Democràcia local intercultural
El diàleg entre cultures només es donarà si hi ha igualtat d’oportunitats
L’actualitat dels fets relatada als mitjans de comunicació ens mostren els disturbis a França, la tanca de Melilla, les reaccions de la comunitat anglesa després dels atacs terroristes a Londres. Però no hem d’oblidar quines situacions amb un rerefons similar s’han plantejat fa poc temps a Los Àngeles (EUA), a Alemanya o sense anar-se més lluny a El Ejido (Almeria), o a Can Anglada (Terrassa). Aquests fets ens fan reflexionar sobre el fracàs o la feina a fer en matèria d’immigració.
Quan treballava de tècnic d’immigració una de les línies de recerca eren les bones pràctiques d’altres administracions en països de la Unió Europea en matèria d’immigració. Després de molts anys i arran de com es manifesta el fenomen a Europa aquest dies podem extreure o sintetitzar algunes conclusions.
La primera conclusió és que seria un error importar els models d’integració que s’han donat en la Unió Europea, sense menysprear algunes experiències de gestió de programes. Aquesta afirmació es basa en que: La tradició colonial de la Gran Bretanya, Holanda o França no és la nostra. La situació fronterera amb Àfrica és diferent. La nostra relació de pont amb Iberoamèrica i el castellà és un atractiu per a la immigració llatinoamericana. L’organització de les competències de l’estat és molt diferent que la dels països abans esmentats. També no fa massa temps que hem passat de ser país d’immigrants a ésser un país receptor d’immigració.
La segona conclusió és que estem construint dia a dia un model d’integració que té dos components singulars importants: El primer és que tenim una realitat social, política i unes diferències abans esmentades respecte a Europa que ens situen davant d’una democràcia intercultural, on els drets i deures de la nostra democràcia són la base de la convivència. El segon component, el més difícil de consolidar, són les bases materials per poder crear un diàleg entre cultures. Aquesta base només es donarà, i serà possible, si hi ha igualtat d’oportunitats i justícia social per a tots al marge de la procedència de qualsevol ciutadà.
Per base material entenem els recursos socials, les polítiques i la complicitat del conjunt d’agents més propers per fer possible un model d’integració adient. O dit d’una altra manera, i en paraules del projecte Migració i Ciutadania de Cerdanyola, la immigració és un fet global que s’ha de gestionar a nivell local.
Aquesta feina silenciosa haurà de comptar amb elements tangibles i la complicitat dels diferents agents generadors de pràctiques positives, fugint de l’abús, necessari a vegades, de la indústria d’elaboració d’estudis, diagnòstics, observatoris, jornades, etc...; i invertint en accions que cristal•litzin a la pràctica de la realitat de la ciutat.
Aprofito aquestes línies per felicitar les iniciatives de les Associacions d’Alkantara Mediterrani , el Mate i “L’Associaçao Terra Brasil” per apropar-nos el coneixement d’una part de la “rica i plena” diversitat cultural de la nostra ciutat.
L’actualitat dels fets relatada als mitjans de comunicació ens mostren els disturbis a França, la tanca de Melilla, les reaccions de la comunitat anglesa després dels atacs terroristes a Londres. Però no hem d’oblidar quines situacions amb un rerefons similar s’han plantejat fa poc temps a Los Àngeles (EUA), a Alemanya o sense anar-se més lluny a El Ejido (Almeria), o a Can Anglada (Terrassa). Aquests fets ens fan reflexionar sobre el fracàs o la feina a fer en matèria d’immigració.
Quan treballava de tècnic d’immigració una de les línies de recerca eren les bones pràctiques d’altres administracions en països de la Unió Europea en matèria d’immigració. Després de molts anys i arran de com es manifesta el fenomen a Europa aquest dies podem extreure o sintetitzar algunes conclusions.
La primera conclusió és que seria un error importar els models d’integració que s’han donat en la Unió Europea, sense menysprear algunes experiències de gestió de programes. Aquesta afirmació es basa en que: La tradició colonial de la Gran Bretanya, Holanda o França no és la nostra. La situació fronterera amb Àfrica és diferent. La nostra relació de pont amb Iberoamèrica i el castellà és un atractiu per a la immigració llatinoamericana. L’organització de les competències de l’estat és molt diferent que la dels països abans esmentats. També no fa massa temps que hem passat de ser país d’immigrants a ésser un país receptor d’immigració.
La segona conclusió és que estem construint dia a dia un model d’integració que té dos components singulars importants: El primer és que tenim una realitat social, política i unes diferències abans esmentades respecte a Europa que ens situen davant d’una democràcia intercultural, on els drets i deures de la nostra democràcia són la base de la convivència. El segon component, el més difícil de consolidar, són les bases materials per poder crear un diàleg entre cultures. Aquesta base només es donarà, i serà possible, si hi ha igualtat d’oportunitats i justícia social per a tots al marge de la procedència de qualsevol ciutadà.
Per base material entenem els recursos socials, les polítiques i la complicitat del conjunt d’agents més propers per fer possible un model d’integració adient. O dit d’una altra manera, i en paraules del projecte Migració i Ciutadania de Cerdanyola, la immigració és un fet global que s’ha de gestionar a nivell local.
Aquesta feina silenciosa haurà de comptar amb elements tangibles i la complicitat dels diferents agents generadors de pràctiques positives, fugint de l’abús, necessari a vegades, de la indústria d’elaboració d’estudis, diagnòstics, observatoris, jornades, etc...; i invertint en accions que cristal•litzin a la pràctica de la realitat de la ciutat.
Aprofito aquestes línies per felicitar les iniciatives de les Associacions d’Alkantara Mediterrani , el Mate i “L’Associaçao Terra Brasil” per apropar-nos el coneixement d’una part de la “rica i plena” diversitat cultural de la nostra ciutat.