Dies d’esperança
Eren les 16.00 hores, i aquell dia, el 17 de juliol de 1997, a les portes de l’Ajuntament de Cerdanyola molts ciutadans i ciutadanes ens aplegàvem amb l’esperança que Miguel Ángel Blanco no fos executat per ETA. Les notícies sobre les concentracions a tot el país es multiplicaven en molts municipis i el fet que el número de persones que hi participaven anés en augment, ens donava forces per no pensar en el pitjor escenari traçat pels terroristes.
Un silenci cada vegada més esfereïdor s’apoderava de l’espai a mesura que passaven els minuts després de l’hora marcada pels assassins per a l’execució. Tots creuàvem les mirades i especialment les fixàvem en aquells que portaven auriculars i feien seguiment de les notícies. Cap a les cinc de la tarda es va trobar el cos en coma de Miguel Ángel; trenta minuts després va morir a l’hospital. L’únic consol que ens quedava als ciutadans era firmar als llibres de signatures de condol que es van adreçar a la família Blanco, assistir a les manifestacions multitudinàries i seguir amb la idea que us dia s’acabaria aquesta bogeria.
Els assassinats van continuar igual que des de la fundació d’ETA. Però, es va declarar una treva des del setembre de 1998. El mes de maig de 1999 el govern d’Aznar va iniciar converses amb els terroristes per intentar establir la pau. Al gener de 2000 ETA va tornar a matar. Aquell any, d’octubre a novembre, ETA va assassinar un regidor a Sant Adrià, Ernest Lluch a Barcelona, un regidor de Viladecavalls mort a Terrassa i un guàrdia urbà a Barcelona.
Aquestes dates van ser molt dures per a tots. ETA havia fixat com a principal objectiu assassinar càrrecs polítics municipals vulnerables i sense escorta. Davant la proximitat del “Comando Barcelona” als regidors de Cerdanyola ens van reunir per explicar-nos tècniques de contravigilància i a alguns companys regidors se’ls hi va posar protecció.
Després de totes aquestes petites vivències, i d’altres viscudes amb amics i amigues que fan política al País Basc, i que han sofert persecució violenta per fer política, segueixo pensant que hem de donar una oportunitat per a aconseguir la pau a Euskadi, que serà també la pau per a tots.
Això que està passant aquests dies és terrible. Sembla ser que un govern socialista no pot intentar obrir un procés de pau, com en el seu moment, al 1999, va fer el govern d’Aznar. Imagineu que hagués passat si s’organitza una manifestació al 1999 en contra de les converses de Zurich amb ETA. O si el PSOE hagués afirmat que Aznar està més a prop dels terroristes que de les víctimes.
Però, potser el més terrible sigui que per al PP és més prioritari derrotar els socialistes abans que els terroristes.
Un silenci cada vegada més esfereïdor s’apoderava de l’espai a mesura que passaven els minuts després de l’hora marcada pels assassins per a l’execució. Tots creuàvem les mirades i especialment les fixàvem en aquells que portaven auriculars i feien seguiment de les notícies. Cap a les cinc de la tarda es va trobar el cos en coma de Miguel Ángel; trenta minuts després va morir a l’hospital. L’únic consol que ens quedava als ciutadans era firmar als llibres de signatures de condol que es van adreçar a la família Blanco, assistir a les manifestacions multitudinàries i seguir amb la idea que us dia s’acabaria aquesta bogeria.
Els assassinats van continuar igual que des de la fundació d’ETA. Però, es va declarar una treva des del setembre de 1998. El mes de maig de 1999 el govern d’Aznar va iniciar converses amb els terroristes per intentar establir la pau. Al gener de 2000 ETA va tornar a matar. Aquell any, d’octubre a novembre, ETA va assassinar un regidor a Sant Adrià, Ernest Lluch a Barcelona, un regidor de Viladecavalls mort a Terrassa i un guàrdia urbà a Barcelona.
Aquestes dates van ser molt dures per a tots. ETA havia fixat com a principal objectiu assassinar càrrecs polítics municipals vulnerables i sense escorta. Davant la proximitat del “Comando Barcelona” als regidors de Cerdanyola ens van reunir per explicar-nos tècniques de contravigilància i a alguns companys regidors se’ls hi va posar protecció.
Després de totes aquestes petites vivències, i d’altres viscudes amb amics i amigues que fan política al País Basc, i que han sofert persecució violenta per fer política, segueixo pensant que hem de donar una oportunitat per a aconseguir la pau a Euskadi, que serà també la pau per a tots.
Això que està passant aquests dies és terrible. Sembla ser que un govern socialista no pot intentar obrir un procés de pau, com en el seu moment, al 1999, va fer el govern d’Aznar. Imagineu que hagués passat si s’organitza una manifestació al 1999 en contra de les converses de Zurich amb ETA. O si el PSOE hagués afirmat que Aznar està més a prop dels terroristes que de les víctimes.
Però, potser el més terrible sigui que per al PP és més prioritari derrotar els socialistes abans que els terroristes.
PEL MANTENIMENT DE RÀDIO QUATRE
Els treballadors de Ràdio 4-RNE Catalunya es manifeste totalment en contra de la proposta de tancament de la primera emissora que va començar a emetre en català ara fa 30 anys, i de la desaparició de les desconnexions de Ràdio 5 que es fan des de Catalunya tant a Barcelona com a les emissores locals de Tarragona, Girona i Lleida. Per tant, rebutgem l’anunci que ahir al migdia van fer de forma sorpressiva i indignant el president de la SEPI, Enrique Martínez Robles, en roda de premsa, acompanyat de la Directora General de RTVE, Carmen Caffarel.
La decisió encara resulta més indigna si es té en compte que fa tan sols uns dies, el 22 de febrer, Carmen Caffarel va assegurar al Congrés que no es tancaria Ràdio 4 mentre ella fos directora General de RTVE. Aquesta proposta de desmantellament de la Ràdio i Televisió Públiques es fa ignorant totalment l’Informe elaborat pel Comitè de Savis.
La proposta de tancament s’està fent en base a uns criteris econòmics i d’audiència totalment manipulats, sobretot tenint en compte que, tal com assenyalen els experts del CAC, la qualitat de les medicions d’audiència a Espanya no és bona, i per tant, això no pot servir de base per prendre decisions tan inconcebibles com el tancament de Ràdio 4.
Com a emissora pública tenim el deure de garantir el dret constitucional a la informació des del Servei Públic, que no entén de rendibilitat econòmica sinó social.
Ràdio 4 es va crear com a instrument de normalització del català, una funció que ara no pot abandonar el govern de l’Estat.
Amb aquest comunicat volem demanar la solidaritat i el suport de tota la societat civil catalana, i exigim la intervenció del Govern català i els partits polítics.
Barcelona, 28 de febrer de 2006
La decisió encara resulta més indigna si es té en compte que fa tan sols uns dies, el 22 de febrer, Carmen Caffarel va assegurar al Congrés que no es tancaria Ràdio 4 mentre ella fos directora General de RTVE. Aquesta proposta de desmantellament de la Ràdio i Televisió Públiques es fa ignorant totalment l’Informe elaborat pel Comitè de Savis.
La proposta de tancament s’està fent en base a uns criteris econòmics i d’audiència totalment manipulats, sobretot tenint en compte que, tal com assenyalen els experts del CAC, la qualitat de les medicions d’audiència a Espanya no és bona, i per tant, això no pot servir de base per prendre decisions tan inconcebibles com el tancament de Ràdio 4.
Com a emissora pública tenim el deure de garantir el dret constitucional a la informació des del Servei Públic, que no entén de rendibilitat econòmica sinó social.
Ràdio 4 es va crear com a instrument de normalització del català, una funció que ara no pot abandonar el govern de l’Estat.
Amb aquest comunicat volem demanar la solidaritat i el suport de tota la societat civil catalana, i exigim la intervenció del Govern català i els partits polítics.
Barcelona, 28 de febrer de 2006