El polisportiu més gran de la ciutat
El polisportiu més gran de la ciutat
La gestió dels 18 equipaments esportius de les escoles formarien el polisportiu més gran de la ciutat.
Aquest estiu després de viure intensament l’esperit Olímpic des del meu sofà n’he estret tres reflexions. La primera, com diu el meu amic Víctor, és que guanyem medalles olímpiques als esports en què cal anar pujat en alguna cosa (cavall, vaixell, canoa, bicicleta, etc..), la segona és que hauria de deixar de fumar i menjar crispetes dolces, i la tercera, que és la més interessant, és que si a Cerdanyola sumem tots els equipaments esportius de les escoles tenim un macro polisportiu a la ciutat.
Les escoles de la ciutat disposen actualment de pistes i gimnasos que principalment utilitzen els alumnes i puntualment, alguns clubs que tenen acords amb els centres d’ensenyament. La realitat és que la majoria del temps les instal•lacions estan buides i tancades als ciutadans que podrien aprofitar les infrastructures.
La realitat és que clandestinament, els caps de setmana i les tardes, fins que hi ha llum, als patis dels col•legis, hi ha un número important de persones que decideix saltar les tanques de les escoles per fer-hi el partit de futbol i bàsquet amb els amics. Activitats interrompudes, lògicament, per la policia local atesa la prohibició. Hem de dir que aquest fet de vegades introdueix un element d’emoció.
Imaginem per un moment la possibilitat de que totes les infrastructures esportives de les escoles de Cerdanyola es posessin en xarxa per apropar l’activitat física a les persones que no són de cap club esportiu i que volen gaudir de l’esport durant una estona.
Aquesta iniciativa que sembla tan fàcil no ho és. Topa amb algunes dificultats. El problema és qui es fa càrrec de l’equipament durant aquest període de temps , com es gestionen els horaris, quin paper jugaria cadascuna de les parts implicades (usuari, direcció del centre i l’administració municipal i/o Generalitat) i també , si s’escau, quines millores s’haurien d’introduir en l’equipament d’algunes escoles per fer viable la pràctica de l’esport amb un horari flexible en funció de les necessitats dels ciutadans.
Crec que la creació d’una xarxa de gestió dels equipaments esportius escolars de les escoles de la ciutat pot ser una aposta força interessant. Sense dubte augmentaria l’oferta pública de pràctica de l’esport, l’aproparia a molta gent, sobretot jove, que vol passar unes hores gaudint d’una activitat esportiva.
Probablement mai no tindrem un polisportiu amb 18 pistes i els seus respectius gimnasos (aquest seria un número aproximat dels equipaments aprofitables per a aquesta iniciativa), però sí que podem crear un sistema de millora i de gestió per a l’explotació d’un patrimoni esportiu distribuït per tota la ciutat.
La gestió dels 18 equipaments esportius de les escoles formarien el polisportiu més gran de la ciutat.
Aquest estiu després de viure intensament l’esperit Olímpic des del meu sofà n’he estret tres reflexions. La primera, com diu el meu amic Víctor, és que guanyem medalles olímpiques als esports en què cal anar pujat en alguna cosa (cavall, vaixell, canoa, bicicleta, etc..), la segona és que hauria de deixar de fumar i menjar crispetes dolces, i la tercera, que és la més interessant, és que si a Cerdanyola sumem tots els equipaments esportius de les escoles tenim un macro polisportiu a la ciutat.
Les escoles de la ciutat disposen actualment de pistes i gimnasos que principalment utilitzen els alumnes i puntualment, alguns clubs que tenen acords amb els centres d’ensenyament. La realitat és que la majoria del temps les instal•lacions estan buides i tancades als ciutadans que podrien aprofitar les infrastructures.
La realitat és que clandestinament, els caps de setmana i les tardes, fins que hi ha llum, als patis dels col•legis, hi ha un número important de persones que decideix saltar les tanques de les escoles per fer-hi el partit de futbol i bàsquet amb els amics. Activitats interrompudes, lògicament, per la policia local atesa la prohibició. Hem de dir que aquest fet de vegades introdueix un element d’emoció.
Imaginem per un moment la possibilitat de que totes les infrastructures esportives de les escoles de Cerdanyola es posessin en xarxa per apropar l’activitat física a les persones que no són de cap club esportiu i que volen gaudir de l’esport durant una estona.
Aquesta iniciativa que sembla tan fàcil no ho és. Topa amb algunes dificultats. El problema és qui es fa càrrec de l’equipament durant aquest període de temps , com es gestionen els horaris, quin paper jugaria cadascuna de les parts implicades (usuari, direcció del centre i l’administració municipal i/o Generalitat) i també , si s’escau, quines millores s’haurien d’introduir en l’equipament d’algunes escoles per fer viable la pràctica de l’esport amb un horari flexible en funció de les necessitats dels ciutadans.
Crec que la creació d’una xarxa de gestió dels equipaments esportius escolars de les escoles de la ciutat pot ser una aposta força interessant. Sense dubte augmentaria l’oferta pública de pràctica de l’esport, l’aproparia a molta gent, sobretot jove, que vol passar unes hores gaudint d’una activitat esportiva.
Probablement mai no tindrem un polisportiu amb 18 pistes i els seus respectius gimnasos (aquest seria un número aproximat dels equipaments aprofitables per a aquesta iniciativa), però sí que podem crear un sistema de millora i de gestió per a l’explotació d’un patrimoni esportiu distribuït per tota la ciutat.