Cultura del reciclatge
Cultura del reciclatge
El reciclatge i la cultura de no generar residus exigeix un esforç que implica, des d’una llar de Cerdanyola, fins als organismes internacionals.
L’evolució de les tones de residus recollides a les escombraries és un indicador que creix desmesuradament. Aquesta situació afecta especialment als ajuntaments que se’n fan càrrec de la recollida, i representa unes de les despeses més altes dels pressupostos municipals. La llei atribueix als municipis l’obligació de la recollida i el transport dels residus generats als domicilis, comerços i oficines i aquells catalogats com “no perillosos”.
Els motius de l’increment en són diversos. A l’augment lògic de la població hem d’afegir l’índex de consum, la indústria, comercialització de productes envasats; i l’ús d’embolcalls de menjar prefabricat. La cistella de la compra de les famílies cada dia s’omple més d’aliments envasats en plàstics.
Qui no té a la seva nevera una pizza, una ampolla d’aigua, unes verdures congelades, un gelat, llet, uns ous o formatge embalats amb un producte potencialment contaminant? Qui no s’ha adonat quan prepara el menjar, el dinar o el sopar, que utilitza una gran quantitat de productes envasats, omplint les bosses de deixalles?
Per posar un exemple, podem veure que preparar una amanida s’ha convertit en un exercici d’anar i venir a la galleda d’escombraries (llaunes de tonyina, blat de moro, enciam embolicat en safates de plàstic, formatge en llonzes dividides amb fulls de plàstic, etc..) o pels més esportistes és un entrenament de bàsquet intentant encistellar les llaunes i els plàstics . Tots ells recipients d’un sol ús. Per desgràcia per a tots, la comercialització dels productes amb aquestes característiques tendeix a pujar geomètricament.
Les estadístiques diuen que un habitant de la província de Barcelona produeix més d’un quilo de residus en un dia. Ens haurem d’anar acostumant a aquesta situació que implicarà un esforç humà i econòmic. Però a més caldrà un canvi de la cultura del consum, la implicació dels sectors productius en la utilització d’elements no contaminants, l’aplicació de nous impostos per a la recollida i tractament de residus que, confiem, siguin de caràcter progressiu.
El repte per aconseguir una recollida selectiva de residus s’ha treballat amb menys o més fortuna al llarg de la història. Les nostres viles i ciutats es van dotar de contenidors d’envasos, paper, vidre i matèria orgànica (aquest contenidors formen ja part del nostre paisatge urbà), de deixalleries, de nous abocaments, de plantes de tractament de residus, etc... Moltes d’aquestes infrastructures són i seran conflictives ja sigui simplement per la ubicació d’un contenidor com pel fet de tenir a prop de casa un planta de tractament de residus.
Però, ens agradi o no, la situació és aquesta. I les mesures per combatre la degradació del medi ambient afectaran tant a les polítiques a nivell mundial (acords de Kioto) com a l’esforç de separar els residus a les nostres llars. Aquest últim tema sí que ens afecta en el nostre dia a dia. Potser seria convenient iniciar una campanya porta a porta per explicar aquesta situació i convidar els ciutadans a iniciar una nova forma de fer un acte tan simple com separar els residus a la seva llar.
El reciclatge i la cultura de no generar residus exigeix un esforç que implica, des d’una llar de Cerdanyola, fins als organismes internacionals.
L’evolució de les tones de residus recollides a les escombraries és un indicador que creix desmesuradament. Aquesta situació afecta especialment als ajuntaments que se’n fan càrrec de la recollida, i representa unes de les despeses més altes dels pressupostos municipals. La llei atribueix als municipis l’obligació de la recollida i el transport dels residus generats als domicilis, comerços i oficines i aquells catalogats com “no perillosos”.
Els motius de l’increment en són diversos. A l’augment lògic de la població hem d’afegir l’índex de consum, la indústria, comercialització de productes envasats; i l’ús d’embolcalls de menjar prefabricat. La cistella de la compra de les famílies cada dia s’omple més d’aliments envasats en plàstics.
Qui no té a la seva nevera una pizza, una ampolla d’aigua, unes verdures congelades, un gelat, llet, uns ous o formatge embalats amb un producte potencialment contaminant? Qui no s’ha adonat quan prepara el menjar, el dinar o el sopar, que utilitza una gran quantitat de productes envasats, omplint les bosses de deixalles?
Per posar un exemple, podem veure que preparar una amanida s’ha convertit en un exercici d’anar i venir a la galleda d’escombraries (llaunes de tonyina, blat de moro, enciam embolicat en safates de plàstic, formatge en llonzes dividides amb fulls de plàstic, etc..) o pels més esportistes és un entrenament de bàsquet intentant encistellar les llaunes i els plàstics . Tots ells recipients d’un sol ús. Per desgràcia per a tots, la comercialització dels productes amb aquestes característiques tendeix a pujar geomètricament.
Les estadístiques diuen que un habitant de la província de Barcelona produeix més d’un quilo de residus en un dia. Ens haurem d’anar acostumant a aquesta situació que implicarà un esforç humà i econòmic. Però a més caldrà un canvi de la cultura del consum, la implicació dels sectors productius en la utilització d’elements no contaminants, l’aplicació de nous impostos per a la recollida i tractament de residus que, confiem, siguin de caràcter progressiu.
El repte per aconseguir una recollida selectiva de residus s’ha treballat amb menys o més fortuna al llarg de la història. Les nostres viles i ciutats es van dotar de contenidors d’envasos, paper, vidre i matèria orgànica (aquest contenidors formen ja part del nostre paisatge urbà), de deixalleries, de nous abocaments, de plantes de tractament de residus, etc... Moltes d’aquestes infrastructures són i seran conflictives ja sigui simplement per la ubicació d’un contenidor com pel fet de tenir a prop de casa un planta de tractament de residus.
Però, ens agradi o no, la situació és aquesta. I les mesures per combatre la degradació del medi ambient afectaran tant a les polítiques a nivell mundial (acords de Kioto) com a l’esforç de separar els residus a les nostres llars. Aquest últim tema sí que ens afecta en el nostre dia a dia. Potser seria convenient iniciar una campanya porta a porta per explicar aquesta situació i convidar els ciutadans a iniciar una nova forma de fer un acte tan simple com separar els residus a la seva llar.
Servei d’atenció domiciliària; una opció humana i de futur per als avis de Cerdanyola
Servei d’atenció domiciliària; una opció humana i de futur per als avis de Cerdanyola
Molts estudis avalen que l’assistència domiciliària és més efectiva i econòmica per a les administracions que la gestió d’una residència.
Els avis i les àvies de Cerdanyola majors de 65 anys són, segons alguns estudis, un col•lectiu de 5400 persones, de les quals es calcula que 680 viuen soles. Aquesta realitat ens fa reflexionar i repensar sobre una població de Cerdanyola que potencialment necessita una atenció especialitzada en els àmbits dels serveis socials , en el del socio-sanitari i en un oci alternatiu.
Hem de matisar que no totes les persones grans tenen les mateixes necessitats , ja que igual que passa a qualsevol etapa de les nostres vides, les condicions personals, econòmiques i de salut determinen molt la qualitat de vida de qualsevol individu. De fet, la meva àvia Maria encara té més aguant quan passeja que jo mateix.
A la nostra ciutat hi ha gent gran que té un grau de dependència important, que necessita ajuda per poder portar una vida digna. Actualment, aquesta necessitat es canalitza majoritàriament a través de l’esforç de la família o amb la difícil decisió de l’ingrés en un centre especialitzat de la persona depenent. Aquesta última alternativa no és a les mans de tothom; atès els preus i la disponibilitat de places a les residències.
Una de les alternatives de futur i que caldrà potenciar és, sense dubtes, els serveis d’assistència domiciliària (SAD). Crec que és l’alternativa més humana i una aspiració de qualsevol govern que vulgui un estat de benestar per als seus ciutadans.
Per SAD entenem els serveis que es realitzen a la llar de la persona que els necessita. Aquesta modalitat, a diferència de les residències, presta suport personal, atenció i ajut a persones o famílies en situació de manca d’autonomia personal, dificultats de desenvolupament o amb problemàtiques familiars especials.
Aquests serveis d’ajuda domiciliària poden, en funció de les necessitats i dels recursos que inverteixen les institucions, arribar a cobrir des de: l’ajuda en tasques de neteja, adaptació i arranjament d’habitatges (cuines, banys, instal•lació d’aigua calenta, reparació d’humitats, sortida de fums, ventilació, instal•lació elèctrica, agafadors de bany, accessibilitat de la casa, etc); passant per àpats a domicili , servei de bugaderia, i fins i tot suport per a persones amb problemes de mobilitat o instal•lació de telealarmes .
En definitiva, es tracta de facilitar la independència a la vida quotidiana de les persones que més necessiten aquest serveis el màxim de temps possible a la seva llar. Molts estudis avalen que aquest servei és més efectiu i econòmic per a les administracions que la construcció i gestió d’una residència; i, a més a més, crea llocs de treball. Potser és una opció de futur que hauran de pensar les administracions a l’hora de destinar recursos socials.
Molts estudis avalen que l’assistència domiciliària és més efectiva i econòmica per a les administracions que la gestió d’una residència.
Els avis i les àvies de Cerdanyola majors de 65 anys són, segons alguns estudis, un col•lectiu de 5400 persones, de les quals es calcula que 680 viuen soles. Aquesta realitat ens fa reflexionar i repensar sobre una població de Cerdanyola que potencialment necessita una atenció especialitzada en els àmbits dels serveis socials , en el del socio-sanitari i en un oci alternatiu.
Hem de matisar que no totes les persones grans tenen les mateixes necessitats , ja que igual que passa a qualsevol etapa de les nostres vides, les condicions personals, econòmiques i de salut determinen molt la qualitat de vida de qualsevol individu. De fet, la meva àvia Maria encara té més aguant quan passeja que jo mateix.
A la nostra ciutat hi ha gent gran que té un grau de dependència important, que necessita ajuda per poder portar una vida digna. Actualment, aquesta necessitat es canalitza majoritàriament a través de l’esforç de la família o amb la difícil decisió de l’ingrés en un centre especialitzat de la persona depenent. Aquesta última alternativa no és a les mans de tothom; atès els preus i la disponibilitat de places a les residències.
Una de les alternatives de futur i que caldrà potenciar és, sense dubtes, els serveis d’assistència domiciliària (SAD). Crec que és l’alternativa més humana i una aspiració de qualsevol govern que vulgui un estat de benestar per als seus ciutadans.
Per SAD entenem els serveis que es realitzen a la llar de la persona que els necessita. Aquesta modalitat, a diferència de les residències, presta suport personal, atenció i ajut a persones o famílies en situació de manca d’autonomia personal, dificultats de desenvolupament o amb problemàtiques familiars especials.
Aquests serveis d’ajuda domiciliària poden, en funció de les necessitats i dels recursos que inverteixen les institucions, arribar a cobrir des de: l’ajuda en tasques de neteja, adaptació i arranjament d’habitatges (cuines, banys, instal•lació d’aigua calenta, reparació d’humitats, sortida de fums, ventilació, instal•lació elèctrica, agafadors de bany, accessibilitat de la casa, etc); passant per àpats a domicili , servei de bugaderia, i fins i tot suport per a persones amb problemes de mobilitat o instal•lació de telealarmes .
En definitiva, es tracta de facilitar la independència a la vida quotidiana de les persones que més necessiten aquest serveis el màxim de temps possible a la seva llar. Molts estudis avalen que aquest servei és més efectiu i econòmic per a les administracions que la construcció i gestió d’una residència; i, a més a més, crea llocs de treball. Potser és una opció de futur que hauran de pensar les administracions a l’hora de destinar recursos socials.