Setembre, i moltes vegades dilluns, representen referències temporals que ens posen els pèls de punta només de pensar-hi. Són referències que les tenim entravessades. Sovint ens produeixen un episodi de psicosi.
Només cal contemplar les estadístiques per començar a canviar d’opinió. Sabíeu que el Setembre és el mes de l’any que, amb gran diferència hi ha menys morts. Sabíeu que per contra, els divendres, dissabtes i diumenges, són els dies en que hi ha més morts. Però el més fàcil es agafar mania als dilluns. De fet i en conseqüència, els dilluns i els dimarts són els dies amb un número més alt d’enterraments.
Ens haurem d’esforçar a mirar el Setembre amb més bons ulls. Encara que el Barça tingui les primeres ensopegades i l’Espanyol ocupi un de les seves places reservades de la cua. Encara que Maragall, Mas, Carod i Piqué ens posin els pèls de punta amb les seves discussions estatutàries, mentre Saura i el seu empallegós somriure ho troba tot negociable.....

Una vegada més m’he de referir a les poc fiables estadístiques. I ho faig per discutir algunes dades que ens evoca el darrer huracà, cicló, tempesta tropical, o com se’n digui que estan patint a la part tropical dels USA.
Hi ha moltes dades que asseguren que aquesta mena de desgràcies no ocasionen gaires mals irreversibles quan es produeixen en països rics. El cert és que hi ha tres estats que han llepat de valent amb moltes víctimes mortals i que la cosa pot empitjorar si tenim en compte que als mals de la tempesta hi hem d’afegir els mals que pot produir el trencament d’un dic o d’una presa, com s’està informant a darrera hora. Aquests errors en obres públiques tampoc se’ls havia relacionat a “grans estats”.
L’altra estadística o conclusió que he sentit comentar al voltant d’aquest desastre que ha deixat als nord-americans que trinen, és una dada que assegura que aquest és el fenomen més devastador al nord d’Amèrica. Em sembla del tot inexacte, ja que s’oblida de George Bush.

Les notícies pessimistes al voltant del món de l’avició a les que em referia ahir, empitjoren. Ara resulta que ja són dos els països dels G, que han publicat llistes amb el nom de companyies que són de poca fiabilitat, en matèria de seguretat. El llistat és poc menys que vomitiu. I és clar, com la llista la fan des de la visió especulativa, negociant i discriminatòria dels països dels G, en ella només hi apareixen companyies del tercer món. Sospitós

Després de començar a sobreviure a la moda dels vols aeris de baix costa, ara en toca suportar l’època de la mala fama que estan agafant les companyies aèries. Totes .Les barates i les de sempre.
Aquests dies, són notícia, perquè n’hi ha que no arrenquen, i ni ha massa que s’estavellen.
El cert és que tot es pot explicar fent servir una frase, que darrerament totes les empreses de tots els sectors, han posat de moda. La frase se simplifica així: reajustaments econòmics. Entre nosaltres: Estalviar en despeses per obtenir més grans beneficis. Així, des de l’aparició de les companyies de baix cost, estem veient coses molt sospitoses. Hi ha companyies que ja no et regalen ni el fastgós suc de taronja. N’hi ha que es retarden en el pagament de sous als seus empletats. N’hi ha que apareixen en algunes llistes de “companyies sospitoses” de no ser prou segures. N’hi ha que practiquen l’overboking per costum. N’hi ha que suspenen vols sense avisar. I el que em temo amb més gravetat: N’hi ha que de tant estalviar no gasten prou en manteniment dels avions, i passa el que passa.

És la guerra

El tema Armstrong es va complicant. Està prenent el pitjor camí que podia prendre. No oblidem que encara és mes d’Agost i que els mitjans de comunicació provoquen les notícies tant com poden. L’equipe va fer la seva primera aportació, en destapar-ho. Ja sabeu que segons la meva opinió, va ser també per fer-ho abans que altres mitjans ho fessin, i no quedar en evidència.
Com la manca de notícies també deu ser un tema típic de l’Agost a l’altre costat de l’Atlàntic, ja han corregut per fer emprenyar a l’heptacampió. Armstrong no s’ha mossegat la llengua. I no n’ha tingut prou negant-ho tot. A més ha embolicat tant la troca com a pogut, i ho ha justificat tot referint-se a, l’eterna i més que revifada ara, rivalitat entre la France i els USA. Haurem d’observar amb espectació quines conseqüències tenen les declaracions d’Armstrong. El millor seria que no se sortissin de mare. És a dir, que no vagin més enllà del cilisme. I a més que no es remeni més la cosa...
De tota manera com aficionat a l’esport ciclista, tampoc em sabria greu que si realment existeix alguna cosa il•legal darrera d’Armstrong, se sàpiga i que per tant suposi un canvi radical en la reglamentació d’aquest esport. Algun altra dia, ja us explicaré quina és la meva teoria o proposta, sobre com posar control a la salut i als fàrmacs que consumeixen els esportistes fons i en concret els ciclistes en les llargues competicions.

A www.penyacalipo.com hem publicat una agosarat rànking d’orxateries. Ho hem fet en el mitjà que coneixem, Granollers. I ho hem fet perquè dins la voluntat difusora i “opinadora” de la nostra web, hem volgut continuar a fent una acurada anàlisi dels ambients, espais, i productes olorosos i gustatius que en envolten. Després de continu repàs que fem dels restaurants que visitem en equip, hem volgut començar a analitzar altres coses que ens envolten.
Hem començat per l’orxata, perquè estem a l’estiu i des de ben petits l’hem degustat al delit i de ben joves varem començar a discutir sobre quina ens agradava més. Per descomptat, que les que es comercialitzen envasades a botigues i supermercats són horroroses. Però, de les altres, sempre hem “jugat” a opinar quina era millor. I hi hem jugat els calipos i hi ha jugat tothom. Sovint ens hem deixat portar per simpaties particulars amb cadascuna de les orxateries i dels que hi treballen. Per aclarir conceptes hem volgut fer-ho seriosament. És a dir, degustar-les simultàniament i sense conèixer a quin got hi havia dipositada cadascuna de les tres orxates analitzades.
La decisió de la Penya Calipo, de dir la seva, en un dels dilemes més discutits al voltant dels sabors, a les tardes estiuenques de la nostra ciutat (Granollers) al llarg dels darrers 25 anys, no pretén catedralitzar cap opinió.
No vol ser una altra cosa, que una opinió més. En aquest cas el compendi de moltes opinions, resumides en el promig que ha resultat. No es pretén situar ningú al cel, ni molt menys a d’altres panxa enlaire.
De sempre, el nostre objectiu, i es pot analitzar a la nostra web (www.penyacalipo.com) és la difusió de la gastronomia. La intenció, en el cas de les degustacions i l’opinió posterior, és acostumar-nos a fer valoracions de tot allò que consumim a taula. D’alguna manera,més que prevenir que ens donin gat per llebre, identificar on ens serveixen la millor llebre i donar-ho a conèixer. Seleccionar el que ens dona més plaer i tenir sempre respecte pels que senten més plaer en el que a nosaltres menys ens agrada.
Hem començat una indefinida i intemporal tanda de comparacions que ens ajudin a obrir els ulls. El resultat, segurament és el de menys, ja que només defineix el paladar del nostre col•lectiu. Però, si que ens agradaria és que tothom prengués aquest costum d’evitar el gat per la llebre, i per tant tendís a consumir el que més li agrada. A la vegada, si l’opinió es difon, tot plegat hauria d’esperonar als productors a fer-nos més feliços.
Ara, hem escollit l’orxata coincidint amb que és estiu, i que complim 10 anys com a col•lectiu. L’orxata que tradicionalment s’ha servit a les orxateries de la nostra ciutat (quan n’hi havia una, quan n’hi va haver dues o amb les tres d’ara) ha estat sempre molt ben conceptuada per al consumidor. Els temps i les comparacions, ens ha portat sempre a pensar, amb més o menys fonament, que una és millor que l’atra. De tota manera, pensem que per poder opinar cal degustar-les amb seriositat i simultàniament. Així ho hem fet al llarg d’aquest estiu. Estem convençuts, que el sabor d’un producte com aquest, pot variar segons els dies, segons la pressió atmosfèrica i fins i tot de l’espai que ocupa en el dipòsit, els decilitres que consumim. De tota manera, ho hem volgut tastar forces persones i diferents vegades per tal de guanyar en seriositat.
És el mateix rigor i seriositat que imprimim a les valoracions i els articles que publiquem a la nostra web, dels àpats que mengem a diferents restaurants. És el mateix rigor que pensem imprimir en futures degustacions. Escollirem també productes que considerem, que des de la nostra ciutat lideren el panorama regional o mundial.
En conseqüència, en relació al tema de l’orxata, no volem esdevenir el Consell Regulador que ja existeix al País valencià, ni tant sols la confraria del cassoulet que existeix a Castelnaudary, preocupada de vetllar que aquest magnífic guisat de mongeta lingot, no es deteriori. No desitgem que res es deteriori, però tampoc volem ser el policies de la consciència gastronòmica del nostra entorn. En el nostre paper difusor de la gastronomia ens proposem que tothom valori el que consumeix. Si tots fem igual, ajudarem de manera determinant al “nostre món gastronòmic” a millorar. Sempre millorar.

Seriem il•lusos si penséssim que s’ha acabat el turisme de borratxera. La nostra costa continua sent el paradís dels ebris xancleters de mitja Europa, però menys.
La crida a la reconversió, que ara fa un any va fer la Tura, està donant el seu resultat. Els empresaris turístics, que en un primer moment s’hi van posar de morros, han acceptat el repte i segons les estadístiques, en només un any hi ha trobat diferència. Els ajuntaments que s’ho van prendre com un insult, ara segurament que presumeixen de ser-ne els impulsors, i les seves policies locals en deuen estar més que agraïdes.
De les tres grans preocupacions d’aquest estiu, a la Consellera només li està sortint malament, el tema del número de morts a la carretera, tot i els esforços en matèria d’alcohol, i altres elements de seguretat. Del tema incendis se’n continua sortint bé.
La reconversió del sector turístic, no es pot aturar aquí. Cal arribar al punt d’erradicar borratxos i guanyar una nova fama totalment allunyada de la que s’han guanyat a pols els darrers 50 anys.

Ahir ja us vaig insinuar que em resultaria molt difícil, no dedicar unes ratlles al nou i horrorós programa concurs que va estrenar TV-3 la nit de dimarts.
No sé si aquest és el títol, però l’anomenaré “veritat o mentida”, si be el títol que més se li escau és un altra.
La posada en antena és en un pseudo-sofisticat plató hexagonal. Vaja en una mena “d’enterprise” de “baratillo”. Tota la producció és de baratillo i no arrisca altra cosa que el meravellós premi de 50 mil euros, de difícil obtenció.
Però el més escandalós, no és cap dels detalls econòmics ja esmentats.
És senzillament horrorós programar en una televisió pública, un programa que es basa en la mentida (després d’aguantar les frivolitats del gran hermano i tal). I resulta que no se sap fins al final, si hi ha algú que diu la veritat, ni tampoc està clar si el que diu la veritat té algun premi. Jo diria que no.
El primer que et suggereix el format és que es tracta d’una tertulia o un debat sense altra moderador que una veu el off. De tertúlies i taules rodones també n’estic una mica fart, però generalment tenen el mèrit que tracten temes de interès, actualitat i que se suposa que es diuen veritats o al menys es teoritzen voluntats i o pensaments que no són altra cosa que opinions més o menys encertades.
El nou programa, és una mena de “gran hermnano” en diferit. El maten en poc més d’una hora. I en lloc de fer conviure els concursants en la llarga “experiència sociològica” de la duquessa Mercedes Milà, els fan anar de pressa.
A més, de la mentida, el programa potencia el rotllo encara més nociu de les conspiracions.
Posats a dir mentides i a fer-ne un programa de televisió, mesos enrera es van emetre a TV-3 uns capítols d’una sèrie (crec que anglesa) que consistia en col•locar a un fals professional en unes oposicions. Entre els opositors n’hi havia un que actuava, i en moltes o totes les ocasions sortia l’escollit, de manera que deixava en evidència els membres del jurat.
Però tornem al desastre de la nit de dimarts. Quin exemple es pot donar als espectadors, i en concret als infants que a l’estiu tenen facilitats per veure la televisió fins més tard....? Vist això, suggeriria que al programa li posessin el nom del gran fill de puta, o els grans fills de puta per la manera de conspirar en equip. Senzillament horrorós. No m’estranya que porti el segell de Gestmusic.
Ah! I resulta que va guanyar un paio que va mentir fins al final, i que va arrodonir el seu triomf amb una traïció a l’home amb qui havia conspirat prèviament per carregar-se als altres concursants. Senzillament educatiu.

Ja fa setmanes que el Tour de França s’ha acabat. Precisament fa el mateix temps que Lance Armstrong es va retirar. Ell va voler fer coincidir les dues dates. No sé si ell va voler que la fi de las seva carrera esportiva, signifiqués també la seva retirada de la primer línia de la popularitat.
El diari l’equipe, que és dir gairebé el mateix que l’organització de les Tour de France, ha destapat avui una informació que sembla encaminada a vendre diaris i a propagar alguna cosa similar a un escàndol.
Una de les primeres coses que escandalitzen és que aquesta informació se l’hagin guardat fins ara. I el més estrany és que l’hagin donat a conèixer, ja que és com una mena de míssil a la línia de flotació del món del ciclisme i que sense cap mena de dubte desqualifica al mateix Tour.
Però deixeu-me ser malpensat: No és altra cosa que una maniobra interna per salvar el Tour. Només faltaria. Només faltaria que després de set Tours consecutius, fos algú aliè al Tour qui obrís una llum de sospita sobre la carrera novel•lada de Lance Armstrong. Ells, amb les dades a la mà, s’han anticipat a tothom. I ho han fet amb una història, que segons com s’expliqui, els deixa fora de tota sospita.
Parlen d’una mena de dopatge practicat pel campió, a base d’una substància (EPO) que abans del segle XXI no es detectava en els anàlisis convencionals a que se sotmet als esportistes. Segurament és cert que Armstrong prenia EPO, com també el prenien molts altres ciclistes meravellats pel rendiment d’alguns ciclistes italians mediocres a la dècada dels noranta, després de sotmetre’s a algunes pràctiques prohibides sota la direcció de metges de gran renom, que també han fet de les seves al calcio italià. Mentre escric aquest artícle,a TV-3 estan fent l’estrena d’un promgrama horrorós, que és diu alguna cosa així com: Veritat o mentida? La carrera novel•lada de Lance Armstrong, és veritat o mentida? Potser tard o d’hora sabrem alguna cosa.
Per cert, de la cosa horrorosa que avui hem vist a TV-3, n’escriuré demà un artícle.

Qui més, qui menys estem de vacances, i ja n’hem completat una bona part. Sabem el que hem fet nosaltres i tenim algunes pistes d’on les han fet els grans personatges(patums) del nostre entorn(proper i universal). De fet si no ho sabéssim, ho podríem imaginar amb tota claredat. Acostumen a fer el tipus de vacances que més els hi escau. La residència estiuenca del Papa de Roma és a “Castell gran golfu”. És on ha anat després de la seva festa rave a l’alemanya natal.
Ja sigui per gaudir dels millors gintònics, de rumiades caminades o dels millors contactes prohibits, Pujol, Maragall i Carod, hauran anat com de costum a Queralbs, Rupià o Perpinyà. Aznar, després de remullar-se a Marina d’or, farà populisme a Quintanilla de Onésimo Redondo. Bono a AfganiJJJstan. Bush, exercicis espirituals de colt, al llunyà oest. Acebes i Zaplana recorren “montañas nevadas” intentant trobar la conexió bascongado-mora, fins arribar al Valle de los Caídos. L’Artur Mas a Llongueras, aplicant una laca perpètua que duri tot el curs escolar i suporti les ensopegades de l’estatut. Zapatero de funerals. Fernando Alonso, no ha baixat del cotxe per no haver-se de treure el casc amb la bandera estanquera. Laporta (que s’ha aprimat) segueix la “guia mitxelins”, mentre assaja per obtenir el paper del “piranya” a la segons part de “Verano azul” . Dani Sánchez-Llibre ha perseguit “almejas” per Xile i de tornada ha rebut un curset a La Pampa, per tal que no se li escapi mai més un conill .Els àrbitres de futbol han decidit allargar una setmana més les vacances, per si cal, engreixar encara més que Laporta. Xavier Sala-Martin és a Wall Street i a la llotja del camp nou, després de rebre un nou curset patrocinat per Desuntided Colors of Beneton. Doraemon s’ha instal•lat a TV-3. Aquest, obre un capítol del que no paren ni per vacances. Ferran Adrià es posa apunt per fer vacances 8 o 10 mesos. Fabiàn Martín rumia quina serà la seva pròxima aberració pizzera, prostituint els millors ingredients. La Tura, esperant les pluges de la tardor. Maradona busca solució ala seva ruïna humana i econòmica a la tele. Mike Jagger, repeteix la darrera gira...

Aquests darrers meosos he tingut prou ocasions per observar un nou canal que es pot sintonitzar al Pirineu, TVPirineus. Positivament plena de continguts amb imatges de paisatges, història, costums i actes propis de les terres altes del pais. Penosament polititzada, fastigosament convergent.....

Aquests darrers dies hem viscut el primer transit mediatic, del gairebé desaparegut Beneton 16.
Ens havíem lliurat d’ell? Ens havíem lliurat de tota la parafernàlia kumba-conservadora? Doncs no. S’ha posat la disfressa de JPII i ha començat a viatjar. Cap a l’alemanya natal, davant la inexcusable cita dels kumbas de Taizé. També ha coincidit amb un crim i amb la delicada situació dels jueus més enganyats per les promeses religioses. La coincidència més gran és que estem a l’agost i no hi ha notícies. Perquè posats a situar Beneton 16 als diaris i televisions, cada dimecres i cada diumenge fa la pantomima pública de la misa, però fins ara no havia sortit als mitjans. Ha estat a l’agost quan ha pres protagonisme. Quan els políitics són de vacances. Quan el futbol només té caire amistós. Quan la pluja li pren protagonisme al foc. Quan la Guàrdia Civil ha tornat a la normalitat i les missions de pau de l’exèrcit es fan arran de terra.
Ha reaparegut amb el seu físic exultant. Pentinat i maquillat. Amb els micròfons a joc amb el seu look. Tenen Papa per dies, és jove i no es desgasta. Somriu a tots.
No penseu però, que li passi com a JPI, aquest també somriu però porta les regnes del negoci clerical en primera persona des de fa anys. És una mena de Padrino.
Quina por.

Si ho mirem des de la meva visió poc amable amb tot el que envolta als urbanites, la Festa Major del barri de Gràcia de Barcelona, m’ha semblat des de sempre una de les festes majors més postisses i més fluixetes, si aquest suau adjectiu és vàlid per qüalificar allò que s’hi organitza aquests dies.
Contrariament al que jo pugui pensar, aquesta Festa Major, sempre ha rebut un tracte preferent dels mitjans de comunicació. Tots sabem, que per posar un exemple les festes que es celebren en ciutat mitjanes, com ara Vilafranca, Granollers o Mataró, tenen un incomparable mèrit si les posem al costat del que es fa a Gràcia. A centenar de pobles, s’hi ha celebrat des de sempre extraordinàries festes.
Però, resulta que també des de fa molts anys, des de molts mitjans de comunicació de Barcelona ha resultat més “snob” dedicar espais al Festa major de Gràcia, que a les mateixes Festes de la Mercè. No tinc res en contra dels de Gràcia de tota la vida, perfil tipus “teresines” del serial de TV-3 . M’ofèn l’apropiació de la festa que se’n han fet els “modernillos” que han aparcat el seu cul de mal seient al barri, amb l’excusa que predica que..” allà s’hi fa vida de poble”.
Tot aquest seguit de comportaments urbanites ha desembocat en un gran bluf. Un gran bluf que només es creuen ells mateixos i que també s’han cregut grups nombrosos de brètols que només busquen distracció en totes les versions modernes del “botellón” i la destrossa al més pur estil “kaleborroca”.
Doncs sabeu que en penso, que entre tots s’ho han buscat. Han venut fum i l’ha comprat, qui l’ha comprat...

Fastigosa, repel•lent, impresentable, vomitiva, fins i tot atemoridora. La presència mediàtica , del matromini Ramírez de la Parda, seperats o junts, em dona tots aquests simptomes i encara més.
No necessito retrocedir i consultar a l’hemeroteca (ni a la videoteca d’Exuperància Rapú) qualsevol de les vegades que un tipus vanitós que es fa dir DIRECTOR DEL MUNDO i una paia que comparteix amb la Duquessa d’Alba, la imatge del mal gust, em produeixen sensacions negatives.
Aquests dies, en el seu paper “d’amos del món i senyors de la costa de Son Servera” han tornat a fer por, en companyia dels seu exèrcit de goril•les.
Si be penso que en tenia tot el dret com a turista o ser humà, no crec que Joan Puig (ERC) fos la persona més adequada per liderar el bany ecologista a la piscina que desafia la llei de costes i la llibertat de tots. El paper que juga coma càrrec públic, al seu ajuntament i al Congrés de Diputats, el condiciona a un paper més secundari en aquest tipus d’accions. No és que no ho pugui fer, però queda lleig. Sembla un simple Laporta que aprofita la més mínima excusa per sortir a la foto. A més, senyor Puig, queda molt malament que un tio de Blanes, necessiti fer aquests numerets per banyar-se o estiuejar a ses illes.
I de la família imbècil que hem de dir-ne? Doncs que els fet d’haver actuat com a “amo del món” abans de l’aprovació de la llei de costes, no garanteix res. Per a ell, la única garantia deu ser el bon rotllo amb Matas i la dreta més fatxa. A Cadaqués, lo del Club-Med no ha passat el filtre. Ell és diferent, ell dirigeix EL MUNDO.

La Cheri no en té cap culpa, però el primer Ministre i el cap de la policia han de plegar. La vergonya, si en tenen, no els pot permetre seguir. La contundència, la seguretat i les excuses presentades en el seu moment per l’error comès en l’assassinat policial del súbdit brasiler ja em van semblar deplorables. Sempre, però, i de la manera que ho van explicar, la mort del brasiler es podia interpretar dins l’esquizofrènica situació que se li va presentar a un govern o a un cos policial, després del atemptats del Juliol a Londres. L’stress policial, una mala lectura de la situació i un comportament il•lògic de la víctima, podien servir d’excusa.
Ara que hem conegut que tot és mentida. Que va ser l’assassinat a sang freda d’un emigrant exemplar, sense cap altra factor diferencial, que el del color de la seva pell. Només podem esperar, que els que ho van justificar, es retirin i demanin perdó a la resta del món.

Els pobres soldats desplaçats a Afganistan en missió pau han rebut una batzegada molt forta. Més encara si es confirma que la caiguda de l’helicòpter sinistrat ha estat provocada.
Entre les reaccions que s’han produït coma conseqüència del desgraciat sinistre, al que crida més l’atenció era la més esperada. La del PP. Després el desastrós paper que van protagonitzar per diferents qüestions com les dels papers de Salamanca, la desaparició d’una estàtua del feixista Franco, el matrimoni homosexual, incendi de Guadalajara, tortura i assassinat de Roquetas i la violació de la llei de costes de Pedro Chota, avui ja era moment d’esperar una altra parida dels idiotes de torn.
Un dels seus pitjors rotweilers, Zaplana, i el basset Rajoy,han volgut avui ser protagonistes per tenir un comportament, per fi raonat. De tota manera no han volgut passar per alt, comparar la seva conducta amb l’acorralament que els va fer el PSOE, la resta de partits i l’opinió publica en general per l’accident del Yak-42. Dos fets, sense cap mena de dubte incomparables. Avui, el ministre falangista ha donat la cara. Després d‘un parell d’anys, l’altra fatxa, una mena de bulldog, continua callant i empassant saliva. Encara no ens ha explicat quina mena de joc d’atzar van fer servir a l’hora de posar noms i cognoms a un grapat de cadàvers.
Coincidint en el temps amb la mort dels militars, 97 emigrants sud-saharians han salvat la vida a les costes canàries. Un motiu d’alegria que ens agradaria sentir també en boca canina. Però per tot arreu se’ls veu el “plumero”. Són “negros apestosos” i això no mereix la seva atenció.

Seguint amb el mateix tema d’abans d’ahir, seria interessant conèixer i valorar quants esportistes estan poc o gens satisfets, més o menys vinculats amb els colors de la bandera que representen, i amb tot el que hi ha al darrera.
En els esports individuals caldria potenciar alguna cosa així com “els atletes sense bandera” o “els atletes sense fronetera”, gent que inqüestionablement no se sentin per res identificats amb cap mena d’oganització regional.
És totalment impossible saber el resultat d’aquesta prospecció, però n’estic convençut que molts pocs pensen com jo i que, millor dit, molts pocs seguirien el que jo pregono. Plans esportius i econòmics de les diferents federacions possibiliten amb salaris i primes que els esportistes s’hi puguin dedicar professionalment. Només quatre romàntics s’hi apuntarien. Però seria bonic, no penseu com jo?
Quina impressió teniu, quan veieu que els atletes africans(sub-saharians) corren només per raons econòmiques amb la samarreta de Qatar o de Barhein? O de l’aspecte físic del 90% del atletes francesos? I de la “falsa” sel•lecció espanyola d’ Hoquei patins?
Els colors de les banderes i els himnes, són collonades!

A les tardes sabàtiques d’aquesta quinzena d’Agost he passat estones mirant per tv els mundials d’atletisme. Com sempre he gaudit de tots i cadascun dels detalls i de les excel•lències físiques dels esportistes d’elit.
Podriem posar l’exepció d’alguns detalls de fatxenderia, especialment d’atletes nordamericans.
El que mai m’he pogut empassar ha estat tots els cerimonials que encapçalen himnes i banderes. Segur que des de ben petit, el meu problema és que no he suportat, ni he acceptat com a propi ni el himne, ni la bandera espanyola. D’aquí deu venir tot.
Només alguns himnes i tonades de la primera època de Gènesis i Peter Gabriel em fan el pes.

No sé si és que tinc debilitat per la seva persona. Més concretament per fotre’m amb ell. O Si bé, és que em dona motius massa sovint per dedicar-li unes ratlles. De fet, a ningú li ha passat desapercebut, que Joan Laporta li agrada sortir a totes les fotos, a tots el videus i en definitiva, ser sempre el protagonista pel damunt de tot. Per desgràcia, contínuament fot la pota o dona la nota, i no puc evitar referir-m’hi.
Ell i la seva directiva, com passava amb els seus antecessors (recordeu si no, la infinitat de partits amistosos a mitja temporada que s’havien arribat a jugar per pagar el fitxatge de Romàrio i altres joies), tenen una gran obsessió per recaptar diners. En concret allò que anomenen ingressos atípics. Ja hem vist la pena que ha fet Laporta en tot l’afer del patrocini xinès. Fins ara cap resultat.
Com cada estiu, l’objectiu recaptatori l’ha portat a l’estranger. Àsia i Dinamarca. Com sempre un èxit, i ara encara més quan s’evita la típica gira per Holanda on el que s’embutxacava era “míster entorno”
Una altra vella mania recaptatòria és llogar l’estadi per a concerts. Per “quatre xavos” o més, la cosa no surt del tot rentable. Si no, mireu la herba. I les conseqüències no són només els diners que costa replantar-ho tot. Ho són, tot el seguit de lesions que poden començar a produir-se des del primer partit, com a conseqüència de jugar sobre una catifa que no està arrelada.
El millor negociet, però, és que ha fet avui en estalviar-se pagar la fitxa de Saviola. El Sevilla se’n farà càrrec del 75%. És curiós, no li ha sortit del tot rodó. Recordem que a l’Espanyol li demanava el 100/100.

No us dic res de nou, si em refereixo a les dificultats que tenen els periodistes, el mes d’Agost, a l’hora d’omplir diaris i espais informatius. Es doncs normal, que aquests dies llegim amb freqüència noticies sobre fets que no ens aporten cap novetat. El darrer exemple, és aquella notícia que feia referència a la baixa qualitat gustativa dels menús que se serveixen als hospitals. Ahir mateix una altra destacava els esforços de reconversió d'un empresa d'electrodomèstics. Com si fos una novetat en les empreses punteres la voluntat de renovar-se.
Què podem dir-ne del menjar que es dona als hospitals? És una de les experiències, per no dir la pitjor, més dolentes a les que he sobreviscut. Molt per sota a la del menjador escolar (quan era un nen), a la d’una pensió complerta a un hotel de Salou, o la del menjador laboral, les meves experiències hospitalàries són molt més insatisfactòries. Els sabors estaven emmascarats per una espècie semblant a un “mal curry”. Les textures eren engomades i les carns indefinides. Eren d’aquella espècie de dinosaure mal clonat, que anomenen “pavo”.
Tot és conseqüència dels pressupostos ajustats en que es mou la sanitat pública i a la gasiveria de la sanitat privada. Una de les múltiples conseqüències derivades dels diners. De tota manera, sóc dels que pensa que amb imaginació, la cosa podria millorar. Els Penya Calipo ens veiem capacitats per atendre qualsevol consulta o consell a través de la nostra web www.penyacalipo.com .
Quan ets en el paper de pacient, te’n a dones que el que et serveixen, són plats que tant els pot menjar un moribund alzheimerat, un estómac recent operat, una operada estètica de les mamelles o un adolescent amb la tíbia operada. A tots quatre els donen el mateix, a cap li be de gust i cap d’ells té el mateix volum de gana.
De la meva experiència hospitalària, en queda algun bon record, com ho són els entrepans de truita o pernil que em feia arribar la família, i sobretot l’actuació d’un bon amic que em va fer arribar una nit un sopar cuinat per un dels cuiners més excelsos del nostre panorama, Fermí Puig.

El seguiment televisiu de la pretemporada futbolera a la televisió autonòmica s’ocupa de les patxangues que juguen Barça i Espanyol, mentre s’espera ja el primer conpromís oficial que ens arriba aquest cap de setmana amb la supercopa.
La locució televisiva, ens arriba de la retransmissió sobria que fa aquesta nova veu que tant ens recorda la de Joaquim Maria Puyal, però que la supera amb un resultat extensament superior. En cap moment hi traspúa aquella vanitat que traeix als locutors famosos i que espatlla des de sempre les transmisions d’en Puyal. No necessita anar urgentment a l’oculista. Tampoc té aquells finals de frase que traeixen al “mestre” Puya, i amb aquell accent tant “de xava de Barcelona” (repeteixo de BarsalonAaa).
De tota manera, la retransmissió pot millorar molt, i no ho dic per la narració d’Alex Castells. Amb els comentaris i puntualitzacions a peu de gespa de Xavi Andreu, les retransmissions als canals autonòmics poden ratllar la perfecció. Si ho complementem amb els comentaris tècnic de Pitxi Alonso, es pot tocar el cel, sempre que no s’espatlli amb les corporativistes apreciacions de Sergi Albert.

Deixeu-me que avui us doni un consell. No és un consell per a vosaltres. És per a vosaltres i per als vostres amics, familiar i coneguts. En especial per a tots aquells que tenen previst passar uns dies de vacances a prop de Roquetas de Mar. Ja fa anys que està molt de moda anar a passar calor a un lloc que ha guanyat fama. En diuen el cap de gata, a la costa d’Almeria. El cert és que dins els que és la costa d’Almeria, Màlaga i tal és bonic, però res comparat a la costa catalana nord.
Compte doncs el que es moguin aquests dies per aquella zona. Aviseu-los, que si els surt algun problema, no se’ls acudeixi anar a demanar ajuda a la Guàrdia Civil. Ja sabeu el que passa.

Les emocions esportives que em proporcionaven els ciclistes el més de Juliol, no me les donen les patxangues futboleres de l’Agost, ni la contitucionalitta del nou estatut. Només la NASA sembla del tot disposada a jugar amb la intriga, la incertesa o la sorpresa d’un resultat.
Les noticies que ens arriben aquests dies de l’estratosfera, de les peripècies del Discovery, es presenten davant la nostra ignorància espacial com noticies surrealistes, que només podem copsar, si les considerem de ciència ficció. Com si es tractés d’un pel•lícula, que a la cartellera dels millors cinemes, només li ha “fet ombra” l’episodi del batiscaf rus.
Les experiències prèvies de les desafortunades missions anteriors, les avaries de la carrosseria, la reparació més o menys “xapussera”, les dificultats per entrar a la atmosfera i tot allò que juga, repeteixo, amb la nostra ignorància espacial, crea un interès general i creixent per la missió del Discovery indiscutible.
A mi mateix la carrera espacial me la ha portat sempre “molt fluixa”. Em preocupa tant poc, que no tinc ni idea de que collons es tracta, ni el que signifiquen en “el món” NASA, les paraules: Transbordador, desacoplament, llosetes ceràmiques, escut tèrmic, etc. Tantmateix, i a partir del problemes que han sorgit, ha anat creixent en mi un interès sobtat, mai però, desmesurat.
Dades apassionants dignes del millor argument Kubrick o Spilberg. Velocitats de 12.000 km/h en entrar a l’atmosfera, temperatures de fricció de 1.300 Cº.... Fins i tot he estat pendent de les declaracions d’Eileen Collins(estarà emparentada amb el célebre Collins de l’apolo XII ?). Les vàreu sentir? En un primer terme em va semblar sentir el clàssic discurs d’un “kamaku kamalluent”, quan es manifestava enlluernada per la bellesa de la terra i dels seus atributs naturals a 400 quilòmetres de distància. En segon terme, em va sorprendre i em va arribar més endins, quan la vaig sentir lamentar-se de les profundes cicatrius que s’observen del planeta des d’allà dalt i la conveniència d’aturar les destrosses patrocinades pel mateix govern USA i els que li fan “la rosca”. Sospito que aquest paràgraf del seu discurset no va ser escoltat per George Bush.
Ens han explicat diferents deficiències que presenta el Discovery. Una d’elles es refereix a l’element ceràmic d’unes llosetes que recobreixen la nau. Seria moment de trobar alguna explicació ponderada d’artesans de Breda o la Bisbal, que ens posessin al corrent del que passa i proposessin alguna solució de futur. Encara que fos enganxar-les amb LOCTITE.
La darrera informació és el retard de l’aterratge per problemes meteorològics. Pensava que un dia ennuvolat, nomes els treia el son al Picó, el Mauri, el Molina, a la Mònica o al Dani. Resulta que és raó suficient per aturar una missió “tant potent”. Ara, resulta que aquest retard els pot ocasionar problemes alimentaris. Diu que tenen el rebost molt buit. L’emoció creix, però no supero la i indiferència inicial. No em fan massa llàstima, només els puc oferir una espatlla ibèrica escurada que no m’acabaré, perquè ja en tinc una altra d’encetada. Si els la poden fer arribar, els hi regalo. És la meva contribució a la missió. Podria arribar a sortir al guió de la pel•licula i ja és suficient, aquests dies la Penya Calipo, ja ha sortit massa als mitjans de comunicació.....

Cada any per aquestes dates comprovem, ja no només en el món del futbol, que els clubs de diferents esports es renoven, procuren reforçar-se, milloren físicament, inverteixen diners.... També cada any per aquestes, es pot comprovar que s’ha de patir la mateixa incompetència dels àrbitres. Són els mateixos, igual de negats, igual de grassos i no han passat per la revisió de l’oculista. A més, molts d’ells conserven el caràcter de “follonero” contra els modestos i “palanganero” amb els grans.

A dalt el Discovery té problemes. El batiscaf d’en Puttin també té problemes a les profunditats del Pacífic més glaçat. A mig camí els galàctics del Barça i el Madrid comencen a tenir problemes per guanyar les patxangues estiuenques. No ha estat un dia pels que arrosseguen grans pressupostos. Tampoc ho ha estat per als que ja pensaven que la calor ja era història, ni pels que esperaven que fos un gran dia per apagar els focs. Els que comencem avui a fer vacances també tenim dret a demanar que faci bo, però si per mi fos podria ploure cada dia, pel be dels boscos, dels pantans i dels bolets que tos esperem que comencin a florir d’aquí 16 dies,si continua remullant.

Fa dies que el tema de les audiències televisives, ha rebut un fort impacte a l’hora punta.
Els programes informatius diaris d’Antena3, s’hi ha posat al capdavant. En això de la televisió mana l’audiència. És la manera de calcular-ho. Es tracta d’un càlcul enganyós. Que la majoria de l’audiència es deixi portar per “un no sé què”, no significa que audiència sigui sinònim de qualitat. Seguint aquest camí es fàcil arribar a la conclusió que a la gent li agrada la porqueria. Des de fa anys i fins els nostres dies ho venim comprovant. Hem tingut els clars exemples del “Gran Hermano”, Les cròniques, els supervivientes, “el bus”, “la granja” o “l’efecte mirall”. Poqueria, pura pornografia, insults a la inteligència, la privacitat trinxada i airejada.
Ara a l’hora de les noticies entrem en una altra versió del triomf de la merda més pudenta. Mentre als altres canals s’escarrassen per donar-te la última hora de les gamberrades de bin Laden, de les versions que intenta donar el govern de l’actitut tardofranquista de la Guàrdia Civil de Roquetes, i de si en Maragall i en Carod es foten d’acord d’una puta vegada, els d’Antena tres es refreguen en la merda, donant detalls del nen que s’ha ofegat a qualsevol platja mediterrània, s’aturen a l’accident més sangonós de la M-30 i resen per tal que l’icendi de Toledo acabi amb quantes més hectàrees millor, quants més morts, més audiència.

Per a una moment he penstat que em xuclava el túnel del temps.
Pot ser, tant a mi com als Guradia Civilsque ha torturat a un xofer que esnegava fer la prova d'alcoholèmia, ens convenen unes vacances. De tota manera, res justifica actuacions tant brutals,
Què passa a les casernes d'Almeria, que ja fa més 20 anys es van fer cèlebres per una monstruosa actuació?
Estrès o aburriment?

Diumenge va ser un d'aquells matins, que bans d'obrir el diari ja vaig tenir prou referències per repetir aquell comentari tant tòpic "Pero, que fan amb els
callers!", o fins i tot "Què collons foten amb els nostres calers!". Aquesta és una reacció molt adeqüada, que tenim tots quan no enten del tot, algunes coses.
Sovint, i contràriament rebo amb alegria qualsevol informació que ens indica una important partida pressupostaria pública, destinada a la investigació científica. Quan el tipus de investigació científica i és de caire astrònic, arronso el nas. No acabo d'entendre quin beneficiens pot aportar enviar cohets a la lluna o de passeig per les galàxies. La meva desconfiança queda, també
sovint, aturada. Ens expliquen que tot plegat és imprescindible per conèixer quins van ser els nostres orígens. Per ignorància, ens ho creiem i callem.
Però amb l'aparició de diumenge passat del 2003UB313, no puc callar. Des de la més tendra infantesa he memoritzat, amb ple coneixement de causa allò de Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó, com aquell que s'aprèn l'aliniació del seu equip ideal. Ara hi hem d'afegir 2003UB313.Doncs no, després de tants anys de gastar diners en estudiar l'univers, ara se'n assabenten d'això. És molt gros. A nivell domèstic, és com si després de 10 anys de matrimoni, te'n assabentes que, entre l'abric i la jaqueta de l'armari hi trobem un tio. Encara més, que hi està permanentment instal.lat i que hi té un apartamentet amb gimnàs, piscina i jacuzzi.
És molt gros. I ens fa sentir plena desconfiança aquest període de la nostra història. Mai m'havia cregut lo del gènesi bíblic. Ara també dubto de la realitat NASA. Torno a posar en qüestió que tot allò dels saltirons d'Armstrong i Aldrin, no es tractés de pura pantomima en un plató de televisió. I que mentre
tant Collins els estés esperant amb un 600 a la cantonada dels estidis de televisió. I que la família els esperes una mica més enllà, en un "cinema a la fresca" a Houston, devorant crispetes. Houston, Houston...Tenen problemes...canvi.

L'actitut de Laporta, dificultant al màxim la incorporació de Saviola a l'Espanyol, i facilitant al màxim la seva cessió a qualsevol altra equip, és penosa. A Mónaco només pagaven un terç de la fitxa....
He sentit comentar que tot respon a la por al ridícul. Ridícul que "el pibito" tingui un pas existós per Montjuic.
Però creieu que aquest home pot tenir por al ridícul? No està prou curat d'espants? No sembla massa probable que el fet de caure de nou en el ridícul, el preocupi. Recordeu les que ha organitzat des que té un important paper mediàtic?
- Fitxatge de Beckham.
- Rüstu
- Primer any sense títols
- Fitxatge de jugadors a preu inflat. Embutxacar no és fer el ridícul. Té un altra nom.
- Cas "?". No sé com anomenar el show que va muntar amb Pessic i Valero.
- cuñaaaaaaaaao! cas continu, que no s'acaba.
- Producció del reportatge estil "gran hermano" a TV3. Que n'aprenguin.
- Paper penós en la reelecció de Villar. A canvi que no clausurin el camp? També té un altre nom.
- Reconducció secció de bàsquet.
- Divorci amb Sandro i mitja directiva.
- L'sponsor xinès.
- Striptease a l'aeroport.
- Situació econòmica que no permet alegries amb fitxatges. Ni tantsols lluitar per fitxar Fran Vàzquez o Batista.

Aquests són alguns dels ridículs que li coneixem. Ni ha d'altres, segur. Tot va lligat a aquest posat fatxenda que exhibeix. Més ridícul ja no es pot ser.