“Entre Antonis anda el juego”
Al maig de 2007 el nostre alcalde es dirà Antoni
Després de les eleccions al Parlament de Catalunya que han tingut com a resultat el govern d’entesa liderat per José Montilla, Catalunya es prepara per afrontar els propers comicis municipals. L’últim diumenge del mes de maig serà el moment de decidir quin govern tindrà la nostra ciutat.
Uns dels elements principals, juntament amb la participació, serà la resposta dels electors al pacte a Cerdanyola en les darreres eleccions municipals entre IC, CIU i ERC, quan la dinàmica de Catalunya ha fet una aposta per l’Entesa de progrés, dit d’altra manera, coalicions on l’eix polític de Cerdanyola és clarament d’esquerres. També es preveu una renovació de les llistes dels partits (d’alguns) amb la introducció de candidats destacats “independents” i de la irrupció d’una nova generació de polítics locals sorgida de les bases.
Un altre element que serà clau és el paper dels petits partits, sobretot pel pes que té la llei d’hont en el repartiment de regidors. Estic parlant del PAS i de la possible irrupció del Partit de la Ciutadania en la política de la ciutat. L’entrada o no d’un d’aquests dos partits pot alterar el mapa de regidors, sobretot de les llistes més votades.
Però, una de les realitats més tangibles és que uns dels dos candidats que tenen més possibilitats de presidir el municipi són Antoni Cárdenas i Antoni Morral. Antoni Cárdenas, el candidat del PSC, és una persona nova en política tot i que no ho és en anys de militància socialista, representa una renovació del socialisme local. El seu currículum promet. Cárdenas, llicenciat en dret, va començar a treballar als 18 anys a l’empresa Correus de la ciutat, i amb treball i dedicació, va arribar a ser el Director Comercial i Màrketing de la companyia postal a nivell estatal. En les seves últimes declaracions fa una aposta forta per una ciutat per a les persones i preparada pels reptes dels nous temps.
Antoni Morral es presentarà com a candidat a l’alcaldia després de vint-i-tres com a regidor d’IC a l’ajuntament i després de ser-ne l’alcalde amb un pacte amb CIU i ERC. Un govern liderat per dues persones, Morral i Escoda (CIU), que han desenvolupat projectes urbanístics importants i molt necessaris. Sobre aquest punt hem de dir que les obres han causat efectes irreversibles a molts petits comerços de la ciutat. També podem destacar altres actuacions amb un impacte mediambiental molt important amb la tala d’arbres, el desenvolupament del Centre Direccional, la construcció d’abocadors de residus, la muntanya del Turonet. En el terreny de la política social destacaria la falta d’espais per a joves.
Al maig els ciutadans tenen l’ultima paraula i, com deia al començament, penso que “entre Antonis anda el juego”. Tot i que potser hi convidaran a alguns amics.
Després de les eleccions al Parlament de Catalunya que han tingut com a resultat el govern d’entesa liderat per José Montilla, Catalunya es prepara per afrontar els propers comicis municipals. L’últim diumenge del mes de maig serà el moment de decidir quin govern tindrà la nostra ciutat.
Uns dels elements principals, juntament amb la participació, serà la resposta dels electors al pacte a Cerdanyola en les darreres eleccions municipals entre IC, CIU i ERC, quan la dinàmica de Catalunya ha fet una aposta per l’Entesa de progrés, dit d’altra manera, coalicions on l’eix polític de Cerdanyola és clarament d’esquerres. També es preveu una renovació de les llistes dels partits (d’alguns) amb la introducció de candidats destacats “independents” i de la irrupció d’una nova generació de polítics locals sorgida de les bases.
Un altre element que serà clau és el paper dels petits partits, sobretot pel pes que té la llei d’hont en el repartiment de regidors. Estic parlant del PAS i de la possible irrupció del Partit de la Ciutadania en la política de la ciutat. L’entrada o no d’un d’aquests dos partits pot alterar el mapa de regidors, sobretot de les llistes més votades.
Però, una de les realitats més tangibles és que uns dels dos candidats que tenen més possibilitats de presidir el municipi són Antoni Cárdenas i Antoni Morral. Antoni Cárdenas, el candidat del PSC, és una persona nova en política tot i que no ho és en anys de militància socialista, representa una renovació del socialisme local. El seu currículum promet. Cárdenas, llicenciat en dret, va començar a treballar als 18 anys a l’empresa Correus de la ciutat, i amb treball i dedicació, va arribar a ser el Director Comercial i Màrketing de la companyia postal a nivell estatal. En les seves últimes declaracions fa una aposta forta per una ciutat per a les persones i preparada pels reptes dels nous temps.
Antoni Morral es presentarà com a candidat a l’alcaldia després de vint-i-tres com a regidor d’IC a l’ajuntament i després de ser-ne l’alcalde amb un pacte amb CIU i ERC. Un govern liderat per dues persones, Morral i Escoda (CIU), que han desenvolupat projectes urbanístics importants i molt necessaris. Sobre aquest punt hem de dir que les obres han causat efectes irreversibles a molts petits comerços de la ciutat. També podem destacar altres actuacions amb un impacte mediambiental molt important amb la tala d’arbres, el desenvolupament del Centre Direccional, la construcció d’abocadors de residus, la muntanya del Turonet. En el terreny de la política social destacaria la falta d’espais per a joves.
Al maig els ciutadans tenen l’ultima paraula i, com deia al començament, penso que “entre Antonis anda el juego”. Tot i que potser hi convidaran a alguns amics.
Espais Joves Interculturals
Una proposta per enriquir el coneixement mutu entre els joves d’aquí i els nouvinguts.
Sóc dels convençuts que el futur està en la barreja. Negar que la societat d’aquest segle es basarà en la interculturalitat és negar l’evidència. La Catalunya del segle XXI ens dibuixa una realitat multicultural i a partir d’aquest model de societat el nostre país ha de trobar el seu lloc en l’economia global. Els nouvinguts cada cop són més presents a les ciutats i als pobles i formen part de l’escenari per on ens movem a diari. Tots vénen a treballar confiant que les seves condicions de vida i dels seus fills milloraran amb el temps i així acostuma a ser. Les segones i terceres generacions de nouvinguts són els beneficiaris més directes del tomb que ha donat la vida d’aquestes famílies i en la seva mà està, en bona part, consolidar els projectes. La població estrangera del país ja representa el 21% dels joves d’entre 15 i 29 anys, la majoria procedent del Marroc, l’Equador, Romania, la Xina o el Pakistan. És evident que la diferència cultural de l’actual corrent migratori requereix un procés d’adaptació a dues bandes: per part de la societat receptora i per part de la població immigrada. Aquest esforç se simplificarà si som capaços de crear punts de trobada on es donin les condicions necessàries per a la lliure circulació d’idees i experiències. D’acord amb aquesta realitat multicultural, la formació dels nostres joves ha de ser forta en valors i justa en oportunitats. L’escola és un element clau per consolidar aquestes habilitats però el repte és mantenir la cohesió d’aquests grups fora de l’aula, facilitar que es continuïn relacionant més enllà de l’escola i no es creïn etnogrups. La trobada entre joves de diferent procedència cultural és un fet inevitable i del tot recomanable com a antídot contra els raonaments i les actituds xenòfobes. Per promoure la creació de punts de trobada on els joves de diferents orígens es relacionin i comparteixin interessos i necessitats, la Generalitat ha engegat a través de les Secretaries d’Immigració i Joventut el projecte pilot d’Espais Joves Interculturals. Aquest programa permetrà que diferents municipis de tot els territori amb un percentatge elevat de població estrangera promoguin projectes innovadors que facilitin les relacions entre els joves catalans i els immigrants. L’objectiu és generar la interrelació dels joves més enllà de l’àmbit de l’escola o de la feina, a través d’activitats esportives, actes culturals, tallers, exposicions o concerts, disposant sempre de la complicitat de les associacions i col·lectius locals. Ara es tracta de potenciar la presència d’aquests espais i de crear-ne de nous; d’aquesta manera estarem contribuint a la integració dels joves nouvinguts en una societat més justa i igualitària.
Sóc dels convençuts que el futur està en la barreja. Negar que la societat d’aquest segle es basarà en la interculturalitat és negar l’evidència. La Catalunya del segle XXI ens dibuixa una realitat multicultural i a partir d’aquest model de societat el nostre país ha de trobar el seu lloc en l’economia global. Els nouvinguts cada cop són més presents a les ciutats i als pobles i formen part de l’escenari per on ens movem a diari. Tots vénen a treballar confiant que les seves condicions de vida i dels seus fills milloraran amb el temps i així acostuma a ser. Les segones i terceres generacions de nouvinguts són els beneficiaris més directes del tomb que ha donat la vida d’aquestes famílies i en la seva mà està, en bona part, consolidar els projectes. La població estrangera del país ja representa el 21% dels joves d’entre 15 i 29 anys, la majoria procedent del Marroc, l’Equador, Romania, la Xina o el Pakistan. És evident que la diferència cultural de l’actual corrent migratori requereix un procés d’adaptació a dues bandes: per part de la societat receptora i per part de la població immigrada. Aquest esforç se simplificarà si som capaços de crear punts de trobada on es donin les condicions necessàries per a la lliure circulació d’idees i experiències. D’acord amb aquesta realitat multicultural, la formació dels nostres joves ha de ser forta en valors i justa en oportunitats. L’escola és un element clau per consolidar aquestes habilitats però el repte és mantenir la cohesió d’aquests grups fora de l’aula, facilitar que es continuïn relacionant més enllà de l’escola i no es creïn etnogrups. La trobada entre joves de diferent procedència cultural és un fet inevitable i del tot recomanable com a antídot contra els raonaments i les actituds xenòfobes. Per promoure la creació de punts de trobada on els joves de diferents orígens es relacionin i comparteixin interessos i necessitats, la Generalitat ha engegat a través de les Secretaries d’Immigració i Joventut el projecte pilot d’Espais Joves Interculturals. Aquest programa permetrà que diferents municipis de tot els territori amb un percentatge elevat de població estrangera promoguin projectes innovadors que facilitin les relacions entre els joves catalans i els immigrants. L’objectiu és generar la interrelació dels joves més enllà de l’àmbit de l’escola o de la feina, a través d’activitats esportives, actes culturals, tallers, exposicions o concerts, disposant sempre de la complicitat de les associacions i col·lectius locals. Ara es tracta de potenciar la presència d’aquests espais i de crear-ne de nous; d’aquesta manera estarem contribuint a la integració dels joves nouvinguts en una societat més justa i igualitària.
NOU BLOC
http://oliviebayon.blogspot.com
Violència Juvenil
La imatge dels joves als mitjans de comunicació
Sovint, quan llegim el diari o mirem les noticies de televisió rebem una imatge distorsionada dels joves i de la seva realitat, especialment perquè es transmet només, o casi, les seves expressions negatives, i sense gaire mirament, es vincula edat i violència indiscriminadament.
Un repàs als diferents estudis elaborats des de les universitats, les administracions o els col•lectius joves , revelen que la imatge dels joves als mitjans de comunicació no és gaire positiva. Són referencials els estudis de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB de Cerdanyola, on en línies generals, de totes les notícies que apareixen a diferents diaris sobre els joves, només un ajustat 25 % en dóna una imatge positiva, mentre que en un 60 % dels casos és negativa, la resta un 15 % dels articles es dona una imatge que es pot considerar neutre.
Així, no és d’estranyar que violència i joventut siguin dos mots que s’acompanyen massa sovint no només en els mitjans de comunicació sinó en les converses quotidianes, i molt poques vegades des de l’anàlisi de quines són les causes que provoquen els comportaments violents de la joventut. Es tracta d’aquelles desigualtats en les estructures socials que condueixen a la discriminació econòmica, sexual, religiosa o lingüística.
Avui seria molt estrany trobar-nos titulars en els mitjans de comunicació del tipus: “un avi seguidor del Reial Madrid o Barça crema una cabina telefònica” o “un adult es manifesta en solitari a la plaça Abat Oliva”, destacant així l’edat com un element definitori d’una imatge o d’un estereotip, com habitualment es fa en el concepte “jove”.
Ja que no es dóna aquest fet, perquè la necessitat d’adjectivar els joves com un grup homogeni sense matisos ? per què estigmatitzar els joves, fent que es sentin culpables per ser-ho...? o com diu l’antropòleg Manuel Delgado, : “no es pot parlar amb seriositat del terme violència juvenil, perquè només el concepte de violència és força complicat, i a l’afegir el qualificatiu juvenil donem a entendre que es tracta una patologia pròpia de la joventut, en la mateixa línia que l’acne o els trastorns emotius de l’adolescència”
I també em pregunto, on queden les altres cares que tenen o poden tenir els joves ?, per exemple, la seva participació en la societat civil o en el món associatiu, o el seu compromís amb unes ideologies o uns valors que ajuden a millorar la societat.
Per això, crec que hem d’impulsar un paper més crític, més polític , més social fugint de la superficialitat i actuant més a fons en els esdeveniments i en les respostes a la realitat dels i de les joves.
Cerdanyola solidària
És una realitat que tots coneixem que els immigrants participen cada vegada més en tota mena d’associacions cíviques i esportives de la nostra ciutat. Ara bé, és menys conegut que també comencen a fer-ho a les entitats de voluntariat. No vull dir en cap cas que sigui un fet majoritari, però ha deixat de ser excepcional.
Fa uns mesos, en una conversa amb un delegat sindical d’origen marroquí, em dir que a Catalunya ja n’hi ha cinc cents com ell d’origen divers, que en els seus llocs de treball han estat triats per defensar els seus drets. La conversa em va fer obrir els ulls al fet que, tot i la manca de drets de molts d’ells per ser elegits per càrrecs públics o votar en les eleccions, existeixen àmbits on sí poden exercir la seva ciutadania social i ser elegits.
Escric avui d’aquest fet, arrel que el 26 de maig passat, la Fundació Autònoma Solidària va fer l’acte anual de reconeixement i agraïment als voluntaris del curs 2005-2006 al Rectorat de la nostra Autònoma. En l’acte es pretenia fomentar la participació de la comunitat universitària, en la construcció d’una universitat més cohesionada i més compromesa amb la realitat social. Sens dubte aquesta iniciativa és molt positiva per assolir una formació en favor de la solidaritat, la tolerància i la responsabilitat, més enllà dels programes acadèmics.
En l’àmbit universitari encara són pocs els immigrants, o els seus fills, que tenen possibilitat d’accedir a aquest nivell d’estudis acadèmics. Per tant, és encara més difícil que n’hi hagi, de voluntaris, sovint prou feina tenen de lluitar contra les limitacions socials i econòmiques que pateixen ells mateixos. Fora bo per tant, que tots i totes reconeguéssim i facilitéssim la participació dels voluntaris d’origen immigrant, així com la d’aquells programes adreçats a integrar-los a la nostra ciutat, siguin universitaris o no.
Permeteu-me que avui aquí en faci notícia i reconegui, a la meva manera, el valor cívic de la participació d’aquests veïns nostres. Ofereixen allò que sí que tenen, temps i l’estimació pels altres, i el donen a aquells cerdanyolencs i cerdanyolenques que ho necessiten. Quina lliçó de ciutadania.
Aules d’acollida a Cerdanyola
«La diversitat hauria de ser una oportunitat per a la superació de les mancances del sistema educatiu»
Fa dos anys i mig, en un article del TOT Cerdanyola, es va parlar de l’impacte de la immigració en les aules dels centres educatius de la nostra ciutat. Es tractava de la situació dels nous alumnes que hi arribaven.
Concretament es parlava de dos nens equatorians de Cerdanyola. Eren el Xose, de cinc anys, i el Leo, de dotze. El pas del temps ens permet fer-ne comparacions i comentaris. El Xose ara estudia al col·legi de les Fontetes i d’aquí a no gaire, parlarà català millor que jo.
Crec que és important posar-nos en situació per entendre el fenomen. Tres són els eixos bàsics de futur en la integració dels alumnes nouvinguts: l’idioma, la situació del sistema educatiu i la ciutat.
Respecte a la comprensió de l’idioma, hem de tenir en compte que cada llengua necessita una metodologia d’aprenentatge i cal molta feina, un mínim de dos anys, en el millor dels casos. Exemples per entendre-ho, en tenim molts, des d’aquells que ens poden semblar més exòtics però que són una realitat al municipi, com els xinesos que tenen 10.000 caràcters iconogràfics, els àrabs que no consignen les vocals i llegeixen de dreta a esquerra amb una grafia diferent, els països de l’est tenen el ciríl·lic...
En segon lloc, també tenim una comunitat educativa que no ha resolt avui els reptes tradicionals: la lluita contra el fracàs escolar, l’absentisme, l’adaptació escolar, la massificació de les aules, el tracte personalitzat amb els alumnes, la falta de recursos humans, etc. A aquests problemes hem d’afegir-hi l’herència del sistema educatiu d’alguns dels països d’origen d’on provenen els alumnes.
Però la situació ha canviat. El nou govern de la Generalitat va impulsar el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. D’aquest pla, ric en el plantejament teòric i pressupostari, va sortir la proposta de crear aules d’acollida per als alumnes que necessiten una adaptació al sistema educatiu. És una mesura, però, que necessita el suport de tota la comunitat educativa i sobretot de la ciutat.
A Cerdanyola aquestes aules ja funcionen però cal que tothom s’hi impliqui. Un pla educatiu d’entorn, a més del professorat necessita de recursos humans i d’una estratègia clara integrada en el conjunt dels serveis del municipi. Dit d’altra manera, s’ha de passar de l’edició de llibrets a polítiques educatives i socials.
Fa dos anys i mig, en un article del TOT Cerdanyola, es va parlar de l’impacte de la immigració en les aules dels centres educatius de la nostra ciutat. Es tractava de la situació dels nous alumnes que hi arribaven.
Concretament es parlava de dos nens equatorians de Cerdanyola. Eren el Xose, de cinc anys, i el Leo, de dotze. El pas del temps ens permet fer-ne comparacions i comentaris. El Xose ara estudia al col·legi de les Fontetes i d’aquí a no gaire, parlarà català millor que jo.
Crec que és important posar-nos en situació per entendre el fenomen. Tres són els eixos bàsics de futur en la integració dels alumnes nouvinguts: l’idioma, la situació del sistema educatiu i la ciutat.
Respecte a la comprensió de l’idioma, hem de tenir en compte que cada llengua necessita una metodologia d’aprenentatge i cal molta feina, un mínim de dos anys, en el millor dels casos. Exemples per entendre-ho, en tenim molts, des d’aquells que ens poden semblar més exòtics però que són una realitat al municipi, com els xinesos que tenen 10.000 caràcters iconogràfics, els àrabs que no consignen les vocals i llegeixen de dreta a esquerra amb una grafia diferent, els països de l’est tenen el ciríl·lic...
En segon lloc, també tenim una comunitat educativa que no ha resolt avui els reptes tradicionals: la lluita contra el fracàs escolar, l’absentisme, l’adaptació escolar, la massificació de les aules, el tracte personalitzat amb els alumnes, la falta de recursos humans, etc. A aquests problemes hem d’afegir-hi l’herència del sistema educatiu d’alguns dels països d’origen d’on provenen els alumnes.
Però la situació ha canviat. El nou govern de la Generalitat va impulsar el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. D’aquest pla, ric en el plantejament teòric i pressupostari, va sortir la proposta de crear aules d’acollida per als alumnes que necessiten una adaptació al sistema educatiu. És una mesura, però, que necessita el suport de tota la comunitat educativa i sobretot de la ciutat.
A Cerdanyola aquestes aules ja funcionen però cal que tothom s’hi impliqui. Un pla educatiu d’entorn, a més del professorat necessita de recursos humans i d’una estratègia clara integrada en el conjunt dels serveis del municipi. Dit d’altra manera, s’ha de passar de l’edició de llibrets a polítiques educatives i socials.
Dies d’esperança
Eren les 16.00 hores, i aquell dia, el 17 de juliol de 1997, a les portes de l’Ajuntament de Cerdanyola molts ciutadans i ciutadanes ens aplegàvem amb l’esperança que Miguel Ángel Blanco no fos executat per ETA. Les notícies sobre les concentracions a tot el país es multiplicaven en molts municipis i el fet que el número de persones que hi participaven anés en augment, ens donava forces per no pensar en el pitjor escenari traçat pels terroristes.
Un silenci cada vegada més esfereïdor s’apoderava de l’espai a mesura que passaven els minuts després de l’hora marcada pels assassins per a l’execució. Tots creuàvem les mirades i especialment les fixàvem en aquells que portaven auriculars i feien seguiment de les notícies. Cap a les cinc de la tarda es va trobar el cos en coma de Miguel Ángel; trenta minuts després va morir a l’hospital. L’únic consol que ens quedava als ciutadans era firmar als llibres de signatures de condol que es van adreçar a la família Blanco, assistir a les manifestacions multitudinàries i seguir amb la idea que us dia s’acabaria aquesta bogeria.
Els assassinats van continuar igual que des de la fundació d’ETA. Però, es va declarar una treva des del setembre de 1998. El mes de maig de 1999 el govern d’Aznar va iniciar converses amb els terroristes per intentar establir la pau. Al gener de 2000 ETA va tornar a matar. Aquell any, d’octubre a novembre, ETA va assassinar un regidor a Sant Adrià, Ernest Lluch a Barcelona, un regidor de Viladecavalls mort a Terrassa i un guàrdia urbà a Barcelona.
Aquestes dates van ser molt dures per a tots. ETA havia fixat com a principal objectiu assassinar càrrecs polítics municipals vulnerables i sense escorta. Davant la proximitat del “Comando Barcelona” als regidors de Cerdanyola ens van reunir per explicar-nos tècniques de contravigilància i a alguns companys regidors se’ls hi va posar protecció.
Després de totes aquestes petites vivències, i d’altres viscudes amb amics i amigues que fan política al País Basc, i que han sofert persecució violenta per fer política, segueixo pensant que hem de donar una oportunitat per a aconseguir la pau a Euskadi, que serà també la pau per a tots.
Això que està passant aquests dies és terrible. Sembla ser que un govern socialista no pot intentar obrir un procés de pau, com en el seu moment, al 1999, va fer el govern d’Aznar. Imagineu que hagués passat si s’organitza una manifestació al 1999 en contra de les converses de Zurich amb ETA. O si el PSOE hagués afirmat que Aznar està més a prop dels terroristes que de les víctimes.
Però, potser el més terrible sigui que per al PP és més prioritari derrotar els socialistes abans que els terroristes.
Un silenci cada vegada més esfereïdor s’apoderava de l’espai a mesura que passaven els minuts després de l’hora marcada pels assassins per a l’execució. Tots creuàvem les mirades i especialment les fixàvem en aquells que portaven auriculars i feien seguiment de les notícies. Cap a les cinc de la tarda es va trobar el cos en coma de Miguel Ángel; trenta minuts després va morir a l’hospital. L’únic consol que ens quedava als ciutadans era firmar als llibres de signatures de condol que es van adreçar a la família Blanco, assistir a les manifestacions multitudinàries i seguir amb la idea que us dia s’acabaria aquesta bogeria.
Els assassinats van continuar igual que des de la fundació d’ETA. Però, es va declarar una treva des del setembre de 1998. El mes de maig de 1999 el govern d’Aznar va iniciar converses amb els terroristes per intentar establir la pau. Al gener de 2000 ETA va tornar a matar. Aquell any, d’octubre a novembre, ETA va assassinar un regidor a Sant Adrià, Ernest Lluch a Barcelona, un regidor de Viladecavalls mort a Terrassa i un guàrdia urbà a Barcelona.
Aquestes dates van ser molt dures per a tots. ETA havia fixat com a principal objectiu assassinar càrrecs polítics municipals vulnerables i sense escorta. Davant la proximitat del “Comando Barcelona” als regidors de Cerdanyola ens van reunir per explicar-nos tècniques de contravigilància i a alguns companys regidors se’ls hi va posar protecció.
Després de totes aquestes petites vivències, i d’altres viscudes amb amics i amigues que fan política al País Basc, i que han sofert persecució violenta per fer política, segueixo pensant que hem de donar una oportunitat per a aconseguir la pau a Euskadi, que serà també la pau per a tots.
Això que està passant aquests dies és terrible. Sembla ser que un govern socialista no pot intentar obrir un procés de pau, com en el seu moment, al 1999, va fer el govern d’Aznar. Imagineu que hagués passat si s’organitza una manifestació al 1999 en contra de les converses de Zurich amb ETA. O si el PSOE hagués afirmat que Aznar està més a prop dels terroristes que de les víctimes.
Però, potser el més terrible sigui que per al PP és més prioritari derrotar els socialistes abans que els terroristes.
PEL MANTENIMENT DE RÀDIO QUATRE
Els treballadors de Ràdio 4-RNE Catalunya es manifeste totalment en contra de la proposta de tancament de la primera emissora que va començar a emetre en català ara fa 30 anys, i de la desaparició de les desconnexions de Ràdio 5 que es fan des de Catalunya tant a Barcelona com a les emissores locals de Tarragona, Girona i Lleida. Per tant, rebutgem l’anunci que ahir al migdia van fer de forma sorpressiva i indignant el president de la SEPI, Enrique Martínez Robles, en roda de premsa, acompanyat de la Directora General de RTVE, Carmen Caffarel.
La decisió encara resulta més indigna si es té en compte que fa tan sols uns dies, el 22 de febrer, Carmen Caffarel va assegurar al Congrés que no es tancaria Ràdio 4 mentre ella fos directora General de RTVE. Aquesta proposta de desmantellament de la Ràdio i Televisió Públiques es fa ignorant totalment l’Informe elaborat pel Comitè de Savis.
La proposta de tancament s’està fent en base a uns criteris econòmics i d’audiència totalment manipulats, sobretot tenint en compte que, tal com assenyalen els experts del CAC, la qualitat de les medicions d’audiència a Espanya no és bona, i per tant, això no pot servir de base per prendre decisions tan inconcebibles com el tancament de Ràdio 4.
Com a emissora pública tenim el deure de garantir el dret constitucional a la informació des del Servei Públic, que no entén de rendibilitat econòmica sinó social.
Ràdio 4 es va crear com a instrument de normalització del català, una funció que ara no pot abandonar el govern de l’Estat.
Amb aquest comunicat volem demanar la solidaritat i el suport de tota la societat civil catalana, i exigim la intervenció del Govern català i els partits polítics.
Barcelona, 28 de febrer de 2006
La decisió encara resulta més indigna si es té en compte que fa tan sols uns dies, el 22 de febrer, Carmen Caffarel va assegurar al Congrés que no es tancaria Ràdio 4 mentre ella fos directora General de RTVE. Aquesta proposta de desmantellament de la Ràdio i Televisió Públiques es fa ignorant totalment l’Informe elaborat pel Comitè de Savis.
La proposta de tancament s’està fent en base a uns criteris econòmics i d’audiència totalment manipulats, sobretot tenint en compte que, tal com assenyalen els experts del CAC, la qualitat de les medicions d’audiència a Espanya no és bona, i per tant, això no pot servir de base per prendre decisions tan inconcebibles com el tancament de Ràdio 4.
Com a emissora pública tenim el deure de garantir el dret constitucional a la informació des del Servei Públic, que no entén de rendibilitat econòmica sinó social.
Ràdio 4 es va crear com a instrument de normalització del català, una funció que ara no pot abandonar el govern de l’Estat.
Amb aquest comunicat volem demanar la solidaritat i el suport de tota la societat civil catalana, i exigim la intervenció del Govern català i els partits polítics.
Barcelona, 28 de febrer de 2006
“L’orquestra zambombera”
El patriotisme no es mesura per metres de bandera (catalana o espanyola) sinó per la justícia social.
La genialitat del jazz ve per la qualitat del repertori com per la instrumentació, l’harmonia i, sobretot, per una improvisació aparent que dóna com a resultat un consens musical. Aquests elements fan que el públic surti guanyant de la pluralitat d’estils.
En canvi, la característica de la simbomba és donar suport a les nadales i als càntics d’arrels “populars”. Sovint s’acompanya de pandereta i també reemplaça el contrabaix en les orquestres per produir soroll.
Davant els canvis decisius que s’estan produint al nostre país, l’orquestra “zambombera” del Partit Popular, per sort no tots els sectors del partit, intenten autosatisfer el clima de crispació de forma coordinada i sectorial.
Les notes “zambomberes” ( o simbomberes) contra el procés de l’Estatut més destacades les protagonitzen: Alguns sectors empresarials que veuen perillar la seva posició de privilegi fruit de l’Aznarisme i ataquen la llibertat de mercat amb el tema de la Caixa i de la fusió Fecsa – Endesa. Es promou el boicot als productes catalans. Un general parla de treure l’exèrcit al carrer. Un jutge compara el català amb les sevillanes. Un senador del PP diu que Zapatero va arribar al Congrés en un tren de rodalies (en al•lusions a l’11-M). Acebes diu que ”ETA es converteix en tutora de l'Estatut de Catalunya”. Es recullen signatures contra Catalunya amb un signant de luxe com és el colpista Tejero; i l’església es manifesta al costat del PP contra la llei de matrimonis del mateix sexe.
En canvi, amb les mateixes característiques d’una orquestra de jazz, amb la fusió d’estils, avança en els aspectes del reconeixement de la singularitat de Catalunya dins de la pluralitat d’Espanya. Les competències per la millora de la gestió de la immigració, les infrastructures, la Seguretat Social , les relacions laborals, la justícia, el finançament i la presència internacional de la llengua i cultura catalana.
No és la primera vegada que el nostre país viu un procés de debat estatutari. Només s’han de revisar les hemeroteques per veure que les posicions polítiques no han variat massa des dels anys setanta; i també es pot veure que els auguris dels contraris al procés autonòmic de principis de la democràcia no es van complir, i la nostra societat ha avançat.
No ens hem d’oblidar que la importància del moment que estem vivint radica en la necessitat d’un canvi per avançar davant els nous reptes de la societat. Quan s’aprovi l’Estatut es veurà que cap de les catàstrofes dels profetes de l’odi s’hauran complert. I que el patriotisme no es mesura per metres de bandera (catalana o espanyola) sinó per la justícia social.
Llibre "la niña de la calle" - Virtu Moron
(diari AVUI)
Un llibre denuncia l'experiència real al carrer d'una nena
Una periodista relata la història d'una nena que als 12 anys va haver de viure al carrer i les seves experiències amb la droga i la delinqüència
"La meva mare va agafar tres pantalons i tres samarretes, les va posar en una bossa verda i em va fer fora de casa. Recordo perfectament aquella sensació d'angoixa quan es va tancar la porta. Era divendres, les onze de la nit, la llum de l'escala també es va apagar i em vaig quedar a les fosques". Aquest dur record d'infància és el testimoni de la jove marroquina Kaoutar Haik, recollit per la periodista Virtu Morón a La niña de la calle, un llibre que explica la història real d'una nena, ara dona, que es va veure obligada a viure al carrer amb només 12 anys, després que es negués a casar-se amb un home a qui no coneixia, fruit d'un matrimoni acordat per la seva mare.
Kaoutar, que ara té vint anys, va arribar de nena a Catalunya amb la família procedent del Marroc per començar una nova vida a Santa Coloma de Gramenet. L'abandonament de la llar del seu pare i les pallisses que li clavava la seva mare són el principal record d'una infantesa que Kaoutar qualifica de "terrible".
Als dotze anys, la seva mare va decidir casar-la al Marroc, a canvi d'una irrisòria quantitat de diners, amb un home que li doblava l'edat i al qual no havia vista mai. Kaoutar s'hi va negar i la seva mare la va fer fora de casa. Durant quatre anys, va vagar sola pel carrer, dormint al carrer, en cases d'okupes o abandonades, i alternant visites amb escapades a centres d'acollida de Barcelona. Van ser anys de robatoris, violència i drogues. "La meva vida social es va fer al carrer, allà vaig fer la meva família, però tenia una gran falta d'afecte", explica Kaoutar. Per sobreviure en un món d'homes, va haver d'aprendre a robar, encara que assegura que sempre ho va fer sota els efectes de la cola o dissolvents.
Als 18 anys, la jove marroquina va sortir d'un centre d'acollida havent estudiat perruqueria i va conèixer la seva primera parella formal, però aviat es va adonar que havia tornat a caure en l'infern dels maltractaments. Després de superar aquest nou episodi negre, es va enamorar d'un altre noi amb qui es va casar, convençuda d'haver trobat l'estabilitat, però novament van arribar les discussions i, per segona vegada, va tornar a viure l'amenaça dels mals tractes. "He après -explica Kaoutar- que no has de permetre que t'aixequin la mà una segona vegada, així que quan el meu marit em va amenaçar de pegar-me el vaig deixar d'estimar".
El final de la història és feliç i queda obert. Als vint anys, Kaoutar treballa de perruquera, ha retrobat l'amor i sembla haver enterrat el fantasma del maltractament.
Virtu Morón, l'autora del llibre, va declarar a Efe que La niña de la calle és un relat per conèixer el món del carrer des de l'experiència d'una nena, però també perquè aquells que viuen aquesta situació es deixin ajudar".
Un llibre denuncia l'experiència real al carrer d'una nena
Una periodista relata la història d'una nena que als 12 anys va haver de viure al carrer i les seves experiències amb la droga i la delinqüència
"La meva mare va agafar tres pantalons i tres samarretes, les va posar en una bossa verda i em va fer fora de casa. Recordo perfectament aquella sensació d'angoixa quan es va tancar la porta. Era divendres, les onze de la nit, la llum de l'escala també es va apagar i em vaig quedar a les fosques". Aquest dur record d'infància és el testimoni de la jove marroquina Kaoutar Haik, recollit per la periodista Virtu Morón a La niña de la calle, un llibre que explica la història real d'una nena, ara dona, que es va veure obligada a viure al carrer amb només 12 anys, després que es negués a casar-se amb un home a qui no coneixia, fruit d'un matrimoni acordat per la seva mare.
Kaoutar, que ara té vint anys, va arribar de nena a Catalunya amb la família procedent del Marroc per començar una nova vida a Santa Coloma de Gramenet. L'abandonament de la llar del seu pare i les pallisses que li clavava la seva mare són el principal record d'una infantesa que Kaoutar qualifica de "terrible".
Als dotze anys, la seva mare va decidir casar-la al Marroc, a canvi d'una irrisòria quantitat de diners, amb un home que li doblava l'edat i al qual no havia vista mai. Kaoutar s'hi va negar i la seva mare la va fer fora de casa. Durant quatre anys, va vagar sola pel carrer, dormint al carrer, en cases d'okupes o abandonades, i alternant visites amb escapades a centres d'acollida de Barcelona. Van ser anys de robatoris, violència i drogues. "La meva vida social es va fer al carrer, allà vaig fer la meva família, però tenia una gran falta d'afecte", explica Kaoutar. Per sobreviure en un món d'homes, va haver d'aprendre a robar, encara que assegura que sempre ho va fer sota els efectes de la cola o dissolvents.
Als 18 anys, la jove marroquina va sortir d'un centre d'acollida havent estudiat perruqueria i va conèixer la seva primera parella formal, però aviat es va adonar que havia tornat a caure en l'infern dels maltractaments. Després de superar aquest nou episodi negre, es va enamorar d'un altre noi amb qui es va casar, convençuda d'haver trobat l'estabilitat, però novament van arribar les discussions i, per segona vegada, va tornar a viure l'amenaça dels mals tractes. "He après -explica Kaoutar- que no has de permetre que t'aixequin la mà una segona vegada, així que quan el meu marit em va amenaçar de pegar-me el vaig deixar d'estimar".
El final de la història és feliç i queda obert. Als vint anys, Kaoutar treballa de perruquera, ha retrobat l'amor i sembla haver enterrat el fantasma del maltractament.
Virtu Morón, l'autora del llibre, va declarar a Efe que La niña de la calle és un relat per conèixer el món del carrer des de l'experiència d'una nena, però també perquè aquells que viuen aquesta situació es deixin ajudar".