logotipo

El archivo de la memoria oral valenciana cumple todas las funciones de un museo. El objetivo general del proyecto es recuperar, estudiar y conservar el testimonio de personas residentes en la Comunidad Valenciana, nacidas antes de 1.933. Pero, además, se pretende difundir el contenido de este archivo, impulsando así el desarrollo de estudios basados en fuentes orales. La intención es que el archivo sea un instrumento de investigación para diferentes disciplinas de las Ciencias Sociales y Humanas. Por otra parte, el formato digitalizado está pensado para facilitar que el contenido de las entrevistas pueda ser incorporado a exposiciones, materiales didácticos o audiovisuales.

El proyecto empieza en 2.001, con el inicio formal del acopio sistemático de entrevistas registradas en formato audiovisual. Se inició por un equipo de investigadores del Museu Valencià d’Etnologia y del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València. Con estas entrevistas se intentan documentar cambios de la sociedad valenciana acaecidos en el paso a la modernidad, en el siglo XX. A dichas entrevistas se han ido sumando las que el museo ha ido realizando en el desarrollo de sus campañas etnográficas sobre temas específicos.

El archivo está constituido por una base de datos elaborada a partir del contenido de las entrevistas realizadas, en formato de texto, clasificado en función de un tesauro diseñado especialmente para el proyecto. Asimismo, se podrá consultar la transcripción de las entrevistas en su totalidad sea en formato de texto o audiovisual digital.

Las personas entrevistadas forman parte de una generación de ruptura, en la medida en que han vivido en primera persona la urbanización e industrialización de la Comunidad Valenciana y, con ello, las transformaciones de la sociedad tradicional. Para que la muestra de individuos sea territorialmente representativa del ámbito valenciano, desde un punto de vista cuantitativo, se ha definido un número de entrevistas para todos los pueblos de la Comunidad, teniendo en cuenta la proporción de población respecto del total. Inicialmente se previó la realización de 1.000 entrevistas, aunque por el momento dicha cifra parece difícil de alcanzar únicamente con la labor del equipo del proyecto.

Los entrevistados deben ser mujeres y hombres en igual proporción y deben tener capacidad física y mental para ser entrevistados. En función del tema de interés y también teniendo en cuenta la zona, se elige a personas según su ocupación, estado civil, origen e identidad étnica. Antes de la realización de las entrevistas, se recoge documentación sobre el tema y la zona de estudio. Para las entrevistas biográficas se ha elaborado un guión general a partir de una amplia guía de materias. Sin embargo, para temas específicos se han preparado guías particulares. La misma guía general de materias ha servido para confeccionar un tesauro de descriptores para la conversión del lenguaje natural de las entrevistas a lenguaje documental, lo que debe facilitar el posterior análisis del contenido.

En una primera fase se recogieron relatos biográficos abiertos, en las comarcas de Canal de Navarrés, Racó d’Ademús, Camp de Túria, Camp de Morvedre, Ribera Baixa y L’Horta. Pero el resultado de acumular relatos excesivamente centrados en el ciclo vital fue una saturación de información. Por lo tanto, en una segunda fase, se eligieron temas para centrar una reflexión analítica en una misma comarca. Así, se eligió la familia troncal y el sistema de herencia para Els Ports, las bandas de música y vida asociativa en La Foia de Bunyol, la riada de 1.957 para L’Horta, las migraciones transatlánticas en La Marina Baixa y las mujeres trabajadoras en la empresa juguetera en L’Alcoià. En estos momentos se está trabajando en tres temáticas: manifestaciones religiosas y los baptistas de Xàtiva (La Costera), la trashumancia (Baix Maestrat) y prácticas y representaciones sociales sobre el nacimiento (El Comtat). Para evitar una definición excesivamente “vertical” de la activación patrimonial, es decir, desde el museo y la universidad, se ha tenido en cuenta la visión de entidades de la sociedad civil a la hora de entrevistar a personas cuya memoria consideraran necesario salvaguardar.

En estos momentos, se considera prioritario focalizar el máximo posible en la labor de documentación y archivo para conseguir que el proyecto pueda abrirse al público. De esta manera se conseguiría completar el proceso de patrimonialización, con la difusión y apropiación social de la memoria después de su recuperación por parte del Arxiu.

Quan li vaig demanar una entrevista a Raquel Ferrero, antropòloga i conservadora del Museu Valencià d'Etnologia, em va dir "d'això se'n diu la caçadora caçada". Ella es dedica a realitzar entrevistes, a recollir els testimonis del passat recent. Treballa en el projecte de l'Arxiu de la Memòria Oral Valenciana i així ens ho explica:

Pregunta: Quina és la història del projecte?

Resposta: El projecte naix aproximadament cap a l'any noranta nou. En principi era un projecte molt ambiciós que pretenia recórrer tot el territori valencià, del País Valencià. I fer unes 3.000 enquestes, a tots els pobles i totes les comarques, per recollir testimonis de la societat tradicional valenciana.

P: Per Castelló i Alacant també?

R: Sí, València, Castelló i Alacant. Era un projecte molt ambiciós, que tenia grans objectius. Es tractava de recollir els testimonis de les generacions que visqueren el procés de canvi sociocultural al País Valencià, estem parlant de iaios i iaies que havien nascut abans de la Guerra Civil. No obstant, més enllà de recollir els seus testimonis, posar-los en valor, el que es volia, era crear una plataforma, generar un instrument d'investigació per a futurs investigadors de les diferents disciplines humanes i socials, que estigueren interessats en treballar en fonts orals. Es tractava de crear l'arxiu de la memòria oral valenciana, igual que hi ha arxius de fotos, hi ha arxius d'objectes, hi ha biblioteques, doncs igual, un arxiu sonor, oral.

Però després va haver-hi un canvi. El procés de treball de cadascuna de les entrevistes es tant i tant llarg..., és un procés molt extens. Per produir una entrevista hi han moltes fases de treball, llavors es varen reduir les entrevistes de 3.000 a 1.000. A hores d'ara, tenim aproximadament unes 300 entrevistes biogràfiques, 300 relats de vida, ens queden moltes reencarnacions per arribar a aconseguir les 1.000, però vaja, ahí estem treballant.

P: Començareu fent històries de vida?

R: Es parla d'històries de vida per parlar d'allò que s'anomena relats biogràfics, però són coses diferents. Una història de vida d'una persona es composa de diverses entrevistes biogràfiques, de diversos relats de vida, per un costat. Però, a més a més incorpora altra documentació, com puguen ser fotografies de la persona, objectes personals, entrevistes a altres persones que formen part o hagen format part del seu àmbit de relació, o que siguen familiars, amics, companys de feina, etc., per composar un mapa molt ample del que ha sigut el transcórrer vital, la biografia d'eixa persona. Nolsaltres no fem això, nosaltres el que fem són relats biogràfics, que és una altra cosa, són; una sola entrevista a una persona, que normalment està inserida dins d'un projecte d'investigació més gran, per que, d'acord amb uns objectius d'un guió d'entrevista que nosaltres tenim, una vegada que em dissenyat un projecte d'investigació, ens conte coses sobre allò que ens interessa a partir de la seua biografia. Es a dir, una història de vida són diverses entrevistes a una mateixa persona, a banda d'altres documents, mentres que un relat biogràfic és una pràctica d'investigació social, que s'insereix en un projecte d'investigació, se'n fan diverses entrevistes a diverses persones.

P: Relacionades amb una temàtica concreta?

R: Sí, es fa un projecte d'investigació.

P: Conéixes projectes semblants que estiguen realitzant-se en algun lloc d'Espanya?

R: La veritat és que el tema de la història oral té una trajectòria molt llarga, el treball amb fonts orals té una trajectòria molt llarga. Els catalans han sigut bastant pioners amb açò. I també, per exemple, el museu de la pesca de Palamós, té recollides unes 300 entrevistes al voltant del tema de la pesca.

P: I amb format audiovisual?

R: Amb format audiovisual, ara per ara, jo crec que som pioners. Vaig a ser un poc agosarada, i que se'm disculpe si no és així, però pel que jo conec, crec que som l'únic arxiu de tot l'estat espanyol que estem a punt de servir entrevistes amb àudio, vídeo i transcripció íntegra. Els bascos i les basques tenen una associació d'història oral, en la que es poden consultar fragments d'entrevistes, però quan jo ho vaig consultar l'any passat, només podies escoltar fragments d'àudio, de parts d'entrevistes però no l'entrevista en la seua totalitat, ni transcrita, i això és el que han realitzat a hores d'ara. A Tarragona, la Universitat de Rovira i Virgili, on jo vaig estudiar, Joan Prat i altra gent varen crear un banc de dades biogràfiques i varen fer moltes entrevistes i molts testimonis, però no sé en quin estat ho tenen, potser ho tinguen transcrit, ja que això ho feren estudiants, però no sé si és consultable per part del públic. Diguem-ne que projectes d'estes característiques hi han uns quants a l'estat espanyol, en quin estat estiguen, consultables o no, ja no sabria dir-te exactament.

P: Llavors, el mitjà audiovisual no és molt comú a l'hora d'arreplegar testimonis de memòria oral?

R: Sí que és comú. No és que no siga comú recollir-ho en format audiovisual, sinó que no és comú servir-ho en la seua totalitat. I dins de tots els treballs que es fan amb fonts orals, diguem-ne que és minoritari emprar el mitjà audiovisual, ja que és molt car, perquè és costós, perquè necessites una infraestructura potent per poder portar-ho endavant.

P: Quin és el mètode que s'empra per fer les entrevistes?

R: Sempre estem parlant des de la perspectiva qualitativa. Nosaltres fem investigació qualitativa, no quantitativa. Al principi del projecte les entrevistes, el que feien bàsicament era recórrer el cicle vital d'una persona, sense més. La persona contava lliurement que havia sigut la seua vida, com l'havia viscuda, i ell o ella ficaven l'accent en aquelles coses importants, que li interessaven, tot i que nosaltres també els féiem preguntes i l'anàvem guiant. Però quan arribarem aproximadament a les vuitanta entrevistes, ens adonarem que estàvem en allò que s'anomena l'índex de saturació. L'índex de saturació és una manera de validar les entrevistes qualitatives, es a dir, quan te n'adones que pràcticament el que t'estan contant ja t'ho han contat. Es a dir, ja coneixes d'alguna manera el mapa del que havia sigut la realitat sociocultural dels valencians i valencianes de mitjans segle XX. A partir d'ahí canviàrem l'orientació i decidirem treballar amb projectes d'investigació. Però per comarques igualment, ja que nosaltres treballem per comarques. Cada comarca té una quantitat d'entrevistes que li correspon, depenent de la població que tinga. Així, treballem de manera temàtica, es a dir, buscant un projecte d'investigació per a eixa comarca, i fent les entrevistes d'acord amb eixe projecte d'investigació.

Si vols autors amb els que em base o amb els que m'agrada treballar, jo soc molt fidel a Bertaux. Daniel Bertaux és un sociòleg francés, que té unes propostes molt interessants, també treballe amb Mercedes Vilanova, José Miguel Marinas, Luís Enrique Alonso, etc. Hi ha gent de l'antropologia, gent de la història i gent de la sociologia.

P: En quins criteris es basa la selecció de les temàtiques dels projectes?

R: Fins hores d'ara, hi havia un equip gran treballant al projecte, però eixe equip s'ha dispersat, la gent s'ha dedicat a altres tasques. Fins eixe moment, buscàvem una comarca, un tema significatiu d'eixa comarca i treballàvem sobre ell. Ara, cada projecte d'investigació està adscrit a un conservador o conservadora del museu que vullga fer investigació sobre un tema concret. S'està fent investigació sobre manisfestacions religioses, concretament sobre el tema dels baptistes de Xàtiva (La Costera), s'està fent investigació sobre el tema de la transhumància (Baix Maestrat) i investigació sobre pràctiques i representacions socials sobre el naixement (El Comtat). Aquestos són els temes d'investigació, són els tres grans temes d'investigació que hi ha oberts ara.

P: També per comarques?

R: Sí, sempre treballem per comarques. En la mesura del possible intentem tancar comarca cada vegada que encetem un tema.

Però a banda, l'arxiu també es nodreix de les entrevistes que es fan per a produir exposicions pròpies del museu. Ara estem a punt d'inaugurar l'exposició sobre l'horta i la marjal. La permanent del museu té tres grans blocs: "La ciutat viscuda, ciutats valencianes en trànsit (1.800-1.940)", el bloc de l'horta i la marjal, i del secà i la muntanya. L'últim bloc l'inaugurarem a l'any que ve. Aleshores les entrevistes que s'estan fent ara per a l'horta i marjal formaran part també de l'arxiu de la memòria oral valenciana. I les que es faran a l'any que ve sobre el tema del secà i la montanya, també nodriran l'arxiu.

P: I s'exposaran en audiovisuals en l'exposició?

R: Sí, senceres o fragments de les entrevistes, depén un poc del projecte d'exposició i com vaja gestant-se, ja que són coses flexibles, que depenent de per on van les coses prenen un caire o un altre.

P: La finalitat d'aquest projecte és arreplegar testimonis d'una generació que siga fronterera entre la tradició i la modernitat?

R: Sí, esta generació que estem parlant, iaios i iaies nascuts abans de la Guerra Civil, són la generació del trencament. Es tracta d'una generació frontissa. Són la generació del trencament perquè ells són continuadors dels seus avantpassats, dels modes de vida i de les maneres de reproduir-se com a subjectes i com a societat dels seus avantpassats, però a partir d'ells hi ha un trencament i els seus descendents ja no són continuadors de les seues pautes o pràctiques de vida. Crec que hi ha una fractura interessant que cal treballar i investigar.

P: Quines dificultats has trobat, tant a l'hora de fer les entrevistes com després a l'hora d'analitzar-les?

R: Dificultats hi han de molts tipus. Per fer una entrevista, has de seguir un procés de treball que és bastant complexe. La primera cosa que es fa una vegada tens un disseny d'investigació, és anar a buscar a les persones que t'interessen, que acompleixen el perfil que has definit. Eixe procés s'anomenaria procés de captació. Aixó requereix anar a parlar amb les associacions, institucions, col·lectius dels pobles, etc., per que et diguen persones possibles que entrarien dins d'eixe perfil, que pogueren estar disposades a participar en el projecte. Una vegada tens uns quants contactes, vas a vore'ls en persona, face to face, els expliques el projecte i els dius que estàs interessada en parlar amb ells. Ahí ja pots trobar algunes dificultats. Eixa part és molt important, és la primera impressió que els futurs informants es fan de tu, de què és el que vas a demanar-los, i has de ser especialment curosa i delicada. Ahí ja trobes les primeres resistències, es tracta del tanteig. Es tracta d'un intercanvi amb una persona corrent, i ella pot pensar que no té res important que contar. La gent relativitza molt la seua vida, es pensa que la seua vida és molt natural, molt normal i no acaben de vore quin és el valor que això puga tindre per que vages a preguntar-los. Són persones del carrer, però és això, precisament, el que ens interessa.

A partir d'ahí ve la pròpia entrevista. Pensa que arribem amb càmera de vídeo, que vullgues o no, exercix certa violència en l'ambient. La persona entrevistada es pot sentir intimidada, has de ser hàbil per fer que es desvincule un poc de la càmera, que pense que és un trasto que està ahí sense més. S'ha d'intentar que la càmera no moleste i establir una conversa amb la persona. Després has de fer que et signe un paper, una acta de cessió, a on autoritza l'ús del seu testimoni i de la seua imatge. Després cal transcriure-la, una tasca infinita i més, que costa moltíssim. Després cal indexar-la, es penja en un sistema de gestió complexe. Cal digitalitzar el màster, etc. És un procés en el que et pots trobar amb moltes dificultats.


P: Quins són els criteris de selecció dels testimonis?

R: Volem aproximadament 50% homes i 50% dones. També que hagen nascut abans de la Guerra Civil. Sempre fugim dels personatges, nosaltres busquem la gent més anònima possible. Ja que un personatge pot distorsionar molt la informació que puga donar. I també busquem persones que estiguen verges, per dir-ho d'alguna manera, vull dir, que no hagen sigut entrevistades en altres ocasions. Perquè sinó ja tenen un posat, ja tenen una manera de contar, de manera que la seua experiència està filtrada d'alguna manera.

P: Hi ha molta participació ciutadana? la gent respon amb entusiasme?

R: Sí, la veritat és que els iaios són molt agraïts. Al principi, ja t'he dit, que hi ha certa resistència, però després..., després són a cor i cap obert, es a dir que t'ho donen tot i estan contents. I a més, pensa que és molt satisfactori per a ells.

Nosaltres anem a rebre i retornar. Ells ens donen, nosaltres rebem però els em de retornar alguna cosa a canvi. I en eixe retornar, el que fem és enviar-los una carta d'agraïment i una còpia de l'entrevista, per que la puguen visionar amb els seus fills, els seus nets, i que quede testimoni dins de la família d'eixe fet. Responen molt bé. La gent està contenta.

L'acció de retornar als informants és una cosa que em preocupa particularment. La gent no ha donat una foto, no ha donat un llibre, la gent el que ha donat és la seua vida. Varem fer unes entrevistes a la comarca dels Ports sobre el tema dels masos i el sistema d'herència, i ara em fet un documental. Anarem a donar-los, a cadascun dels iaios que van participar, una còpia del què s'ha fet amb les seues entrevistes, ja que amb els seus fragments s'ha realitzat el documental. I el que m'ha passat, són coses que passen quan treballem amb gent gran, és que de tots els iaios i iaies que havia de buscar per a portar-los el documental, que eren aproximadament uns deu, tres d'ells, ja havien mort, estes coses són dures...

P: Quin és el futur d'aquest projecte?

R: Ara mateix, per exemple, se n'anem a Catalunya, a Barcelona, a contar el nostre projecte. Allí es volen assabentar en quin punt estem i tenen molt d'interés en el nostre sistema de gestió, en el sistema que em creat per administrar tota esta informació.

Normalment, el que passa en estes qüestions és que, la gent fa les entrevistes i després les entrevistes solen quedar en un calaix, en un caixó guardades, i és una llàstima. A les entrevistes hi ha molta saviesa i molt de coneixement. Caldria buscar la manera per que això es poguera difondre. Nosaltres estem precisament ara en el treball de difusió de tota eixa informació. Treballem per penjar la informació en internet, que la gent la puga consultar-la des de fóra, igual que al google. Es tracta que la gent es puga connectar a l'arxiu de la memòria oral valenciana, al museudelaparaula.com, i puga fer una recerca relacionada amb qualsevol tema. Per exemple, l'avortament, perquè els interessa que han contat, les iaies i els iaios que van nàixer en aquella època, sobre el tema de l'avortament, llavors sortirien tots els fragments d'entrevista que parlen d'eixe tema.

Crec que el projecte té molt de futur, i que hi haurà demanda. Sobre tot crec que té moltes potencialitats d'ús. En principi, el projecte estava adreçat a futurs investigadors i investigadores, però després no. Ahí podran fer consultes els propis iaios, els nets, gent d'ajuntaments, gent que vullga muntar un documental sobre coses, etc. Vull dir que hi ha una diversitat de públics potencials que puguen consultar l'arxiu molt interessant.

La continuïtat de les entrevistes depén sempre del pressupost que tinguem, perquè les entrevistes són cares, el procediment des del principi fins el final és molt car.

P: Quan estarà obert l'accés a través d'internet?

R: La idea és que entrem a la xarxa a finals d'enguany, però això depén dels recursos. Sinó, a l'any que ve segur.