CERDANYOLA EN LA RUTA DEL FLAMENC
Catalunya té una veritable ruta flamenca. Rica i plena d’història , figures , llocs i aficionats.
La Casa de Andalusia de Cerdanyola ha celebrat en el mes de novembre les XVI Jornades Culturals Flamenques de Cerdanyola. La ciutat de Cerdanyola, juntament amb altres municipis, forma part d’una veritable agenda cultural estable a Catalunya que sense dubtes a curt termini esdevindrà una de les llegendàries i conegudes rutes flamenques que existeixen a espanya.
Hi ha diversos elements que justifiquen que a Catalunya existeix una ruta flamenca. La Història del Flamenc al nostre país; les ciutats que tenen una programació estable de l’art, on pràcticament cap branca del flamenc està exclosa; els locals de tota la vida i els nous, el ressò als mitjans de comunicació, les nostres figures; i el públic són els elements bàsics per l’existència i similitud amb els altres itineraris flamencs existents a Catalunya.
Avui, el conjunt d’esdeveniments i activitats entorn a l’art del flamenc a Catalunya, s’han guanyat el prestigi necessari per sumar-se a les set rutes flamenques ja conegudes a Andalusia. A rutes tan populars com: la “Creación” que va des de Granada a Màlaga; la ruta de les grans figures que va des de Sevilla a Màlaga; la minera que va des de Jaén a Almeria ; la de Huelva i els seus Fandangos; la ruta del compàs del tres per quatre que va de Triana a Xerès; la de cayetano amb els cantes abandolaos, des de Puente Genil a Còrdova; o la ruta de Bajañi que transcorre entre Algesires i Sanlúcar de Barrameda; hi haurem de sumar-li un altra ruta que fa anys que es manifesta a Catalunya.
De la historia no en parlaré, ja que hi ha moltes publicacions que descriuen l’arribada del flamenc a Catalunya a mitjans del segle XIX, la seva època gloriosa al primer terç del XX , la seva decadència amb la manipulació franquista fins a la proliferació de les penyes flamenques des dels anys 70, entre elles la nostra, la de Cerdanyola al 1972. Qui millor descriu aquesta apassionant història és el llibre de Francisco Hidalgo titulat “Como en pocos lugares; noticias sobre el flamenco en Barcelona”.
Dins de les figures del flamenc a Catalunya tenim molts aficionats, i mestres generosos que dominen els pals del flamenc; i també els gèneres amb arrels catalanes, com són els garrotins i la rumba catalana. Entre els més coneguts per el públic tenim Miguel Poveda i Mayte Martín.
Per últim, què hem de dir dels elements fonamentals d’aquesta ruta!: els locals, les tertúlies, els congressos, els concursos i la programació estable. En aquest últim cas, hem de dir que el llistó està molt alt. A les Jornades Culturals Flamenques i a la nit del cante jondo de Cerdanyola hem de sumar els 27 festivals que es celebren només a la província de Barcelona.
“ Tenemos una afición flamenca en Cataluña que quita el “sentío”
La Casa de Andalusia de Cerdanyola ha celebrat en el mes de novembre les XVI Jornades Culturals Flamenques de Cerdanyola. La ciutat de Cerdanyola, juntament amb altres municipis, forma part d’una veritable agenda cultural estable a Catalunya que sense dubtes a curt termini esdevindrà una de les llegendàries i conegudes rutes flamenques que existeixen a espanya.
Hi ha diversos elements que justifiquen que a Catalunya existeix una ruta flamenca. La Història del Flamenc al nostre país; les ciutats que tenen una programació estable de l’art, on pràcticament cap branca del flamenc està exclosa; els locals de tota la vida i els nous, el ressò als mitjans de comunicació, les nostres figures; i el públic són els elements bàsics per l’existència i similitud amb els altres itineraris flamencs existents a Catalunya.
Avui, el conjunt d’esdeveniments i activitats entorn a l’art del flamenc a Catalunya, s’han guanyat el prestigi necessari per sumar-se a les set rutes flamenques ja conegudes a Andalusia. A rutes tan populars com: la “Creación” que va des de Granada a Màlaga; la ruta de les grans figures que va des de Sevilla a Màlaga; la minera que va des de Jaén a Almeria ; la de Huelva i els seus Fandangos; la ruta del compàs del tres per quatre que va de Triana a Xerès; la de cayetano amb els cantes abandolaos, des de Puente Genil a Còrdova; o la ruta de Bajañi que transcorre entre Algesires i Sanlúcar de Barrameda; hi haurem de sumar-li un altra ruta que fa anys que es manifesta a Catalunya.
De la historia no en parlaré, ja que hi ha moltes publicacions que descriuen l’arribada del flamenc a Catalunya a mitjans del segle XIX, la seva època gloriosa al primer terç del XX , la seva decadència amb la manipulació franquista fins a la proliferació de les penyes flamenques des dels anys 70, entre elles la nostra, la de Cerdanyola al 1972. Qui millor descriu aquesta apassionant història és el llibre de Francisco Hidalgo titulat “Como en pocos lugares; noticias sobre el flamenco en Barcelona”.
Dins de les figures del flamenc a Catalunya tenim molts aficionats, i mestres generosos que dominen els pals del flamenc; i també els gèneres amb arrels catalanes, com són els garrotins i la rumba catalana. Entre els més coneguts per el públic tenim Miguel Poveda i Mayte Martín.
Per últim, què hem de dir dels elements fonamentals d’aquesta ruta!: els locals, les tertúlies, els congressos, els concursos i la programació estable. En aquest últim cas, hem de dir que el llistó està molt alt. A les Jornades Culturals Flamenques i a la nit del cante jondo de Cerdanyola hem de sumar els 27 festivals que es celebren només a la província de Barcelona.
“ Tenemos una afición flamenca en Cataluña que quita el “sentío”
Cerdanyola Nyam Nyam!
El mapa gastronòmic de Cerdanyola és com els seus ciutadans, cada dia més multiculturals.
La varietat de la cultura gastronòmica de Cerdanyola es va adaptant a les modes i diversitats dels ciutadans.
Si fem una mica de memòria recordarem que als anys 70 i 80 els bars anunciaven als rètols plats típics d’Andalusia, Extremadura, Galícia i, en menys casos, de Castella. També aquí l’espai europeu començava a fer-se un lloc amb alguns locals denominats frankfurts. Per la nit, així mateix, les copes les podíem anar a prendre a un local hawaià on les begudes exòtiques, malauradament, no les servien cambreres hawaianes. A mitjans dels 80 van arribar els primers xinesos; i la moda de les pizzes a domicili.
Els primers, amb tantes llegendes urbanes sobre la procedència dels seus condiments i sempre tan plens de gent, van introduir conceptes nous i un ric vocabulari en paraules compostes com rollito primavera , arroz família feliz , salsa de soja o cerdo agridulce. Tot això mentre sonava una música ambiental xinesa relaxant que potser va ser font d’inspiració de la música chill out de principis d’aquest segle. De fet, com per a molts de la meva generació, va ser la primera experiència multicultural a la taula. Vaig descobrir que la aleta de tiburón es menjava, i no era perillosa; i que el bambú tenia bon gust i només estava predestinat a la fabricació de mobles.
Respecte als establiments de pizzes a domicili, que sobreviuen a les que venen congelades, tenen encara la flota de motoristes que arrisquen les seves vides per portar-te les delicioses porcions de calories a casa. Els dies de futbol el trànsit del producte italià sobre rodes té molta demanda, tot i que aquests dies l’espera es fa massa llarga, sobretot els partits són del Barça o del Madrid. Per sort per mi, quan juga el València no m’he d’esperar gaire estona.
Entrem ja als anys 90, recordo la primera festa de la diversitat que van muntar amb molt esforç i il•lusió a l’Ateneu. Aquell dia, amb la incredulitat d’alguns i amb la participació de la ciutadania, vam replegar un modest mostrari de cuines i, sobretot, begudes del món. Aquell dia , amb la presència del Síndic de Greuges de Catalunya i la cantant cubana Lucrecia , ara presentadora dels Lunnis, aquest ninots que ens conviden a anar al llit, vam disfrutar per la novetat. De fet aquella festa va ser un petit anunci de la futura varietat gastronòmica de la nostra ciutat.
Als noranta i principis del nostre segle, comença l’explosió de la diversitat culinària, es sumen més restaurants als xinesos i pizzes a domicili; i arriba el nostre deliciós restaurant mexicà, uns restaurants àrabs, el menjar ràpid libanès, un argentí , un japonès assequible. Gràcies a déu i a empresaris sensibles als insomnes voluntaris, es creen uns petits oasis en la escassa Cerdanyola nocturna per portar-nos la música llatina amb mojitos o irlandesa amb pintas.
Després d’aquest recorregut històric, veiem que el sushi japonès, el asado argentí amanit amb chinchulí o chimichuri, sucar nachos en guacamole, degustar un kebab, o un cuscús abusant del curry, amb la cervesa irlandesa i el sabroson mojito poden conviure amb els nostres embotits, pop, botifarra ,peixet i gaspatxo. M’agradaria que aquesta facilitat per compartir gustos gastronòmics s’extrapolés al dia a dia de la nostra convivència ciutadana. Una vegada, més bon profit.
La varietat de la cultura gastronòmica de Cerdanyola es va adaptant a les modes i diversitats dels ciutadans.
Si fem una mica de memòria recordarem que als anys 70 i 80 els bars anunciaven als rètols plats típics d’Andalusia, Extremadura, Galícia i, en menys casos, de Castella. També aquí l’espai europeu començava a fer-se un lloc amb alguns locals denominats frankfurts. Per la nit, així mateix, les copes les podíem anar a prendre a un local hawaià on les begudes exòtiques, malauradament, no les servien cambreres hawaianes. A mitjans dels 80 van arribar els primers xinesos; i la moda de les pizzes a domicili.
Els primers, amb tantes llegendes urbanes sobre la procedència dels seus condiments i sempre tan plens de gent, van introduir conceptes nous i un ric vocabulari en paraules compostes com rollito primavera , arroz família feliz , salsa de soja o cerdo agridulce. Tot això mentre sonava una música ambiental xinesa relaxant que potser va ser font d’inspiració de la música chill out de principis d’aquest segle. De fet, com per a molts de la meva generació, va ser la primera experiència multicultural a la taula. Vaig descobrir que la aleta de tiburón es menjava, i no era perillosa; i que el bambú tenia bon gust i només estava predestinat a la fabricació de mobles.
Respecte als establiments de pizzes a domicili, que sobreviuen a les que venen congelades, tenen encara la flota de motoristes que arrisquen les seves vides per portar-te les delicioses porcions de calories a casa. Els dies de futbol el trànsit del producte italià sobre rodes té molta demanda, tot i que aquests dies l’espera es fa massa llarga, sobretot els partits són del Barça o del Madrid. Per sort per mi, quan juga el València no m’he d’esperar gaire estona.
Entrem ja als anys 90, recordo la primera festa de la diversitat que van muntar amb molt esforç i il•lusió a l’Ateneu. Aquell dia, amb la incredulitat d’alguns i amb la participació de la ciutadania, vam replegar un modest mostrari de cuines i, sobretot, begudes del món. Aquell dia , amb la presència del Síndic de Greuges de Catalunya i la cantant cubana Lucrecia , ara presentadora dels Lunnis, aquest ninots que ens conviden a anar al llit, vam disfrutar per la novetat. De fet aquella festa va ser un petit anunci de la futura varietat gastronòmica de la nostra ciutat.
Als noranta i principis del nostre segle, comença l’explosió de la diversitat culinària, es sumen més restaurants als xinesos i pizzes a domicili; i arriba el nostre deliciós restaurant mexicà, uns restaurants àrabs, el menjar ràpid libanès, un argentí , un japonès assequible. Gràcies a déu i a empresaris sensibles als insomnes voluntaris, es creen uns petits oasis en la escassa Cerdanyola nocturna per portar-nos la música llatina amb mojitos o irlandesa amb pintas.
Després d’aquest recorregut històric, veiem que el sushi japonès, el asado argentí amanit amb chinchulí o chimichuri, sucar nachos en guacamole, degustar un kebab, o un cuscús abusant del curry, amb la cervesa irlandesa i el sabroson mojito poden conviure amb els nostres embotits, pop, botifarra ,peixet i gaspatxo. M’agradaria que aquesta facilitat per compartir gustos gastronòmics s’extrapolés al dia a dia de la nostra convivència ciutadana. Una vegada, més bon profit.