Sóc la més trista de les pedres:poesies completes
Aquesta secció està dedicada a la Marta:
DiSfRuTa del SiLeNci i FeS-tE un Te
un focus difús
escup
un col·lectiu d'àtoms ben vestits
a una pantalla incapaç de
rebotir sons
un silenci de vellut
tornassolat de mímica
del vermell al blau
colors que no acaben de néixer
per la manca de llum
no són més que
una hac muda
que s'ha quedat sense
escombra
que l'escombri
de la I
cap a la A
un poema a mitja veu
que no sap si vol rimar
Marta Vallejo, novembre 2004
L'anar i venir del temps
L’anar i venir del temps
Acompanyant el ritme del vent
I entre el temps i el vent
Les fulles
Fulles
Suspeses en l’aire
En caiguda lliure i espiral
Fent tombarelles pel terra de terra
Acaronant-me l’espatlla
Com dits vegetals de sol
Cantant a cau d’orella
Amb els meus
Turmells
Que sense avisar ballen
Seguint el ritme ocre
D’un trombó
De dos trombons
D’una avinguda entre mar
i muntanya (o això diuen)
I el meu cap
de dreta
a esquerra
cercant
en la música
les fulles
en aquest ventijol inconstant
o en l’estesa deixadesa
d’un banc d’un parc
a aquells qui
amb mi fundaren
la companyia de la soledat.
Marta Vallejo Herrando
19 d’octubre 2004
6.XI.04
Paraules de grava
Em grimpen per la gola
Amb ungles i crits
Esgarips penosos s’esmunyen
Estirant el camí de línies discontínues
Entre les hormones
I els teus ulls sobre els quals escric per segona vegada.
Una altra llibreta, un altre dia, un altre tema.
Els mateixos llavis de comissura indolent.
Cella de trapezi sense xarxa,
Caiguda lliure al buit d’un nas ampli.
Segona descripció, segona.
Amb retalls d’anècdota, de dades, confiances. Confessions.
Però no és això el que omple les planes. Frase i mitja,
Contrapunt.
Cobrint l’aire amb els buits del teu serrell que agonitza
I amenaça acomplexat de fixador efecte mullat.
Humit d’estepa.
Amb pretensions incrèdules de botons desmenjats.
Més de 57 paraules, segur, i podria haver descrit un armari,
Un canari, un pingüí,
Un tocador
Lletres lletres lletres
metres
cintes
llaços
peixos
arbres
peus
ensaïmades de cabell d’àngel
diumenges
dilluns
dimarts
desembre
demà.
12.XI.04
Perifèria de novembre
Què ho deu fer que quan se’m tapa el nas
i obstinada respiro fons
sempre oloro la mateixa olor?
Olor de gris a les set i mitja
Quan a casa seva les particulars
Partícules
Es comencen a disputar qui pararà la taula
D’un sopar per decidir
Amb fils de xemeneia de ciutat
Del caliu just d’una casa
Trasplantada
Que ve des de lluny
Aromes de castanyada a tothora
Que s’han quedat entreteixides
Als racons de les narius
S’escampen com la boira
Flonges
Cada cop que l’olfacte s’embussa
Cridant el record
Podria olorar amb els genolls
I sentiria la mateixa barreja
De llenya i finestres d’alumini
Trànsit afònic i
Abraçades per berenar
Olor perenne de records
De
Perifèria de novembre.
17.XI.04
És quan em buida que em fa
plena
Però amb la seva lleu
absència
m’ha omplert la
buidor
de densos
núvols.
un focus difús
escup
un col·lectiu d'àtoms ben vestits
a una pantalla incapaç de
rebotir sons
un silenci de vellut
tornassolat de mímica
del vermell al blau
colors que no acaben de néixer
per la manca de llum
no són més que
una hac muda
que s'ha quedat sense
escombra
que l'escombri
de la I
cap a la A
un poema a mitja veu
que no sap si vol rimar
Marta Vallejo, novembre 2004
L’anar i venir del temps
Acompanyant el ritme del vent
I entre el temps i el vent
Les fulles
Fulles
Suspeses en l’aire
En caiguda lliure i espiral
Fent tombarelles pel terra de terra
Acaronant-me l’espatlla
Com dits vegetals de sol
Cantant a cau d’orella
Amb els meus
Turmells
Que sense avisar ballen
Seguint el ritme ocre
D’un trombó
De dos trombons
D’una avinguda entre mar
i muntanya (o això diuen)
I el meu cap
de dreta
a esquerra
cercant
en la música
les fulles
en aquest ventijol inconstant
o en l’estesa deixadesa
d’un banc d’un parc
a aquells qui
amb mi fundaren
la companyia de la soledat.
Marta Vallejo Herrando
19 d’octubre 2004
Paraules de grava
Em grimpen per la gola
Amb ungles i crits
Esgarips penosos s’esmunyen
Estirant el camí de línies discontínues
Entre les hormones
I els teus ulls sobre els quals escric per segona vegada.
Una altra llibreta, un altre dia, un altre tema.
Els mateixos llavis de comissura indolent.
Cella de trapezi sense xarxa,
Caiguda lliure al buit d’un nas ampli.
Segona descripció, segona.
Amb retalls d’anècdota, de dades, confiances. Confessions.
Però no és això el que omple les planes. Frase i mitja,
Contrapunt.
Cobrint l’aire amb els buits del teu serrell que agonitza
I amenaça acomplexat de fixador efecte mullat.
Humit d’estepa.
Amb pretensions incrèdules de botons desmenjats.
Més de 57 paraules, segur, i podria haver descrit un armari,
Un canari, un pingüí,
Un tocador
Lletres lletres lletres
metres
cintes
llaços
peixos
arbres
peus
ensaïmades de cabell d’àngel
diumenges
dilluns
dimarts
desembre
demà.
Perifèria de novembre
Què ho deu fer que quan se’m tapa el nas
i obstinada respiro fons
sempre oloro la mateixa olor?
Olor de gris a les set i mitja
Quan a casa seva les particulars
Partícules
Es comencen a disputar qui pararà la taula
D’un sopar per decidir
Amb fils de xemeneia de ciutat
Del caliu just d’una casa
Trasplantada
Que ve des de lluny
Aromes de castanyada a tothora
Que s’han quedat entreteixides
Als racons de les narius
S’escampen com la boira
Flonges
Cada cop que l’olfacte s’embussa
Cridant el record
Podria olorar amb els genolls
I sentiria la mateixa barreja
De llenya i finestres d’alumini
Trànsit afònic i
Abraçades per berenar
Olor perenne de records
De
Perifèria de novembre.
És quan em buida que em fa
plena
Però amb la seva lleu
absència
m’ha omplert la
buidor
de densos
núvols.
Comentario:
ni sé qué hago aquí. Como muchas veces el reslto del tiempo! ese pedo que llevo, mis dedos no se regulan por el crebro van más rápido que él mismo! me estás contando que voy pa Bcn el finde que viene, con JuLu entre otras? no me lo puedo creer!! puto pueblo, qué bajón! pero realmente, qué hubiese sido Lisboa sin tod@s vosotr@s? otro bajón. No me imagino ya nada sin vosotros, a verdade!fodas, mesmo nada pá! ese truquillllo raaarrrro rarooo eh niñas? os dejo, que esto no merece ni que lo leais! mas que os que tem um boucadinho de parecio, que igual les hago hasta fingir un pqueña sonrisilllaaaa! que me voy pallá jopeee!!! a montarla este finde, eh? ale,al sobre! con Patxi! ale, no se me empiecen a asustar que tampoco fue patanto wei, no fue Patxi autóctono, sólo fue una minutada, vale? beijinhos minhas lindas, soñaré com voces, con el mundo, a saber con qué, Freud ayúdame!jajaja!sé con qué, soñaré con ese clube, ese Clube Naval!
Comentario:
David estuvo por aquí... Un saludo grande grande, felicidades por tu blog y sigue adelante!!