logotipo

La música valenciana d'aquest inici de segle XXI destaca per una alarmant baixa qualitat i una nul·la voluntat per part dels "artistes" que la practiquen d'arribar a un públic de masses. Descomptant gent de la talla d'Al Tall, Raimon, Lluís Miquel, Carraixet, Ovidi Montllor o Paco Muñoz (tots ells artistes d'una altra generació), els actuals intèrprets de música en català al País Valencià en són massa i dolents. Farem un breu repàs al panorama musical d'aquesta terra perquè els lectors de LA PAELLA VALENCIANA s'adonen de com està el percal...
Obviarem, és clar, grupillos de nom estúpid i amb clara vocació marginal, que només són coneguts pels amics dels que els integren i per la parròquia assistent a concerts porreros i alternativillos (festes per la independència i similars).
Ja posats en matèria, tenim en primer lloc als "intocables d'Elliot Ness" del rotllo nacionalero: Obrint Pas. Aquest grupet, nascut de la mamella d'Acció Cultural, practica un oportunista però efectiu estil barreja de pop i dolçaines. Tanmateix, la veu infantil, gallinàcia i pija del seu vocalista (és un dir), la veritat és que caga l'invent...
Un altre guru actual és l'ex-component d'Al Tall Miquel Gil. Després d'anys de vagar erràtic per l'hiperespai (i d'un fallit intent de grup rock en espanyol, Terminal Sur) sembla que ha trobat la horma de su zapato. Tanmateix, aquest estil aflamencat i els gorgoritos amb una gola destrossada el fan especialment insufrible de sentir...
En tercer lloc trobaríem Rafa Xambó i la Fusteria. Aquest "intèrpret", ex-PSAN, ex-Bloc i ex-BES, va ser un cantantillo de baixa estofa durant la transició. 25 anys després i al caliu de la tranquil·litat de ser profe d'universitat, ha tornat al ruedo. No recomanat per als qui no mengen amanides ni se senten identificats amb el roig-verd-violeta...
En quart lloc, Feliu Ventura. Diuen les fonts que és de Xàtiva (com Raimon, tot i que qualsevol paregut amb ell és pura coincidència), però no ho tenim tan clar donat que apitxa de mala manera i no obri una sola vocal. Cançons sensibles per als qui es pregunten "a qué huelen las nubes" d'un autor sensible, tímid i vergonyós (excepte en les manis del 25 d'Abril, en què es desganyita des de la pancarta d'Endavant-OSAN).
I per últim, Pau Alabajos i els músics furtius. Aquest xiquet torrentí, que pobret ha de passar fred i tocar pel carrer per poder guanyar-se uns cacaus, fa una música tan intimista i empalagosa que només catedràtics de Harvard poden desxifrar les metàfores que contenen les seues lletres. No apte per a futboleros, fallers i gent que sopa als McDonald's...

CARLES.

I, per a la gent que curra al McDonals tampoc, no?

respecte a l'ultim comentari, com es nota que no els coneixes? No volem escoltar els teus desitjos! I respecte a l'article en general em sembla patètic, ja es difícil que grups valencians tinguen un poc d repercussió com per a que nosaltres mateixos (no se si incluir-te en nosaltres, millor no) els desqualifiquem. No tenim prou amb els altres, encara tenim que suportar les nostres crítiques, així només cap a darrere...

Com deia Fuster, tota producció en català, siga com siga és bona. Així que jo em callaria la boca, pero bé, se t'ha oblidat posar una cosa: que els Obrint i el muermo eixe del Ventura, d'ací poc viuran a catalunya, possiblement a pedralbes o a algun unifamiliar del Vallés, passant del meollo valencià.

La pela es la pela

La solució al panorama musical valencià és deixar de fer "ska dolçainer" que estem ja fins el monyo, i fer música de qualitat en la nostra llengua, però amb normalitat, no únicament per la rebel·lia de fer-ho en català ja està tot fet, cal dedicar-hi esforç, com fan la resta de músics, siguen en la llengua que siguen.

Un suspens a les crítiques que has fet, la majoria són músics respectables, i tu des del teu ordinador no ets qui per desacreditar-los. Et poden agradar més o menys, i si és el cas negatiu com sembla, no els escoltes i au.

Sort que no has parlat (ni bé ni mal) de l'Ovidi, si l'arribes a mencionar anàvem uns quants a buscar-te paiaso!

La música valenciana no son només els cinc noms que tu nomenes. Amb eixos cinc dir que la qualitat es pessima em pareix un poc fort. Es més, es pessima, segons tu perque a tu no t'agraden, pero aixó no te res a veure amb la qualitat.
Peró a banda dels que nomenes hi ha molts més, com els que nomenen al comentari anterior i jo encara afegiria a Santgatxo, Pinka, Bajoqueta Rock, Soul Atac, Garrophones. Així que reduir la qualitat de la música valenciana a cinc, es passar-se un poc

Sí a l'autocrítica, sí a qüestionar la nostra forma de fer. LEs vaques sagrades també han de ser criticadesper què sinó no avancem. Estic totalment amb el article per què suposa una puntellada al panxacontentisme que hi ha entre les files nacionalistes. Renovar-se o morir!!! FEM MÚSICA DEL SEGLE XXI?

tot el que dius són tonteries!
en aquest article i en qualsevol!

segur que eres un xavalet jove que no tens ni idea de res

M'agrada molt l'article, és una demostració de la mala llet valenciana, de la mentalitat agrària i de poblet de la qual si algú se'n ix li peguen dos martellades i a la cassola.
Aquest article és un bon exemple de per què els valencianistes no arribem mai a res i sempre estem barrallats entre nosaltres, encara que la persona que ho ha escrit segurament no és valencianista és més bé un cínic.

El que ha escrit açò, o odia a tot el món o no té ni puta idea del que diu. Critica Obrint Pas, Miquel Gil, Feliu Ventura... potser prefereix que escoltem Francisco!
Qui se'n passa de sabut perd la raó. Au, pallaso!

A vore, supose que aquest article és per provocar i que algú conteste. Doncs anem per feina. Obvieu -o desconegueu?- gent de la qualitat d'Óscar Briz, Gàtaca o els injustament oblidats Munlogs. A més, hi ha tota una sèrie de propostes engrescadores que sí, encara no ixen de "l'ambientillo" que comenteu però que en poder-ho fer sorprendran més d'un. Em referisc a Ovidi Twins, Amanida Peiot o Orxata Sound System. Tampoc cal oblidar la qualitat en directe de molts grups com Sva-Ters, El Corredor Polonés o Aluminosis i els directes, són part fonamental de la música. Per últim, trobe que amb Miquel Gil se'n passeu dos-cents cinquanta pobles -no me'l toqueu al Gil, per l'amor de Déu, que és del bo i millor que ha donat aquesta terra- i amb Alabajos, poble i mig. Mesura. Es pot provocar sense ofendre ni faltar a la veritat.