23F, la meva primera lliçó de democràcia
Hem de saber que hi ha altres formes de donar cops d’estat, utilitzant armes diferents
Sóc de la generació que mai no va trobar als temaris d’història de l’escola ni de l’institut prou informació sobre el que va passar en aquest país abans de la democràcia. Sóc una víctima dels que han confós reconciliació amb oblit. Sobretot el que envolta la dictadura de la dreta i la guerra civil. Aquest silenci és, i continua sent, una assignatura pendent de la democràcia. I, sens dubte, seria una de les respostes més contundents de perquè avui tenim un text que es diu Constitució.
Aquell febrer de 1981 jo tenia deu anys i vivia a València. Recordo la imatge d’una senyora entrant a la perruqueria del barri cridant: «l’exèrcit ha sortit al carrer!» Efectivament, de camí cap al bar que regentaven els meus pares, blindats i soldats ocupaven posicions a la plaça de l’Ajuntament i a altres llocs estratègics de la ciutat.
Un cop al bar, una trucada telefònica ens comunicava que s’havia instaurat «el toque de queda» i que havíem de tancar. Però, coses que passen, aquell dia ningú no volia marxar a casa. Tot i tenir la persiana tancada, anava arribant gent que buscava conversa i informació del que passava. Aquella nit vaig descobrir, entre les converses dels clients, que la democràcia és una lluita que s’ha de guanyar dia a dia i és un privilegi que s’ha de construir sobre els que volen un altre model d’organització social basat en l’anul•lació de les llibertats i de l’individu. Aquella nit va ser una lliçó de democràcia. A l’endemà, no vaig anar a escola i a la tele feien molts dibuixos animats del superratón, que m’agradaven molt.
El meu avi, exmilitant del Partit Comunista del País Valencià, feia millor cara després d’una nit enganxat al transistor. La meva àvia, com moltes àvies d’expresoners polítics, patia per la possibilitat que tornessin a emportar-se l’avi. Una presó d’on molts no van sortir vius en l’època franquista.
I a Cerdanyola? El senyor Montes, sindicalista de tota la vida, em va dir que aquella nit del 23F van buidar els calaixos de la UGT, per no deixar rastre dels militats de Cerdanyola. Al carrer hi havia poca gent i l’alcalde Celestino Sánchez, amb altres regidors, van muntar guàrdia i van esperar els esdeveniments a l’edifici del que avui és a la plaça Francesc Layret.
La resta ja se sap: va comparèixer el rei donant suport a la democràcia, Tejero va ser detingut amb els militars colpistes i la dreta espanyolista es va quedar neguitosa.
D’aquest esdeveniment històric se n’haurien d’extreure diverses conclusions: la primera és que la democràcia és atacable i s’ha de treballar dia a dia. I la segona és que potser avui som lluny d’una altra imatge patètica com la del 23F. Però hem de saber que hi ha altres formes de fer cops d’estat, altres armes diferents a les d’entrar amb la guàrdia civil al Congrés: el control dels mitjans de comunicació, la privatització d’empreses públiques per tenir el control econòmic i social d’un país, la compra de diputats quan es perden les eleccions o la utilització dels serveis secrets per mantenir el poder.
Sóc de la generació que mai no va trobar als temaris d’història de l’escola ni de l’institut prou informació sobre el que va passar en aquest país abans de la democràcia. Sóc una víctima dels que han confós reconciliació amb oblit. Sobretot el que envolta la dictadura de la dreta i la guerra civil. Aquest silenci és, i continua sent, una assignatura pendent de la democràcia. I, sens dubte, seria una de les respostes més contundents de perquè avui tenim un text que es diu Constitució.
Aquell febrer de 1981 jo tenia deu anys i vivia a València. Recordo la imatge d’una senyora entrant a la perruqueria del barri cridant: «l’exèrcit ha sortit al carrer!» Efectivament, de camí cap al bar que regentaven els meus pares, blindats i soldats ocupaven posicions a la plaça de l’Ajuntament i a altres llocs estratègics de la ciutat.
Un cop al bar, una trucada telefònica ens comunicava que s’havia instaurat «el toque de queda» i que havíem de tancar. Però, coses que passen, aquell dia ningú no volia marxar a casa. Tot i tenir la persiana tancada, anava arribant gent que buscava conversa i informació del que passava. Aquella nit vaig descobrir, entre les converses dels clients, que la democràcia és una lluita que s’ha de guanyar dia a dia i és un privilegi que s’ha de construir sobre els que volen un altre model d’organització social basat en l’anul•lació de les llibertats i de l’individu. Aquella nit va ser una lliçó de democràcia. A l’endemà, no vaig anar a escola i a la tele feien molts dibuixos animats del superratón, que m’agradaven molt.
El meu avi, exmilitant del Partit Comunista del País Valencià, feia millor cara després d’una nit enganxat al transistor. La meva àvia, com moltes àvies d’expresoners polítics, patia per la possibilitat que tornessin a emportar-se l’avi. Una presó d’on molts no van sortir vius en l’època franquista.
I a Cerdanyola? El senyor Montes, sindicalista de tota la vida, em va dir que aquella nit del 23F van buidar els calaixos de la UGT, per no deixar rastre dels militats de Cerdanyola. Al carrer hi havia poca gent i l’alcalde Celestino Sánchez, amb altres regidors, van muntar guàrdia i van esperar els esdeveniments a l’edifici del que avui és a la plaça Francesc Layret.
La resta ja se sap: va comparèixer el rei donant suport a la democràcia, Tejero va ser detingut amb els militars colpistes i la dreta espanyolista es va quedar neguitosa.
D’aquest esdeveniment històric se n’haurien d’extreure diverses conclusions: la primera és que la democràcia és atacable i s’ha de treballar dia a dia. I la segona és que potser avui som lluny d’una altra imatge patètica com la del 23F. Però hem de saber que hi ha altres formes de fer cops d’estat, altres armes diferents a les d’entrar amb la guàrdia civil al Congrés: el control dels mitjans de comunicació, la privatització d’empreses públiques per tenir el control econòmic i social d’un país, la compra de diputats quan es perden les eleccions o la utilització dels serveis secrets per mantenir el poder.
Museu d’Història de la Immigració de Catalunya
Museu d’Història de la Immigració de Catalunya
Cal recuperar la història de les migracions a Espanya per tal de posar-la al servei de la comprensió i la integració de les actuals migracions.
Properament, el municipi de Sant Adrià inaugurarà el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya. Aquest equipament tindrà uns espais amb un centre de documentació , uns espais d’exposició permanent i altres per exposicions temporals. Envoltant aquests edificis hi haurà un mur. Un mur amb les inscripcions d’un gran nombre de poblacions d’origen de les persones que un dia van deixar la seva terra per intentar viure millor.
Noms dels pobles d’Andalusia com Lucena, Peñarroya-Pueblo Nuevo, Berja, Almuñecar, Guadix, Dos Hermanas, Linares, Utrera, Osuna, San Fernando, baeza, Jerez. Noms d’Extremadura com Trujillo, Cáceres o Badajoz. Noms d’Aragó com Monzón, Caspe o Ojos negros. Noms de Múrcia com Lorca o Aguilas. Pobles de Castella La Manxa com Villarobledo, Almansa o Calatrava o Puertollano. Ciutats de Galícia com Orense, Santiago, Vigo o A Coruña. Viles de Castella Lleó com Olombrada o Burgo de Osma, i tants noms d’altres pobles d’altres països, i també tants noms de pobles de l’interior de Catalunya com Berga, Manlleu, Flix o Tossa ompliran uns murs d’un museu que vol ésser un homenatge a una generació i vol reflexionar sobre els futurs moviments migratoris. Possiblement, si aquest mur si es fes a Cerdanyola els noms de les viles i ciutats no serien massa diferents.
Entre els anys de 1950 i 1970 varen arribar prop de 1,4 milions de nous ciutadans a Catalunya. Cerdanyola del Vallès no va ser una excepció. Els records del lloc d’origen, les causes de la partida cap altres terres, el somni d’una vida millor, el record del viatge en tren o autobús, el descobriment del lloc d’arribada, els primers dies a la nova feina, els problemes de l’habitatge, les escoles plenes de nouvinguts són imatges pròpies d’un fet històric. Un fet històric passat, que es dóna actualment i serà una realitat creixen en el futur.
Però, a més a més de la tasca pedagògica d’aquest museu, crec que la immigració dels anys 50 , 60 i 70 són una realitat històrica que cal recuperar en la memòria col•lectiva de tots els ciutadans i ciutadanes. Ja que estem en un moment en el que comencen a plantejar-se la necessitat de crear accions socials comuns on la diversitat i la interculturalitat forman part o han de formar part de la compressió de la seva ciutadania. Cal recuperar la història de les migracions a Espanya per tal de posar-la al servei de la comprensió i la integració de les actuals migracions.
Cal recuperar la història de les migracions a Espanya per tal de posar-la al servei de la comprensió i la integració de les actuals migracions.
Properament, el municipi de Sant Adrià inaugurarà el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya. Aquest equipament tindrà uns espais amb un centre de documentació , uns espais d’exposició permanent i altres per exposicions temporals. Envoltant aquests edificis hi haurà un mur. Un mur amb les inscripcions d’un gran nombre de poblacions d’origen de les persones que un dia van deixar la seva terra per intentar viure millor.
Noms dels pobles d’Andalusia com Lucena, Peñarroya-Pueblo Nuevo, Berja, Almuñecar, Guadix, Dos Hermanas, Linares, Utrera, Osuna, San Fernando, baeza, Jerez. Noms d’Extremadura com Trujillo, Cáceres o Badajoz. Noms d’Aragó com Monzón, Caspe o Ojos negros. Noms de Múrcia com Lorca o Aguilas. Pobles de Castella La Manxa com Villarobledo, Almansa o Calatrava o Puertollano. Ciutats de Galícia com Orense, Santiago, Vigo o A Coruña. Viles de Castella Lleó com Olombrada o Burgo de Osma, i tants noms d’altres pobles d’altres països, i també tants noms de pobles de l’interior de Catalunya com Berga, Manlleu, Flix o Tossa ompliran uns murs d’un museu que vol ésser un homenatge a una generació i vol reflexionar sobre els futurs moviments migratoris. Possiblement, si aquest mur si es fes a Cerdanyola els noms de les viles i ciutats no serien massa diferents.
Entre els anys de 1950 i 1970 varen arribar prop de 1,4 milions de nous ciutadans a Catalunya. Cerdanyola del Vallès no va ser una excepció. Els records del lloc d’origen, les causes de la partida cap altres terres, el somni d’una vida millor, el record del viatge en tren o autobús, el descobriment del lloc d’arribada, els primers dies a la nova feina, els problemes de l’habitatge, les escoles plenes de nouvinguts són imatges pròpies d’un fet històric. Un fet històric passat, que es dóna actualment i serà una realitat creixen en el futur.
Però, a més a més de la tasca pedagògica d’aquest museu, crec que la immigració dels anys 50 , 60 i 70 són una realitat històrica que cal recuperar en la memòria col•lectiva de tots els ciutadans i ciutadanes. Ja que estem en un moment en el que comencen a plantejar-se la necessitat de crear accions socials comuns on la diversitat i la interculturalitat forman part o han de formar part de la compressió de la seva ciutadania. Cal recuperar la història de les migracions a Espanya per tal de posar-la al servei de la comprensió i la integració de les actuals migracions.
Un any de CASD a Canaletes Cerdanyola
Un any de CASD a Canaletes
Després d’un any, les prediccions dels intolerants no s’han complert.
Les prediccions dels moviments contra el Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CASD) no s’han complert. No hi ha un problema social al barri, no s’ha registrat un augment de la delinqüència, els parcs no s’han omplert de malalts, ni s’ha degradat la zona, ni s’han creats tots els perills publicitats per la demagògia dels intolerants.
Darrera han quedat unes de les reaccions més incíviques de la història de la nostra ciutat; manifestacions amb agressions verbals i pedrada inclosa als vidres de l’ajuntament; dimissions en els moviments associatius del barri; una fractura social entre els que veien la vocació de servei de Casd i els que deien que no; i declaracions dels partits polítics que volien avivar el foc davant les eleccions municipals, amb l’objectiu de treure’n un profit electoral.
Sobre aquest últim punt; hem i haurem de recordar que els partits que es van alinear en el discurs de les plataformes anti-CASD. Hem de reconèixer que es va complir la premissa “el fi justifica els mitjans” i van ser els que més rèdits electorals van treure’n per l’acció; sense contar aquells que es van beneficiar per omissió. Després del període electoral sembla que el tema ha perdut interès per aquells que un dia van posar el crit al cel. Potser perquè ara no toca o perquè no volen reconèixer les mentides que es van emetre sobre el CASD.
Els resultats fins ara són positius. Els i les usuàries del servei reben una assistència a uns dels problemes que més castiga una societat; les drogues. 700 persones utilitzen les instal•lacions sense que això hagi portat al barri tota l’onada de mentides que es van pronunciar sobre el CASD abans del seu funcionament. I també, atesa la proximitat del servei, moltes persones s’adrecen al CASD per prevenir i rebre informació sobre les drogoaddiccions.
Com a conclusió final d’aquestes línies només puc alegrar-me dels resultats del servei ; i preocupar-me per futures reaccions enfront altres hipotètics fets que podrien sorgir a la ciutat, com serien la ubicació d’una mesquita, l’obertura d’un centre judicial, o qualsevol altre equipament o situació susceptible de conflicte. Potser seria adient reflexionar sobre l’amplitud del concepte solidaritat i aplicar-lo, no només per a tercer països sinó també al nostre municipi.
Després d’un any, les prediccions dels intolerants no s’han complert.
Les prediccions dels moviments contra el Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CASD) no s’han complert. No hi ha un problema social al barri, no s’ha registrat un augment de la delinqüència, els parcs no s’han omplert de malalts, ni s’ha degradat la zona, ni s’han creats tots els perills publicitats per la demagògia dels intolerants.
Darrera han quedat unes de les reaccions més incíviques de la història de la nostra ciutat; manifestacions amb agressions verbals i pedrada inclosa als vidres de l’ajuntament; dimissions en els moviments associatius del barri; una fractura social entre els que veien la vocació de servei de Casd i els que deien que no; i declaracions dels partits polítics que volien avivar el foc davant les eleccions municipals, amb l’objectiu de treure’n un profit electoral.
Sobre aquest últim punt; hem i haurem de recordar que els partits que es van alinear en el discurs de les plataformes anti-CASD. Hem de reconèixer que es va complir la premissa “el fi justifica els mitjans” i van ser els que més rèdits electorals van treure’n per l’acció; sense contar aquells que es van beneficiar per omissió. Després del període electoral sembla que el tema ha perdut interès per aquells que un dia van posar el crit al cel. Potser perquè ara no toca o perquè no volen reconèixer les mentides que es van emetre sobre el CASD.
Els resultats fins ara són positius. Els i les usuàries del servei reben una assistència a uns dels problemes que més castiga una societat; les drogues. 700 persones utilitzen les instal•lacions sense que això hagi portat al barri tota l’onada de mentides que es van pronunciar sobre el CASD abans del seu funcionament. I també, atesa la proximitat del servei, moltes persones s’adrecen al CASD per prevenir i rebre informació sobre les drogoaddiccions.
Com a conclusió final d’aquestes línies només puc alegrar-me dels resultats del servei ; i preocupar-me per futures reaccions enfront altres hipotètics fets que podrien sorgir a la ciutat, com serien la ubicació d’una mesquita, l’obertura d’un centre judicial, o qualsevol altre equipament o situació susceptible de conflicte. Potser seria adient reflexionar sobre l’amplitud del concepte solidaritat i aplicar-lo, no només per a tercer països sinó també al nostre municipi.
2005 any de la gastronomia
Article publicat a TOT Cerdanyola
Projecte Barcelona 2005: any de la gastronomia
Mentre arriba la data, jo seguiré gaudint de la cuina de Cerdanyola
La ciutat de Barcelona està projectant la celebració de l’any de la Gastronomia. Una proposta innovadora que vol mostrar la diversitat cultural al voltant de l’art culinari arreu del món i també promocionar la nostra gastronomia. Aquest projecte, encara per definir, i amb la possibilitat que hi col•laborin altres ciutats seguint l’esquema de participació del Fòrum 2004, potser serà una oportunitat per a la promoció dels hostalers de la nostra ciutat i per reforçar dos esdeveniments tan importants a la nostra ciutat com són: la Mostra de Cuina Mediterrània de les festes de Roser de maig i la Mostra de Cuina de les Festes de Tardor.
Sens dubte, aquesta proposta d’esdeveniment neix de quatre elements: ell precedent de la mostra gastronòmica del Fòrum 2004, el bon moment i el reconeixement internacional dels cuiners de la nostra geografia, la tradició de les mostres de cuina que tenim al nostre país, i la indústria i el comerç que envolta el món alimentari i el de la restauració.
Respecte al primer element, la mostra gastronòmica del Fòrum 2004 explicarà la diversitat cultural del món a través d'un espectacle que es podrà veure durant 141 dies de demostracions, animats per mestres de la cuina internacional. Unes demostracions que ens donaran a conèixer com es cuinen, des de productes bàsics de l’alimentació fins a productes específics d’una determinada cultura. També es parlarà de cerimònies o rituals associats al menjar, s’escenificaran algunes feines que formen part de la vida quotidiana i s’ensenyarà l’art de conservar diferents aliments.
Un altre element incitador de l’any gastronòmic és el bon moment i reconeixement universal dels cuiners de Catalunya i de la resta de l’estat. Cuiners com Ferran Adrià, Santi Santamaria, Carme Ruscalleda, Carles Gaig, Jean Luc Figueras, Ramon Freixa, José Maria Arzak o mestres de totes les comunitats autònomes, són referents mediàtics internacionals que acumulen estrelles Michelin.
Per últim hem de destacar que hi ha una gran tradició de gresca culinària que sempre s’ha manifestat a través de grans concentracions en funció de la producció d’uns aliments. Una bona beguda o un bon àpat és l’excusa perfecta de reunió de milers de persones. Al nostres país tenim moltes mostres d’aquest fet (L’aplec del cargol de Lleida, la calçotada de Valls, les matances del porc, les festes del vi, ...).
Per finalitzar, no sé si Barcelona celebrarà aquest esdeveniment gastronòmic de repercussió mundial i, si ,d’aquest esdeveniment, en podrà treure profit la nostra ciutat. Però, mentre arriba la data, jo seguiré gaudint de les mostres de cuina de Cerdanyola, de les patates braves de l’Alaska, dels pinxitos de la Viky en el Parc Nou , del guacamole del Demoni Colorado, de la carta de vins de Can Feliu, i de la bona oferta gastronòmica de la nostra ciutat, que Déu n’hi do! Bon profit! Ah, oblidava els entrepans del Frankfurt Paco. Un altra vegada, bon profit!
Projecte Barcelona 2005: any de la gastronomia
Mentre arriba la data, jo seguiré gaudint de la cuina de Cerdanyola
La ciutat de Barcelona està projectant la celebració de l’any de la Gastronomia. Una proposta innovadora que vol mostrar la diversitat cultural al voltant de l’art culinari arreu del món i també promocionar la nostra gastronomia. Aquest projecte, encara per definir, i amb la possibilitat que hi col•laborin altres ciutats seguint l’esquema de participació del Fòrum 2004, potser serà una oportunitat per a la promoció dels hostalers de la nostra ciutat i per reforçar dos esdeveniments tan importants a la nostra ciutat com són: la Mostra de Cuina Mediterrània de les festes de Roser de maig i la Mostra de Cuina de les Festes de Tardor.
Sens dubte, aquesta proposta d’esdeveniment neix de quatre elements: ell precedent de la mostra gastronòmica del Fòrum 2004, el bon moment i el reconeixement internacional dels cuiners de la nostra geografia, la tradició de les mostres de cuina que tenim al nostre país, i la indústria i el comerç que envolta el món alimentari i el de la restauració.
Respecte al primer element, la mostra gastronòmica del Fòrum 2004 explicarà la diversitat cultural del món a través d'un espectacle que es podrà veure durant 141 dies de demostracions, animats per mestres de la cuina internacional. Unes demostracions que ens donaran a conèixer com es cuinen, des de productes bàsics de l’alimentació fins a productes específics d’una determinada cultura. També es parlarà de cerimònies o rituals associats al menjar, s’escenificaran algunes feines que formen part de la vida quotidiana i s’ensenyarà l’art de conservar diferents aliments.
Un altre element incitador de l’any gastronòmic és el bon moment i reconeixement universal dels cuiners de Catalunya i de la resta de l’estat. Cuiners com Ferran Adrià, Santi Santamaria, Carme Ruscalleda, Carles Gaig, Jean Luc Figueras, Ramon Freixa, José Maria Arzak o mestres de totes les comunitats autònomes, són referents mediàtics internacionals que acumulen estrelles Michelin.
Per últim hem de destacar que hi ha una gran tradició de gresca culinària que sempre s’ha manifestat a través de grans concentracions en funció de la producció d’uns aliments. Una bona beguda o un bon àpat és l’excusa perfecta de reunió de milers de persones. Al nostres país tenim moltes mostres d’aquest fet (L’aplec del cargol de Lleida, la calçotada de Valls, les matances del porc, les festes del vi, ...).
Per finalitzar, no sé si Barcelona celebrarà aquest esdeveniment gastronòmic de repercussió mundial i, si ,d’aquest esdeveniment, en podrà treure profit la nostra ciutat. Però, mentre arriba la data, jo seguiré gaudint de les mostres de cuina de Cerdanyola, de les patates braves de l’Alaska, dels pinxitos de la Viky en el Parc Nou , del guacamole del Demoni Colorado, de la carta de vins de Can Feliu, i de la bona oferta gastronòmica de la nostra ciutat, que Déu n’hi do! Bon profit! Ah, oblidava els entrepans del Frankfurt Paco. Un altra vegada, bon profit!
Borsa d'habitatge jove
Article publicat a TOT Cerdanyola
L’Ajuntament aposta per incidir en el mercat de lloguer de pisos. Aquesta oferta innovadora vol mediar entre propietaris de pisos buits i joves que volen llogar en condicions més favorables que el que ofereix el mercat de la nostra ciutat.
El mercat del lloguer és escàs i es caracteritza per una forta desconfiança per part dels propietaris: per les dificultats per gestionar els contractes, el risc d’impagats i el patiment pels desperfectes. La situació s’agreuja amb els costos de les immobiliàries i la demanda de la UAB.
La borsa d’habitatge jove vol incidir en les imperfeccions d’aquest mercat a Cerdanyola. Quina fórmula utilitzarà? Bàsicament, té tres components: recursos humans, establiment de garanties entre les parts i informació.
Els recursos humans són la pedra angular de l’èxit o fracàs de la iniciativa. El personal de la borsa garanteix un procés clar, amb vocació de servei públic i sense ànim de lucre, la qual cosa elimina les despeses de mediació. La relació no comença ni acaba amb el contracte sinó que fa un seguiment de l’estat de l’habitatge i s’ocupa d’imprevistos. Dit altrament, crea un pont de confiança entre propietari i llogater.
Les garanties, a més del seguiment que en fa la borsa de lloguer, s’estableixen amb la selecció prèvia de propietaris i llogaters, i amb una assegurança multirisc i una altra de garantia de rendes, que van a càrrec de l’administració.
Per últim, la informació gratuïta s’orienta a l’assessorament jurídic a les parts i a la creació d’un sistema d’informació on els propietaris pugin oferir els habitatges i els joves puguin gaudir de la informació de l’oferta.
Aquesta iniciativa té punts de dificultat, almenys es va veure així quan es va plantejar el projecte des de la regidoria de Joventut de l’anterior govern. Els propietaris disposats a llogar són pocs i difícils de captar. La borsa d’habitatge haurà de competir amb un mercat immobiliari molt fort i saturat per la demanda de la UAB, i la inversió inicial per donar a conèixer la borsa serà important. A més, tenim els recels d’alguns propietaris, atesa la intervenció d’una institució pública, sobre la confidencialitat de les dades fiscals que generen els ingressos per al lloguer de l’habitatge.
La iniciativa mereix la pena, és valenta i, a llarg termini, amb bona planificació i recursos, serà un element clau per a la política social de la ciutat. A més, seria interessant implicar altres ajuntaments de la comarca amb la intenció de poder intercanviar places d’habitatges buits.
Jo n’estic content, perquè unes de les iniciatives de l’anterior govern han estat recollides i impulsades, sens dubte molts joves de la ciutat gaudiran d’un pis de lloguer amb unes condicions més favorables que les que avui ofereix el mercat de lloguer de la nostra ciutat. Molta sort, paciència i endavant!
L’Ajuntament aposta per incidir en el mercat de lloguer de pisos. Aquesta oferta innovadora vol mediar entre propietaris de pisos buits i joves que volen llogar en condicions més favorables que el que ofereix el mercat de la nostra ciutat.
El mercat del lloguer és escàs i es caracteritza per una forta desconfiança per part dels propietaris: per les dificultats per gestionar els contractes, el risc d’impagats i el patiment pels desperfectes. La situació s’agreuja amb els costos de les immobiliàries i la demanda de la UAB.
La borsa d’habitatge jove vol incidir en les imperfeccions d’aquest mercat a Cerdanyola. Quina fórmula utilitzarà? Bàsicament, té tres components: recursos humans, establiment de garanties entre les parts i informació.
Els recursos humans són la pedra angular de l’èxit o fracàs de la iniciativa. El personal de la borsa garanteix un procés clar, amb vocació de servei públic i sense ànim de lucre, la qual cosa elimina les despeses de mediació. La relació no comença ni acaba amb el contracte sinó que fa un seguiment de l’estat de l’habitatge i s’ocupa d’imprevistos. Dit altrament, crea un pont de confiança entre propietari i llogater.
Les garanties, a més del seguiment que en fa la borsa de lloguer, s’estableixen amb la selecció prèvia de propietaris i llogaters, i amb una assegurança multirisc i una altra de garantia de rendes, que van a càrrec de l’administració.
Per últim, la informació gratuïta s’orienta a l’assessorament jurídic a les parts i a la creació d’un sistema d’informació on els propietaris pugin oferir els habitatges i els joves puguin gaudir de la informació de l’oferta.
Aquesta iniciativa té punts de dificultat, almenys es va veure així quan es va plantejar el projecte des de la regidoria de Joventut de l’anterior govern. Els propietaris disposats a llogar són pocs i difícils de captar. La borsa d’habitatge haurà de competir amb un mercat immobiliari molt fort i saturat per la demanda de la UAB, i la inversió inicial per donar a conèixer la borsa serà important. A més, tenim els recels d’alguns propietaris, atesa la intervenció d’una institució pública, sobre la confidencialitat de les dades fiscals que generen els ingressos per al lloguer de l’habitatge.
La iniciativa mereix la pena, és valenta i, a llarg termini, amb bona planificació i recursos, serà un element clau per a la política social de la ciutat. A més, seria interessant implicar altres ajuntaments de la comarca amb la intenció de poder intercanviar places d’habitatges buits.
Jo n’estic content, perquè unes de les iniciatives de l’anterior govern han estat recollides i impulsades, sens dubte molts joves de la ciutat gaudiran d’un pis de lloguer amb unes condicions més favorables que les que avui ofereix el mercat de lloguer de la nostra ciutat. Molta sort, paciència i endavant!
Un buen día para empezar
Hoy, día 1 de septiembre, he decidido empezar mi Diario. A partir de hoy publicaré mis impresiones y mis artículos aquí. A ver qué pasa.