Cul de sac
D'aquí a no res la campanya electoral del Principat s'haurà acabat. A diferència de la darrera campanya electoral, que va implicar un tomb en la majoria parlamentària que dóna suport al govern de la Generalitat, no pareix que el còmput dels escons que s'escullen a les Terrers de l'Ebre tinguen el paper decisiu ni tan sols l'atenció que se'ls va dispensar a causa dels posicionaments dels partits polítics sobre el PHN.
És evident que el tema del transvasament de l'Ebre té una vida del tot allunyada dels paràmetres de virulència que va assolir en aquella campanya electoral i encara més durant les generals espanyoles. Això no obstant, no es pot ignorar que continua cuejant, segurament a benefici dels rèdits electorals del victimisme allà a on se suposa que no poden tirar endavant perquè tot indica que es pateix set.
Fora, dons, d'aquella dinàmica enrarida, les Terres de l'Ebre tornen al seu lloc dins de la dinàmica sociopolítica del Principat: al cul del sac. Cosa en certa manera inevitable vista la distribució demogràfica i d'equilibris de pesos dins la societat principatina.
Potser no és així. Potser es tracte només d'una simplificació. En qualsevol cas, no pareix que, a diferència de la darrera convocatòria, els grans temes electorals, ni encara els que toquen a la territorialitat, facen ni poques ni moltes referències a les Terres de l'Ebre. La lògica del funcionament de les coses, de les administratives i de les econòmiques en primer lloc, sobretot si incloem dins aquestes darreres les infraestructures, va per uns altres viaranys. Més concretament pels viaranys Barcelona – Madrid, o, si es vol, Catalunya – Espanya.
I en aquesta lògica, la de la relació autonomia – estat, la veritat és que les Terres de l'Ebre, com el conjunt de la Ilercavònia, constitueixen un territori descentrat i una ciutadania en certa manera subalterna. Una realitat tapada per l'obcecació espanyolista dels mandataris autonòmics, entenent l'apel·latiu com una tendència a fixar-se més en l'articulació amb l'estat que en l'articulació amb el veïnat.
En això no progressem per moltes euroregions que s'inventen i per més col·laboració transfronterera que es promocione des de Brusel·les. En això, l'escissió política és perseverant i costarà déu i ajuda capgirar-la. Per més integració econòmica que hi haja.
En aquest sentit, les Terres de l'Ebre, i juntament amb el veïnat, haurien de treballar per guanyar centralitat, i és evident quina és la manera de fer-ho: visualitzar l'eix sobre el qual, ara sí, poden jugar un paper de centralitat territorial.
És evident que el tema del transvasament de l'Ebre té una vida del tot allunyada dels paràmetres de virulència que va assolir en aquella campanya electoral i encara més durant les generals espanyoles. Això no obstant, no es pot ignorar que continua cuejant, segurament a benefici dels rèdits electorals del victimisme allà a on se suposa que no poden tirar endavant perquè tot indica que es pateix set.
Fora, dons, d'aquella dinàmica enrarida, les Terres de l'Ebre tornen al seu lloc dins de la dinàmica sociopolítica del Principat: al cul del sac. Cosa en certa manera inevitable vista la distribució demogràfica i d'equilibris de pesos dins la societat principatina.
Potser no és així. Potser es tracte només d'una simplificació. En qualsevol cas, no pareix que, a diferència de la darrera convocatòria, els grans temes electorals, ni encara els que toquen a la territorialitat, facen ni poques ni moltes referències a les Terres de l'Ebre. La lògica del funcionament de les coses, de les administratives i de les econòmiques en primer lloc, sobretot si incloem dins aquestes darreres les infraestructures, va per uns altres viaranys. Més concretament pels viaranys Barcelona – Madrid, o, si es vol, Catalunya – Espanya.
I en aquesta lògica, la de la relació autonomia – estat, la veritat és que les Terres de l'Ebre, com el conjunt de la Ilercavònia, constitueixen un territori descentrat i una ciutadania en certa manera subalterna. Una realitat tapada per l'obcecació espanyolista dels mandataris autonòmics, entenent l'apel·latiu com una tendència a fixar-se més en l'articulació amb l'estat que en l'articulació amb el veïnat.
En això no progressem per moltes euroregions que s'inventen i per més col·laboració transfronterera que es promocione des de Brusel·les. En això, l'escissió política és perseverant i costarà déu i ajuda capgirar-la. Per més integració econòmica que hi haja.
En aquest sentit, les Terres de l'Ebre, i juntament amb el veïnat, haurien de treballar per guanyar centralitat, i és evident quina és la manera de fer-ho: visualitzar l'eix sobre el qual, ara sí, poden jugar un paper de centralitat territorial.