Una paret néta és avui una excepció i un bé escàs; però a vegades recullen històries que no deixen de tenir gràcia.

Tot sortint de casa d’en Julio Jiménez, al carrer de Sant Ramon cantonada amb Sant Casimiro, ens sorprèn un missatge en forma de gran pintada negra que diu: “Más amor en este mundo”. És una pintada optimista amb què iniciem un itinerari per la infinitat de signatures, frases variades i dibuixos que cobreixen qualsevol racó de Cerdanyola.

Tombem pel carrer de Feliciano Xarau i una paret ens informa d’una trista notícia: “Saray ja no estima l’Antoni”. Més endavant una altra que diu: “Jose ha cambiado de novia”. En principi no creiem que aquestes dues històries tinguin relació perquè la lletra i els colors són diferents. Bé, imaginem que ens continuaran informant.

Arribem a la conclusió que al llarg del temps hi ha una evolució considerable en aquesta forma d’expressió. D’ésser un vincle reivindicatiu en la transició o artístic amb els graffittis, hem anat cap a una competició de qui embruta més amb signatures d’esprai o altres pintures. Un exercici d’egocentrisme que es multiplica com un gos que va fent pixadetes per allà on passa. En Julio em recorda que aquestes expressions es diuen “tags” i que si ens fixem, els protagonistes sovint es repeteixen. “Tem”, “Atom”, “Deins”, són pseudònims amb què es firmen unes creacions que ja s’han apoderat del paisatge urbà.

Però no totes les parets estan firmades. Algunes només ens criden l’atenció pel seu toc reivindicatiu. A la meva antiga escola, el Col•legi Banús, els “tags” formen part de la decoració exterior. Hi destaca una pintada llibertària que diu: “Libertad , anarquía” potser fruit de l’assignatura d’història. Com a contrapunt, més endavant, al Passatge de Feliciano Xarau nº18, observem que els veïns s’han posat d’acord per pintar totes les parets del seu color original. La pregunta és quant de temps trigaran en embrutar-les els “artistes” de carrer. Encara queda alguna pintada, d’un admirador de Federico Jiménez Losantos, que diu: “Defiende tu origen”.

Seguim caminant cap a l’estació, passem per la parròquia de Sant Martí molt castigada pels tags i missatges ofensius; i veiem en el carrer de Sant Salvador, una pintada que diu: “Crucificados por el sistema”. No sabem si són per les obres o va més enllà. Arribem a la Plaça de Josep Viladomat i una pintada ens avisa que: “Marmota manda”. No trobem el “marmota” en cap banc fent una migdiada però a prop, al Passeig del Pont, un admirador del “pelusa” sospira en la paret: “Vivir es sufrir palabra de Maradona” .

Ja és hora d’agafar el tren a l’estació, i fem balanç d’algunes de les pintades. Ens quedem amb les més artístiques en forma de graffitti del Passeig de les Acàcies; o una del riu que diu: “Si lluites pots perdre, si no, estàs perdut” ; o un Seat Ibiza negre que s’ha autografitejat la paraula “Fistro” imaginem en homenatge al “Chiquito de la Calzada”.

Veure una paret néta és avui una excepció; i s’ha convertit en un bé preuat, escàs i admirable. Potser per això el minimalisme s’està posant de moda. També ens adonem que hi ha molta gent que es vol expressar, sigui com sigui. Només es tracta de trobar l’espai; això sí, amb una gran dosis de civisme.