte, si bé hi ha coses que em deixen perplex i creen la sensació d'una evolució sense rumb, dislocada. I tanmateix encara hi ha gent com el nostre amic de les Coves que només aspiren a un retir de retrobament amb la terra que perviu, que ben mirat no és poca cosa.]]>

Poeta empredreït, de família de forners, Vicent Andrés Estellés va dedicar-se professionalment al periodisme i va ocupar un lloc no gens insignificant en el panorama de la premsa valenciana del segle XX: redactor en cap del diari Las Provincias, òrgan oficiós del que als anys 70, quan se coïa el sistema polític que coneixem avui, va anomenar-se el búnquer barraqueta, la confabulació de franquistes, reaccionaris i regionalistes de tercera regional que va posar-se al servei del centralisme per desbaratar les aspiracions nacionals dels valencians. Vicent Andrés Estellés era, en aquest context, una autèntica pedra a la sabata. La seua pràctica poètica i professional havia estat durant el franquisme d'una integritat contumaç. Va cantar amb tristesa, amb amargor, amb ràbia, amb mala baba de vegades, la nit valenciana del franquisme, la misèria d'una opressió llargament exercida per la força de les armes contra un poble indefens, atropellat intencionadament. A l'estratègia anorreadora, que buscava l'arranament de la personalitat diferenciada, l'assimilació despersonalitzadora, Estellés hi oposa el cant de la cultura popular autèntica, la cultura popular de cada dia: la dels objectes de la cultura material, del menjar, la dels noms dels llocs de tota la vida, la de l'autenticitat de les formes de vida llegades per la tradició llauradora.
El pas del temps ha fet canviar de pressa les formes de vida de la gent. Això no obstant, la pervivència de la nostra identitat descansa, avui com aleshores, en alguns elements que s'han mantingut, poc o molt alterats. La reflexió ve a tomb per la facilitat amb què pot fer-se la translació del pensament poètic estellesià a la realitat de la Ilercavònia: una terrissa de Traiguera o de la Galera, unes carxofes torrades, uns llangostins menjats amb l'elegància dels dits, uns noms de lloc inconfusibles: Benifassà, Pàndols, Irta, Tastavins, Servol, Bergantes són referents que remeten amb força a l'imaginari popular ilercavó, que de tan conegut arriba a resultar banal, sobretot si hi ha qui s'esforça perquè canviem la nostra manera de ser de poble pel nou capitalisme popular del desori urbanístic dels camps de golf. Perquè al capdavall aquesta era la divisa d'Estellés, la identificació de ser de poble. De ser poble. Qui és que visca a la Ilercavònia que no s'identifique com de poble? No en el sentit amb què els mestres franquistes ens intentaven ridiculitzar quan érem xiquets, sinó en el sentit en què l'emprem en la conversa habitual: aquell tal és del poble, no és del poble, de l'altre poble, etc. És a dir, en el sentit autèntic de l'expressió.
Doncs aleshores com ara hi qui fa mans i mànigues perquè la gent es desapegue de la seua cultura popular, del seus referents quotidians. Perquè de fet, el búnquer barraqueta que va combatre Estellés avui ocupa el poder i malda per articular un constructe cultural fet de grans esdeveniments mediàtics, desfilades folklòriques, processons massives i abeuralls televisius. Ja sabeu la tonadeta: «Per a ofrenar, noves glòries etcètera». Cosa que explica, per exemple, la nul·la presència que té a Internet un premi de la categoria del de les Lletres Valencianes. En això: silenci administratiu. Silenciament. Tot ordit amb l'objectiu de substituir una tradició inequívoca per un bunyol propi d'una societat subalterna.
Fóra bo fer una lectura d'aquests fets en clau ilercavona. Una cosa és el folklore de traje regional i l'altra del tot diferent la cultura popular. O, si voleu, la cultura.]]>

Agafats a contrapeu per l’agilitat ministerial, els municipis afectats i els seus veïns, tret del moviment originat a Alcanar mateix, pareix que s’avenen a entomar el projecte. Vist que no han tingut oportunitat d’oposar-s’hi, busquen posicionar-se per sortir-se’n per una vora. Si no recordo malament, no fa gaire temps hi va haver també la possibilitat d’instal•lar un parc eòlic dins la mar, més o menys per la zona on hi ha el que ha de ser magatzem submarí. I el rebuig va ser generalitzat. Potser siga per això que el ministeri s’ha tornat ara tan diligent i té les coses tan clarament plantejades en bé de l’interès general. I de l’empresa Eurogas, adjudicatària majoritària del projecte.

Veurem com evoluciona la cosa. D’entrada, també havia sonat la possibilitat de desplaçar la planta regasificadora cap a l’interior. Suposo que es devia voler dir cap a l’interior del Baix Maestrat. Sincerament, no sé si és més lleig això o publicar projectes governamentals al mes d’agost. A vora mar, turisme i moles industrials que es veuen d’una hora lluny no són gaire compatibles per allò de l’harmonia del paisatge. Les coses com aquestes poden desplaçar-se com amagant-les sota l’estora allà on causen menys molèsties. Vull dir, allà on l’oposició serà menor, per simples raons demogràfiques. No dic que haja estat, de moment, el cas. Però tampoc no seria la primera vegada. La tendència a allunyar com més millor instal•lacions mediambientalment problemàtiques i acabar desplaçant-les a cal veí és una política bastant poc edificant.

En aquest sentit, crida l’atenció la solidarització de la plataforma antiabocadors de la Salzedella i les Coves amb la mobilització canareva. En la nota de suport feta pública, aquesta plataforma recomana directament als responsables de la plataforma de les Terres del Sénia que sobretot no deixen que els partits polítics prenguen el protagonisme del moviment.

Tot això és molt complicat. Evidentment els partits són, en aquest cas, mecanismes de negociació amb l’estat. Una altra cosa és que la negociació siga o no una via per solucionar-ho. I en qualsevol cas la situació del desaventatge del territori davant la iniciativa estatal és meridiana. D’altra banda, l’oposició acèrrima contra un projecte d’aquestes característiques xoca, si més no teòricament, amb l’interès general que suposa, des del punt de vista estatal, el proveïment de fonts d’energia, si bé en el cas del parc eòlic podria dir-se el mateix. Al capdavall, en els darrers temps, aquest interès general té una curiosa tendència a fixar-se en la Ilercavònia com a territori amb fonts naturals per explotar, com l’aigua, prou dispers políticament parlant per fer-li entomar grans infraestructures energètiques amb possibilitats d’èxit.

I mentrestant, el senyor ministre encara no ha solucionat la qüestió de la recepció de TV3 al País Valencià. I és així que la Generalitat de baix amenaça novament de tancar els repetidors i executa una multa milionària contra l’organització que fa 20 anys que els gestiona. I això que se suposa que hi ha una negociació amb la Generalitat de dalt per fer recíproca la recepció del senyal de les teles autonòmiques. Deu ser que això no és de l’interès general.

Ep. I la Generalitat de baix què diu en relació a la planta de gas? No res: calla. Ja en devia estar al corrent, d’acord amb el ministeri.
]]>

Després d'un dinar literari de germanor, van tenir lloc a Fondespatla els actes centrals de la trobada, que estava organitzada en tres parts. A la primera, van fer-se diverses presentacions: el llibre de poemes Tornem a ser menuts de Susanna Antolí, guanyador del premi Guillem Micolau atorgat pel Govern d'Aragó; el bloc literari Tens un racó dalt del món de Jesús Tibau; els blocs personals d'Emigdi Subirats; el web Beaba, gestionat per Albert Aragonès, que és un catàleg d'autors de la Ilercavònia; el bloc Viles i gents de Carles Sancho; el web Cuadernos de Cazarabet, a càrrec de Susanna Anglés (companya en aquesta mateix espai de Vinaròs News) i Javier Díez; i la web Lo català a la Franja de Natxo Sorolla. A la segona part, dedicada a les institucions i editorials, va tenir lloc una taula rodona per tal d'analitzar l'aposta que fan editorials, associacions i institucions per les noves tecnologies. La jornada va acabar amb la presentació del Serret Bloc, és a dir, el bloc de la mateixa llibreria Serret.

És de destacar l'afluència de públic durant el matí a la llibreria organitzadora d'aquesta jornada. Al fet de ser diumenge, dia de compra obligada del diari, s'hi sumava l'expectativa de la presentació del llibre. La llibreria és un espai reduït, que fa alhora de llibreria i de quiosc, absolutament atapeït de publicacions. El que crida poderosament l'atenció, un detall que ja fa temps que me la va donar a conèixer, és el tipus de llibres que poden trobar-se a les seues prestatgeries. Tenint en compte que Vall-de-roures és la capital natural del Matarranya, amb més de 8000 habitants, potser podria esperar-se que la llibreria proporcionés preferentment al seu públic aquells llibres d'èxit que les grans editorials difonen a tot arreu. Però no. Els llibres que hi ha a la llibreria Serret són molt majoritàriament centrats en temes dels nostres pobles i editats per les editorials que hi dediquen atenció i esforços. Per exemple: hi trobo, a primer cop d'ull, completament a mà, Patrimoni terrisser de Traiguera. Set-cents anys de canterers de Joan Ferreres i Nos, editat per la benicarlanda Onada Edicions, un llibre d'un valor inestimable sobre la història del meu poble, que em serveix momentàniament per explicar d'on sóc i què és la Font de la Salut. I així fins a tots els temes imaginables: literatura ebrenca, del Matarranya, de la Franja de Ponent, temàtica aragonesa, temàtica històrica com ara la guerra civil, la batalla de l'Ebre, el maquis, el carlisme; guies de viatges, de senderisme, de la natura; temàtica gastronòmica... El catàleg de la llibreria és complet i variat. Tenint en compte que pot consultar-se íntegrament al seu web, queda clar que de la llibreria se n'ha de parlar en termes d'autèntic focus d'irradiació cultural a escala.

El que m'interessa destacar, més que tot això, és com la iniciativa privada d'aquest llibreter pot fer tant per la cultura escrita de les nostres comarques i en la nostra llengua, la llengua catalana. Seria de desitjar que l'exemple s'escampés, preferiblement en aquesta banda del Sénia. Jo, què volen que els diga, deu ser per deformació professional, quan arriben les festes majors dels pobles se sol parlar bastant de cultura, de cultura local, de la cultura de cada poble, que al capdavall tampoc no se'n va gaire d'un poble a altre. A mi, modestament, em sembla que bona part del que s'engloba sota la denominació de cultura és folklore i prou, que és bàsic, indefugible, indispensable per a la nostra representació cultural, per a la nostra identitat, però que no constitueix tota la cultura. En aquest sentit, hi ha una cultura especialment vinculada a les arts i a la ciència, que se sol vehicular principalment mitjançant l'escriptura, que queda molt, per no dir del tot, desguarnida. I ja no cal que parlem de les noves tecnologies.

En aquest sentit, l'exemple de la llibreria Serret de Vall-de-roures em pareix un molt bon exemple a seguir.]]>

Al poliesportiu hi ha el paisatge habitual després del pas del remolí de l'aplec. A la tarda ja hi han actuat alguns grups i ara la barra està deserta i el terra ple de gots de plàstic. Estan acabant de desmuntar l'escenari. Una mica més als afores, al camp de futbol, hi ha el gruix de la tropa que s'ha concentrat a veure els ídols que arrosseguen les masses en aquest tipus d'actes: Obrint Pas. Aquests xics de la ciutat de València ja havien actuat ací anys enrere, quan encara no eren el grup de música capdavanter en la llengua en què esteu llegint aquest escrit: la catalana. En aquesta edició hi actuen després d'haver estat treballant al terme de Cinctorres en el seu darrer disc, Benvingut al paradís, que va eixir al mercat a finals del mes d'abril. Un cop d'ull al bloc del disc és prou aclaridor per entendre de quina manera Cinctorres va inspirar-los a l'hora de crear aquest nou disc.

L'escenari és al fons del camp de futbol, darrere una immensa polseguera que la gent fa alçar en la nit mentre segueix les cançons. Les barres són àmplies i estan ben ateses. Com en qualsevol festival ben organitzat, tret del detall que a l'aplec les actuacions són gratuïtes.

El perfil dels assistents és d'allò més interessant. En aquestes hores intempestives les franges d'edat comencen a concretar-se. Hi ha els qui han acudit dels pobles dels voltants, de la comarca o encara de les comarques veïnes, i els qui vénen de la ciutat, principalment de Castelló. L'Aplec és una festa solidària i l'alegria, la companyonia i el bon humor són constants entre els assistents, que omplen tota l'extensió del camp de futbol pràcticament fins que es fa de dia. La festa continua fins a les nou del matí en el que cada vegada més va prenent les característiques d'una festa rave. És hora de plegar.

Al capdavall, l'aplec de la reviscolada ha estat un èxit en tots els sentits i no es pot més que felicitar l'organització i el poble de Cinctorres per la demostració que han fet. No cal dir que l'aplec té un component polític ineludible. Després de veure l'èxit del model cultural que els governants valencians ja fa molt de temps que estan intentant implantar com a complement ideològic dels canvis econòmics i socials de la modernització, amb PAI per explotar el territori i esdeveniments espectaculars per atraure l'atenció d'un turisme que ja comença a convertir el país en el geriàtric d'Europa, després del menysteniment continuat que la política cultural oficial dispensa a la cultura popular, tot intentant esborrar-la amb un folklorisme descafeïnat, d'apartheid; queda clar que els continguts de l'Aplec continuen més vigents que mai, per la senzilla raó que la pervivència de la cultura popular valenciana que en suposa la seua realització demostra com, per una banda, és perfectament possible, i actual, l'existència d'una cultura valenciana feta en la llengua pròpia, que a més té una demanada exercida per la joventut; i per l'altra demostra com la cultura oficial ni és genuïna ni és universal: és un constructe imaginari al servei d'uns interessos molt concrets, un subproducte de cartó-pedra.]]>

Al seu pas per la Ilercavònia, El Camí segueix un itinerari teòric que enllaça Sant Joan de Penyagolosa amb Morella. Des d'aquí baixa fins a Alcalà de Xivert, sense passar per Albocàsser, i recorre la costa del Maestrat fins a Vinaròs. De Vinaròs es fa cap a Amposta. Després d'una notable marrada pel delta de l'Ebre, va a Tortosa i travessa el Port fins a Vall-de-Roures, des d'on es passa a Gandesa i a Móra d'Ebre. Es tracta, ja s'ha dit, d'un itinerari teòric. De fet, entre el 21 i el 31 de juliol El Camí arranca a l'Alt Maestrat i Els Ports de Morella amb un itinerari que ix de Benassal i recorre Albocàsser, Tírig, Catí, Ares, Vilafranca, el Portell i Cinctorres er acabar a Morella. A l'Alt Maestrat, es recorren els millors tresors de l'art rupestre. El divendres 27 es fa cap a l'Aplec dels Ports a Cinctorres. L'itinerari acaba amb la visita de dos dies a Morella. La inscripció bàsica en la caminada surt per 300 €.
A part d'altres activitats culturals com ara la visita guiada als jaciments rupestres o la vetllada amb Pep Martí, cantador tradicional del Portell, aquest itinerari ofereix la possibilitat d'entrar en contacte amb la realitat social d'aquestes comarques, que, si moltes vegades han estat considerades deprimides, de moment encara no poden considerar-se depredades. És així que l'itinerari ofereix al foraster la possibilitat d'apropar-se a una realitat social que no se sap el que pot durar, però que manté un equilibri fràgil entre aquests extrems que s'han apuntat. Desgraciadament o no, aquest equilibri ja ha començat a trencar-se en les comarques diguem-ne més dinàmiques econòmicament per quedar bé amb els nous amos o amb els qui ho seran d'aquí a poc. El bescanvi de desenvolupament urbanístic per territori, certament, és a punt de marcar, si no ho està fent ja, un tomb en la vida d'uns quants pobles. És allò dels riscs i les oportunitats tan propi del sistema econòmic que vivim. El que sí que pareix clar és que l'abandonament de l'agricultura com a forma de vida, per a bé i per a mal, està a punt de donar pas al reciclatge dels vilars, i de les malees si convé, en urbanitzacions al voltant de verds camps de golf. Però no ens desviem del tema que ens ocupa. El contacte amb la societat dels pobles de l'Alt Maestrat i Els Ports és una experiència per a viure-la pel que té d'aprenentatge de la realitat del país i la seua gent. I l'Aplec dels Ports n'és una oportunitat especial.
Així és que ja ho sabeu. Si hi teniu interès, podeu participar de molt diverses maneres en el creixement d'aquest camí que és un projecte de vertebració del nostre país. Al Baix Maestrat l'organització de l'itinerari tindrà la gràcia d'haver d'anar eludint les urbanitzacions o bé al revés, d'anar visitant-les perquè el caminant es faci una idea directa d'aquesta onada civilitzadora basada en el totxo. Hi haurà molta cosa per mirar, si bé es tracta d'un camí totalment diferent en tots els sentits.]]>

I això no obstant, aquest acte encarcarat, en què la llengua oral se suposa que ha d'assolir el grau de formalitat i correcció propi d'una situació de comunicació radicalment formal, està carregat de simbolisme i de detalls que posen en evidència el tarannà de les persones que hi participen i, per extensió, dels pobles on tenen lloc.
Visualitzant els vídeos de presa de possessió d'alguns dels pobles de la Ilercavònia, es poden traure algunes conclusions. La primera fa referència als pobles que en tenen i als que no. He localitzat a la Xarxa els de Vinaròs, Benicarló, Alcanar, Ulldecona i Vilafranca. Les absències són un bon motiu de reflexió.

El ple de Vinaròs té lloc en una sala de tons càlids, presidida per dos grans domassos amb els escuts de la Generalitat Valenciana i de Vinaròs, entre els quals hi ha una fotografia relativament xicoteta del rei. A banda i banda de la sala, les banderes d'Espanya i de la comunitat autònoma. La presa de Canal 56 està presa des del lloc que ocupa el públic, entre el qual se senten crits de disconformitat amb el resultat de la presa de possessió. El nou alcalde promet el seu càrrec d'esquena al públic i a la TV. No fa ostentació del bastó que rep com a símbol de l'alcaldia. Està content però contrariat per les mostres de desaprovació que hi ha dis la sala.

La mestra de cerimònies de l'acte a Benicarló parla en castellà. A indicació seua, el nou alcalde s'alça i travessa la sala, on unes cortines blaves atenuen la llum de les balconades que donen a l'exterior. Un gran quadre del rei presideix la taula. El nou alcalde va a un racó i de perfil a la càmera, davant les tres banderes oficials, entre l'ovació del públic, jura el càrrec. Rep la vara i fa mostra d'oferir-la al públic, que l'ovaciona al crit de bravo!

A Alcanar les cortines són roges i en dos més que modests retrats als laterals de la sala se suposa que hi ha el rei i el president de la Generalitat de Catalunya. La presa de TVU enfoca al públic en el moment que aquest aplaudeix l'elecció.

L'alcaldable d'Ulldecona és davant de la bandera local. No va vestit amb corbata i jaqueta, sinó amb camisa de màniga curta. Saluda com demanant que no cal que l'ovacionen tant. En el moment de prometre ho fa per imperatiu legal. Es fa a un costat per conservar el perfil i facilitar la presa de TVU quan li parla la secretària. En el moment de rebre la vara, es veu que l'altra bandera que presideix la sala és la senyera. El nou alcalde ofereix la vara a la concurrència alçant-la a l'altura dels ulls.

L'informatiu de TV Vilafranca transmet gairebé íntegrament la sessió de constitució de l'ajuntament, que té lloc en un saló de poca capacitat per al públic però d'aspecte antic i noble. Un retaule gòtic presideix la sala, amb les banderes oficials en un racó des del qual es realitza bona part de la presa de l'acte. L'alcalde és l'únic de tots els regidors que porta corbata i jaqueta. El públic aplaudeix amb moderació i formalitat. El parlament de l'alcalde és emotiu i valent. Fa referència als familiars que l'han ajudat a arribar on és. Amb prou penes aconsegueix contenir l'emoció i el pes del passat del seu poble franc es visualitza gravitant en ell.

Un mateix acte amb matisos diferents i significatius. Potser només la nota de l'esbroncada de Vinaròs, contrarestada per aplaudiments de l'altra part del públic, es desvia del que es pot esperar d'un acte formal i de normalitat democràtica. No cal insistir que el sistema d'eleccions municipals és millorable. En quasi 30 anys de democràcia espanyola no s'ha modificat ni un bri. Potser seria hora de canviar i buscar una manera que el vot de la ciutadania es correspongués millor amb qui acaba governant després. Una segona volta entre les dues candidatures més votades? Això possibilitaria que el votant decidís sobre els pactes entre partits, que s'haurien de fer abans i no després de les eleccions. Dit això, un es pregunta si la demostració de mala educació democràtica del públic assistent a Vinaròs, que contrasta amb l'eufòria torera del que va assistir a Benicarló, respon a una estratègia pensada per qui s'ha quedat a l'oposició sent la força majoritària o tan sols a la manca d'autoritat moral per donar exemple als seus seguidors de com s'han de comportar en una sessió diguem-ne solemne.]]>

Segur que Josep Igual va fer un paper digníssim en la lliçó inaugural, en el seu repàs personal a la producció literària del Maestrat des dels anys 30 als nostres dies. És més: segur que el que hi va dir mereix ser publicat i que constitueix una aproximació de primer ordre a la literatura del Maestrat contemporani.
Ara bé: estendre el protagonisme en un acte al conjunt de la Fira no es correspon amb la realitat. Aquesta manera d’informar resulta curiosa pel cap baix. Sobretot tenint en compte que la cobertura informativa del conjunt d’actes de la Fira, inclosa la seua lliçó inaugural, s’ha limitat a uns pocs paràgrafs redactats a priori. Per exemple: cap informació publicada sobre el contingut de la conferència de Josep Igual. Possibles raons: la localització cau lluny de l’abast informatiu territorial del Maestrat; el contingut de la conferència no interessa els lectors del Maestrat, és més, vés a saber si no deu contravenir el model políticament correcte, ben vist, en aquesta banda del Sénia.
Així doncs: la Fira del Llibre i l’Autor Ebrencs es dedica a la literatura del Maestrat i aquí s’acaba el tema. I tan panxos. Tothom molt content pel detall, mira si som importants, i a una altra cosa.
Francament, s’hi detecta aquella inveterada actitud informativa de fer-se mirar el melic al lector poc o molt distret. I així representa que el Maestrat té una literatura perquè ara ja tenim de tot com correspon a un país on la gent és neta noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que diria el poeta. Doncs diria que és la felicitat del Levante feliz. Perquè la realitat és una altra.
Ja fa temps, una persona que estava directament implicada en el nucli actiu que bellugava la cultura en què està escrit aquest escrit als Ports ja va dir-me que els estaven estrangulant econòmicament. I pel que es pot veure devien aconseguir-ho perquè aquella activitat ha minvat substancialment.
Mentrestant, a vora mar prima el model de gran esdeveniment internacional amb protagonistes d’importació i escenari paisatgístic de cine, que té tant d’èxit darrerament. I no vull desmerèixer en absolut el Festival Internacional de Cinema de Comedia de Peñíscola, però no puc evitar de recordar les anècdotes que vaig sentir contar de xiquet sobre els figurants que van participar en el rodatge de la inefable El Cid, el 1961. En aquell primer contacte de l’ètnia ilercavona amb les maneres de fer de la indústria cinematogràfica, les estrelles rutilants de Charlton Heston i Sofia Loren narrant la versió carpetovetònica de la reconquesta del Regne de València contrastaven amb la massa d’extres figurants, disfressats de moros a peu, que eren inesperadament atropellats per la cavalleria cristiana, en una escena més o menys fictícia de repartiment de clatellades.
Doncs això: que el cofoisme sol estar estretament relacionat amb les limitacions reals. I la literatura del Maestrat el que necessita és suport real. Cosa difícil, ben mirat, amb el vent que bufa.
]]>

La celebració d'aquesta activitat és una visualització de la vitalitat de les entitats culturals relacionades amb la literatura feta en la llengua del país i que per autoria, temàtica o qualsevol altra circumstància, pot relacionar-se amb el territori que aquí anomenem Ilercavònia. Es tracta d'una vitalitat relativament recent que va guanyant espais progressivament.
L'Intitut Ramon Muntaner, constituït el 2003, és una fundació privada amb seu a Móra d'Ebre, que agrupa els centres d'estudis de parla catalana i té per finalitat la difusió i el suport als projectes d'investigació i promoció cultural de les entitats que hi estan adscrites, escampades arreu dels Països Catalans.
Llibresebrencs.org és la plataforma a Internet que dóna difusió a la literatura catalana de les nostres terres i a l'activitat cultural que hi està relacionada. Lògicament, és l'altaveu comunicatiu de la Fira, de la mateixa manera que ha anat fent-se un lloc interessant entre les fonts d'informació culturals que giren al voltant del fet literari.
Segurament, el principal fet literari d'enguany en l'àmbit que marquen aquestes referències, siga la celebració del naixement de l'escriptor de Benissanet Artur Bladé i Desumvila, en el marc de la qual té lloc l'edició de la seua obra completa, que porta a terme l'editorial Cossetània de Valls. L'edició d'aquesta obra completa suposa el redescobriment d'una de les millors plomes del memorialisme del segle XX, que ja fa temps que hauria d'haver entrat per dret propi en la història de la literatura i que hauria de ser conegut pels escolars de la Ilercavònia com un dels millors escriptors del segle passat. La seua obra memorialística, vinculada a l'exili republicà és un reflex acurat del paisatge natural i humà de l'Ebre de la primera part del segle XX, escrit des de la distància.
A aquesta xarxa d'activitat cultural pot afegir-s'hi el programa Coses de ràdio, de la cadena radiofònica SER de Móra d'Ebre, que dedica espais a l'actualitat literària dels anomenats autors ebrencs. La novetat és que aquests espais poden escoltar-se per Internet a partir de la web llibresebrencs.org.
Una altra iniciativa estrictament relacionada amb la producció literària és l'inventari que pacientment ha estat elaborat des del Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris (CEL) d'Alcanar, que té indexat a beabà un llistat ingent d'autors i autores. La seua consulta porta a pensar en la quantitat de gent que s'hi dedica o s'hi ha dedicat. També, en conseqüència, en la projecció que la gent de la ploma de per aquí va assolint, i especialment en l'atenció que els mitjans de comunicació els van dedicant.
Doncs per acabar: atenció, pregunta. Per quina raó dels dèneu estands participants només n'hi ha un procedent del Maestrat, concretament l'editorial Onada de Benicarló? Bona pregunta per a qui haurà d'exercir les responsabilitats municipals en matèria de cultura en els propers quatre anys.
]]>