La lluita continua
La batalla de "Moëbius de Mentides Comunicades", iniciada fa uns mesos, arriba avui a la seua fi. Durant tot aquest temps, com era la nostra intenció, hem intentat desvetllar alguns dels "secrets", fòrmules, rutines... del periodisme actual per donar-li al lector l'eina fonamental i necessària d'una societat democràtica que pretén estar ben informada. Com a usuaris d'internet, no podem permetre la censura sistemàtica; com a telespectadors, no podem tolerar una abundància de porqueria televisiva; com a lectors, no podem deixar escapar la llibertat de premsa. Com a ciutadans, hem de dir NO a totes aquelles pràctiques que ens limiten el nostre coneixement del món.
No sabem si hem aconseguit el nostre objectiu al 100%, però podeu estar segurs que hem posat tot el nostre esforç i dedicació. Esperem haver estimulat la consciència d'alguns lectors, que ara puguen començar a consumir els mitjans de comunicació des d'una visió més crítica, o almenys no amb la ceguetat habitual de la majoria de la societat. Des d'aquest últim post, ens agradaria donar les gràcies a tots aquells que ens han seguit al llarg d'aquesta aventura incondicionalment -entre ells, ja saben qui amb especial afecte.
Adéu i fins sempre. Sabeu que hem acabat una batalla, però la lluita continua.
No sabem si hem aconseguit el nostre objectiu al 100%, però podeu estar segurs que hem posat tot el nostre esforç i dedicació. Esperem haver estimulat la consciència d'alguns lectors, que ara puguen començar a consumir els mitjans de comunicació des d'una visió més crítica, o almenys no amb la ceguetat habitual de la majoria de la societat. Des d'aquest últim post, ens agradaria donar les gràcies a tots aquells que ens han seguit al llarg d'aquesta aventura incondicionalment -entre ells, ja saben qui amb especial afecte.
Adéu i fins sempre. Sabeu que hem acabat una batalla, però la lluita continua.
Censura al Marroc
El Tribunal de Primera Instància de Casablanca, ha condemnat al director del setmanari marroquí Nichane, i a un dels seus periodistes, a tres anys de pressó, amb la sentència en suspens, a més d’una multa de 7.500 euros per a cadascú i dos mesos de suspensió de la publicació.
El motiu d’aquesta censura?? Haver-se revetlat contra les fortes i influents estructures del poder al Marroc: el passat 9 de desembre, el setmanari va publicar un ampli article titulat: 'Cómo se ríen los marroquíes de la religión, del sexo y de la política', en què s’analitzaven alguns dels acudits que circulen pel pais sobre qüestións-tabú com la relegió a la monarquia alauí.
Els acudits en qüestió contaven anècdotes de contingut sexual sobre Deu i el profeta Mahoma, i anècdotes crítiques sobre el desaparegut rei Hasan II del Marroc. El 21 de desembre, com a resposta, el primer ministre marroquí, Dris Jetu, va prohibir la difusió de la publicació, que té una tirada d’uns 14.000 exemplars.
El director del setmanari, Dris Ksikes, i la periodista Sana al Ayi, autors de l’article, van ser inculpats després de delicte d’”ofensa a la religió musulmana” i “publicació i distribució d’escrits contraris a la moral i les bones costums”. (Al Marroc, el codi de premsa prohibeix expressament allò que qualifica d’”atemptar contra la religió musulmana, la monarquia i la integritat territorial”).
El passat dia 12 de gener, el Sindicat Nacional de la Premsa Marroquí (SNPM), va criticar al fiscal del tribunal de primera instància de Casablanca, que havia demanat penes de presó i inhabilitació professional per al director i la periodista. Nichane pertany al mateix grup editorial que Tel Qel, un setmanai en fracés també crític amb el sistema de Marroc.
El motiu d’aquesta censura?? Haver-se revetlat contra les fortes i influents estructures del poder al Marroc: el passat 9 de desembre, el setmanari va publicar un ampli article titulat: 'Cómo se ríen los marroquíes de la religión, del sexo y de la política', en què s’analitzaven alguns dels acudits que circulen pel pais sobre qüestións-tabú com la relegió a la monarquia alauí.
Els acudits en qüestió contaven anècdotes de contingut sexual sobre Deu i el profeta Mahoma, i anècdotes crítiques sobre el desaparegut rei Hasan II del Marroc. El 21 de desembre, com a resposta, el primer ministre marroquí, Dris Jetu, va prohibir la difusió de la publicació, que té una tirada d’uns 14.000 exemplars.
El director del setmanari, Dris Ksikes, i la periodista Sana al Ayi, autors de l’article, van ser inculpats després de delicte d’”ofensa a la religió musulmana” i “publicació i distribució d’escrits contraris a la moral i les bones costums”. (Al Marroc, el codi de premsa prohibeix expressament allò que qualifica d’”atemptar contra la religió musulmana, la monarquia i la integritat territorial”).
El passat dia 12 de gener, el Sindicat Nacional de la Premsa Marroquí (SNPM), va criticar al fiscal del tribunal de primera instància de Casablanca, que havia demanat penes de presó i inhabilitació professional per al director i la periodista. Nichane pertany al mateix grup editorial que Tel Qel, un setmanai en fracés també crític amb el sistema de Marroc.
Els nous camins del periodisme online
Un dels fenòmens a Internet dels últims mesos ha sigut el portal Youtube on els usuaris poden penjar vídeos de tot tipus. L'èxit d'aquest portal ha dut a Google a comprar el portal. A més Youtube ha sigut motiu de polèmica en els darrers dies per al difusió de l'ajusticiament de Saddam Hussein, gravat per telèfons mòbils a l'Iraq. La cruesa de les imatges (que ha reobert el debat sobre la pena de mort) s'alertava en la publicació del video amb un petit missatge, però no s'evitava la seua visualització, que era completament lliure i gratuita. (Moëbius de mentides comunicades d'absté òbviament de posar el link de les imatges pel nostre posicionament contrari a la pena de mort)
Aquesta anècdota serveix per il.lustrar la potència d'internet per a la difusió de continguts audiovisuals. Així, Diego Semprún de Nielsen Consulting (una de les empreses de recollida d'audiències que operen en l'Estat Espanyol), pronostica canvis profunds en la manera de rebre internet a l'Estat, on la força de portals com youtube quedarà com una mera anècdota.
Així, Semprún proposa el mòbil com un dels mitjans amb major penetració d'internet de manera que hauria de convertir-se en un dels punts forts dels nous continguts informatius online tenint en compte les limitacions tecnològiques que encara es presenten (en capacitat de memòria o tamany de la pantalla de recepció).
Sens dubte, les propostes de Nielsen Consulting, tenen una clara vocació publicitària com en l'actualitat passa amb la televisió, on les mesures d'audiències que són proporcionals als ingressos publicitaris marquen la pauta del mitjà. Tanmateix, la difusió massiva de continguts per la xarxa a través de media center, internet i telèfon mòbil modificaran la manera de fabricar i emetre els continguts informatius actuals.
Estem davant un profund canvi en la concepció del periodisme, cap a un atomització de la recepció dels continguts multimèdia, ja que amb la proliferació de continguts al mòbil ni tant sols caldrà tenir accès a un ordinador per rebre la informació dels mitjans de comunicació. Caldrà restar atents a com modificaran aquests avenços tecnològics les rutines periodístiques.
Aquesta anècdota serveix per il.lustrar la potència d'internet per a la difusió de continguts audiovisuals. Així, Diego Semprún de Nielsen Consulting (una de les empreses de recollida d'audiències que operen en l'Estat Espanyol), pronostica canvis profunds en la manera de rebre internet a l'Estat, on la força de portals com youtube quedarà com una mera anècdota.
Així, Semprún proposa el mòbil com un dels mitjans amb major penetració d'internet de manera que hauria de convertir-se en un dels punts forts dels nous continguts informatius online tenint en compte les limitacions tecnològiques que encara es presenten (en capacitat de memòria o tamany de la pantalla de recepció).
Sens dubte, les propostes de Nielsen Consulting, tenen una clara vocació publicitària com en l'actualitat passa amb la televisió, on les mesures d'audiències que són proporcionals als ingressos publicitaris marquen la pauta del mitjà. Tanmateix, la difusió massiva de continguts per la xarxa a través de media center, internet i telèfon mòbil modificaran la manera de fabricar i emetre els continguts informatius actuals.
Estem davant un profund canvi en la concepció del periodisme, cap a un atomització de la recepció dels continguts multimèdia, ja que amb la proliferació de continguts al mòbil ni tant sols caldrà tenir accès a un ordinador per rebre la informació dels mitjans de comunicació. Caldrà restar atents a com modificaran aquests avenços tecnològics les rutines periodístiques.
Gernika i la interactivitat
A Picasso sempre se l'ha considerat un avançat al seu temps. Ara, amb l'edició del documental "Gernika: pintura de guerra" ho pot tornar a aconseguir fins i tot una vegada mort. El documental realitzat per TVC a l'espai informatiu 30 minuts, té un característica més enllà de la dinàmica pròpia de qualsevol peça de 30 minuts aproximadament. A més de la via convencional de la televisió, el documental s'emetrà també per TDT, per una web específica i per dispositius media center (a mig camí de la tele i l'ordinador).
Aquestes innovacions obren la porta a una nova forma de concepció del periodisme, ja que tot el material descartat a priori per a l'edició del documental per una qüestió de temps restarà a l'abast dels espectadors a través de la resta de plataformes (entrevistes completes sobre el tema, suport didàctic de l'obra, activitats infantils, i jocs com el trivial, sobre el Guerra Cívil i l'obra de Picasso).
La nova concepció del material audiovisual, però, ens ha de permetre definir una mica els límits de la interactivitat. S'ha promogut com una finestra oberta en què l'espectador tria allò que vol. A priori és cert, però també cal tenir en compte la limitació d'aquestes eleccions i les pautes de consum televisiu on moltes vegades és el propi usuari qui renuncia a fer una pila més d'eleccions després d'un dia de feina en un món de decisió constants on com deia Ulrick Beck, "allò més important és la contrucció de la vida pròpia, condicionada per un seguit d'eleccions i les conseqüències que se'n deriven".
Caldrà estar atents, doncs, a l'evolució dels continguts interactius i les respostes que se'n deriven de la societat. Tanmateix, mai és un mal moment per acostar-nos a l'obra de Picasso i les conseqüències de la croenta Guerra Civil.
Aquestes innovacions obren la porta a una nova forma de concepció del periodisme, ja que tot el material descartat a priori per a l'edició del documental per una qüestió de temps restarà a l'abast dels espectadors a través de la resta de plataformes (entrevistes completes sobre el tema, suport didàctic de l'obra, activitats infantils, i jocs com el trivial, sobre el Guerra Cívil i l'obra de Picasso).
La nova concepció del material audiovisual, però, ens ha de permetre definir una mica els límits de la interactivitat. S'ha promogut com una finestra oberta en què l'espectador tria allò que vol. A priori és cert, però també cal tenir en compte la limitació d'aquestes eleccions i les pautes de consum televisiu on moltes vegades és el propi usuari qui renuncia a fer una pila més d'eleccions després d'un dia de feina en un món de decisió constants on com deia Ulrick Beck, "allò més important és la contrucció de la vida pròpia, condicionada per un seguit d'eleccions i les conseqüències que se'n deriven".
Caldrà estar atents, doncs, a l'evolució dels continguts interactius i les respostes que se'n deriven de la societat. Tanmateix, mai és un mal moment per acostar-nos a l'obra de Picasso i les conseqüències de la croenta Guerra Civil.
T4: informació manipulada?
Els mitjans de comunicació van plens aquesta dies d'informacions, opinions i entrevistes relacionades amb el sagnant atemptat d'ETA a la terminal de la T4 de Barajas. Dintre de la cobertura ja tractada en un post anterior d'aquest bloc ens volem aturar en les primeres hores després de l'explosió. On els mitjans de comunicació tractaven una "explosió controlada per la polícia a la terminal". És curiós com a mesura que es denunciava la desaparició de dos treballadors equatorians que malauradament van morir, els titulars dels mitjans ja parlaven d'atemptat i no d'explosió controlada.
Aquestes informacions també parlen de fins a 4 trucades de la banda explicant exactament on era l'explosiu, de manera que es va facilitar el dessallotjament. Aquests canvis en els platejaments informatius fan pensar que en hi ha una intencionada manipulació en les causes reals de l'explosió, i que sense posar en dubte la culpabilitat d'ETA en la col.locació de l'explosiu, i en les conseqüències polítiques de tot plegat.
Tot seguit reproduim alguns extractes informatius sobre l'afer:
ETA reapareix després de nou mesos d'alto el foc amb un atemptat a Barajas que ha deixat dos desapareguts i diversos ferits lleus
ETA ha trencat l'alto el foc amb una furgoneta bomba que la policia ha fet explotar de forma controlada a l'aparcament de la terminal T4 de l'aeroport de Barajas. Abans, fins a tres trucades havien alertat de la col·locació de l'explosiu, l'última de les quals ha atribuït l'acció a la banda terrorista. La policia ha tingut temps de desallotjar la zona i acordonar-la però, tot i això, Interior ha comunicat que hi ha dues persones desaparegudes. Els treballs per localitzar-les són molt lents ja que la gran quantitat de runa fa que sigui impossible accedir a la planta de l'explosió. L'atemptat ha desfermat el caos a l'aeroport i ha obligat a suspendre el tràfic aeri durant unes hores. (TV3)
Lo sentimos La página que ha pedido no existe o ha sido borrada del servidor
(AQUESTA ÉS LA LLEGENDA QUE IX A LA WEB DEL PAÍS QUAN ES LINKA AMB LA PÀGINA ON PARLAVA DE L'EXPLOCIÓ CONTROLADA), EXACTAMENT LA MATEIXA QUE MOSTRA LA VANGUARDIA)
Aquestes informacions també parlen de fins a 4 trucades de la banda explicant exactament on era l'explosiu, de manera que es va facilitar el dessallotjament. Aquests canvis en els platejaments informatius fan pensar que en hi ha una intencionada manipulació en les causes reals de l'explosió, i que sense posar en dubte la culpabilitat d'ETA en la col.locació de l'explosiu, i en les conseqüències polítiques de tot plegat.
Tot seguit reproduim alguns extractes informatius sobre l'afer:
ETA reapareix després de nou mesos d'alto el foc amb un atemptat a Barajas que ha deixat dos desapareguts i diversos ferits lleus
ETA ha trencat l'alto el foc amb una furgoneta bomba que la policia ha fet explotar de forma controlada a l'aparcament de la terminal T4 de l'aeroport de Barajas. Abans, fins a tres trucades havien alertat de la col·locació de l'explosiu, l'última de les quals ha atribuït l'acció a la banda terrorista. La policia ha tingut temps de desallotjar la zona i acordonar-la però, tot i això, Interior ha comunicat que hi ha dues persones desaparegudes. Els treballs per localitzar-les són molt lents ja que la gran quantitat de runa fa que sigui impossible accedir a la planta de l'explosió. L'atemptat ha desfermat el caos a l'aeroport i ha obligat a suspendre el tràfic aeri durant unes hores. (TV3)
Lo sentimos La página que ha pedido no existe o ha sido borrada del servidor
(AQUESTA ÉS LA LLEGENDA QUE IX A LA WEB DEL PAÍS QUAN ES LINKA AMB LA PÀGINA ON PARLAVA DE L'EXPLOCIÓ CONTROLADA), EXACTAMENT LA MATEIXA QUE MOSTRA LA VANGUARDIA)
Casa Reial i llibertat d'expressió: llibertat trencada
Si als lectors de Moëbius els preguntem què és o qui és Mitrofan, es bastant probable que no hi haja resposta, o com a mínim que no hi haja una resposta semblant a la realitat. Mitrofan, és un os rus, que el Rei Joan Carles I va matar durant una cacera a Rússia. La casa reial no ha fet declaracions respecte la mort de l'osset, ni tant sols quan es va filtrar a la premsa que l'animal havia estat intoxicat etílicament per facilitar l'encert dels trets.
Doncs bé, el diari Deia, al seu suplement satíric va publicar un fotomontatge sobre l'afer. Moëbius davant les amenaces de denúncia de la Casa Real, es veu obligat a publicar la caricatura per evitar la censura que pretén. També considerem que Mitrofan mareix un homenatge després de la mort cruel patida per les aficions reials.Casa Reial, i llibertat d'expressió: llibertat trencada
Aquesta caricatura i la consegüent denúncia de la Casa Real, ha tornat a obrir els limits sobre la llibertat d'expressió i la figura de la reialesa espanyola. La casa real acusa el rotatiu de injúries al rei, un delicte tipificat. Però, on queda la llibertat d'expressió quan s'ha impedit que la notícia apareguera als mitjans de comunicació?
El fet és que a més, el "el cas mitrofan" no és únic. Pocs dies abans de l'assassinat la Casa Real demanava la retirada d'un anunci d'una casa de mobles, només pel simple fet que la model és una coneguda doble de la princesa d'Astúries, àlies "leti", on ni tant sols se'n fa una caricatura. Tanmateix la casa real no ha posat objecció alguna a l'ús de la imatge de la infanta leonor perquè una empresa alacantina de joguets fera un nina.
Un altre dels episodis de censura el trobem a Televisió de Catalunya, on el programa "Set de nit!" va rebre pressions de la casa real, per treure la paròdia de la casa real que feia "Toni Albà", però l'actor malgrat tot continua fent la paròdia en espais com "Polònia". Un altre dels episodis més coneguts de censura de la casa real a un espai televisiu, va ser el cas de la paròdia de la Infanta Elena, al programa de Miquel Calçada "Mikimoto", a Televisió de Catalunya que va provocar la retirada del espai.
Queda vist doncs, que una institució que del S. XVIII, governa intermitentment l'Estat Espanyol, continua tenint una concepció semblant des de llavors sobre la llibertat d'expressió.
Doncs bé, el diari Deia, al seu suplement satíric va publicar un fotomontatge sobre l'afer. Moëbius davant les amenaces de denúncia de la Casa Real, es veu obligat a publicar la caricatura per evitar la censura que pretén. També considerem que Mitrofan mareix un homenatge després de la mort cruel patida per les aficions reials.Casa Reial, i llibertat d'expressió: llibertat trencada
Aquesta caricatura i la consegüent denúncia de la Casa Real, ha tornat a obrir els limits sobre la llibertat d'expressió i la figura de la reialesa espanyola. La casa real acusa el rotatiu de injúries al rei, un delicte tipificat. Però, on queda la llibertat d'expressió quan s'ha impedit que la notícia apareguera als mitjans de comunicació?
El fet és que a més, el "el cas mitrofan" no és únic. Pocs dies abans de l'assassinat la Casa Real demanava la retirada d'un anunci d'una casa de mobles, només pel simple fet que la model és una coneguda doble de la princesa d'Astúries, àlies "leti", on ni tant sols se'n fa una caricatura. Tanmateix la casa real no ha posat objecció alguna a l'ús de la imatge de la infanta leonor perquè una empresa alacantina de joguets fera un nina.
Un altre dels episodis de censura el trobem a Televisió de Catalunya, on el programa "Set de nit!" va rebre pressions de la casa real, per treure la paròdia de la casa real que feia "Toni Albà", però l'actor malgrat tot continua fent la paròdia en espais com "Polònia". Un altre dels episodis més coneguts de censura de la casa real a un espai televisiu, va ser el cas de la paròdia de la Infanta Elena, al programa de Miquel Calçada "Mikimoto", a Televisió de Catalunya que va provocar la retirada del espai.
Queda vist doncs, que una institució que del S. XVIII, governa intermitentment l'Estat Espanyol, continua tenint una concepció semblant des de llavors sobre la llibertat d'expressió.
L’exemple de Libération
Ja hem fet referència a la capacitat aclaparadora, absoluta i inexorable del capitalisme. Ho arrossega tot, fins i tot les trinxeres més profundes en l’àmbit de la comunicació. Això li ha passat al diari francés Libération, que ha hagut de posar fi al seu somni de l’autogestió. Adéu als ideals de Sartre i Serge July, deia la notícia a El Mundo. El diari francés d'esquerres "Libération" ha entrat de ple en el capitalisme. Els accionistes van aprovar divendres passat el pla per a ampliar capital per uns 15 milions d'euros i la modificació d'estatuts, que suposa el pas de la propietat dels redactors a la constitució com a societat anònima. I sembla que ja no n’hi ha marxa enrere.
"És el fi d'una crisi aguda. Hem eixit de l'infern i entrem en el purgatori", va afirmar el president de l'editora del diari, Laurent Joffrin. A partir d'ara arribaran les " reformes" en el contingut i la "reorganització" de la redacció.
El 'sí' dels treballadors implica la constitució d'òrgans de gestió propis d'una societat anònima, però també l'entrada de nous socis entre els que es redistribueïx el capital. En total feien falta 15 milions d'euros per a salvar al diari de la fallida (el diari va acumular l’any passat unes pèrdues d’uns dotze milions d’euros). I així són les coses: en un món en què fan falta els diners per a sobreviure, arriba un moment en que s’ha d’acceptar “l’ajuda monetària” externa.
El principal accionista continuarà sent Edouard de Rothschild, amb el 38,6%, però després li donarà pas a un nouvingut, Carlo Caracciolo (33%), cofundador del diari italià "La Repubblica". Rothschild aportarà 5,8 milions d'euros a l'ampliació de capital, mentre que Caracciolo invertirà cinc milions. Pathé (1,5 milions), Mediascap (1,2 milions) i Suez (300.000 euros), que ja són accionistes del periòdic, tindran el 10, el 8 i el 2% del capital, respectivament. A més, un grup de personalitats, entre les que es troba el filòsof Bernard-Henri Lévy, aportarà en conjunt 1,2 milions d'euros, el 8% del capital. La Societat Civil del Personal de "Libération" (SCPL), organisme d'autogestió i la Societat de Lectors de Libération (SLL), creada al principi de la crisi financera que es va obrir el passat mes de setembre, completaran l'accionariat.
L’objectiu dels canvis: aconseguir l’equilibri financer i començar a obtenir beneficis l’any pròxim. Les conseqüències; probablement la supressió de 76 llocs de treball. I òbviament, també hi haurà sobre el tractament informatiu, de determinats temes que estiguen sistemàticament censurats, silenciats o interessadament manipulats.
"És el fi d'una crisi aguda. Hem eixit de l'infern i entrem en el purgatori", va afirmar el president de l'editora del diari, Laurent Joffrin. A partir d'ara arribaran les " reformes" en el contingut i la "reorganització" de la redacció.
El 'sí' dels treballadors implica la constitució d'òrgans de gestió propis d'una societat anònima, però també l'entrada de nous socis entre els que es redistribueïx el capital. En total feien falta 15 milions d'euros per a salvar al diari de la fallida (el diari va acumular l’any passat unes pèrdues d’uns dotze milions d’euros). I així són les coses: en un món en què fan falta els diners per a sobreviure, arriba un moment en que s’ha d’acceptar “l’ajuda monetària” externa.
El principal accionista continuarà sent Edouard de Rothschild, amb el 38,6%, però després li donarà pas a un nouvingut, Carlo Caracciolo (33%), cofundador del diari italià "La Repubblica". Rothschild aportarà 5,8 milions d'euros a l'ampliació de capital, mentre que Caracciolo invertirà cinc milions. Pathé (1,5 milions), Mediascap (1,2 milions) i Suez (300.000 euros), que ja són accionistes del periòdic, tindran el 10, el 8 i el 2% del capital, respectivament. A més, un grup de personalitats, entre les que es troba el filòsof Bernard-Henri Lévy, aportarà en conjunt 1,2 milions d'euros, el 8% del capital. La Societat Civil del Personal de "Libération" (SCPL), organisme d'autogestió i la Societat de Lectors de Libération (SLL), creada al principi de la crisi financera que es va obrir el passat mes de setembre, completaran l'accionariat.
L’objectiu dels canvis: aconseguir l’equilibri financer i començar a obtenir beneficis l’any pròxim. Les conseqüències; probablement la supressió de 76 llocs de treball. I òbviament, també hi haurà sobre el tractament informatiu, de determinats temes que estiguen sistemàticament censurats, silenciats o interessadament manipulats.
La premsa, amenaçada
Des de Moëbius, ens fem ressò de les paraules d’Ignacio Ramonet, quan afirma que la premsa escrita travessa, si no la pitjor, una de les més greus crisis de la seua història. A tot el món, molts periòdics, inclòs s'enfronten des de fa uns tres anys a una constant disminució del seu nombre de lectors. Aquesta disminució fragiliza l'equilibri econòmic de les publicacions, posa en perill la seua supervivència i podria, amb el temps, amenaçar la pluralitat d'opinió en les nostres democràcies. El més interessant seria esbrinar quines podrien ser les causes principals d'esta situació.
En primer lloc, la irrupció dels "gratuïts" (Qué!, 20min, Metro...). Denominació que en realitat és una estafa, ja que alguns lectors creuen que la informació es fabrica sense cap cost mentre que el que en realitat passa és que ells mateixos paguen la informació sota la forma d'impost publicitari incorporat al preu de cada un dels productes que compren. En pocs anys, aquests periòdics han enfilat als primers llocs en la llista dels més difosos. I amb diverses conseqüències: moltes persones han deixat de comprar els diaris de pagament, i els anunciants han començat a desplaçar-se cap als "gratuïts". Ara bé, les vendes en quioscos i la publicitat constituïxen dos dels principals recursos d'un diari (el tercer són les subscripcions).
D'altra banda Internet, que revoluciona totes les pràctiques culturals (música, edició de llibres, cine, televisió) i no perdona l'àmbit de la comunicació. Resulta significatiu que el nou canal internacional de notícies, France 24, haja sigut llançat en la web i després s’haja inaugurat el senyal de cable i el de satèl•lit. El nombre de persones connectades a Internet per a consultar notícies creix sense parar. Algunes d'elles, per aquesta raó, han deixat de comprar els diaris. Per tant, s’accentua mecànicament la minva en la difusió pagada de totes les capçaleres, siga quina siga la seua periodicitat.
Internet fascina per moltes de les seues característiques (llocs gratuïts disponibles, possibilitat de crear mitjans propis, facilitat en l’intercanvi d’opinió…), però aquesta fascinació s’hauria de matissar; primer perquè la majoria de col•lectius dels col•lectius d’internet que s’ha llançat a discussions i debats interns de gran intensitat, moltes vegades han acabat atomitzats, fraccionats o pràcticament impotents o autodestruits; segon, perquè com deia l’investigador nordamericà Eric Klinenberg "durante mucho tiempo, internet se ha caracterizado por el número infinito de nuevos sitios que expresaban una diversidad de opiniones que iban de un extremo al otro del espectro político. Pero actualmente, los sitios más populares se encuentran bajo el control de los grupos mediáticos más poderosos".
Açò significa que, com ha passat sempre en la història de les comunicacions, quan apareix un nou mitjà -des de les gasetes del segle XVIII a les "ràdios lliures" dels anys setanta i a la internet d'avui- en una primera instància fa la impressió d'eixamplar el perímetre de la llibertat d'expressió, però després cau en mans de les potències econòmiques, i és normalitzat. Per tant, com que la propietat dels grans mitjans de comunicació està concentrada en les mans d'uns pocs grups industrials financers, s’hauria de conduir els ciutadans a mobilitzar-se i donar suport, en resposta, a la premsa independent.
En primer lloc, la irrupció dels "gratuïts" (Qué!, 20min, Metro...). Denominació que en realitat és una estafa, ja que alguns lectors creuen que la informació es fabrica sense cap cost mentre que el que en realitat passa és que ells mateixos paguen la informació sota la forma d'impost publicitari incorporat al preu de cada un dels productes que compren. En pocs anys, aquests periòdics han enfilat als primers llocs en la llista dels més difosos. I amb diverses conseqüències: moltes persones han deixat de comprar els diaris de pagament, i els anunciants han començat a desplaçar-se cap als "gratuïts". Ara bé, les vendes en quioscos i la publicitat constituïxen dos dels principals recursos d'un diari (el tercer són les subscripcions).
D'altra banda Internet, que revoluciona totes les pràctiques culturals (música, edició de llibres, cine, televisió) i no perdona l'àmbit de la comunicació. Resulta significatiu que el nou canal internacional de notícies, France 24, haja sigut llançat en la web i després s’haja inaugurat el senyal de cable i el de satèl•lit. El nombre de persones connectades a Internet per a consultar notícies creix sense parar. Algunes d'elles, per aquesta raó, han deixat de comprar els diaris. Per tant, s’accentua mecànicament la minva en la difusió pagada de totes les capçaleres, siga quina siga la seua periodicitat.
Internet fascina per moltes de les seues característiques (llocs gratuïts disponibles, possibilitat de crear mitjans propis, facilitat en l’intercanvi d’opinió…), però aquesta fascinació s’hauria de matissar; primer perquè la majoria de col•lectius dels col•lectius d’internet que s’ha llançat a discussions i debats interns de gran intensitat, moltes vegades han acabat atomitzats, fraccionats o pràcticament impotents o autodestruits; segon, perquè com deia l’investigador nordamericà Eric Klinenberg "durante mucho tiempo, internet se ha caracterizado por el número infinito de nuevos sitios que expresaban una diversidad de opiniones que iban de un extremo al otro del espectro político. Pero actualmente, los sitios más populares se encuentran bajo el control de los grupos mediáticos más poderosos".
Açò significa que, com ha passat sempre en la història de les comunicacions, quan apareix un nou mitjà -des de les gasetes del segle XVIII a les "ràdios lliures" dels anys setanta i a la internet d'avui- en una primera instància fa la impressió d'eixamplar el perímetre de la llibertat d'expressió, però després cau en mans de les potències econòmiques, i és normalitzat. Per tant, com que la propietat dels grans mitjans de comunicació està concentrada en les mans d'uns pocs grups industrials financers, s’hauria de conduir els ciutadans a mobilitzar-se i donar suport, en resposta, a la premsa independent.
Conflicte basc i ètica periodística
Aquest blog no va nàixer amb cap voluntat política –no expressament-, ni tampoc té la intenció de vincular un major/millor tractament informatiu necessàriament amb l’actualitat política de cap pais. Però sembla lícit, necessari podriem dir, dedicar-li unes línies al tractament mediàtic que s’ha fet de l’atemptat d’ETA a Barajas el passat dia 30. De ben segur, aquest és un tema que donarà per a futures tesis doctorals, i precissament pel seu interés (mediàtic, però també polític i ideològic) hem considerat oportú fer una aproximació a una idea cabdal a la qual s’enfronta el periodisme actual: el tractament del conflicte basc amb certes fòrmules (periodístiques) que no responen a cap codi deontològic.
Reprenent un article que va publicar el periodista Vicenç Villatoro “Euskadi en los telediarios”, en l’època de la passada treva d’ETA (l’any 1998), trobem que els assumptes fonamentals pel que feia a aquesta relació periodisme-conflicte basc, desafortunadament s’han mantingut. Els esdeveniments a Euskadi i, en particular la qüestió de la violència terrorista, estàn al centre de molts debats, però un que no acaba de produïrse seria: la repugnància pel terrorisme i la condemna de la violència justifiquen la trangressió de certes regles del joc periodístic??
La resposta es presenta un tant confusa, però és evident que si per regles del joc incloem pilars bàsics de l’ètica periodística i que es reflexen a qualsevol codi deontològic professional, el debat hauria de garantir que aquestes regles no es trenquen. Per exemple, una condemna clara al terrorisme no justificaria fer notícies que en realitat pareixen editorials, o incloure en peces informatives (no estrictament opinatives) expressions del tipus “la lógica sangrienta de los asesinos” o “la expresión de la intolerancia fascista”. En aquests mateixos termes, podríem parlar ara d’allò que es va parlar quant al tractament de la treva de l’any 98.
Els mitjans es posicionen en un o altre bàndol (Gara hui afussellava el comunicat d’ETA, però no oferia cap altra veu; La Razón s’apropiava de la veu dels populars Zaplana i Astarloa, i desprestigiava el compromís de Zapatero), continuen amb titulars escandalosos i panfletaris (Tras once dias sin matar, ETA renueva su “tregua-bomba”) i mesclen continuament la informació i l’opinió (conste que no creiem en el principi d’objectivitat absoluta, ni d’imparcialitat periodística; però el rigor i l’ètica prohibeixen certes maneres de fer).
El resultat, no només és un periodisme pèsim i desprestigiat, sinó un afegit a la crispació política i un escalfament de l’opinió pública innecessaris.
Reprenent un article que va publicar el periodista Vicenç Villatoro “Euskadi en los telediarios”, en l’època de la passada treva d’ETA (l’any 1998), trobem que els assumptes fonamentals pel que feia a aquesta relació periodisme-conflicte basc, desafortunadament s’han mantingut. Els esdeveniments a Euskadi i, en particular la qüestió de la violència terrorista, estàn al centre de molts debats, però un que no acaba de produïrse seria: la repugnància pel terrorisme i la condemna de la violència justifiquen la trangressió de certes regles del joc periodístic??
La resposta es presenta un tant confusa, però és evident que si per regles del joc incloem pilars bàsics de l’ètica periodística i que es reflexen a qualsevol codi deontològic professional, el debat hauria de garantir que aquestes regles no es trenquen. Per exemple, una condemna clara al terrorisme no justificaria fer notícies que en realitat pareixen editorials, o incloure en peces informatives (no estrictament opinatives) expressions del tipus “la lógica sangrienta de los asesinos” o “la expresión de la intolerancia fascista”. En aquests mateixos termes, podríem parlar ara d’allò que es va parlar quant al tractament de la treva de l’any 98.
Els mitjans es posicionen en un o altre bàndol (Gara hui afussellava el comunicat d’ETA, però no oferia cap altra veu; La Razón s’apropiava de la veu dels populars Zaplana i Astarloa, i desprestigiava el compromís de Zapatero), continuen amb titulars escandalosos i panfletaris (Tras once dias sin matar, ETA renueva su “tregua-bomba”) i mesclen continuament la informació i l’opinió (conste que no creiem en el principi d’objectivitat absoluta, ni d’imparcialitat periodística; però el rigor i l’ètica prohibeixen certes maneres de fer).
El resultat, no només és un periodisme pèsim i desprestigiat, sinó un afegit a la crispació política i un escalfament de l’opinió pública innecessaris.
Pirateria i manipulació
La qüestió de la pirateria de música i cinema a Internet és un tema de bastant actualitat que mereix una certa reflexió pel que fa al tractament informatius dels grans mèdia. Els mitjans institucionals donen la versió oficial (la que interessa a les grans companyies disqueres i cinematogràfiques) i presenten les descàrregues d’arxius d’audio/video i pel•licules a través de la xarxa com un robatori, i a l’usuari com a un delinqüent.
La veritat de la notícia de les detencions és que dels 15 imputats, CAP D’ELLS VA ANAR A PRESÓ i tots van sortir en llibertat sense fiança, d’ahí que el principal propòsit delsmitjans va ser la manipulació i la confusió, per difondre i deixar clar què podria passar a qualsevol usuari que descarregue des de sa casa.
D’aquesta manera, açò van publicar els mitjans…
…quan a Espanya no s’ha detés a ningú per pirateria ni per usar programes p2p, i sobretot quan:
- només un jutge té la possibilitat de jutjar, i no la SGAE, ni la policia, ni els mitjans
- el llenguatge és fortament manipulador: descarregues il•legals (Telecinco), descarregues pirates (Antena 3)…
- alguns afirmen que ¡compartir fitxers és il•legal!, sota el presuntuós titular «Demostrado: El intercambio P2P si es delito».
La indignació entre els bloggers, lògicament, va cundir.
Lluitant contra aquesta desinformació mediàtica es troba, entre molts altres, l’advocat David Bravo, que va eixir al pas de les acussacions per defensar el seu llibre, anomenat “Copia este libro”, sota llicència creative commons, i que està lliure per descarregar i distribuir per la xarxa.
La veritat de la notícia de les detencions és que dels 15 imputats, CAP D’ELLS VA ANAR A PRESÓ i tots van sortir en llibertat sense fiança, d’ahí que el principal propòsit delsmitjans va ser la manipulació i la confusió, per difondre i deixar clar què podria passar a qualsevol usuari que descarregue des de sa casa.
D’aquesta manera, açò van publicar els mitjans…
…quan a Espanya no s’ha detés a ningú per pirateria ni per usar programes p2p, i sobretot quan:
- només un jutge té la possibilitat de jutjar, i no la SGAE, ni la policia, ni els mitjans
- el llenguatge és fortament manipulador: descarregues il•legals (Telecinco), descarregues pirates (Antena 3)…
- alguns afirmen que ¡compartir fitxers és il•legal!, sota el presuntuós titular «Demostrado: El intercambio P2P si es delito».
La indignació entre els bloggers, lògicament, va cundir.
Lluitant contra aquesta desinformació mediàtica es troba, entre molts altres, l’advocat David Bravo, que va eixir al pas de les acussacions per defensar el seu llibre, anomenat “Copia este libro”, sota llicència creative commons, i que està lliure per descarregar i distribuir per la xarxa.
Premsa i Sexe. També premsa-fem?
Els milers d'anuncis de massatges eròtics i contactes sexuals que cada dia publiquen els periòdics espanyols (i d’arreu del món) , formen part de la seua línia editorial o ho fan per diners?. Així comença un article titulat “La prensa "seria" critica la telebasura pero se lucra con anuncios que fomentan la prostitución”, publicat en el portalweb Vertele.com. Després d'una anàlisi sobre el constant increment d'aquests anuncis sobre sexe que cada dia publiquen El País, ABC, El Mundo, La Razón, La Vanguardia o El Periódico, es denuncia una doble moral en què "buscan la paja en el ojo ajeno cuando ellos tienen una inmensa viga en el suyo propio”.
L’article, que al seu dia va tenir molta polèmica, es preguntava si el govern (llavors amb Aznar al capdavant) que era tan combatiu amb la teleporqueria, no pensava, en canvi, responsabilitzar els empresaris que es lucraven, i lucren, amb aquest dubtós negoci. I d’altra banda, perquè no, si la Conferència Episcopal no deuria recomanar als diaris catòlics que deixaren de publicar aquesta “pecaminosa publicitat”.
EL QUE A LA PREMSA ÉS INFORMACIÓ, A LA TELE ÉS FEM
Una gran part del propòsit de l’article és posar en relleu, en forma de provocació, un debat en què es trenque una dicotomia tan falsa com perillosa que suposa acceptar que la premsa és la “bona” i la televisió, la “dolenta”. Així, deia “La premsa convencional, que tantes pàgines ha omplit per a condemnar la teleporqueria o l'erotisme en Internet, no té en canvi cap escrúpol a potenciar cada vegada més el consum i l'exercici de la prostitució a través dels seus anuncis classificats, amb continguts clarament pornogràfics i cada dia en major quantitat”. I és que l’article se sustentava en un estudi realitzat pel Confidencial Digital, que afirmava que la majoria de diaris dedicaven més del 60% dels seus classificats a anuncis de contactes sexuals, amb descripcions explícites dels servicis oferits i del preu que cobren les prostitutes i prostituts en qüestió. Alguns, per a incrementar la tarifa, havien introduït la nova modalitat d'incorporar fotos de xiques quasi nues (...).
Ens agradaria deixar clar que no defensem, de cap manera, els continguts de baixa qualitat que proliferen a les graelles de les nostres televisions, i als quals dedicarem algun post més endavant. El telefem és molt criticable perquè la seua legitimitat és fàcil de posar en dubte. Tampoc pensem que anunciar sexe (sempre que s’acomplisca tota la normativa legal pertinent) per qualsevol mitjà (premsa, televisió, internet) siga cap acte delicitiu ni haja de ser socialment estigmatitzat. Però el que ens agradaria remarcar és que, en aquests temps en què la televisió sembla (només ho sembla) que és analitzada amb lupa per veure si hi ha algun vici que denunciar, ens trobem amb aquest tipus de paradoxes.
Els editorials i els articles d'opinió dels grans diaris sempre són d'un puritanisme extrem, d'una exaltació d’allò políticament correcte i d'una feroç crítica al que fan els altres "per diners", d'un rebuig a la "vulgaritat" de la televisió... mentre que a les seues pròpies pàgines, sense cap rubor, publiquen els textos més pornogràfics imaginables, amb una massiva invitació diària al consum sexual.
TAMBÉ RESPONSABLES DE LA PUBLICITAT
Al rerefons de tot aquest assumpte, trobem la responsabilitat. La direcció d'un periòdic no pot fer-se responsable només de les informacions que publiquen els periodistes, sinó també de la publicitat que decideixen col·locar entre les seues pàgines. Perquè tot en conjunt (informació + publicitat) marcarà la línia editorial (i també el grau de credibilitat) del seu producte periodístic. Si no fora així, El Pais no hauria hagut d'eixir al davant de la crítica i demanar perdó als lectors per haver publicat un anunci que inicitava clarament a l'homofòbia.
L’article, que al seu dia va tenir molta polèmica, es preguntava si el govern (llavors amb Aznar al capdavant) que era tan combatiu amb la teleporqueria, no pensava, en canvi, responsabilitzar els empresaris que es lucraven, i lucren, amb aquest dubtós negoci. I d’altra banda, perquè no, si la Conferència Episcopal no deuria recomanar als diaris catòlics que deixaren de publicar aquesta “pecaminosa publicitat”.
EL QUE A LA PREMSA ÉS INFORMACIÓ, A LA TELE ÉS FEM
Una gran part del propòsit de l’article és posar en relleu, en forma de provocació, un debat en què es trenque una dicotomia tan falsa com perillosa que suposa acceptar que la premsa és la “bona” i la televisió, la “dolenta”. Així, deia “La premsa convencional, que tantes pàgines ha omplit per a condemnar la teleporqueria o l'erotisme en Internet, no té en canvi cap escrúpol a potenciar cada vegada més el consum i l'exercici de la prostitució a través dels seus anuncis classificats, amb continguts clarament pornogràfics i cada dia en major quantitat”. I és que l’article se sustentava en un estudi realitzat pel Confidencial Digital, que afirmava que la majoria de diaris dedicaven més del 60% dels seus classificats a anuncis de contactes sexuals, amb descripcions explícites dels servicis oferits i del preu que cobren les prostitutes i prostituts en qüestió. Alguns, per a incrementar la tarifa, havien introduït la nova modalitat d'incorporar fotos de xiques quasi nues (...).
Ens agradaria deixar clar que no defensem, de cap manera, els continguts de baixa qualitat que proliferen a les graelles de les nostres televisions, i als quals dedicarem algun post més endavant. El telefem és molt criticable perquè la seua legitimitat és fàcil de posar en dubte. Tampoc pensem que anunciar sexe (sempre que s’acomplisca tota la normativa legal pertinent) per qualsevol mitjà (premsa, televisió, internet) siga cap acte delicitiu ni haja de ser socialment estigmatitzat. Però el que ens agradaria remarcar és que, en aquests temps en què la televisió sembla (només ho sembla) que és analitzada amb lupa per veure si hi ha algun vici que denunciar, ens trobem amb aquest tipus de paradoxes.
Els editorials i els articles d'opinió dels grans diaris sempre són d'un puritanisme extrem, d'una exaltació d’allò políticament correcte i d'una feroç crítica al que fan els altres "per diners", d'un rebuig a la "vulgaritat" de la televisió... mentre que a les seues pròpies pàgines, sense cap rubor, publiquen els textos més pornogràfics imaginables, amb una massiva invitació diària al consum sexual.
TAMBÉ RESPONSABLES DE LA PUBLICITAT
Al rerefons de tot aquest assumpte, trobem la responsabilitat. La direcció d'un periòdic no pot fer-se responsable només de les informacions que publiquen els periodistes, sinó també de la publicitat que decideixen col·locar entre les seues pàgines. Perquè tot en conjunt (informació + publicitat) marcarà la línia editorial (i també el grau de credibilitat) del seu producte periodístic. Si no fora així, El Pais no hauria hagut d'eixir al davant de la crítica i demanar perdó als lectors per haver publicat un anunci que inicitava clarament a l'homofòbia.