El mundialet, el simulacre i el fred
El mundialet... Ningú n'havia sentit res a dir abans i avui tothom en parla! Però clar, 4 gols a 0 no són poca cosa, no? Si el Barça guanya diumenge ja serà oficial que és el millor club del món. Sincerament, jo penso que amb la Champions ja n'hi ha prou per veure-ho, però bé, si volen demostrar-ho millor, endavant. Ai, ara no sé que us anava a dir. Bé això, que hem anat seguint el partit d'amagat a l'institut, amb els mp3 quan es girava d'esquena el professor.
Avui hem fet un simulacre d'incendi, a l'institut. No conec cosa més inservible... Bé, ha ajudat a plegar 10 minuts abans (ja és alguna cosa!). Però és que cada any ho fem! I a més, si mai hi hagués un incendi de debò ens moriríem tots cremats, perquè la gent s'ho pren amb molta tranquil·litat. Em sembla que els de la meva classe hem sigut dels últims, perquè tothom s'ha entretingut fent la bossa (cosa que en teoria no s'ha de fer, s'ha de deixar tot com està) i hem sortit desordenadament, xerrant i rient.
Aquests dies fa molt de fred. M'he de comprar un abric de veritat, perquè porto el de l'any passat i passo fred. Sembla mentida, oi? Jo tampoc no ho entenc, no recordo haver passat fred l'hivern passat. Poden haver dos opcions:
1 - Aquest any fa molt més fred que el passat.
2 - La jaqueta s'ha anat aprimant durant l'estiu.
De les dues opcions la primera sembla més creïble, però mai se sap... El cas és que porto els guants aquells sense dits tot el dia, menys quan estic a casa, que poso ben alta la calefacció. I l'abric casi que tampoc me'l trec, moltes classes vaig amb ell posat. I clar, quan surto a fora em poso a tremolar i a estornudar. A aquest pas serà el mateix viure al nord de França que aquí. Només espero que en poguem treure una bona nevadeta i el Nadal estigui una mica eclipsat per les batalles de neu.
Avui hem fet un simulacre d'incendi, a l'institut. No conec cosa més inservible... Bé, ha ajudat a plegar 10 minuts abans (ja és alguna cosa!). Però és que cada any ho fem! I a més, si mai hi hagués un incendi de debò ens moriríem tots cremats, perquè la gent s'ho pren amb molta tranquil·litat. Em sembla que els de la meva classe hem sigut dels últims, perquè tothom s'ha entretingut fent la bossa (cosa que en teoria no s'ha de fer, s'ha de deixar tot com està) i hem sortit desordenadament, xerrant i rient.
Aquests dies fa molt de fred. M'he de comprar un abric de veritat, perquè porto el de l'any passat i passo fred. Sembla mentida, oi? Jo tampoc no ho entenc, no recordo haver passat fred l'hivern passat. Poden haver dos opcions:
1 - Aquest any fa molt més fred que el passat.
2 - La jaqueta s'ha anat aprimant durant l'estiu.
De les dues opcions la primera sembla més creïble, però mai se sap... El cas és que porto els guants aquells sense dits tot el dia, menys quan estic a casa, que poso ben alta la calefacció. I l'abric casi que tampoc me'l trec, moltes classes vaig amb ell posat. I clar, quan surto a fora em poso a tremolar i a estornudar. A aquest pas serà el mateix viure al nord de França que aquí. Només espero que en poguem treure una bona nevadeta i el Nadal estigui una mica eclipsat per les batalles de neu.
Ràpid però concís
Només dir que moltes gràcies pels comentaris que heu deixat i que ja tinc bé la cara! Petons!
Interior a l'aire lliure
Ahir em vaig engrescar en veure la proposta de Relats Conjunts i mira, em va venir el rampell de l'inspiració. No està igual que ahir, he corregit un parell de faltes causades per la pressa de l'eufòria (mare meva, semblo mon pare parlant). Aquí ho teniu:
INTERIOR A L'AIRE LLIURE 1892 Ramon Casas
L'agradable sol tardorenc m'acarona la cara en una tarda tranquil·la de diumenge. La brisa mou suaument els cabells de la meva donzella, la delicada flor que m'acompanya, parlant-me de les seves cabòries, els seus pensaments fantàstics; com els d'un ocell que no ha volat mai fins el mar però que des de la seva gàbia estant se l'imagina i es jura a si mateix que un dia ell i el mar seran amants sota l'atenta mirada de la lluna i les estrelles. Li somric dolçament i li dic que un dia me l'emportaré a veure món, a tocar la sorra d'un àrid desert, a amagar-se entre les palmeres d'una frondosa selva, i els somnis que ara l'omplen seran ja una realitat. Veig en la seva mirada que no s'ho creu, però és una criatura tan agraïda que s'aixeca i em fa un petó, i tot seguit entra dins la casa. Ara puc sentir com enraona amb el nostre nadó, suaument. El sol s'amaga i la brisa es fa més freda. Potser seria hora d'entrar dins de casa, però no hi ha res tan agradable com la vista d'una posta de sol sabent que encara falten hores per tornar a la feina i oblidar-me d'aquella imatge...
INTERIOR A L'AIRE LLIURE 1892 Ramon Casas
L'agradable sol tardorenc m'acarona la cara en una tarda tranquil·la de diumenge. La brisa mou suaument els cabells de la meva donzella, la delicada flor que m'acompanya, parlant-me de les seves cabòries, els seus pensaments fantàstics; com els d'un ocell que no ha volat mai fins el mar però que des de la seva gàbia estant se l'imagina i es jura a si mateix que un dia ell i el mar seran amants sota l'atenta mirada de la lluna i les estrelles. Li somric dolçament i li dic que un dia me l'emportaré a veure món, a tocar la sorra d'un àrid desert, a amagar-se entre les palmeres d'una frondosa selva, i els somnis que ara l'omplen seran ja una realitat. Veig en la seva mirada que no s'ho creu, però és una criatura tan agraïda que s'aixeca i em fa un petó, i tot seguit entra dins la casa. Ara puc sentir com enraona amb el nostre nadó, suaument. El sol s'amaga i la brisa es fa més freda. Potser seria hora d'entrar dins de casa, però no hi ha res tan agradable com la vista d'una posta de sol sabent que encara falten hores per tornar a la feina i oblidar-me d'aquella imatge...
El que penso en un fred matí d'hivern
Mare meva quin munt de temps sense escriure res!
Es podria dir que són pràcticament una altra persona... Bé, potser exagero xD el cas és que després de dos desenganys amb el mateix noi ja no estic tant per les tonteries i em prenc les coses sense capficar-me gaire...
La gent del meu voltant és tant pavòncia que em costa molt de suportar-ho, però per sort tinc a la millor de les amigues al costat i ens consolem mútuament i esperem a que a la gent se'ls passi l'edat del pavo. La meva mare diu que jo també hi estic, en aquesta edat, i suposo que té raó (les mares gairebé sempre la tenen) però jo espero no semblar tant superficial com les noies del meu institut que tenen l'agenda plena de nois que surten a la revista BRAVO.
Com podeu comprovar estic bastant negativa... Estic a casa, en pijama, amb la meva Yorkshire a sobre i amb mitja cara inflada com un globus. No exagero aquest cop, semblo un monstre. Em van operar d'una dent i l'anestèsia m'ha desfigurat... Es clar que això m'ajuda a saltar-me l'examen de Ciències... Alguna cosa bona ha de tenir, no?
I ara ve la festa anual del CONSUMISME! Alegria, alegria! La gent circula estressada pels carrers amb bosses plenes de regals caríssims pels familiars i amics, compren roba nova per la nit de Nadal, pel dia de Nadal, pel dia de St. Esteve, per el dia d'Any Nou, i potser també ja compren pel dia de Reis. Ai mare... Que no s'enrecorden de la també anual cuesta de enero? Sembla que no. La gent s'abraça, és feliç, critiquen els llums de Nadal del carrer, pensen que coi li pot regalar a aquell que li a tocat a l'amic invisible... I jo em poso de mal humor... Però qui és una per lluitar contra el Pare Noël que està tot il·lusionat per portar-me la càmera nova que fa mig any que espero?
Es podria dir que són pràcticament una altra persona... Bé, potser exagero xD el cas és que després de dos desenganys amb el mateix noi ja no estic tant per les tonteries i em prenc les coses sense capficar-me gaire...
La gent del meu voltant és tant pavòncia que em costa molt de suportar-ho, però per sort tinc a la millor de les amigues al costat i ens consolem mútuament i esperem a que a la gent se'ls passi l'edat del pavo. La meva mare diu que jo també hi estic, en aquesta edat, i suposo que té raó (les mares gairebé sempre la tenen) però jo espero no semblar tant superficial com les noies del meu institut que tenen l'agenda plena de nois que surten a la revista BRAVO.
Com podeu comprovar estic bastant negativa... Estic a casa, en pijama, amb la meva Yorkshire a sobre i amb mitja cara inflada com un globus. No exagero aquest cop, semblo un monstre. Em van operar d'una dent i l'anestèsia m'ha desfigurat... Es clar que això m'ajuda a saltar-me l'examen de Ciències... Alguna cosa bona ha de tenir, no?
I ara ve la festa anual del CONSUMISME! Alegria, alegria! La gent circula estressada pels carrers amb bosses plenes de regals caríssims pels familiars i amics, compren roba nova per la nit de Nadal, pel dia de Nadal, pel dia de St. Esteve, per el dia d'Any Nou, i potser també ja compren pel dia de Reis. Ai mare... Que no s'enrecorden de la també anual cuesta de enero? Sembla que no. La gent s'abraça, és feliç, critiquen els llums de Nadal del carrer, pensen que coi li pot regalar a aquell que li a tocat a l'amic invisible... I jo em poso de mal humor... Però qui és una per lluitar contra el Pare Noël que està tot il·lusionat per portar-me la càmera nova que fa mig any que espero?