Catalans sense papers
L’expressió “Murcians, castellans o catalans sense papers” pot semblar estranya però forma part de la història més recent del nostre país.
Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la inauguració de l’exposició: “D’immigrants a ciutadans” a Barcelona. La mostra ens ensenya ,entre altres temes, el fenomen de les denominades migracions interiors i ens fa reflexionar sobre la realitat actual de la immigració.
Una de les coses que més me’n va cridar l’atenció van ser els paral•lelismes en els discursos contra la immigració, des de principis del segle XX passant per les dècades dels 60 i dels 70, fins els que avui dia s’escolten en alguns mitjans socials i polítics.
Una de les consignes dialèctiques que més es reiteraven era que els nouvinguts vinguessin d’on vinguessin “no hi caben tots”. Quan Barcelona tenia a principis de segle mig milió habitants i la immigració venia de la comarca catalana de l’Urgell , els habitants de Barcelona deien: “són massa, no hi caben tots”. Quan a principis de segle van venir els murcians i almeriencs a Barcelona a construir les primeres infraestructures modernes de Catalunya (metro, vies de ferrocarril, carreteres) també es deia que eren massa i que no hi cabien tots. En definitiva podem veure que en la història d’aquest país el discurs de que aquí vénen massa immigrants sempre ha estat una constant; sempre s’ha reiterat dècada darrera dècada, independentment de si la immigració fos de la Catalunya interior, castellana, extremenya, aragonesa o Andalusia.
Ara, en aquest nou segle, també continuem escoltant aquesta expressió “és que hi vénen massa”, en boca dels que ja porten uns anys aquí, com un testimoni d’egoisme que no mira enrere per entendre el present i el futur de les migracions a Catalunya.
Una segona reflexió interessant derivada d’un fet històric, documentat en l’exposició, és veure també com existia la necessitat de disposar de papers per poder entrar a Barcelona. Els denominats “sense papers” ja protagonitzaven una expressió que coneixien els nostres avis en la seves pròpies carns a la seva arribada a les grans ciutats industrials .
La policia franquista expulsava les persones que no tenien els papers en regla per treballar a Barcelona. El control dels sense papers es va fer fins el 1957 en el pavelló de classificació de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta situació, me la va confirmar un avi i la seva esposa que van passar per aquesta situació en el seu viatge des de Castella i Lleó. El Sr. Abel recordava que alguns paisans seus baixaven unes estacions abans i, per camins secundaris, arribaven a Barcelona. Altres, presos del pànic, saltaven del tren en marxa poc abans que el tren arribés a l’estació de França. Des del ‘antic Pavelló de Missions es van deportar entre el 1952 i el 1957 15.000 persones al sud d’Espanya. Davant l’allau de persones vingudes de tot el país aquesta mesura va ser inútil i Barcelona, i els seus voltants, van continuar creixent demogràficament.
Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la inauguració de l’exposició: “D’immigrants a ciutadans” a Barcelona. La mostra ens ensenya ,entre altres temes, el fenomen de les denominades migracions interiors i ens fa reflexionar sobre la realitat actual de la immigració.
Una de les coses que més me’n va cridar l’atenció van ser els paral•lelismes en els discursos contra la immigració, des de principis del segle XX passant per les dècades dels 60 i dels 70, fins els que avui dia s’escolten en alguns mitjans socials i polítics.
Una de les consignes dialèctiques que més es reiteraven era que els nouvinguts vinguessin d’on vinguessin “no hi caben tots”. Quan Barcelona tenia a principis de segle mig milió habitants i la immigració venia de la comarca catalana de l’Urgell , els habitants de Barcelona deien: “són massa, no hi caben tots”. Quan a principis de segle van venir els murcians i almeriencs a Barcelona a construir les primeres infraestructures modernes de Catalunya (metro, vies de ferrocarril, carreteres) també es deia que eren massa i que no hi cabien tots. En definitiva podem veure que en la història d’aquest país el discurs de que aquí vénen massa immigrants sempre ha estat una constant; sempre s’ha reiterat dècada darrera dècada, independentment de si la immigració fos de la Catalunya interior, castellana, extremenya, aragonesa o Andalusia.
Ara, en aquest nou segle, també continuem escoltant aquesta expressió “és que hi vénen massa”, en boca dels que ja porten uns anys aquí, com un testimoni d’egoisme que no mira enrere per entendre el present i el futur de les migracions a Catalunya.
Una segona reflexió interessant derivada d’un fet històric, documentat en l’exposició, és veure també com existia la necessitat de disposar de papers per poder entrar a Barcelona. Els denominats “sense papers” ja protagonitzaven una expressió que coneixien els nostres avis en la seves pròpies carns a la seva arribada a les grans ciutats industrials .
La policia franquista expulsava les persones que no tenien els papers en regla per treballar a Barcelona. El control dels sense papers es va fer fins el 1957 en el pavelló de classificació de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta situació, me la va confirmar un avi i la seva esposa que van passar per aquesta situació en el seu viatge des de Castella i Lleó. El Sr. Abel recordava que alguns paisans seus baixaven unes estacions abans i, per camins secundaris, arribaven a Barcelona. Altres, presos del pànic, saltaven del tren en marxa poc abans que el tren arribés a l’estació de França. Des del ‘antic Pavelló de Missions es van deportar entre el 1952 i el 1957 15.000 persones al sud d’Espanya. Davant l’allau de persones vingudes de tot el país aquesta mesura va ser inútil i Barcelona, i els seus voltants, van continuar creixent demogràficament.